L'educació és la clau del futur. La clau del destí de l'home i de la seva possibilitat d'actuar en un món millor. Robert F. Kennedy.
Són moltes les veus que en els darrers mesos manifesten la seva inquietud a través dels mitjans de comunicació per un cert deteriorament de la convivència a les aules, especialment a secundària. És cert que la situació no és alarmant però ja se sap que si el sector educatiu ocupa les portades dels diaris és que alguna cosa no va bé. Tampoc no cal esperar que la cosa es compliqui per aplicar més i millors mesures preventives. Tinguem en compte que allò que causa més desencís són les conductes incíviques de baixa intensitat: desobediències, insults poc rellevants a companys o al professorat, sorolls provocats durant les explicacions, no demanar el torn de paraula, embarcar una pilota a companys de cursos inferiors durant el pati, petits cops, etcètera.
L’escola en general i el professorat en particular ha de deixar d’adoptar una actitud a la defensiva per tal de liderar la recuperació de l’autoritat com a valor formatiu i augmentar la confiança envers les famílies que els porten els seus fills. Cardús afirma que “l’educació, per a ser eficaç, necessita una autoritat visible”. El cas és que el verb manar ha perdut prestigi i ús perquè encara se l’associa amb un autoritarisme impositiu que actualment ha deixat de funcionar a l’hora d’educar. On són, doncs, els models a seguir? Per què, de vegades, no som prou coherents, els educadors? Tan greu és que parlem de disciplina en comptes dels seus eufemístics sinònims?
Alguna cosa deu passar quan el format televisiu de Supernanny a Cuatro o la seva versió catalana ha triomfat ja en més de 20 països. De fet, tothom accepta que la nostra societat ha fet un canvi espectacular i admeto que educar els fills avui és força més complicat que fa vint anys. No es tracta de fer recaure tota la responsabilitat a les famílies o a l'entorn socioeconòmic dels estudiants o als mitjans de comunicació. També hem de fer autocrítica els docents. Diguem-ho sense embuts: les lleis educatives que hem anat implementant no han donat el resultat pretès sinó a l’inrevés: patim ara un aprimament de l'autoritat dels docents, és falsa la idea que aprendre ha de ser forçosament divertit i que el professorat ha de donar prioritat a la motivació, s’ha deixat a banda l’alumnat que té dret a l'excel·lència, s’ha alimentat un excés de confiança entre estudiants i professors, etcètera. La nostra és una societat que ha dimitit en part la seva funció educadora.
El paper de l’escola
La tasca de l’escola és aconseguir que l’alumnat assoleixi els aprenentatges previstos i formar-lo en col·laboració amb els seus pares. D’aquí la importància de treballar junts i anar en una mateixa direcció. Insisteixo: no és una simple qüestió de motivació. En això s’equivoquen tant els pares com els professors que hi confien a ulls clucs. Diu l’autor de Panfleto antipedagógico, Ricardo Moreno, “quan es degrada intel·lectualment els alumnes, se’ls degrada també humanament”. La pedagogia actual ha de recuperar sense més demora el conreu de l’esforç i de la voluntat que la LOGSE ha deixat estacionats i fora de servei.
Crec tenir el convenciment d’allò que li cal a una aula: un ambient tranquil, ordenat, un professorat que porta preparats els continguts que vol treballar i les activitats que farà fer als seus alumnes, als quals els exigirà en funció de les seves característiques i possibilitats; i, sobretot, un professorat que tingui autoritat. Una autoritat a dos nivells: l’autoritat-prestigi pròpia del professional i l’autoritat de qui és responsable de la gestió de l’activitat docent amb el suport d’una disciplina natural que troba en les famílies i en la inspecció educativa el recolzament imprescindible que farà que el sistema educatiu sigui exigent, seriós i respectat, i no per això menys flexible.
El paper dels pares
El més fàcil és caure en la temptació de passar-se la responsabilitat dels uns als altres: dels pares a l’escola i de tots dos a la societat. Cal acceptar que fa uns anys la institució educativa gaudia d’un reconeixement social notable i que els pares no qüestionaven l’autoritat dels mestres. Actualment, els centres educatius necessiten famílies que eduquin coherentment els seus fills i que confiïn en l’escola encara que ho facin des d’una perspectiva de crítica constructiva. De fet, moltes crítiques són interpretades en clau d’intromissió dels pares en la feina dels mestres i en realitat no són altra cosa que preguntes que mereixen una resposta. En ocasions el problema rau en què uns i altres posen el punt de mira en llocs diferents: alguns pares creuen que eviten els conflictes amb els seus fills fent més d’amics que de pares. Pensen que així els tenen més confiança. Amb el professorat, de vegades, passa el mateix. En canvi, allò que l’alumnat espera és un referent clar: que els pares facin de pares i que els mestres estiguin al seu lloc. Els amics ja se’ls busquen ells. Amb tot, a qui toca prioritàriament dibuixar les línies del terreny de joc, posar límits, assenyalar rutes, etcètera, és als pares. I aquí és on trobem la utilitat dels cursos d’orientació familiar, l’escola de pares. Ningú no neix ensenyat. Amb altres paraules i segons Victòria Cardona cal que “el caràcter propi de l’escola s’identifiqui amb els nostres objectius educatius a fi que hi hagi coherència entre el projecte del centre educatiu i el projecte dels pares”. Aquest plantejament, de fet, el fan la majoria dels pares que viuen molt de prop el procés educatiu dels seus fills.
Aquesta renovada confiança a què m’he referit anteriorment passa també per les entrevistes de tutoria personal que permeten la individualització educativa. Allà parlarem de les singularitats del nostre fill, de l’estil educatiu de casa nostra, dels interessos i preocupacions als quals donem prioritat. A tutoria ens comentaran la conducta dels nostres fills, la relació amb els seus companys de classe, els avenços en els seus aprenentatges... I un consell: és convenient que hi assisteixin el pare i la mare; és curiós de veure com les mares sempre són capaces de fer un buit a la seva agenda tot i que moltes treballen fora de casa i, en canvi, els pares no sempre ho acaben d’aconseguir. Cal recordar també que els tutors no tenen una agenda absolutament flexible: tots hauran de fer un esforç per trobar de mutu acord l’horari més adequat. També hi ha escoles –Terraferma n’és una- que compten amb la figura del matrimoni encarregat de curs, el qual té entre les seves funcions la de captar les diverses sensibilitats i traslladar les inquietuds de caire més informal als mestres o a la direcció. És una bona manera de potenciar els ponts de diàleg entre la institució educativa i la familiar.
El paper dels directius i dels governs
Fa unes setmanes llegia unes declaracions del representant d’una associació de directors que insistia en la «necessitat de reforçar i professionalitzar els equips directius pel seu paper "clau" en l'assoliment de l'èxit escolar i la millora de la convivència als centres». Aquest dirigent afirmava que “la bona convivència als col·legis i instituts és un requisit indispensable per garantir l'èxit escolar perquè les dificultats per exercir la docència repercuteixen, en últim terme, en l'aprenentatge de l'alumnat”.
La Vanguardia del dia 8 de novembre apuntava que “una certa ideologia pedagògica trasllada als centres educatius un model de societat democràtica i que les escoles no són societats democràtiques sinó centres d’aprenentatge, i que els qui hi acudeixen no ho fan en condicions d’igualtat. El professor hi és per ensenyar i l’alumne per a aprendre”. La majoria d’experts coincideixen a recordar que els centres educatius ofereixen un servei d’interès públic que no és el mateix que estar al servei dels usuaris en sentit estrictament clientelar.
Serà tasca dels governs aconseguir que els professionals de l’educació recuperin el reconeixement i el respecte social, dotar-los de la necessària autoritat que abans tenien per estatus i que ara caldrà donar-los per llei, facilitar als equips directius que la resolució dels conflictes es pugui simplificar al màxim i que es facin campanyes de sensibilització ciutadana a més d’incentivar i fer-se càrrec del cost que suposa l’organització de les escoles de pares. D’altra banda, no n’hi ha prou amb una oferta generosa de places per a professorat funcionari i cobrir, d’aquesta manera, les necessitats de la sisena hora a l’escola pública, entre altres. Caldrà que es compti activament amb els professors en la formulació de les polítiques educatives i que aquests facin seva qualsevol reforma, sinó serà poc probable que s’aconsegueixi aplicar amb èxit canvis fonamentals. El govern tampoc no podrà aturar per més temps el deure de finançar adequadament els centres concertats a fi de donar compliment al tan publicitat Pacte nacional per l’educació.
Referències bibliogràfiques:
CARDONA, Victòria (2006), Ensenyar a viure. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.
CARDÚS, Salvador (2003), Ben educats. Barcelona: Edicions La Campana.
MORENO, Ricardo (2006), Panfleto antipedagógico. Barcelona: Lector
