16 de maig del 2024

L’educació disruptiva: un canvi de paradigma

 Promoure els canvis requereix una nova manera de pensar

per Jordi Viladrosa i Clua

El terme "educació disruptiva" va ser encunyat per Clayton Christensen, un professor d'administració de negocis de la Universitat Harvard. Christensen va utilitzar el terme per descriure un nou model d'educació que s'allunya del model tradicional, basat en classes magistrals i exàmens. El nou model se centra en l'aprenentatge actiu, la personalització i l'ús de la tecnologia. És un concepte que ha estat àmpliament adoptat per descriure una varietat de noves tendències en l'educació, com ara l'aprenentatge en línia, l'aprenentatge basat en projectes i l'aprenentatge social.

Christensen és autor del llibre "Disrupting Class: How Disruptive Innovation Will Change the Way the World Learns" (2010), on argumenta sobre el canvi disruptiu a l'escola pública K-12, utilitzant una àmplia gamma de continguts de la vida real. Un llibre que, segons Howard Gardner, parla de manera reflexiva i imaginativa sobre com pot ser l'educació genuïnament individualitzada i com portar-la a terme".

Altres persones que han contribuït al desenvolupament del concepte d'educació disruptiva són: Tony Wagner: expert en educació que ha escrit sobre l'educació del segle XXI. En el seu llibre "Creating Innovators: The Making of Young People Who Will Change the World" (2012) explora què han de fer pares, professors i empresaris per desenvolupar les capacitats dels joves per convertir-se en innovadors, a partir de la col·laboració, la resolució de problemes interdisciplinaris i la motivació intrínseca. O Ken Robinson, un conferenciant i educador que va escriure sobre l'educació creativa. En el seu llibre " The Element: How Finding Your Passion Changes Everything" (2009) considerava que tothom té un talent natural que hauria de ser cultivat. O el potser més conegut “Creative Schools: The Grassroots Revolution That's Transforming Education” (2016) on afirma que cal acabar amb l’antic sistema educatiu industrial i en el qual proposa un enfocament orgànic i personalitzat que es basa en els recursos tecnològics i professionals sense precedents actuals per implicar-hi tots els estudiants.

L'educació disruptiva és un concepte en evolució i encara està per veure quina repercussió tindrà realment en el sistema educatiu. No obstant això, és clar que el terme està tenint un cert impacte en el debat sobre l'educació, i ajuda a posar de manifest la necessitat de canviar els sistemes educatius tradicionals.

A casa nostra, un dels defensors de l’educació disruptiva és Joan Domingo Farnós, un professor jubilat que produeix i comparteix coneixement bàsicament a través del seu blog “Juandon. Innovación y conocimiento”. Farnós defensa que el treball en xarxa, en equip, i la intel·ligència col·lectiva són les bases del treball del segle XXI. Aquestes formes de treballar permeten a les persones compartir coneixements i experiències, i això condueix a una major innovació i productivitat.

Quan se li pregunta per l’educació disruptiva, Farnós sol explicar que qualsevol canvi requereix una nova manera de pensar. I afegeix: aquest canvi de mentalitat demana ser conscients de la situació actual i de la situació desitjada. Una vegada que tenim clars aquests dos punts, podem començar a buscar formes de resoldre el problema i fer-ho realitat. Però, a més de ser-ne conscients, també cal tenir ganes de canviar perquè el que és habitual és que hi hagi molta resistència a fer-ho.

Educació disruptiva: característiques

Les principals característiques de l'educació disruptiva  són:

  • Personalització: L'educació disruptiva posa l'estudiant al centre de l'aprenentatge i s'adapta a les seves necessitats individuals, tenint en compte els seus interessos, els seus estils d'aprenentatge i els seus objectius. Ben segur que la intel·ligència artificial (IA) oferirà un ajut considerable en aquest aspecte.
  • Ús de la tecnologia: Es proposa un ús intensiu de la tecnologia per crear experiències d'aprenentatge més interactives i immersives. Les plataformes d’aprenentatge en línia en són un exemple i les editorials educatives les promouen com a complement als llibres de text. Una altra manera és utilitzar la realitat virtual i la realitat augmentada per crear experiències d'aprenentatge immersives.
  • Aprenentatge actiu: L'objectiu és que l'estudiant sigui el protagonista del seu propi aprenentatge i no solament un receptor passiu d'informació. El treball en equip i els projectes d'aprenentatge per fomentar la col·laboració i la creativitat són una manera de dur-ho a terme.
  • Aprenentatge en línia: És una eina que permet als estudiants accedir a l'educació en qualsevol lloc i en qualsevol moment. És una opció flexible i accessible que pot ser útil per a estudiants amb diferents necessitats.

