28 de desembre de 2017

L’electorat, entre els partits i els blocs

Quan la ciutadania és convocada a les urnes exerceix el dret polític de sufragi mitjançant el qual escull els seus representants a les institucions. Fa pocs dies, un article de la Constitució espanyola que havia passat desapercebut va ser utilitzat –i ho és encara- pel Govern de l’Estat per convocar eleccions a Catalunya, després d’haver destituït el President, el seu Govern i el Parlament legítims. Una situació inèdita que havia de “normalitzar” la relació entre Catalunya i Espanya des de la perspectiva no dels partits polítics sinó dels blocs constitucionalista, independentista o dels “equidistants”.

El president Montilla avisava en un llunyà 2007 que una part important de la població sentia una “desafecció emocional” vers les institucions espanyoles que calia considerar un perill greu per les conseqüències que se’n podien derivar. L’Espanya que no escolta no li va fer cas i avui es veu més clar que mai que tenia raó. Tots els partits polítics nacionalistes de l’Estat han fet l’orni i han optat per culpar-ne la part catalana. Un gran error que ha fet impossible una tercera via i que allunya una reforma constitucional en clau federal o confederal. La unitat de la “pàtria” passa per davant de tot. I per damunt de tothom.

L’Estatut de 2006 fou aprovat per Les Corts –el PP, ERC i EA hi votaren en contra- però fou maldestrament retallat pel TC l’any 2010 fins i tot després d’haver-se aprovat en referèndum pel poble català. Un nou error, avantsala de la situació que hem viscut els catalans des d’aleshores fins avui. Un primer avís que la política no s’ha de judicialitzar o, vist a l’inrevés, que la justícia no s’ha de polititzar. Una oportunitat malmesa i una provocació que ha anat fent créixer els partidaris de la independència de Catalunya cada cop que s’han pogut comptar.

La vida pública d’una societat sol estar dirigida per partits polítics amb unes característiques ideològiques cada cop més mutants que hi concorren a través de diverses conteses electorals per tal de governar les institucions. A les darreres eleccions catalanes, però, aquestes agrupacions polítiques varen formar dos blocs diferenciats: els constitucionalistes (PP, PSC i C’s) i els independentistes o republicans (CUP, ERC i JxCAT); i un tercer espai amb als indefinits de CatECP. Si van fer tota la campanya arrenglerats en aquests bàndols dicotòmics, té tot el sentit del món fer una lectura dels resultats d’acord amb aquest plantejament malgrat que cada formació política faci també una lectura en clau interna.

Vist d’aquesta manera, ens trobem amb un parlament que no s’ha mogut gaire de com estava format durant la legislatura estroncada pel govern estatal: 70 escons –la majoria són 68 diputats- per al bloc sobiranista, 57 escons per al bloc unionista i 8 per als no alineats. Sembla com si tornéssim a la casella de sortida. La diferència és que els catalans ja hem tornat a dir què volem tot tenint en compte que un 80% de participació en unes eleccions és una dada que fa desaparèixer allò de la “majoria silenciosa”. El que necessitem ara és que els diputats electes (tots) facin política i que la facin bé. Tothom s’ha de ressituar i reinterpretar el nou rol que els hem assignat; sobretot els dirigents estatals del PP i, molt especialment, el govern de Rajoy.

17 de setembre de 2017

Temps de canvis en educació

En els darrers anys, no hi ha cap institució educativa pública o concertada que no hagi posat el seu projecte pedagògic a mans d’experts i de professionals del sector per tal d’albirar quins canvis s’han de dur a la pràctica, com caldrà fer-ho i quins seran els eixos clau de tot aquest procés d’innovació.

Se sol afirmar que encara treballem amb eines del segle XX adreçades a alumnes del segle XXI i que tot plegat va quedant obsolet. Els nous gurus de la psicologia o de la pedagogia llencen proclames més teòriques que pràctiques de com cal procedir i de quines són les metodologies emergents que cal aplicar si volem tenir entorns educatius de qualitat.

El llistat de receptes és extens: programes d’educació socioemocional, gamificació dels aprenentatges (tot ha de ser lúdic), projectes innovadors (sobretot han de dur aquest adjectiu!), entorns motivadors, generació de talent, personalització de l’aprenentatge, estímul de la competència digital, etcètera.

Tot és prou important; que no se’m mal interpreti! I cal avançar, òbviament. No moure’s, de fet, ja seria retrocedir. Però l’educació no vol presses. La història de la pedagogia ens ha permès d’aprendre que allò que avui sembla tan important, demà passat ja no ho és tant. I el que resulta imprescindible en una escola, en una altra ni tan sols és un element a considerar.


De fet, adés i ara, allò que continua sent essencial és que les famílies, els docents i l’alumnat treballin cooperativament en un clima de confiança i de respecte mutu. Tot partint de la base que els primers educadors són els pares (i les mares, ja s’entén), sempre és una bona opció compartir el principi que ningú no ha de trepitjar el territori de l’altre si no volem prendre mal tots plegats. El projecte educatiu ha de ser necessàriament compartit; però la seva traducció a l’aula, l’estratègia metodològica, és cosa del professorat. Cap sistema educatiu ha aconseguit ser millor que els seus mestres i professors. Ells ho saben i les famílies també.

