23 d’agost de 2010

Preparem la tornada a l'escola

Demà, dia 24 d’agost, la meva escola torna a obrir les portes després de les vacances d’estiu. La tornada és escalonada, com ja va ser-ho la sortida: primer ho fem les persones d’administració, serveis i direcció; el dia 1 de setembre, el professorat; i el dia 7 els alumnes. A Catalunya un milió d’alumnes de nivell no universitari té les seves famílies fent el compte enrere. Pot passar, però, que –sense voler- anem transmeten als fills una sèrie de missatges que poden convertir un centre educatiu en la causa de l’anomenat estrès postvacacional. De fet, el professorat necessitarà un parell de setmanes per crear un clima d’aula adequat per a la tasca que li és pròpia: aconseguir que els seus alumnes assoleixin els objectius previstos, les competències, els continguts, els hàbits...

Aquesta situació es pot anar preparant amb naturalitat si es van reajustant els horaris que el temps de vacances tendeix a relaxar; per exemple l’hora d’anar a dormir, de llevar-se, dels àpats. Es pot anar animant els estudiants a viure en positiu el repte de fer un nou curs, de retrobar-se amb les seves amistats i coneguts. Es poden evitar també les frases amenaça referides a la dificultat del curs que començarà, la manera de ser d’aquell mestre, d’aquella altra professora, que si el nivell, que si cal portar la feina al dia... Ja hi haurà temps de dosificar i de personalitzar tots aquests consells!

Per la seva banda, alguns diaris ja han recuperat els titulars propis d’aquests dies: “les famílies pagaran tants euros per tornar a l’escola” o “el cost és el doble de car si s’estudia en un centre concertat”. Es veu que és el moment de posar preu a les coses i, per tant, juntament amb el cost dels llibres i el material didàctic, els periodistes podrien recordar ara quan fan pagar per una PlayStation, una Wii, l’iPhone o qualsevol telèfon mòbil. La batalla dialèctica pels uniformes ha minvat força perquè tothom sap que no és precisament més car que la roba habitual. Pel que fa a la roba esportiva, ens trobem amb el mateix cas ja que tothom n’ha d’acabar comprant d’una manera o altra. Uns amics em deien que el que els costava tot plegat ho dividien per deu mesos i el prorrateig els ajudava a pair el cop. Tot són tècniques!

En definitiva, tenim quinze dies, doncs, per estimular la part positiva de tornar a la rutina, la bona rutina: aquella que ens facilitarà l’ordre, trobar temps per fer el que s’hagi de fer, fer una comanda i que no ens diguin que no pot ser perquè no se sap qui està fent vacances... Un bon moment per fer reflexionar els fills (i les filles) sobre com fer un consum responsable: què cal renovar i què és útil encara: retoladors i quaderns, bosses d’esport, roba, etc. i per ajudar-los a viure hàbits positius com l’estalvi amb la reutilització de material escolar d’altres germans, per exemple.

10 d’agost de 2010

Espanya fracassa amb Catalunya

No és victimisme ni cap altre -isme que se li vulgui aplicar a la catalanitat. És, senzillament, denunciar una altra vegada la falta de capacitat crònica d’entendre cap cosa que no passi per un plantejament d’una Espanya uniformista, centralitzadora i monolítica. El nacionalista espanyol tipus és incapaç d’entendre la realitat perquè parteix del fet que els ciutadans de Catalunya no existeixen. Vaja, que no és pot ser espanyol sent només català o basc o navarrès. L’Estat plurinacional, pluricultural i plurilingüístic que podia haver estat ha mort d’inanició perquè els que estaven cridats a ser els seus defensors no han demostrat tenir la talla política requerida. Hi ha, potser, un pecat original en la configuració de l’estat de les autonomies: que moltes regions són només això, una descentralització administrativa i encara. Ni tenen la voluntat de funcionar com a país ni en volen sentir a parlar. A la millor es podria desmuntar i tot, aquest invent! En el fons, només les nacions històriques i potser no totes, haurien de comptar amb aquest estatus jurídic per anar caminant cap a un estat confederal com a alternativa al secessionisme, que potser donaria encaix jurídic al dret a l’autodeterminació dels pobles.

