Article publicat inicialment a: https://impulseducacio.org/2021/05/17/els-nostres-alumnes-necessiten-un-curriculum-renovat/
Tenim obert de nou el debat sobre el paper que ha de tenir
l’escola en la societat i com cal formar els ciutadans del futur. Les lleis
educatives i els diversos governs formen una petita part d’aquest repte, però
no són -o no ho haurien de ser- els elements principals d’aquest canvi
transformacional que hom creu imprescindible. Actualment, la darrera llei
orgànica general, la LOMLOE[1] (2020), hi entra de ple i vol
ser un nou “aggiornamento” de la LOE[2] (2006) més que no pas una
derogació de la norma que l’ha precedida.
L’educació sempre ha estat reconeguda com un fenomen de mobilitat social (l’”ascensor social”) i és per això mateix que els poders de torn l’han cobejada contínuament, perquè no deixa de ser un mecanisme de control. Quan no hi ha consens entre tots els actors que hi intervenen, els aspectes socioeconòmics i també ideològics de cadascun d’ells procuren imposar-se als dels altres; almenys pel que fa en l’àmbit del sistema, perquè en l’àmbit dels centres educatius ja no és tan fàcil malgrat els esforços de bona part de les administracions educatives. Afirma Enric Roca que “tot currículum és resultat d’una acció política o, millor, d’un recopilatori de decisions d’índole política, atès que no responen a argumentacions de contrastació científica”.[3] La neutralitat en matèria d’educació, doncs, no existeix.
El currículum com a eix vertebrador del canvi que es procura
Estem immersos un altre cop en l’escena de la modificació del currículum, en la seva definició, els elements que el conformen i les fonts de les quals es parteix per al disseny curricular[4] de referència. La polèmica ni és nova ni és original perquè, malgrat que fa quinze anys que parlem de competències, el cert és que no parem de donar-hi voltes i encara no hem trobat la manera d’avançar en aquesta línia. Competencial o no, el currículum és un terme complex i si consultem la bibliografia cada autor el defineix en funció del seu pensament perquè es troba immers en ideologies i interessos d’organismes i persones molt diferents que pugnen entre si. Des de l’àmbit estrictament pedagògic, és un element nuclear del sistema educatiu perquè d’ell depenen molts altres aspectes que afecten els continguts, l’organització escolar, la inclusió educativa, les estratègies d’aprenentatge, l’avaluació, etc. A la LOMLOE s'entén per currículum el “conjunt d'objectius, competències, continguts, mètodes pedagògics i criteris d'avaluació de cadascun dels ensenyaments” que regula l’esmentada Llei. S’hi estableix també la distribució de competències curriculars entre les diferents administracions educatives i els centres escolars.
Propostes per a enfortir la formació personal i acadèmica dels alumnes
Al meu entendre, el primer aspecte a considerar és que caldria buidar el currículum de tots
aquells continguts que no formin part d’un corpus de coneixements bàsics (imprescindibles
i consensuats) i
comuns (per a tot l’alumnat) en el marc d’una educació tan personalitzada com es pugui.
Un segon aspecte hauria de tenir a veure amb l’adquisició
d’aquelles habilitats i tècniques de treball intel·lectual que facilitin
l’aprenentatge autònom i la recerca intel·ligent de la informació necessària
per a resoldre petits reptes, problemes o casos que facin imprescindible el
treball interdisciplinari dels diversos àmbits de coneixement (lingüístic,
matemàtic, coneixement de l’entorn natural i social, etc.)
Un tercer eix a treballar serien les competències digitals i
les competències personals treballades de manera transversal.
Un darrer bloc a configurar hauria de ser el de l’avaluació entesa com a procés regulador de l’aprenentatge i no com una qualificació, fet que cal reservar per al final, quan calgui certificar que s’han assolit els objectius pretesos.
Superació de dicotomies
Coneixements i competències
Se sol acceptar que vivim en la societat del coneixement. Un
coneixement que cal utilitzar per a alguna cosa que vagi més enllà
d’emmagatzemar-lo al nostre cap; una afirmació que no vol dir pas que cal
prescindir de la memòria a llarg termini, ja que és la que ens permet no
carregar la nostra memòria de treball. No em sembla que hagi quedat demostrat
que el coneixement factual (l’aprenentatge de fets), per exemple, estigui
contraposat a un enfocament competencial del currículum. No trobo gens
productiu això de contraposar els conceptes. Vaig trobar il·lustrativa la
comparació que fa Jaume Trilla en un article[5] entre “la classe magistral
expositiva” i la “classe magistral activa”; totes dues modalitats amb les seves
virtuts i mancances, cert; però totes dues compatibles -especialment la segona-
amb el que avui en diem “learning by doing” i altres metodologies que actualment
considerem emergents. Em temo, però, que bona part dels defensors d’impartir
docència basada principalment en l’exposició oral el que defensen, de fet, és
que la millor manera d’aprendre que tenen els alumnes rau en la transmissió
dels coneixements per part dels seus professors. I demostrar-ho en un examen de
tipus tradicional, per entendre’ns.
A Catalunya la implementació del currículum per competències
a l’ensenyament obligatori data del 2008 tot partint de la LOE (2006) que n’identifica
vuit de bàsiques i les hi incorpora. Quan ens referim a les competències,
hi ha bastant consens a entendre-les com la capacitat de fer servir les habilitats, els
sabers i coneixements que adquirim i anem incorporant al llarg de la vida per
tal d’aplicar-los en situacions quotidianes i en contextos concrets.