En síntesi, l'educació disruptiva és un nou paradigma educatiu que s'adapta als canvis socials i tecnològics del segle XXI. L'educació disruptiva posa l'estudiant al centre del procés d'aprenentatge i utilitza la tecnologia per crear experiències d'aprenentatge més interactives i immersives.

El paper de la IA en l’educació disruptiva

La intel·ligència artificial (IA) no va pas néixer ahir, malgrat que en parlem molt darrerament, sinó que porta una dècada entre nosaltres, en segon pla, podríem dir. La IA té el potencial de revolucionar l'educació d'una manera disruptiva, i ens ofereix noves maneres d'aprendre i d'ensenyar. Ens pot ajudar a:

  • Personalitzar l'aprenentatge: La IA ens pot ser útil per recopilar dades sobre els estudiants, com ara el seu rendiment, les seves preferències i els seus estils d'aprenentatge. Aquestes dades es poden utilitzar per crear situacions d’aprenentatge personalitzades que s'adaptin a les necessitats individuals de cada alumne.
  • Automatitzar tasques repetitives, com ara la correcció d'exercicis o la generació de resums de contingut. Això alliberaria el temps dels professors per centrar-se en tasques més creatives.
  • Oferir aprenentatge en temps real, és a dir, crear entorns d'aprenentatge en temps real que permetin als estudiants interactuar amb el contingut i obtenir feedback immediatament. Això els pot ajudar a aprendre de manera més eficient.

Alguns exemples concrets de com la IA s'està utilitzant ja en l'educació disruptiva inclouen: plataformes d'aprenentatge en línia personalitzades, tutors virtuals, o simuladors i jocs educatius.

En general, la IA té el potencial de fer que l'educació sigui més accessible, eficaç i interessant. A mesura que continuï desenvolupant-se, és probable que descobrim nous usos de la tecnologia en l'educació disruptiva i innovadora.

Per acabar, entre els cada cop més nombrosos exemples de com la IA s'està utilitzant en educació disruptiva a Catalunya destaquem el projecte "E-learning per a la inclusió" que utilitza la IA per crear materials educatius personalitzats per a estudiants amb necessitats educatives especials. Aquests materials inclouen recursos visuals, auditius i tàctils. O el projecte "IA en educació”, una iniciativa del Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya que ofereix recursos, experiències i formació als professionals de l'educació que vulguin utilitzar la IA a les seves aules.

 

 Publicat inicialment a: https://impulseducacio.org/educacio-disruptiva/



30 d’abril del 2024

L'ofici de fer de mestre

Una tasca polièdrica en constant evolució


per Jordi Viladrosa i Clua

De què parlem quan parlem d'educació? De la que prioritza les competències necessàries per al mercat laboral, de la que mira de custodiar el llegat del patrimoni cultural  de cada país, o de la que procura l'autorealització individual de cada alumne? Tot alhora genera necessàriament un conflicte d'interessos entre els diversos grups en joc i la llibertat de  càtedra de cada professor. La terminologia canviant ocupa el discurs i no es deixa espai per a la deliberació de les finalitats de l'educació i l'autonomia pedagògica de cada centre i de cadascun dels seus professionals.

En un sistema educatiu hi intervenen diversos elements i institucions en constant interacció. N’hi ha un, però, que és la pedra angular: el professorat, del qual s’espera que estigui altament qualificat i que tingui prestigi social. Això es manifesta, especialment, en la funció docent: l'expertesa, la professionalitat, la qualitat educativa... que s'adquireix amb una formació inicial i contínua exigent i sòlida que faci professionals competents i autònoms, i no solament tècnics executors de l’ultima llei promulgada o d’aquells que acaben imposant un relat educatiu determinat.

La funció docent en un món incert

El professorat és la peça clau per facilitar l'aprenentatge dels seus alumnes i és qui acredita la formació assolida pels estudiants traduïda en unes qualificacions acadèmiques. Prioritzar la seva formació en didàctiques específiques (de les ciències socials,  de les matemàtiques, de les llengües, de la música...) és útil perquè permet actualitzar continguts (sabers, en terminologia Lomloe), trobar la millor manera d'ensenyar-los i contextualitzar-los tenint el referent epistemològic com a marc conceptual de la finalitat de l'educació.

Fer de mestre o professor és una tasca complexa i, de vegades, complicada. Ha de ser un intèrpret dels canvis socials, de les diverses estructures familiars i de tota classe de diversitats que coincideixen en una mateixa aula. La seva professionalitat està qüestionada moltes vegades per l'administració, que no hi compta prou, i per molts altres factors. L’avaluació de la funció docent i la formació vinculada a la pràctica reflexiva pot ser un bon camí cap a un procés de millora contínua que cal fer necessàriament en equip.

Per exercir la funció docent amb competència professional fan falta recursos. És per això que cal ser exigents i aconseguir que cada innovació, pràctica o idea s’implementi acompanyada dels professionals necessaris, de metodologies eficaces i de les eines tecnològiques i pedagògiques que calgui, sense perdre de vista la necessària eficiència a peu d'aula.

La gestió de l’aula: una assignatura pendent

Hi ha prou bibliografia i evidències per afirmar que la gestió de l'aula és important per a l'aprenentatge, un àmbit del qual s’ocupa la didàctica. També n’és una part important el clima convivencial que s’hi viu. Actualment, preocupa l'augment dels problemes de conducta, la falta de respecte cap al professorat, les faltes d'educació en general, la dispersió de l’atenció... Aquest clima depèn dels docents, això és de la seva formació i de la seva experiència i té a veure amb el rol que la societat l'administració i les direccions confereixen a aquests professionals. Sense un clima d'aula adequat es fa difícil impartir classes de manera efectiva i l'aprenentatge esperat se'n ressent. La cohesió social i el civisme s'ha d'assolir a través d'uns ciutadans ben formats.

Com afirma Gregorio Luri, l'atenció és el nou quocient intel·lectual. Les tasques escolars perden posicions perquè fer-les o no té més o menys les mateixes conseqüències. Un altre focus de problemes és un currículum carregat de tecnicismes, la qual cosa comporta situar el rol del professorat al seu àmbit més tècnic, però amb menys autonomia professional que pot acabar, en paraules de Manuel Fernández Navas, en una pura "alienació del pensament docent".

De tota manera, la gestió ordinària de l’aula, la manera de tractar amb les famílies, conduir una reunió, les habilitats socials necessàries per a la docència no són una tasca senzilla entre altres coses perquè aquests aspectes no solen formar part del currículum de les facultats d’educació i se solen aprendre pel mètode de l’assaig i error un cop ja s’exerceix la professió. Un dèficit notable que caldria corregir.

Un prestigi que no arriba

Malgrat que no hi ha evidències fiables i objectives d'una falta de reconeixement social de la professió docent, per què tenim una visió tan poc esperançada de l'escola i de la tasca dels mestres i professors? En la nostra societat, el significat del concepte autoritat està en crisi i les conseqüències les pateixen els ciutadans. En realitat, quina és l'autoritat que necessita actualment un professor? Quin model d'autoritat estem disposats a acceptar a través dels valors que són dominants?  Acceleració, immediatesa, enfocats al producte sense assaborir el procés, competitivitat...  Justament al revés del que sembla que hauria de promoure l'escola.

L'educació és una tasca de múltiples cares basada en un teixit de confiances, col·laboració lleial no invasiva de les funcions que toquen a cadascun dels sectors que conformen aquest àmbit. Tenim massa professors que treballen aïllats. No n'hi ha prou amb tenir vocació; cal comptar també amb el respecte social i una carrera docent incentivada i no basada únicament en l'acumulació de triennis i estadis com a únics factors de millora professional.

Hi ha centres educatius (tant públics com privats concertats) que ho fan força bé i altres que no li fan gaire. L’autonomia de cada centre ha de ser real, planificada, sotmesa a avaluació, com també ha de ser avaluada la funció docent per tal d’estimular i premiar aquells professionals que generen bones pràctiques educatives i que no es limiten a sumar triennis i estadis.

Tothom està d’acord que la qualitat ha de combinar l’equitat i l’excel•lència i que el professorat és l’element clau d’un sistema educatiu que ha de ser més flexible, però que ha de millorar els resultats, fruit d’un aprenentatge consistent. De fet, tots els discursos polítics coincideixen a considerar l’educació com l’epicentre del progrés econòmic i social. Però la lletra i la música d’aquesta cançó no encaixen en la partitura que hem d’interpretar malgrat que tenim bons músics, bons directors d’orquestra i uns instruments prou afinats.