Al poder mediàtic i polític de Madrid els fa feredat admetre que hi ha mots com “país" o “nació” que poden ser aplicats a altres realitats diferents de l’Estat espanyol. Però les voluntats o els sentiments, malgrat la divisió política que tenim ara mateix a Catalunya, no es poden tòrcer a cop de lleis ni de sentències. No hi ha PSOE ni PP que puguin fer-hi res. Són ells mateixos, amb la nostra complicitat, els que ho han propiciat. Han fet miques el pacte constitucional fins al punt que la Constitució del consens ha deixat de ser vàlida per a molts ciutadans de Catalunya. Si una Carta Magna no facilita que Catalunya pugui ser Espanya sense renunciar a tenir el màxim autogovern possible, només ens queda dos camins: la independència o canviar la Llei de lleis. Malgrat tot, hi ha un element a considerar que no és menor: un percentatge elevat de ciutadans ni té en la seva agenda l’independentisme ni confia en l’anomenada classe política per conduir el govern de la “res publica”. Mala peça al teler, doncs! Entre altres coses, perquè s’acosten eleccions i serà difícil que els candidats encertin en els missatges que volem sentir perquè a la millor no coincideixen amb els que ens haurien de fer arribar.

Ha quedat demostrat que fer un nou Estatut no ha estat la millor idea possible. Del Parlament català en va sortir un projecte ajustat que el Congrés de diputats va retallar encara més. A més, es va ratificar mitjançant referèndum, pas que no han de fer altres comunitats autònomes. I, al final, el TC ha fet la seva feina, amb retard, sense consens, perdent-hi el poc prestigi que tenia, i ha retallat el text pertot arreu. Ningú no hi havia cregut mai en aquest Estatut i ara ens trobem en un atzucac en el pitjor dels moments: en el bell mig d’una crisi econòmica i social de la qual costarà de sortir, amb una crisi de confiança en les institucions i els seus dirigents; però també, amb unes notables oportunitats per endavant que cal saber aprofitar. El fet identitari és molt important, però cal resituar-lo i donar prioritat a fer possible que els emprenedors i els autònoms puguin fer la seva feina, que les empreses funcionin, que la recerca, la innovació i el desenvolupament siguin un motor de l’economia, que l’admnistració apliqui el principi de subsidiarietat i deixi de veure’ns com a fills petits o ciutadans menors d’edat, per posar només alguns exemples. 

7 d’agost de 2010

La selectivitat actual genera desequilibris

A mida que es van coneixent les assignacions i reassignacions dels estudiants que han superat les proves d’accés a la universitat aquest mes de juny passat, anem constatant que el REAL DECRETO 1892/2008, de 14 de noviembre, que regula les condicions per a accedir a les universitats publiques españoles, ha frustrat no poques il·lusions. La Reial Norma diu que la legislació anterior havia quedat obsoleta i que calia partir d’unes bases més adequades als nostres temps. Doncs no sembla que s’hagi aconseguit. Si el que es pretenia era regular “la normativa bàsica per a l’admissió dels i de les estudiants en els centres universitaris públics tot respectant els principis d’igualtat, mèrit i capacitat”, el legislador ha fracassat.

Una de les disfuncions és que moltes places de titulacions com infermeria o magisteri  han estat ocupades massivament per alumnes procedents de cicles formatius, tal com ha denunciat el sindicat d’estudiants AJEC. La desaparició de quotes de reserva de places per als estudiants de formació professional tampoc no els ha beneficiat a ells en alguns casos ja que les condicions d’accés no han estat les mateixes. On ha quedat la igualtat o el mèrit? Deixo de banda la capacitat perquè se m’enfadarien els de FP i haver fet un batxillerat tampoc no l’assegura necessàriament. I no crec que hagi faltat informació com denuncien alguns estudiants sinó que estem massa acostumats a pensar que els canvis són bons per si mateixos i fins que no topem amb la realitat no comencem a pensar amb els elements correctors.

Hi ha darrerament una mena de fal·lera per part dels governants per prioritzar la formació professional. Em sembla bé, però no que es faci posant traves als estudiants de batxillerat o menystenint la seva opció. El professorat del nivell preuniversitari ho haurem de tenir en compte per tal que el nostre alumnat no perdi oportunitats a l’hora de competir per triar una carrera. No em refereixo a baixar el nivell d’exigència, és clar. Però potser haurem de facilitar-los més les coses perquè no els passin la mà per la cara com si res. Haurem d’entrenar-los millor per saber sortir airosos d’aquesta cursa d’obstacles. I pel que fa a l’alumnat de cicles formatius, sóc partidari que facin també la mateixa selectivitat per tal que el sistema d’accés guanyi en equitat o tornar a reservar un percentatge de places per als qui han fet aquests estudis.

Deixo per a un altre dia comentar la qualitat de les proves, la seva fiabilitat o validesa i que, en un sistema educatiu de caire competencial com pel que s’ha apostat, es decideixi amb un sol examen el 40 % de la nota d’accés. 

El rendiment acadèmic en temps de competències

L’èxit escolar no es pot basar només en els resultats acadèmics entesos com una nota que resumeix un trimestre o tot un curs. Ni tan sols ...