Demà, dia 24 d’agost, la meva escola torna a obrir les portes després de les vacances d’estiu. La tornada és escalonada, com ja va ser-ho la sortida: primer ho fem les persones d’administració, serveis i direcció; el dia 1 de setembre, el professorat; i el dia 7 els alumnes. A Catalunya un milió d’alumnes de nivell no universitari té les seves famílies fent el compte enrere. Pot passar, però, que –sense voler- anem transmeten als fills una sèrie de missatges que poden convertir un centre educatiu en la causa de l’anomenat estrès postvacacional. De fet, el professorat necessitarà un parell de setmanes per crear un clima d’aula adequat per a la tasca que li és pròpia: aconseguir que els seus alumnes assoleixin els objectius previstos, les competències, els continguts, els hàbits...
Aquesta situació es pot anar preparant amb naturalitat si es van reajustant els horaris que el temps de vacances tendeix a relaxar; per exemple l’hora d’anar a dormir, de llevar-se, dels àpats. Es pot anar animant els estudiants a viure en positiu el repte de fer un nou curs, de retrobar-se amb les seves amistats i coneguts. Es poden evitar també les frases amenaça referides a la dificultat del curs que començarà, la manera de ser d’aquell mestre, d’aquella altra professora, que si el nivell, que si cal portar la feina al dia... Ja hi haurà temps de dosificar i de personalitzar tots aquests consells!
Per la seva banda, alguns diaris ja han recuperat els titulars propis d’aquests dies: “les famílies pagaran tants euros per tornar a l’escola” o “el cost és el doble de car si s’estudia en un centre concertat”. Es veu que és el moment de posar preu a les coses i, per tant, juntament amb el cost dels llibres i el material didàctic, els periodistes podrien recordar ara quan fan pagar per una PlayStation, una Wii, l’iPhone o qualsevol telèfon mòbil. La batalla dialèctica pels uniformes ha minvat força perquè tothom sap que no és precisament més car que la roba habitual. Pel que fa a la roba esportiva, ens trobem amb el mateix cas ja que tothom n’ha d’acabar comprant d’una manera o altra. Uns amics em deien que el que els costava tot plegat ho dividien per deu mesos i el prorrateig els ajudava a pair el cop. Tot són tècniques!
En definitiva, tenim quinze dies, doncs, per estimular la part positiva de tornar a la rutina, la bona rutina: aquella que ens facilitarà l’ordre, trobar temps per fer el que s’hagi de fer, fer una comanda i que no ens diguin que no pot ser perquè no se sap qui està fent vacances... Un bon moment per fer reflexionar els fills (i les filles) sobre com fer un consum responsable: què cal renovar i què és útil encara: retoladors i quaderns, bosses d’esport, roba, etc. i per ajudar-los a viure hàbits positius com l’estalvi amb la reutilització de material escolar d’altres germans, per exemple.
2 comentaris:
I si comencéssiu el dia 1 encara millor.
Gràcies Jordi per recordar-ho. A casa ningú tenia goma i en menys de mitja en vaig comptabilitzar 7, no-noves, és clar!
La sociabilització dels llibres tant actual i present en algunes ampes, crec també suposaria un bon i gran estalvi. En parlem!
Publica un comentari a l'entrada