Cap incompatibilitat insalvable, doncs, entre competències i coneixements, en
la meva opinió.
Històricament hem distingit dos tipus de saber o de coneixement:
el teòric i el pràctic. El primer se centra en tota aquella informació que ens
permet conèixer el món que ens envolta; el segon, té més a veure amb el “saber
fer”, en la interacció amb el medi natural, social, cultural, etc. Al meu parer
no hi ha contraposició sinó complementarietat entre tots dos conceptes.
La teoria i la pràctica
Molts cops ens trobem amb professionals educatius que
contraposen el marc teòric amb la pràctica quotidiana a l’aula, com si fossin
camps oposats. Quin mestre hi ha que no basi la seva praxi en algun postulat
teòric? Actuar així denotaria una certa falta de professionalitat, ja que no
podem caure en la simplificació que el que és teòric no és pràctic i a
l’inrevés. Si hi ha interferències entre tots dos camps segurament és a causa
de la diferent interpretació del significat de la terminologia que no para de
canviar. Els conceptes tenen la força que tenen, però per si sols no comporten
cap canvi i menys encara una innovació educativa. Penso que cal treballar
en la línia de recuperar la confiança entre la professió docent i la recerca
educativa científica.
L’espai aula, com a concepte, és el punt de trobada entre el que prescriuen les administracions educatives, el projecte educatiu de cada centre i la interpretació de tot plegat que fa cadascun dels professors de cadascuna de les diferents etapes del sistema.
Una nova situació per a la qual cal trobar noves respostes
Som davant un panorama que ens permet pensar en la
desaparició de moltes professions parametritzables. Els avenços de la
tecnologia auguren una pèrdua substancial de llocs de treball que seran substituïts
per altres que encara estan per definir o que tot just comencen a treure el
cap. La robòtica, per exemple, ocuparà el lloc dels humans en tasques
mecàniques i repetitives. A l’altra cara de la moneda hi tenim les
conseqüències de la Covid-19: és conjuntural o és estructural el factor
teletreball? Com afecta al sector educatiu ara i com ho farà a mig termini? Ens
és útil el currículum de referència que tenim vigent i el que preveu l’enèsima
nova llei? Té, doncs, futur el model actual de centre educatiu?
La resposta a aquests interrogants ens permet dibuixar un
panorama amb la visió política clàssica: plans a quatre anys, centrats en allò
que l’electorat vol sentir i a anar encadenant promeses que si no es compleixen
no passa res; o amb una visió més estratègica, més pròpia dels centres
d’estudis o els “think tanks”.
El model memorístic clàssic, repetitiu i descontextualitzat,
tan propi encara del model educatiu actual, ha de ser substituït per un altre
en què la formació de l’alumnat els faci persones útils per a la societat i no
només per a les empreses i el seu model productiu. Ken Robinson en un dels seus
múltiples TEDx i entrevistes ens recorda que els fins de l’educació tenen a
veure amb quatre camps: l’economia, la cultura i la tradició (els valors), la
ciutadania activa i compromesa i el creixement i desenvolupament personal. Això
és, centrar les tasques en aspectes com la sostenibilitat i el medi ambient;
conèixer bé la pròpia cultura per entendre millor la dels altres i ser
tolerants; el civisme; la personalització oberta als altres sense oblidar la
interioritat d’un mateix.
Promoure un canvi en aquest sentit passa també perquè les
escoles del futur tinguin líders al capdavant i no solament directius.
Líders enfocats en allò que és important per davant de directius enfocats en la
gestió de les diverses problemàtiques i tasques burocràtiques que genera el
propi sistema.
Preparar aquests nous perfils d’alumnat comporta ensenyar a
pensar i fer-ho críticament, a resoldre problemes i reptes (amb aportacions de
la robòtica, la intel·ligència artificial, el sentit dels algorismes, etc.), a
conèixer i portar a la pràctica les “soft skills”: habilitats de comunicació,
capacitat de gestionar bé la informació, la presa de decisions i la resolució
de conflictes, el treball en equip col·laboratiu, l’ús adequat del temps,
estimular el pensament divergent i la creativitat...
En definitiva, no cal menystenir el model subjacent en la
legislació vigent centrat en una visió competencial de l’educació -sinó fer-lo
possible tot canviant -prioritàriament- les metodologies i l’avaluació. La
pedagogia i la didàctica poden ser més útils que mai.
[1]
Llei Orgànica 3/2020, de 29 de desembre,
per la qual es modifica la Llei Orgànica 2/2006, de 3 de maig, d'Educació
(LOMLOE) publicada al BOE de 30 desembre 2020.
[2]
Llei Orgànica 2/2006, de 3 de maig, d’Educació (derogada actualment)
[3]
http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1951559-l-autonomia-curricular.html
[Consulta: 14/5/2021]
[4]
Organització dels objectius, el contingut, els mètodes educatius i les
estructures d'ensenyament i aprenentatge que constitueixen el currículum
escolar. https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0272475.xml
[Consulta: 14/5/2021]
[5]
https://diarieducacio.cat/dues-classes-de-classes-magistrals/
[Consulta: 15/5/2021]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada