15 de juny de 2011

Insurrectes

Aquest matí ens hem llevat amb una mala notícia: els nostres diputats han hagut de fer mans i mànigues per poder accedir al Parlament a fer la feina que la ciutadania d’aquest país els vàrem encomanar a través de les urnes en unes eleccions democràtiques com en  tots els estats de dret. Que hi ha aspectes a millorar, treballem-hi. Que hi ha injustícies que cal corregir, fem-ho. Però l’espectacle d’aquest matí al parc de la Ciutadella m’ha fet sentir tristesa i enuig alhora. Els que han acabat sent coneguts com “els indignats” gràcies a una exagerada atenció per part dels mitjans de comunicació, han ultrapassat els límits de la paciència amb un moviment que de pacifista en té només l’autotítol. Que els representants del Poble hagin d’accedir al Parlament escortats per la policia, després d’haver rebut tot tipus d’insults, escopinades, impactes de tot tipus d’objectes llançats contra ells i contra els policies, pintades amb esprai, barricades improvisades i altres bretolades més indigna qualsevol demòcrata. I que no em vinguin amb què han estat quatre descontrolats, infiltrats entre els que han anat a bloquejar l’entrada al parc “de bona fe”!

Un país on els demòcrates elegits lliurement pels seus iguals han de ser protegits d’altres presumptes demòcrates per les forces de seguretat té molta feina a fer per assolir la maduresa pròpia d’aquest règim polític. No és fàcil; ja ho sé. Però sense ordre ni seguretat som a un pas d’un populisme que ens acosta, encara que sigui uns pocs metres, cap a un règim totalitari. I, francament, sóc partidari de contrarestar aquesta possibilitat amb totes les eines legítimes que sigui possible. Es pot començar per cadascun de nosaltres mateixos i seguir per les nostres famílies, la comunitat de veïns, les entitats i associacions, els clubs esportius, els sindicats i els partits polítics, els ajuntaments... Havent-hi tant a fer, en tants fronts, no entenc com tota aquesta gent no han trobat encara el seu lloc i passen el dia jugant amb el twitter i les xarxes socials tot impedint que els altres puguin treballar pel futur del seu país i de les persones que hi vivim.

És un moment de fer costat al president Mas i al conseller d’Interior perquè sàpiguen prendre les decisions més encertades, amb el cap fred però amb la força legítima que els dóna el càrrec que exerceixen. La policia democràtica integral no és per fer bonic els dies de festa al Parlament. Amb tanta tolerància com s’ha tingut aquestes darreres setmanes amb els “okupes” d’algunes places catalanes, s’ha donat cobertura a creure que l’autoritat campa al carrer representada per ningú i que el codi penal és paper mullat. Els diputats i el govern han entrat al Parlament com han pogut; quan escric això encara no n’han sortit. Deplorable. Molt deplorable.

11 de juny de 2011

Consistoris renovats

A les dotze en punt d’aquest matí he assistit a la constitució del nou consistori del meu municipi i a l’elecció del que des d’avui mateix n’ha sortit elegit nou alcalde. En primer lloc, la meva felicitació més cordial per tots ells i, en especial pel flamant nou primer regidor sobre qui, a partir d’ara, recauran gairebé totes les responsabilitats i les crítiques pel que es considerin errors de gestió o de plantejament o bé ho siguin realment.

M’ha fet content assistir-hi i veure com s’ha omplert del tot la sala de plens de l’Ajuntament. Unes quantes legislatures enrere aquest acte democràtic solemne no comptava, al meu poble, amb gaire públic assistent. Semblava com si això del govern municipal fos cosa d’una minoria que fins al cap de quatre anys no calia que donessin cap explicació de les seves tasques. Actualment, per sort, això ha canviat i, de mica en mica, tots plegats anem entenent que les institucions lloguen les seves dependències als representants que, periòdicament, resulten lliurement elegits pels seus conciutadans.

Es dóna el cas que tinc amics en diverses formacions polítiques de les que han obtingut representació i, malgrat les inevitables i públiques preferències, m’ha agradat compartir amb tots ells aquesta estona. Els espera un paper diferent a cadascun però, si s’ho proposen, sabran complementar-se i aconseguir que hi hagi un sol guanyador: els interessos comuns de tots els rossellonins, també dels que no van anar a votar. I això, sobretot, en un moment en què cal fer una gestió eficaç i eficient dels migrats recursos econòmics existents.

El nou equip de govern gaudeix d’un ampli suport ciutadà i el nou alcalde haurà d’administrar amb encert la majoria absoluta que li ha estat confiada. És un plus de responsabilitat que haurà d’afegir a les seves múltiples competències. Amb tot, tindrà un avantatge: s’ha proposat treballar comptant amb tot l’equip de la seva candidatura: en primer lloc, els regidors del seu equip de govern, i en segon lloc, les altres persones que li van fer costat des del primer dia. És el que actualment s’anomena lideratge compartit. No tots els alcaldes ho entenen bé això. Com que, diguin el que diguin, són tantes les atribucions que els atribueixen les lleis, de vegades la condició humana fa que perdin una mica el nord i es pensen que els encerts són només seus i els errors dels seus regidors. En el nostre cas, em sembla que tindrem un bon govern i tinc l’esperança que el temps ho confirmarà.

Molta sort i bona gestió!

4 de juny de 2011

Una nova provocació del govern Zapatero

El president del govern del Regne d’Espanya i la seva ministra Pajín s’han entestat a passar a la història com els polítics més radicalment laïcistes de les darreres legislatures. Amagats sota un maquillatge epidèrmic de protecció de drets de les persones, el que acaben fent en realitat és alterar els drets d’altres ciutadans contra els quals apunten no pocs dels projectes legislatius que pretenen fer reeixir amb la seva convulsa força parlamentària. És el cas del Proyecto de Ley Integral para la Igualdad de trato y la No Discriminación, aprovat pel Consell de Ministres el passat dia 27 de maig. N’hi ha més. Però avui em centraré en aquesta nova provocació legislativa que respon a una motivació ideològica obsessiva a la qual la ciutadania ja ha començat a posar punt i final si ens fixem amb els resultats de les diverses conteses electorals de fa no gaires dies.

M’hi vaig referir en una entrada anterior per denunciar la discriminació amb què aquesta llei tracta l’educació diferenciada. Fins i tot la CEOE i la CEPYME n’han fet esment en afirmar que atempta contra un dret consolidat en el nostre ordenament jurídic, com és el de la llibertat d’empresa i que es pretén barrar el pas a aquest model educatiu a aquells pares que el triïn lliurement però que no disposin de prou recursos econòmics; fet que es donaria inevitablement si es nega a aquests centres la possibilitat d’accedir a un concert educatiu que els faci econòmicament accessibles a tot tipus de famílies. No hauria de ser necessari recordar que hi ha motius pedagògics suficients per defensar tant el model d’educació mixta com el que no ho és i que tant l’un com l’altre són opcions legítimes. També ha de quedar clar, una vegada més, que l’educació diferenciada no és discriminatòria i que així ho han reconegut les normes internacionals, el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional. Defensar el contrari denota una ignorància jurídica notable. D’altra banda, és el moment de recordar que qui més fracassa amb el sistema educatiu dissenyat pel PSOE són els nois, tal com constata l’estudi de l’Institut d’Estudis del Capital Social (INCAS) de la Universitat Abat Oliva CEU. No es pot negar que l’escola no mixta és una de les respostes possibles a aquest repte, que no és menor, precisament.

Em pregunto per què al legislador socialista li corre pressa la seva aprovació ja que ha sol·licitat que sigui tramitada pel procediment d’urgència. Suposo que ja veuen el final de legislatura a tocar i els convé aprovar lleis a corre-cuita, sobretot si toquen temes delicats com aquest amb el qual consideren que podrien frenar una certa fuga de vots dels seus partidaris. El que passa és que una llei tan densa i complexa, que afecta drets fonamentals, mereix que se li dediqui el temps previst i que no es limiti el debat necessari que faci possible la incorporació de les esmenes oportunes.

Hi ha, però, més aspectes a comentar encara: en tractaré dos. El primer és l’article 2.4 del Projecte que se centra en la discriminació per l’ús del castellà. Es toca ara un tema altament sensible per als catalans perquè aquest precepte podria impedir l’aplicació del programa d’immersió lingüística, que es basa en el tractament diferenciat de dues llengües, una acció política ratificada pel Tribunal Constitucional. Si es mantingués en el Projecte, entraria en col·lisió amb l’article 15.1 de la Llei catalana 12/2009, de 10 de juliol, d’Educació i, per tant, envairia competències de la Generalitat. Un article, doncs, que s’ha de suprimir en el tràmit parlamentari. Un altre error és el que preveu l’article 28 i la disposició addicional tercera (apartat 2) que fa referència a la “prova compartida” o al “principi de prova” sobre l’existència de discriminació. La polèmica està servida perquè si s’apliqués aquest article a l’àmbit educatiu, posaríem en dubte (encara més) la necessària autoritat professional del professorat a l’hora d’exercir la docència davant qualsevol denúncia de tracte discriminatori per part de qualsevol alumne que volgués considerar-ho així quan no estigués d’acord amb les indicacions dels seus professors. Qualsevol persona amb un mínim de sentit comú entén que el rol del professor és diferent del de l’alumne i que la convivència en els centres es basa també en el principi de confiança. La disposició que preveu l’esmentat article acabaria destruint la capacitat educadora del professorat perquè minaria aquest principi necessari de confiança. També passaria el mateix si s’apliqués aquest precepte a l’avaluació dels aprenentatges, una de les funcions del professorat, i que, pel fet que comporta haver de prendre decisions a l’hora d’aprovar o suspendre, certificar o donar accés a un títol acadèmic no costa gaire de veure que l’articulat previst introdueix distorsions significatives en la tasca docent que podrien acabar condicionant el seu criteri professional. Un pas més en la línia de posar el professorat en una situació d’indefensió. Així doncs, un altre article que ha de ser eliminat d’aquesta llei. Vull aclarir que el que s’afirma en aquest paràgraf es basa en algunes observacions que va fer constar el Ministeri d’Educació a l’Avantprojecte de llei que li va remetre el Ministeri de Sanitat, Política social i Igualtat. Un ministeri del mateix govern que el que impulsa la Norma objecte de la discòrdia però que no va veure prosperar les seves esmenes.