 

En definitiva, cal trobar l’equilibri entre la dinamització que precisa l’ensenyament actual, en què la transmissió tradicional dels sabers ja no és la màxima prioritat, i la necessitat d’assegurar que el professorat pugui exercir la seva funció docent en condicions. Això és, dotar els centres de l’autonomia necessària per poder aplicar en cada cas les mesures facilitadores de la convivència que s’estimin oportunes, reforçar amb les modificacions legals que calgui el lideratge dels equips directius i del professorat i, sobretot, que es premiï el respecte i el treball ben fet. L’educació dels valors que no caduquen continua sent, d’altra banda, una tasca prioritària i insubstituïble de les famílies.



28 de març del 2024

El report PISA, un referent internacional d’avaluació educativa

Les proves PISA són una eina valuosa d’avaluació per entendre i millorar els sistemes educatius en una perspectiva global

Per Jordi Viladrosa i Clua

El report PISA (Programa Internacional d’Avaluació d’Estudiants) és un estudi elaborat per l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) que avalua el rendiment acadèmic dels estudiants de quinze anys en diferents països. Aquest informe rigorós i que parteix d’activitats d’avaluació de tipus competencial s'ha convertit en una referència clau per entendre i comparar els sistemes educatius a escala mundial. Algunes de les raons per les quals aquest report té rellevància són:

  1. Comparació Internacional: L'informe PISA permet comparar el rendiment educatiu de diferents països i regions. Aquesta comparació proporciona indicadors sobre quines pràctiques educatives són més efectives i pot ajudar les administracions educatives dels països a identificar àrees de millora.
  2. Benchmarks Internacionals: L'estudi estableix benchmarks internacionals en les àrees d'aprenentatge clau com matemàtiques, ciències i comprensió lectora. Aquests “índexs de referència” poden ser utilitzats pels governs de cada país per avaluar el seu propi rendiment i establir objectius per a la millora.
  3. Identificació de Tendències: El report PISA permet identificar tendències en l'educació i el rendiment estudiantil al llarg del temps. Això pot ajudar a preveure i abordar problemes emergents o canvis necessaris en els sistemes educatius.
  4. Foment de la Transparència: L’estudi fomenta la transparència en els sistemes educatius en proporcionar dades accessibles i comparables. Aquesta transparència pot ajudar a responsabilitzar els governs, els educadors i els responsables de les polítiques educatives.
  5. Identificació de Desigualtats: Aquest report també destaca les desigualtats en l'educació, incloses les disparitats en el rendiment entre grups socioeconòmics. Aquesta informació pot ser crucial per abordar les desigualtats i millorar l'equitat en els sistemes educatius.

Tot i això, cal tenir en compte que l'informe PISA no mesura tots els aspectes rellevants de l'educació i que hi ha crítiques i debats sobre el seu enfocament i les seves implicacions polítiques, com és natural. Malgrat això, continua sent una eina valuosa d’avaluació per entendre i millorar els sistemes educatius en una perspectiva global.

PISA avalua la qualitat dels sistemes educatius entenent per qualitat l'alt rendiment de tots els alumnes. El països amb millors resultats no solament tenen un bon resultat sinó que, a més a més, són inclusius, i ho són de tot el sistema. La mostra de participants d'un país/estat/regió es fa d’acord amb unes normes tècniques estrictes del Consorci de PISA.

El report PISA 2022 al nostre país

A l’estat espanyol en general i, més encara, a Catalunya els resultats obtinguts són preocupants. Les reaccions han estat les esperades i han tingut un fort ressò en els mitjans de comunicació. Els sistemes educatius, però, són complexos i no solen respondre bé a les presses i a les accions efectistes. Qualsevol llei o política educativa que s’implementi vol temps perquè s’acabi consolidant i vol també una avaluació constant de seguiment per tal de corregir allò que no funciona prou bé.

Quan reaccionem aïradament pels resultats d’una prova externa que mesura aspectes que potser no havíem considerat prioritaris o que hem treballat a les aules amb enfocaments metodològics diferents dels que han estat utilitzats en les proves com les que comentem en aquest article, estem acceptant que no es tracta d’un problema conjuntural i que en matèria d’educació calen més consensos a mitjà i a llarg termini. El tan vituperat model competencial, al qual s’atribueixen tots els mals, és molt lluny encara de les nostres aules i tots sabem que no és cert que sigui incompatible amb la memorització i els coneixements, ans al contrari. Com diu Héctor Ruiz, “memòria i aprenentatge són indissociables”.

Les proves PISA no estan pensades per a ser la selectivitat dels sistemes educatius dels països que les fan (81, en aquesta ocasió). No mesuren un currículum concret. Sí que posen el dit a la nafra, però, d’una societat que en els darrers anys ha canviat moltíssim. L’ensenyament contínuament discutit que procuren les institucions educatives, els diferents models educatius que es promouen en el si familiar, la falta d’acord a l’hora de definir quin ha de ser el currículum bàsic i comú que han d’assolir els alumnes, la crisi dels models de professor que ens calen, les innovacions, que no ho són tant, a cop de decret, i uns recursos mal repartits, entre altres aspectes, estan estressant el sistema educatiu per totes bandes.

Què trobem a PISA 2022

El report PISA ens permet fer múltiples lectures dels resultats obtinguts i dels indicadors que correlacionen algunes dades estudiades. En aquesta edició, la competència matemàtica ha estat la principal i la comprensió lectora i la científica han estat secundàries. La novetat és que el 2024 també es publicaran els resultats de les competències en pensament creatiu, la financera i la d’aprenentatge al llarg de la vida, que també van ser avaluades.

Analitzats globalment els resultats en matemàtiques, entre 2012 i 2022, i entre 2018 i 2022 destaca un acusat empitjorament a escala OCDE (-21 punts), a Espanya (-11 punts), i la hipòtesi és si la causa han estat els efectes de la pandèmia en els sistemes educatius. No obstant això, caldrà esperar les dades dels pròxims cicles de PISA per confirmar-la.

El rendiment mitjà estimat d'Espanya (474) en lectura no difereix significativament de la mitjana OCDE (476) ni del Total UE (475). D’altra banda, el rendiment en ciències (485) tampoc no presenta diferències estadísticament significatives amb la Mitjana OCDE (485) ni amb el Total UE (484). A diferència del que s’ha dit en el cas de les matemàtiques, no sembla que hi hagi indicis que la situació pandèmica hagi afectat l'evolució dels resultats en lectura i ciències, ja que durant el període 2018-2022 les tendències, a escala global, són continuistes pel que fa a les del període 2012-2018.

L’anàlisi del rendiment dels estudiants pel que fa al grau d’inclusivitat dels sistemes educatius dels països participants se centra en quatre aspectes: gènere, immigració, titularitat del centre i estatus social, econòmic i cultural. S’estudia la capacitat dels sistemes educatius de combinar nivells alts de rendiment amb l’equitat en educació. Com ja havia passat en informes anteriors, els resultats de PISA 2022 mostren que un alt rendiment i una equitat més gran en l'educació no són mútuament excloents.

Una dada que es va repetint a cada avaluació significativa és que a la majoria dels països, de mitjana, les noies superen els nois en lectura i, en grau més baix, els nois superen les noies en matemàtiques. En ciències, les diferències per gènere no són significatives.

Pel que fa a l’índex de l’estatus social, econòmic i cultural (ISEC), que combina el nivell educatiu i professional més alts dels pares i les possessions de la llar, de mitjana, als països de l'OCDE, els estudiants socioeconòmicament afavorits van obtenir 93 punts més en matemàtiques que els estudiants desafavorits. A Espanya, aquesta bretxa de rendiment és de 86 punts.

Propostes per a la millora de la governança educativa

Sense ànim de tenir la clau màgica de la solució a tots els problemes, proposo tot seguit algunes accions que, al meu, entendre, podrien ser útils:

·        Revisar i actualitzar el currículum actual perquè els objectius d’aprenentatge a assolir estiguin més ben definits i siguin més concrets per a cada final de cicle o etapa. Aquests objectius i els continguts que hi estan vinculats han de ser els elements clau per a les planificacions didàctiques. Cal trobar la manera d’encaixar amb la pràctica docent l’anomenat model educatiu competencial sense estridències.

·        Les metodologies emprades han de comptar amb evidències científiques de la seva utilitat i seran els professors i els equips docents els qui decidiran quines són les més oportunes a cada realitat. Les anomenades “situacions d’aprenentatge” són una eina més de planificació, però no l’única. Treballar per projectes és compatible amb fer una classe basada en la instrucció directa i cal evitar les polaritzacions. Cada professional sabrà què cal fer en cada moment del procés d’aprenentatge.

