23 de maig de 2021

L’oratòria i el discurs oral demanen tenir més pes en el currículum

 Article publicat inicialment a: https://impulseducacio.org/2021/05/20/aprendre-a-inspirar-idees-creatives-i-bones-ajuda-els-joves-a-contribuir-els-reptes-del-mon-actual/

La importància de l’expressió oral

Tradicionalment l’escola ha donat prioritat a l’ensenyament i aprenentatge del registre escrit de la llengua. Llegir i escriure eren i són, naturalment, dues dimensions importantíssimes de les competències bàsiques de l’àmbit lingüístic. La comunicació oral procura “obtenir informació, interpretar i valorar textos orals de la vida quotidiana, dels mitjans de comunicació i acadèmics, incloent-hi els elements prosòdics i no verbals”.[1]

Formar els ciutadans del futur significa també atorgar més importància a aquesta habilitat, ja que la interacció oral amb els nostres conciutadans és la que més s’utilitza en tots els camps: personal, social i professional; i la que ens permet d’expressar habitualment allò que pensem, de contrastar maneres diferents de veure les coses i de desenvolupar el sentit crític. Pensem, per exemple, com és d’important per als juristes, els professors, els polítics, els comercials i tantes altres professions. 

Malgrat que vivim en l’era de la imatge, la retòrica continua sent una via útil a través de la qual fem un ús del llenguatge amb voluntat de persuadir o commoure els interlocutors o els oients. Amb aquest rerefons teòric apareix l’oratòria, l’aplicació pràctica de la retòrica a través d’un discurs concret, d’un gènere específic com el discurs o la conferència, per exemple. El fet de comptar amb suports comunicatius audiovisuals el que fa, precisament, és amplificar el missatge i facilitar que arribi millor als seus potencials receptors.     

L’oratòria a l’escola: una tècnica i alguna cosa més

El discurs oral no es basa solament en els aspectes productius de la llengua, sinó que també té en compte totes les subtileses comunicatives que aporta el llenguatge no verbal: la gestualitat, l’expressió facial, el capteniment... Com que ningú no neix ensenyat, hem d’aprendre a adaptar la nostra expressió verbal i corporal a cada situació comunicativa en funció també dels nostres objectius de comunicació. El professorat hi té un paper destacat en aquest aspecte perquè, tant si vol com si no, esdevé un model de referència. Un detall no menor que potser no està prou ben contemplat en els plans d’estudi de les facultats d’educació. 

El currículum català de l’etapa d’ensenyament secundari en l’àmbit lingüístic preveu que els alumnes siguin competents a l’hora de “produir textos orals de tipologia diversa amb adequació, coherència, cohesió i correcció lingüística, emprant-hi els elements prosòdics i no verbals pertinents”.[2] Què ho fa que no s’hi dedica prou temps? Una de les raons habituals és que venim d’una tradició acadèmica on la llengua escrita és l’element prioritari; però també hi ha el fet que es considera que treballar la llengua oral és una tasca que es pot improvisar més, que serveix per complementar les altres dimensions. Un enfocament erroni, és clar.

La planificació i la producció de textos orals per tal d’expressar les pròpies idees de manera clara i rigorosa parteix d’haver fet una bona selecció i interpretació de les fonts d’informació consultades, preveure el registre lingüístic que caldrà emprar, treballar els aspectes propis de la prosòdia (pronunciació, entonació, fluïdesa...), procurar la correcció lingüística corresponent, estructurar bé el que es vol comunicar, etc. L’ús d’una base d’orientació o d’una rúbrica adaptada a cada cicle, etapa o tipologia pot ser una bona eina per tenir clars els criteris de realització que cal contemplar.