Publicat a El Nou Pinetell, núm. 2, p. 57, juny de 2017

Els més grans de la classe

Marc Serrano i Òssul (@marcossul) ha tingut l'amabilitat de comptar amb la meva opinió en aquesta peça publicada a l'Ara Criatures. Es tracta del fet de ser dels més grans de la classe i si això té més avantatges que inconvenients o què s'hi pot fer.

A casa, el que es pot fer és estimular els fills que hagin nascut durant el segon semestre de l’any, si ho necessiten. Però, la sobreestimulació no és aconsellable si no es controla bé el procés. Un alumne de final d’any pot veure ressentida la seva autoestima si no es té en compte aquest factor, i no vol dir que els nascuts durant el primer trimestre vagin necessàriament més avançats que els seus companys de curs nascuts mesos més tard.

La data de naixement no hauria de ser un obstacle a l’hora d’assolir el que podem anomenar èxit educatiu personalitzat.

11 d’abril de 2017

Entrevista al Diari de Terrassa

Agraeixo al periodista Sergi Estapé del Diari de Terrassa l'entrevista que em va fer com a vocal de la Junta de Govern del Col·legi de Pedagogs de Catalunya publicada el dia 8 d'abril.

4 de gener de 2017

Aprendre amb o sense llibres de text

Des que anem prenent cada cop més consciència que un enfocament competencial del currículum és en l’actualitat una bona opció metodològica, hem anat qüestionant diversos àmbits de l’ensenyament i de l’aprenentatge: si cal fer deures o no, com ha de ser l’avaluació o si s’hauria de suprimir, si els llibres de text han de ser digitals o no en cal, si treballem per projectes, etcètera.

En aquest article em centraré en l’ús del llibre de text com a recurs didàctic. Per començar, podem partir de la base que no hi ha opcions exclusives perquè els factors a considerar són múltiples: el projecte educatiu, les opcions curriculars, les metodologies de treball, els agrupaments de l’alumnat, l’estructura organitzativa i la manera com tractem la diversitat... Des d’aquesta perspectiva, doncs, comptar amb un llibre de text com a recurs no és ni positiu ni negatiu sinó que dependrà del grau de flexibilitat amb què l’utilitzem i si l’opció editorial triada és coherent amb el projecte educatiu i el plantejament curricular de cada centre educatiu.  

En segon lloc, ens podem plantejar si l’opció contrària a l’ús de llibres de text és necessàriament millor. De vegades, s’afirma que un producte editorial és incompatible amb un treball per projectes, per posar un exemple concret. Però no qüestionem amb el mateix afany si aquests projectes són pedagògicament i didàcticament sòlids o si la suma de tots ells és coherent amb el currículum dissenyat. O si cal treballar d’aquesta manera tot el temps lectiu. L’estructura d’una seqüència didàctica es pot fer amb llibres de text com a eina de suport i sense. No és pas incompatible.

També hi ha un aspecte important a considerar: l’econòmic. Òbviament, els materials curriculars tenen un cost. Un lot de libres d’un curs de secundària pot costar uns 300 euros; és a dir, uns 30 euros al mes, si considerem que un curs acadèmic són 10 mesos. No cal fer ara comparacions entre aquest cost i el que una família pot arribar a gastar amb altres articles de consum no imprescindibles. Són gratuïtes les seves alternatives? Les tauletes, els ordinadors portàtils, els dossiers de treball... no tenen un cost que també cal comptabilitzar?

Un procés d’innovació és un procés de canvi que cal sistematitzar un cop se n’ha fet una planificació acurada i una avaluació pertinent. Que s’utilitzin llibres de text o no és una opció més de totes les que cal considerar. També té avantatges: vegem-ne alguns. Primer: els productes editorials actuals tenen una qualitat notable i gairebé sempre ofereixen l’opció de doble format; en suport paper i en suport digital multiplataforma. Segon: el professorat que imparteix diverses assignatures i que té una càrrega lectiva considerable troba en el llibre de text un facilitador de la seva tasca docent. Tercer: els qui els pensen i elaboren solen ser en moltes ocasions professors en actiu i els continguts i les diferents activitats proposades són precisament això: propostes que caldrà personalitzar però que tenen una estructura metodològica i pedagògica consistent. I un quart argument: totes les editorials presenten materials curriculars complementaris i eines de suport a la docència.

En definitiva, un enfocament per competències en el qual l’alumnat ha de ser el protagonista dels seus aprenentatges, la interactivitat de les metodologies, els diversos tipus d’agrupament, la seva participació en tot plegat és compatible amb què s’utilitzi un llibre de text. En canvi, no ho és tant quan cal integrar els coneixements i tractar-los d’una manera més transversal. No hi ha cap opció que per si sola doni resposta a totes les preguntes, però em sembla que, a priori, tampoc no cal demonitzar-ne cap.

El rendiment acadèmic en temps de competències

L’èxit escolar no es pot basar només en els resultats acadèmics entesos com una nota que resumeix un trimestre o tot un curs. Ni tan sols ...