En definitiva, defensa la igualtat parcialment, però conculca la llibertat i defuig el pluralisme que és propi d’una societat democràtica. No es pot permetre que l’Estat penetri en els àmbits privats de les persones i de les organitzacions. Avançar en aquesta línia només és propi dels règims totalitaris i, francament, cansa una mica haver de defensar contínuament drets fonamentals i haver d’estar contínuament pendents de l’acció política dels governants la tasca dels quals consisteix a solucionar problemes, no a crear-ne de nous. Començo a ser partidari d’avançar les eleccions i enviar a casa el president més nefast de la història de la democràcia. I, a seguir atents als plantejaments dels que volen ocupar el seu lloc perquè tampoc no és que em generin gaire confiança.

La carta de compromís educatiu

Com tothom ja sap, la responsabilitat educativa recau, com sempre, en primer lloc sobre les famílies i en segon lloc sobre les escoles, tant si ho diu un document com si no ho fa. Unes i altres es complementen i estableixen les complicitats necessàries per tal d’assolir l’objectiu de formar persones íntegres, responsables i preparades per comprometre’s en la millora de la societat que els ha tocat de viure. Quan existeix aquesta complicitat, l’èxit escolar és més fàcil d’assolir. Així doncs, la implicació conscient en la tasca d’educar persones mirant de coincidir en els criteris clau és una necessitat per tal de generar un grau de confiança suficient entre els diferents actors.

Les lleis vigents, des de la Constitució fins a la Llei Catalana d’Educació, tot passant per l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i la Llei Orgànica d’Educació són un marc de referència a l’hora de definir els deures i els drets de les parts implicades. Però el Departament d’Ensenyament ha volgut fer un pas més i, per tal de concretar-ho, preveu que tots els centres públics i concertats que imparteixen educació infantil, primària i secundària obligatòria elaborin una mena de contracte entre escoles i famílies. Entre els seus continguts hi han de figurar aspectes com l’acceptació dels principis educatius de cada centre, la comunicació entre la família i l’escola o el respecte de les conviccions ideològiques i morals de la família.

Aquesta Carta neix amb la intenció de facilitar la participació de les famílies en el procés educador dels seus fills i filles i de compartir alguns aspectes del projecte educatiu que cada centre escolar té o hauria de tenir com a referent principal. Ben mirat, no és pas un document imprescindible ni la clau de solució de tots els handicaps del sistema però si el fet de signar-lo totes dues parts ajuda a fer pública la voluntat de treballar en una mateixa direcció podem considerar-ho com un fet positiu. La primera edició ha d’estar enllestida durant aquest curs que ara acaba.

Tot i això, el paper que s’espera que hi tinguin les mares i els pares ha d’anar força més enllà del simple fet de signar l’esmentada Carta. Si tot plegat quedés reduït a posar una rúbrica en un full, no caldria haver encetat aquest procés. Un compromís actiu serà aquell que n’exigirà l’acompliment per totes dues parts i que en farà el seguiment oportú. Les AMPA i els consells escolars dels centres haurien de preveure’n una revisió periòdica i avaluar-ne els resultats amb la finalitat de corregir-ne els dèficits i aprofitar les sinèrgies positives que s’hagin establert. Unes famílies actives que treballen colze a colze amb el professorat dels seus fills i que saben exercir el rol que els pertoca tot respectant el dels altres, són el millor antídot per fer front al fracàs escolar, que tant ens preocupa i que, almenys a la Federació de pares i mares d’escoles lliures –fapel- també ens ocupa. 

Avaluar i aprendre: un únic procés | Neus Sanmartí Puig

Ressenya publicada inicialment a: https://impulseducacio.org/2020/10/07/avaluar-i-aprendre-un-unic-proces/ Per Jordi Viladrosa i Clua | 1 oc...