Per treballar-ho a l’aula tenim múltiples possibilitats; entre altres, aprofitar les tasques acadèmiques ordinàries, demanar que facin presentacions dels treballs de les diverses assignatures, comentar o debatre temes a partir dels continguts curriculars, dur a terme un programa de ràdio escolar, exposar un tema preparat prèviament, etc. Cal que es tingui en compte que el treball d’aquesta competència no és una tasca exclusiva del professorat de llengua, sinó que seria molt més útil i productiu planificar-ho de manera coordinada entre tot l’equip docent. Tampoc no hem d’oblidar que les eines pròpies de la comunicació audiovisual i les tecnologies de la informació i de la comunicació faciliten que l’oralitat s’expressi també a través d’aquests llenguatges i suports.

Es tracta, doncs, de fer possible que l’alumnat participi en tasques comunicatives reals, contextualitzades, en les quals la interacció amb els seus companys de classe li permeti incorporar a la seva carpeta d’aprenentatge les destreses verbals i no verbals que li facilitaran una comunicació efectiva i útil per a l’exercici de la ciutadania en una societat complexa i plural com la nostra. Sempre és un bon moment per tornar a reivindicar la importància de les humanitats (Filologia, Art, Filosofia…) en el sistema educatiu i d’aquesta manera evitarem, entre altres conseqüències, el menyspreu de l'ús correcte del llenguatge, que és l’aliat essencial del pensament.

Expressió oral i pensament

L’expressió oral facilita l’elaboració i l’expressió de les idees i opinions, sense oblidar la seva relació intrínseca amb tot el camp de les emocions; a més a més, és un factor important a l’hora de bastir el propi pensament. Com ja sabem, el pensament és un aspecte central que ens caracteritza com a espècie i, en el fet que ens ocupa, la comunicació oral, hi té molt a veure també quin repertori lèxic tenen els estudiants, perquè tenim l’experiència que com més ric és el vocabulari de què es disposa, més lúcid i comprensible pot ser el missatge que es vol transmetre. Deia l’atenenc Pèricles que “el que sap pensar però no sap expressar el que pensa, està al mateix nivell del qui no sap pensar”.

Sabem que el llenguatge és una eina necessària en l’adquisició dels sabers de les diverses disciplines i que el treball en comunicació oral ajuda a la construcció d’arguments, el pensament crític, distingir fets d’opinions, la presa de decisions, fer-se preguntes i que, en l’àmbit educatiu, té un pes específic en l’aprenentatge; especialment en tot allò que té a veure amb la comprensió dels continguts i la seva corresponent reflexió crítica.

TEDIS[3]: més que un concurs d’oratòria

Impuls Educació, conscient de la importància que té aquesta habilitat per als joves, organitza anualment el concurs TEDIS que l’any 2017 va estrenar la seva primera convocatòria en format presencial. Els seus lemes han estat relacionats amb algun dels disset “Objectius de Desenvolupament Sostenible” de l’Agenda 2030 aprovada per l’ONU; el d’aquest curs, concretament, ha estat el següent: “Impacte d’una educació de qualitat en el futur de nens i joves” (ODS4). Vincular aquest concurs amb l’escola, segons l’organització, té la seva raó de ser perquè es considera que “parlar i escriure amb habilitat, escoltar amb empatia, aprendre dels altres, obrir-se a les diferents mentalitats i saber dialogar amb tothom, juntament amb una bona formació humanista es converteixen en una necessitat per a l’aprenentatge”.[4]

El projecte, ara com ara, se centra en el discurs, però l’objectiu és avançar cap a una lliga de debat entre alumnes de secundària. Per a fer-ho possible, el centre d’estudis ofereix recursos específics adreçats al professorat per al guiatge de tot el procés i per poder-lo incorporar al currículum de cadascun dels cursos. L’expressió corporal, la modulació i volum de la veu o l’argumentació són alguns dels criteris que té en compte el jurat de cada edició per fer les valoracions i que es poden consultar en aquesta rúbrica[5].