·        L’ascensor social ha de tornar a ser una eina clau de millora personal i el resultat natural d’haver assolit els aprenentatges previstos de manera sòlida. Un alumne que no assoleix els mínims previstos no pot avançar al cicle o curs següent. L’organització escolar ha de ser flexible i ha de comptar amb els recursos necessaris segons les peculiaritats de cadascun dels centres educatius. L’educació inclusiva ha de superar el seu marc teòric i ha de ser una realitat tangible a cada aula on faci falta. I un fet que és de sentit comú: a les aules s’hi ha de poder fer classe i els alumnes tenen dret a rebre una docència de qualitat.

·        La formació inicial i contínua del professorat ha de tenir solidesa teòrica i pràctica. Els cursets que no aporten gran cosa més que trobar-se unes quantes persones per parlar d’alguna cosa, no poden ser tinguts en compte per a cap acreditació formal. La formació en centre ha de tenir prioritat i s’ha de vincular a necessitats concretes i consensuades que acabin fent viable la transferència dels continguts apresos. Caldria fer un nou plantejament dels criteris que es demanen per a accedir a la professió i del pla d’estudis que ofereixen actualment les facultats d’educació.

·        L’administració educativa ha de ser el pal de paller organitzatiu del sistema entès de manera global, ha de tenir un nord clar, definit i fruit del consens, sigui quina sigui l’orientació política del govern de torn. Ha de liderar aquest procés a través dels organismes imprescindibles, ni un de més; i és imprescindible optar per una desburocratització contundent i efectiva. L’element nuclear ha de ser cadascun dels centres educatius, que ha de comptar amb una adequada i pertinent avaluació. Això també demana aplicar una política descentralitzada.

·        La qualitat del sistema sempre depèn del seu professorat. No se li pot demanar que faci de tot. A cada professional, el seu àmbit d’expertesa; això facilita la professionalitat esperada. Després caldrà destinar el temps necessari per a cada tasca i funció, lectiva o no. Les reunions, en general, són una pèrdua de temps valuosíssim; això no elimina, naturalment, les coordinacions imprescindibles i la posada en pràctica d’altres models de suport docent, quan calgui. L’avaluació de la funció docent i directiva s’ha de generalitzar a tot el sistema.





4 de març del 2024

Ressenya de "Los secretos de la memoria", d'Héctor Ruiz Martín

 Sense memòria no recordaríem que existim

“El cervell no conservarà cap informació que no hagi merescut la nostra atenció“

per Jordi Viladrosa i Clua

Héctor Ruiz Martín, biòleg i investigador en els àmbits de la psicologia cognitiva de la memòria i l'aprenentatge, ha estat professor a l'educació secundària i a la universitat. Actualment, dirigeix la International Science Teaching Foundation. En els darrers quinze anys, ha treballat en el desenvolupament de recursos educatius fonamentats en l'evidència científica al voltant de l'aprenentatge. A més, ha estat assessor de diversos governs i institucions educatives a Espanya, Àsia i Llatinoamèrica. Hèctor Ruiz és també autor de ¿Cómo aprendemos? (Editorial Graó y ISTF), Aprendiendo a aprender (Editorial Vergara), Conoce tu cerebro para aprender a aprender (ISTF) i Edumitos. Ideas sobre el aprendizaje sin respaldo científico (ISTF).

Amb una prosa àgil, un llenguatge divulgatiu i un to formal, Héctor Ruiz ens presenta aquest assaig sobre què és la memòria, com funciona i quina relació té amb l’aprenentatge. Amb nombroses referències a estudis i recerques i el testimoni de casos reals, ens va endinsant en els factors que hi influeixen i en els motius de les seves fallides en tantes ocasions sigui quina sigui l’edat de la persona que en viu l’experiència. La seva lectura interessa a un públic general, especialment, però, als professionals de l’educació i als pares i mares, sempre tan preocupats per com s’adquireixen els aprenentatges imprescindibles per anar pel món ben preparats.

Tipus de memòria

A “Los secretos de la memòria” trobem referències contínues a les diferents funcions que té cada classe de memòria i com interactua cadascuna d’elles amb diverses àrees del cervell. Quan rebem informació a través dels sentits és enviada al cervell, que la processa i, amb les condicions pertinents, la podem recuperar. Això té lloc amb el protagonisme d’alguna de les memòries de què disposem:

1.     Memòria sensorial. Si volem prolongar el processament de la informació que rep el cervell, més enllà del que dura aquest tipus de memòria es requereix atenció.

