31 de desembre de 2011

Final d'un trajecte que continua


Som tan simples els humans que tenim necessitat d’ajudar-nos dels calendaris i dels cicles de la naturalesa per mirar de fer net d’allò que no ens ha anat prou bé i recomençar de nou. És el que sol passar cada cop que acomiadem un any i en rebem un de nou. Ens desitgem tota mena de bons auguris i fem bé, però al cap de dotze mesos tornem a descobrir que, malgrat tot, encara ha quedat molt camí per fer i que no tot ens ha estat propici. O sí. I qui dia passa, any empeny!

El curs natural del temps no és ni bo ni dolent per se. Som les persones qui convertim la vida quotidiana i tot el que hi succeeix en petits miracles o en grans catàstrofes en l’àmbit personal, familiar o social. No és en els governs ni en les institucions on hem de tenir posades les nostres esperances. És cert que el bé comú en depèn en part, però és en la suma de respostes personals a cada circumstància que afecta la nostra vida on hi ha la clau del nostre progrés, com a persones i com a poble.

Tinc la sensació que, aclaparats com estem davant de tantes notícies pessimistes o negatives, anem perdent l’ànim de lluitar, d’arriscar-nos a fer passos endavant i, per això, ens anem quedant mig somorts, inactius. O a l’inrevés: com que culpem els altres de tot el que no ens agrada, ens indignem i comencem a repartir a tort i a dret contra tothom. I no, no veig que sigui aquest el camí. Anys enrere confiàvem en les persones intel·ligents per avançar. Actualment aquest mot ha perdut pes en l’espai mediàtic i es parla del talent, de la voluntat i de l’esforç com a eines indispensables per anar teixint el futur a base d’accions en present. I en això, hi té un paper clau l’educació, que no és només el que faci el Departament d’Ensenyament de la Generalitat sinó la suma dels grans de sorra que hi podem posar tots plegats.

Els governs socialdemòcrates han anat caient un rere l’altre i els de tipus liberal o conservador que els han substituït en el poder van temptejant solucions que hores d’ara encara no sabem si són prou encertades. Com es pot redreçar un sistema carregat de temptacions contra l’ètica en un moment convuls com l’actual? Des de la inacció poca cosa es pot fer. No podem fer altra cosa, doncs, que mirar de complicar-nos la vida: en l’associació de veïns, en el club de bitlles, en una entitat benèfica o en la política. Si algunes d’aquestes institucions socials han perdut prestigi i han deixat de ser un referent és perquè algunes de les persones que han ocupat els seus òrgans de govern hi són perquè altres de més preparats, més ben formats, més èticament responsables han abdicat de participar-hi. No cal que busquem culpables, en som cadascun de nosaltres si hem pogut fer-ho i ens n’hem abstingut. Abans, d’això, se’n deia pecat d’omissió.

Malgrat les perspectives incertes que ens serveixen cada dia tots els mitjans de comunicació, probablement a títol individual tenim un bon grapat de notícies positives que han fet del 2011 un bon any. Segur. I no ho dic perquè ja se sap que podia ser pitjor, sinó perquè tendim a oblidar el que ens ha anat bé, les oportunitats que hem sabut convertir en realitat, els projectes acabats, les persones que hem conegut, els instants de felicitat, els somriures davant la senzillesa o les ocurrències d’un infant... i tantes altres experiències. És l’actitud el que compta: fer front a les contrarietats o a la mateixa adversitat sols o ajudats dels altres, perquè també tenim vivències en què la solidaritat entre les persones ha contribuït a fer de la nostra societat un món més just.

Ben mirat, si no deixem de fer la nostra aportació, per petita que sigui, i cadascú sense moure’s necessàriament del seu àmbit personal, professional o social, potser no caldrà que altres pensin per nosaltres i ens diguin el que hem de fer. Una democràcia madura no la fan els partits polítics ni els sindicats ni els indignats, òbviament. La fan les persones, les bones persones; i com més ben educades, formades i cultes millor.

Adéu 2011. Benvingut 2012!

8 de desembre de 2011

Pressupostos polièdrics

Avui podem llegir al diari ARA els titulars següents:

“El PSC només aprovarà els pressupostos si CiU prescindeix del PP”.

“ERC s'obre a votar el pressupost del 2012, però avisa que ara no es donen les condicions”.

“ICV insta PSC i ERC a no "fer cua" a les portes del Govern per uns pressupostos pactats amb el PPC”.

“El PP dirà 'no' als pressupostos si el Govern apuja els impostos”.

És fantàstic: tots a una contra CiU! En ocasions com aquesta és quan veig més necessària que mai una majoria absoluta. Ja ho sé que se sol dir que “les majories absolutes no són bones”. Jo hi afegeixo que no ho són, sobretot, per qui no les té. El conseller d’economia podria haver dut a terme igualment les trobades amb totes les forces polítiques però, un cop explorades les possibilitats reals de col·laboració, el govern podria aprovar la proposta de pressupostos sense que les ànsies dels portaveus per escriure el guió de la posada en escena dels partits hi posessin més traves.

A l’oposició, ara mateix tan ocupada de portes endins en els seus propis problemes, els agrada fer-se veure i evitar admetre que si en moments com l’actual no som capaços de fer costat a qui té la responsabilitat de governar, quan ho farem? No és el bé comú el que ha de ser prioritari? No es podrien aparcar tàctiques i estratègies, legitimes però prescindibles, durant uns mesos clau per al progrés del país? Són ben rebuts els senyals d’acostament del nou equip que lidera ERC per prioritzar els interessos de Catalunya, però no es pot posar un preu polític excessivament elevat a aquesta col·laboració perquè, entenc, que el programa de govern que s’ha d’executar és el del partit que ara té la responsabilitat i l’encàrrec de la ciutadania de governar.  

Pel que fa al PPC i al PSC, de moment, el que podrien fer és aconseguir que els seus partits matriu deixessin d’utilitzar-nos permanentment i, per començar, podrien fer alguna cosa perquè se’ns paguin els 759 milions de deute reconegut amb Catalunya. Si fan aquest gest, potser tindran certa autoritat per fer el gallet a l’hora d’exigir uns minuts televisats de glòria quan posin condicions a donar suport als pressupostos que prepara el govern Mas. I ja sé que, en aquest aspecte, tots dos partits s’han arrenglerat amb el govern. Què podien fer, si no? Però només amb declaracions no es fa política, almenys no la política que ens cal actualment. 

3 de desembre de 2011

Emprenedoria i escola

Reprodueixo tot seguit una nota de premsa del president de la Fapel i amic, Josep Manuel Prats, en resposta a una opinió recent de Rosa Cañadell. No cal dir que comparteixo totalment el contingut del text.


Si vols, consulta l'article de la portaveu de la Ustec: http://www.sindicat.net/n.php?n=14859

La iniciativa dins l'escola

Com a Federació d'Associacions de pares, ens interessa molt l'educació dels nostres fills i filles. No només la instrucció, que l'escola ens ajuda a bastir, sinó l'educació i la formació de les persones que són els nostres fills i filles, que és la nostra responsabilitat i sobre el que volem decidir: el nostre dret, el nostre deure.

Reiterem: Un dels aspectes que fa temps ens ha preocupat als pares i mares de la fapel és la formació dels nostres fills, la formació de debò, la que val per la vida i per tirar endevant la societat en que vivim. I entre els valors que creiem que cal fomentar entre ells és la iniciativa emprenedora. I en aquesta freqüència d'ona ens trobem amb la conselleria, des del moment que es vol fomentar aquesta iniciativa. El passat 1 de novembre, la fapel va fer un seminari amb el tema “educar per emprendre”. L'estavem preparant des de la primavera, i l'objectiu era, és i serà durant aquest curs sensibilitzar les famílies i les escoles en aquest tema: formació de valors que eduquin en la iniciativa emprenedora.

I no ens preocupa tant el tema de l'empresa, com a la senyora Cañadell. Ens preocupa que tinguin iniciativa, que vulguin fer de les seves vides alguna cosa més que “anar passant”, alguna cosa més que “anar fent”, i que els hi donem tot mastegat.

I no cal patir, senyora Cañadell. Fomentant els valors que incorpora l'emprenedoria formem persones. Incorporant al curriculum els valors i l'interès per la iniciativa emprenedora, podem incorporar a la societat nois i noies amb ganes de fer coses pels altres i amb eines personals per a dur-les a terme. No cal amoinar-se. Seran empresaris? potser si i així cal esperar-ho. Però també seran persones metges/ses, persones infermers/es persones mestres, persones advocats/des, persones cuiners/es, persones llauners, persones electricistes, persones bogiguers/es... I la seva iniciativa emprenedora l'enfocaran cap a la seva vida personal i familiar: per exemple formant una família, o no. Cap al seu ofici o professió, innovant i fent bé les coses. Cap al seu temps d'oci, impulsant associacionisme, o iniciatives socials, etc. etc.

La iniciativa emprenedora l'hem d'entendre, també, en l`àmbit personal i social. Però, no ens enganyem, qui treu els països endevant i permeten que tots els altres sectors de serveis i de solidaritat funcionin millor són les empreses que generen riquesa i la reparteixen entre els qui hi participen i amb la societat, amb una perspectiva social responsable. Però això cal formar-ho des de casa, des de l'escola i des de la societat.

La dialèctica marxista no té cap sentit ara per ara. No hem d'educar els nostres fills i filles en aquesta doctrina que ha generat massa dolor en els darrers cent anys. Creiem que ho hem d'enfocar cap a la llibertat individual i la responsabilitat col.lectiva. Si eduquem els nostres fills i filles per tenir iniciativa vers els altres, però amb coses concretes, en treurem el millor per la societat.

Ara bé, si no fem res no treurem res. I lloem la iniciativa de la conselleria que almenys es belluga en alguna direcció que creiem correcte i que cal complementar fonamentalment des de la família, implicada amb l'escola en el procés educatiu dels seus fills.

Si a cada iniciativa que es proposa hem de veure pegues, malament rai. Si posem els nois i noies, la persona (no l'individu) en el centre de les decisions i en el context de la seva família, segur que ens equivocarem menys.


El rendiment acadèmic en temps de competències

L’èxit escolar no es pot basar només en els resultats acadèmics entesos com una nota que resumeix un trimestre o tot un curs. Ni tan sols ...