Consells pràctics per a un discurs efectiu

Abans de fer l’exposició oral d’un tema hem de tenir clar que no podem improvisar, cosa que sembla que Mark Twain tenia molt clara quan afirmava: “Normalment em porta més de tres setmanes preparar un bon discurs improvisat”. Els següents consells ens poden ser útils:

  • Informar-nos bé sobre la temàtica central del nostre discurs. Decidir quines fonts d’informació consultades són fiables i quines no.
  • Pensar una bona presentació que vagi més enllà de la salutació abans de la introducció del tema. Cal tenir clara la idea central del missatge adaptada al públic al qual ens adrecem.
  • Captar l’atenció de l’auditori havent seleccionat acuradament els mots que s’utilitzen, que han de ser comprensibles, amens i concrets.
  • Controlar el temps disponible.
  • Seleccionar molt bé les estratègies lingüístiques, les citacions, les dades o les anècdotes i utilitzar-les en el context adequat i només si ajuden a fer que el missatge sigui més atractiu i entenedor. Això facilitarà parlar amb naturalitat.
  • Buscar una fórmula de comiat que no sigui del tipus: “Això és tot. Moltes gràcies!”

 

 



[1] Competència 7 de l’àmbit lingüístic. Currículum de l’ESO. 2015.

[2] Competència 8 de l’àmbit lingüístic. Currículum de l’ESO. 2015.

[3] TEDIS: Torneig Escolar de Discurs.

[4] Projecte AUDE. https://www.aude.cat/linies/competencia-global/ [Consulta: 18/05/2021]


Els nostres alumnes necessiten un currículum renovat

 Article publicat inicialment a: https://impulseducacio.org/2021/05/17/els-nostres-alumnes-necessiten-un-curriculum-renovat/


Tenim obert de nou el debat sobre el paper que ha de tenir l’escola en la societat i com cal formar els ciutadans del futur. Les lleis educatives i els diversos governs formen una petita part d’aquest repte, però no són -o no ho haurien de ser- els elements principals d’aquest canvi transformacional que hom creu imprescindible. Actualment, la darrera llei orgànica general, la LOMLOE[1] (2020), hi entra de ple i vol ser un nou “aggiornamento” de la LOE[2] (2006) més que no pas una derogació de la norma que l’ha precedida.

L’educació sempre ha estat reconeguda com un fenomen de mobilitat social (l’”ascensor social”) i és per això mateix que els poders de torn l’han cobejada contínuament, perquè no deixa de ser un mecanisme de control. Quan no hi ha consens entre tots els actors que hi intervenen, els aspectes socioeconòmics i també ideològics de cadascun d’ells procuren imposar-se als dels altres; almenys pel que fa en l’àmbit del sistema, perquè en l’àmbit dels centres educatius ja no és tan fàcil malgrat els esforços de bona part de les administracions educatives. Afirma Enric Roca que “tot currículum és resultat d’una acció política o, millor, d’un recopilatori de decisions d’índole política, atès que no responen a argumentacions de contrastació científica”.[3] La neutralitat en matèria d’educació, doncs, no existeix.

El currículum com a eix vertebrador del canvi que es procura

Estem immersos un altre cop en l’escena de la modificació del currículum, en la seva definició, els elements que el conformen i les fonts de les quals es parteix per al disseny curricular[4] de referència. La polèmica ni és nova ni és original perquè, malgrat que fa quinze anys que parlem de competències, el cert és que no parem de donar-hi voltes i encara no hem trobat la manera d’avançar en aquesta línia. Competencial o no, el currículum és un terme complex i si consultem la bibliografia cada autor el defineix en funció del seu pensament perquè es troba immers en ideologies i interessos d’organismes i persones molt diferents que pugnen entre si. Des de l’àmbit estrictament pedagògic, és un element nuclear del sistema educatiu perquè d’ell depenen molts altres aspectes que afecten els continguts, l’organització escolar, la inclusió educativa, les estratègies d’aprenentatge, l’avaluació, etc. A la LOMLOE s'entén per currículum el “conjunt d'objectius, competències, continguts, mètodes pedagògics i criteris d'avaluació de cadascun dels ensenyaments” que regula l’esmentada Llei. S’hi estableix també la distribució de competències curriculars entre les diferents administracions educatives i els centres escolars.

Propostes per a enfortir la formació personal i acadèmica dels alumnes

Al meu entendre, el primer aspecte a considerar és que caldria buidar el currículum de tots aquells continguts que no formin part d’un corpus de coneixements bàsics (imprescindibles i consensuats) i comuns (per a tot l’alumnat) en el marc d’una educació tan personalitzada com es pugui.

Un segon aspecte hauria de tenir a veure amb l’adquisició d’aquelles habilitats i tècniques de treball intel·lectual que facilitin l’aprenentatge autònom i la recerca intel·ligent de la informació necessària per a resoldre petits reptes, problemes o casos que facin imprescindible el treball interdisciplinari dels diversos àmbits de coneixement (lingüístic, matemàtic, coneixement de l’entorn natural i social, etc.)

Un tercer eix a treballar serien les competències digitals i les competències personals treballades de manera transversal.

Un darrer bloc a configurar hauria de ser el de l’avaluació entesa com a procés regulador de l’aprenentatge i no com una qualificació, fet que cal reservar per al final, quan calgui certificar que s’han assolit els objectius pretesos.

Superació de dicotomies

Coneixements i competències

Se sol acceptar que vivim en la societat del coneixement. Un coneixement que cal utilitzar per a alguna cosa que vagi més enllà d’emmagatzemar-lo al nostre cap; una afirmació que no vol dir pas que cal prescindir de la memòria a llarg termini, ja que és la que ens permet no carregar la nostra memòria de treball. No em sembla que hagi quedat demostrat que el coneixement factual (l’aprenentatge de fets), per exemple, estigui contraposat a un enfocament competencial del currículum. No trobo gens productiu això de contraposar els conceptes. Vaig trobar il·lustrativa la comparació que fa Jaume Trilla en un article[5] entre “la classe magistral expositiva” i la “classe magistral activa”; totes dues modalitats amb les seves virtuts i mancances, cert; però totes dues compatibles -especialment la segona- amb el que avui en diem “learning by doing” i altres metodologies que actualment considerem emergents. Em temo, però, que bona part dels defensors d’impartir docència basada principalment en l’exposició oral el que defensen, de fet, és que la millor manera d’aprendre que tenen els alumnes rau en la transmissió dels coneixements per part dels seus professors. I demostrar-ho en un examen de tipus tradicional, per entendre’ns.

A Catalunya la implementació del currículum per competències a l’ensenyament obligatori data del 2008 tot partint de la LOE (2006) que n’identifica vuit de bàsiques i les hi incorpora. Quan ens referim a les competències, hi ha bastant consens a entendre-les com la capacitat de fer servir les habilitats, els sabers i coneixements que adquirim i anem incorporant al llarg de la vida per tal d’aplicar-los en situacions quotidianes i en contextos concrets. Cap incompatibilitat insalvable, doncs, entre competències i coneixements, en la meva opinió.

Històricament hem distingit dos tipus de saber o de coneixement: el teòric i el pràctic. El primer se centra en tota aquella informació que ens permet conèixer el món que ens envolta; el segon, té més a veure amb el “saber fer”, en la interacció amb el medi natural, social, cultural, etc. Al meu parer no hi ha contraposició sinó complementarietat entre tots dos conceptes.

 
La teoria i la pràctica

Molts cops ens trobem amb professionals educatius que contraposen el marc teòric amb la pràctica quotidiana a l’aula, com si fossin camps oposats. Quin mestre hi ha que no basi la seva praxi en algun postulat teòric? Actuar així denotaria una certa falta de professionalitat, ja que no podem caure en la simplificació que el que és teòric no és pràctic i a l’inrevés. Si hi ha interferències entre tots dos camps segurament és a causa de la diferent interpretació del significat de la terminologia que no para de canviar. Els conceptes tenen la força que tenen, però per si sols no comporten cap canvi i menys encara una innovació educativa. Penso que cal treballar en la línia de recuperar la confiança entre la professió docent i la recerca educativa científica.

L’espai aula, com a concepte, és el punt de trobada entre el que prescriuen les administracions educatives, el projecte educatiu de cada centre i la interpretació de tot plegat que fa cadascun dels professors de cadascuna de les diferents etapes del sistema.

Una nova situació per a la qual cal trobar noves respostes

Som davant un panorama que ens permet pensar en la desaparició de moltes professions parametritzables. Els avenços de la tecnologia auguren una pèrdua substancial de llocs de treball que seran substituïts per altres que encara estan per definir o que tot just comencen a treure el cap. La robòtica, per exemple, ocuparà el lloc dels humans en tasques mecàniques i repetitives. A l’altra cara de la moneda hi tenim les conseqüències de la Covid-19: és conjuntural o és estructural el factor teletreball? Com afecta al sector educatiu ara i com ho farà a mig termini? Ens és útil el currículum de referència que tenim vigent i el que preveu l’enèsima nova llei? Té, doncs, futur el model actual de centre educatiu?

La resposta a aquests interrogants ens permet dibuixar un panorama amb la visió política clàssica: plans a quatre anys, centrats en allò que l’electorat vol sentir i a anar encadenant promeses que si no es compleixen no passa res; o amb una visió més estratègica, més pròpia dels centres d’estudis o els “think tanks”.

El model memorístic clàssic, repetitiu i descontextualitzat, tan propi encara del model educatiu actual, ha de ser substituït per un altre en què la formació de l’alumnat els faci persones útils per a la societat i no només per a les empreses i el seu model productiu. Ken Robinson en un dels seus múltiples TEDx i entrevistes ens recorda que els fins de l’educació tenen a veure amb quatre camps: l’economia, la cultura i la tradició (els valors), la ciutadania activa i compromesa i el creixement i desenvolupament personal. Això és, centrar les tasques en aspectes com la sostenibilitat i el medi ambient; conèixer bé la pròpia cultura per entendre millor la dels altres i ser tolerants; el civisme; la personalització oberta als altres sense oblidar la interioritat d’un mateix.

Promoure un canvi en aquest sentit passa també perquè les escoles del futur tinguin líders al capdavant i no solament directius. Líders enfocats en allò que és important per davant de directius enfocats en la gestió de les diverses problemàtiques i tasques burocràtiques que genera el propi sistema. 

Preparar aquests nous perfils d’alumnat comporta ensenyar a pensar i fer-ho críticament, a resoldre problemes i reptes (amb aportacions de la robòtica, la intel·ligència artificial, el sentit dels algorismes, etc.), a conèixer i portar a la pràctica les “soft skills”: habilitats de comunicació, capacitat de gestionar bé la informació, la presa de decisions i la resolució de conflictes, el treball en equip col·laboratiu, l’ús adequat del temps, estimular el pensament divergent i la creativitat...

En definitiva, no cal menystenir el model subjacent en la legislació vigent centrat en una visió competencial de l’educació -sinó fer-lo possible tot canviant -prioritàriament- les metodologies i l’avaluació. La pedagogia i la didàctica poden ser més útils que mai.



[1]  Llei Orgànica 3/2020, de 29 de desembre, per la qual es modifica la Llei Orgànica 2/2006, de 3 de maig, d'Educació (LOMLOE) publicada al BOE de 30 desembre 2020.

[2] Llei Orgànica 2/2006, de 3 de maig, d’Educació (derogada actualment)

[4] Organització dels objectius, el contingut, els mètodes educatius i les estructures d'ensenyament i aprenentatge que constitueixen el currículum escolar. https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0272475.xml [Consulta: 14/5/2021]


Humanizar la educación, de César Bona

  Humanitzar l’educació La vida ens està donant una oportunitat per a repensar l’educació ...