2.     Memòria de treball. El cervell rep informació de l’entorn i del subconscient. Es tracta d’un espai mental on raonem, recordem i imaginem.

3.     Memòria a llarg termini. Ens permet desar una informació en un estat inactiu, fora de la consciència, i recuperar-la més endavant. La podem subdividir en altres classes de memòria.

3.1.          Memòria declarativa o memòria explícita. Ens permet emmagatzemar informació que podem expressar verbalment.

3.1.1.     Memòria autobiogràfica (o episòdica). Emmagatzema els records de les nostres vivències: fets específics vinculats a un lloc i a un temps determinats on estàvem implicats. Està relacionada amb l’hipocamp.

3.1.2.     Memòria semàntica. Conté els nostres coneixements: dades i conceptes deslligats del context on es van adquirir.

3.2.          Memòria implícita: memòria procedimental. No depèn de l’hipocamp. És lenta i requereix diverses sessions de pràctica fins a dominar una nova habilitat.

4.     Altres classes de memòria són la memòria espacial o la memòria prospectiva.

No hi ha raonament ni aprenentatge sense memòria

Afirma Ruiz que la memòria és la nostra capacitat d'aprendre qualsevol cosa i que el nostre cervell canvia les nostres experiències i accions. Gràcies a aquests canvis en l’estructura del cervell podem respondre de manera diferent la pròxima vegada que hi accedim. Són, de fet, diferents memòries que s'ocupen de diferents objectes d'aprenentatge i que fins i tot depenen de diferents àrees del cervell.

Tots els nostres aprenentatges: coneixements, idees, habilitats, els fem gràcies a la memòria. El nostre autor insisteix en diversos llocs del llibre que la memòria no és tant un magatzem de dades com una xarxa de significats que ens permeten interpretar el món al nostre voltant, raonar, resoldre problemes, etc. i recordar el rerefons de les nostres experiències.

Per això, sosté Ruiz que la millor manera de treballar la memòria no és altra que fer-la viva a través de l’aprenentatge. Així, doncs, “aprendre consisteix sovint a acumular noves dades i fets que amplien les nostres estructures conceptuals. En altres ocasions, aprendre consisteix a establir noves connexions entre alguns dels nostres coneixements previs, amb l’objectiu de construir noves idees i conceptes”.

I l’herència genètica, què hi té a veure? Ruiz afirma que “és indiscutible que l’habilitat per a aprendre té una base hereditària, malgrat que la genètica no és l’únic factor determinant. L’ambient i l’experiència intervenen en la propietat de canviar que té el cervell; això és la neuroplasticitat”.

La mala experiència d’oblidar allò que volem recordar

Héctor Ruiz es pregunta si l’oblit existeix perquè els records desapareixen de la nostra memòria o bé perquè no aconseguim trobar-los, encara que hi siguin. Els capítols tres, quatre i cinc del llibre ens ofereixen una àmplia resposta a aquesta qüestió. S’hi esmenta Hermann Ebbinghaus, famós per la primera corba de l’oblit, un gràfic que constata com a mesura que passa el temps anem oblidant allò que havíem après i com és possible de tornar-ho a aprendre amb menys esforç que si no ho haguéssim après mai.

Segons el nostre autor, la major part dels psicòlegs cognitius expliquen l’oblit com una pèrdua d’accessibilitat a uns records que potser continuen disponibles en algun racó de la memòria. I la interferència que provoca el fet que uns records es barregin amb uns altres en podria ser la causa principal. També cal tenir en compte que hi ha un modulador que no acabem de tenir controlat del tot: el factor emocional, que pot requerir més atenció.

De vegades, recordar els fets de manera fiable i completa té molta importància. És en aquesta part del llibre on Ruiz explica els avantatges de l’entrevista cognitiva en comptes de la hipnosi en aquests contextos. Generar i implantar falsos records compta amb evidència científica i cal tenir-ho en compte per diferenciar-los dels records genuïns. El seu avantatge és que obren la porta a imaginar-nos el futur.

Una aplicació pràctica, per acabar: aprendre és la millor manera d’exercitar la memòria i això es fa adquirint coneixements que puguem associar a allò que vulguem recordar, en unes condicions adequades i amb unes estratègies d’aprenentatge específiques i eficaces.