25 d’abril de 2009

LEC sense Iniciativa

El soci minoritari del segon tripartit vol imposar el seu criteri i posa condicions per aprovar la futura llei catalana d’educació. Ben mirat és una nova rabieta dels neocomunistes que veuen com una llei important com aquesta comptarà amb el suport majoritari del Parlament català; en especial, el del primer partit de l’oposició, la federació CiU. I ICV-V -que forma part del govern que lidera la proposta- es desmarcarà d’un consens parlamentari que semblava impossible, i trencarà així la presumpta cohesió de l’equip Montilla. I el bo del cas és que no passarà res. Al govern, vull dir.

Dolors Camats, per fer visible l’enuig ecosocialista mira d’imposar el seu ultimàtum tot apuntant cap a un grup determinat d’escoles concertades el projecte educatiu de les quals alguns voldrien veure mort i enterrat. “La nostra societat no demana un sistema educatiu en què amb diners públics es paguin escoles que separin nens i nenes. No és una demanda social ni una necessitat educativa ni respon tampoc a necessitats pedagògiques”, declarava la dirigent.

Anem a pams: primer: “no és una demanda social”, diu. Què entén aquesta senyora per “demanda social”? La seva coalició política va obtenir el 9,5 % dels vots a les eleccions catalanes de 2006; menys que el PP. La LEC comptarà (espero) amb el 72,3 % de suport. A mi em sembla que d’això no se’n pot desprendre que ICV compti amb gaire “demanda social”, precisament. I són al govern del nostre país gràcies a una molt millorable normativa que permet que els perdedors de les eleccions tinguin responsabilitats governamentals! La societat no en sentia pas la necessitat dels seus plantejaments. Per això no els vota.

Afirma en segon lloc que “no és una necessitat educativa”. Existeixen realment aquestes escoles o són un miratge? Hi ha pares (i mares) que hi porten els seus fills (i filles)? Doncs deuen donar resposta a algun tipus de necessitat educativa. A part que l’educació d’un país no és dels partits polítics, com no ho són els diners, sinó de la ciutadania.

I en tercer lloc no veu que respongui a “necessitats pedagògiques”. Precisament pedagògiques! El nostre model educatiu fa aigües pertot arreu i la senyora Camats decideix que un dels projectes educatius més sòlids del país no dóna una resposta pedagògica; del seu gust, és clar.

Diguem-ho clar: aquesta gent és totalment intolerant i se’ls riu massa la gràcia que no tenen. Discrepar en temes opinables és fer un exercici de llibertat d’opinió. Quina capacitat d’arribar a acords vol tenir qui pontifica que el fet que es defineixin unes obligacions clares per ser servei públic d’educació “no té marge de negociació”. El mateix conseller d’Educació declarava a Catalunya Ràdio que la LEC té molt d’Iniciativa i que “li sabria greu que hi votessin en contra”. Doncs mira, no tinc la sensació que s’hi perdés gran cosa.

12 d’abril de 2009

El fracàs escolar té gènere

No pretenc caure en un catastrofisme pedagògic però cal reconèixer obertament que el sistema educatiu espanyol no troba el nord. Per justificar-ho, els responsables ministerials utilitzen en totes les seves respostes l’eufemisme de moda: l’equitat. Això és tot? No hi ha res més a dir?
El president espanyol ha remodelat fa quatre dies el seu govern i el canvi ha afectat també el ministeri d’educació pel compromís que el fet educatiu representa per les noves necessitats emergents de les societats del coneixement. Serà realment un canvi de model? Voldrà Zapatero emular el seu “amic” Obama en matèria educativa? S’hi atrevirà? A mi em sembla politicaficció el sol fet de pensar-ho. Gabilondo, un filòsof reconvertit a ministre, va trigar poques hores a fer pública una de les seves intencions: "L'educació només és possible sostinguda en un gran pacte que posi els valors i conviccions per sobre d'altres interessos". No em direu que és la primera vegada que ho sentiu? Esperem que no siguin paraules buides preludi d’una nova reforma legislativa. El sector no es pot permetre seguir perdent el temps en entelèquies que mai no acaben de consolidar l’accepció filosòfica d’aquest mot; és a dir, la necessitat de passar de la potència a l’acte, sense exclusions apriorístiques de cap plantejament metodològic.
Una de les dades que més preocupen ja no l’atura cap agència de notícies seriosa: a Espanya el fracàs educatiu és masculí. El 36% dels nois d’aquest país abandonen els estudis sense el graduat escolar. Elles sumen el 25%. Així doncs, l'objectiu comunitari de reduir el fracàs escolar al 15,5% el 2010 s'ha convertit per a Espanya en un malson. No hi ha manera de posar-hi remei; aquí preferim consumir energies amb educació per a la ciutadania i legislant a tort i a dret o ensenyant un possible calendari escolar per retirar-lo uns dies després.
Els estudis estadístics de resultats docents poques vegades utilitzen la variable gènere, almenys no solen alliberar públicament aquests ítems gaires vegades. Malgrat tot, la dada és nítida i transparent: el 58,25% dels alumnes que es van matricular a la Universitat el 2007 van ser dones. Acceptem-ho: les noies maduren abans, aprofiten millor les classes i les seves tècniques de treball intel·lectual són més afinades. Serà que elles perceben que l’educació és la manera de trencar els estereotips de gènere?
Segons el temut i àmpliament matisat pels sectors autoanomenats progressistes informe PISA 2006, les alumnes de l’Estat espanyol avantatgen en 35 punts als nois en l'àrea d'escriptura, llengua i comprensió lectora. No és una crisi en tota regla aquesta dada repetida cada avaluació diagnòstica que apliquem? Hauríem de començar a admetre que l’ús d’una mateixa metodologia aplicada a nois i a noies sense tenir en compte les diferències biològiques que la perspectiva oficial de gènere vol negar és cada cop més una mena de suïcidi pedagògic. Per als homes, en especial.
La necessitat de donar-hi una resposta no es pot fer esperar. Vagi per endavant que les cotilles ideològiques i els posicionaments enrocats no solament no solucionen res sinó que fan impossible la innovació i dinamiten les iniciatives que busquen l’eficàcia. Són molts els projectes educatius que tenen els ulls posats en la recerca de l’excel·lència educativa convençuts que poden aportar a aquesta societat en crisi el millor que tenen: un alumnat preparat, format i competent.

El rendiment acadèmic en temps de competències

L’èxit escolar no es pot basar només en els resultats acadèmics entesos com una nota que resumeix un trimestre o tot un curs. Ni tan sols ...