Setmanes blanques i de tots colors

Com més s’apropa la data de la primera de les dues setmanes blanques que es podien triar aquest curs, més creix la incertesa sobre què és millor fer ja aquest mateix curs. A menys de dos mesos del primer dia de la primera setmana anomenada “blanca”, el 29 de febrer, la consellera Rigau malda per administrar amb sensatesa l’herència del conseller Maragall.

L’embolic no és menor: els dies lectius anuals sempre ronden els 175 i el calendari laboral del professorat està tancat, en principi. Els alumnes, per tant, també han de fer 175 jornades de classe i la data d’acabament del curs escolar també està fixada. La resta de dies, els altres 190, els i les estudiants són ciutadans del seu país com tothom i la majoria d’ells s’estan amb les seves famílies com sol ser habitual a tot arreu.

Les situacions, però, no apareixen per si soles. Per aquest motiu, apunto alguns debats encara pendents: la conciliació laboral dels pares i de les mares amb els horaris escolars n’és un; el concepte d’escola-pàrquing, sobretot amb els més petits, n’és un altre. En podríem afegir més: el sistema educatiu encara no ha acabat de trobar el seu lloc a la societat. Sabem per l’informe PISA i per altres estudis que les solucions no són màgiques; per exemple, no necessàriament amb més inversió s’obtenen millors resultats; centres educatius d’un mateix barri assoleixen una qualitat educativa diferent, amb independència de qui en sigui el titular. El paper dels sindicats, d’altra banda necessaris, en el context actual també pot ser debatut. I podríem seguir.

Si la setmana blanca volia redistribuir els temps lectius de manera més racional, benvinguda sigui. Ho fan en altres països i no per això hi ha cap enrenou a la comunitat educativa. És una manera de fer-ho. Associar les hores de classe que no es faran durant aquest període amb el sector de les activitats pròpies dels casals, entitats cíviques, empreses d’esquí, etc. i que tot plegat hagi d’estar subvencionat ens situa en un terreny delicat. D’on ha de sortir aquest finançament? I qui se n’ha de beneficiar? La resposta és clara: acaben pagant les classes mitjanes –com sempre- i se’n beneficien els que poden al·legar unes determinades circumstàncies, també com sempre. Però cal que quedi clar que no estem parlant d’un servei bàsic i, per tant, és discutible que hagi se ser finançat.

Finalment, si com es pot trobar en l’informe esmentat més amunt, hem assolit unes bones cotes d’equitat però som encara força lluny de l’excel·lència, potser ens hauríem d’anar plantejant que el que cal és que totes les setmanes lectives del curs siguin blaves (per posar un color) i que s’inverteixi en aquells recursos que facin possible que s’aprofiti molt més el temps de classe, s’exigeixi una disciplina més formativa i que els centres d’ensenyament es puguin dedicar a allò que els és propi: la docència. L’oci i les activitats socials es poden reservar al cap de setmana, amb les famílies al capdavant, ajudades de les associacions i entitats de lleure que en una gran majoria de casos ja ho estan fent estupendament.