Discurs de la presidenta d'Omnium al Concert per la Llibertat

Parlament acte acadèmic alumnes promoció Canadà del Mestral

Benvolgudes mares, pares i familiars dels alumnes d’aquesta promoció poc nombrosa en quantitat, però que sabrà treure bon partit de les seves qualitats. Membres del consell de direcció, de l’equip educador de batxillerat i professors [i personal de serveis] del claustre de Mestral. Apreciat padrí de la promoció Canadà. Alumnes que avui protagonitzeu aquest acte acadèmic de graduació. Amics.

Permeteu-me que comenci el meu parlament, com a director, amb un agraïment sincer. Agrair-vos als pares el fet que hàgiu optat per un projecte educatiu com el d’aquesta escola. No cal que us recordi que sou els principals responsables de l’educació dels vostres fills, però havíeu de fer-ho d’acord amb algun model i n’heu triat un de singular com el que oferim a Mestral. Agraïment també al professorat, per la seva tasca no sempre prou reconeguda però coherent amb el que els pares heu volgut a través del projecte educatiu d’aquest col·legi. Gràcies al Santi Broch pel seu discurs i per haver acceptat apadrinar-vos, amb tot el que suposa en la nostra tradició catalana aquest honor. I a vosaltres, alumnes que acabeu aquesta etapa educativa, gràcies per ser el subjecte que fa realitat el que gairebé esdevé un somni per a tots plegats: em refereixo al pas que fareu d’aquí poques setmanes, que us desitjo ple d’encerts. Sou ja pràcticament membres de l’associació d’alumni d’aquesta escola. Qui ho havia de dir? Si només fa quatre dies que vàreu començar la secundària! M’agrada repetir de tant en tant que celebro no solament que vosaltres hàgiu passat pel Mestral sinó que confio que el Mestral hagi passat per vosaltres i hi hagi deixat la seva empremta.

La nostra societat viu moments intensos de crisis diverses que a vosaltres, com a persones íntegres també us tocarà resoldre. No us faci por canviar el món. Tothom creu que l’èxit el dóna un títol, i unes titulacions més que unes altres. Però no és ben bé així. El camí cap a l’èxit és personal perquè personals són les decisions que prenem de forma ordinària un dia rere un altre. I estem convençuts que el bagatge que heu adquirit durant la vostra etapa escolar és suficient perquè de manera responsablement lliure feu el que hàgiu de fer en cada moment de la vostra vida.

Parlo d’oportunitats perquè, de fet, hi són. I si no, les podeu crear amb la vostra iniciativa, els vostres talents, el vostre esforç. Ara està de moda parlar d’emprenedoria i darrerament és un dels mots que més heu sentit en aquesta casa. La crisi que patim no és solament econòmica o de valors; ho és de compromís, de fe, de capacitat de creure en vosaltres mateixos com a persones solidàries, amatents a les necessitats dels vostres conciutadans, del nostre país. No us estic parlant d’un optimisme ideològic basat en l’èxit sinó de ser testimonis –també quan hem de fer front a les dificultats que acompanyen la nostra vida- de l’alegria que neix de la fe i que posa Déu com a fonament de la nostra vida. Fins i tot Russell Crowe ens interpel·la a Gladiator: “El que fem a la vida té el seu ressò a l’eternitat”. No ho desaprofiteu: fa un moment deia que al món hi ha molta feina per fer i vosaltres teniu la joventut, l’energia i gairebé l’obligació de fer-la.

Per acabar, us desitjo que sapigueu fer una correcta administració de les vostres prioritats i que assumiu les vostres decisions.

Felicitats a tots. Molta sort!

I moltes gràcies.

Espanya ha d’admetre que el món es mou

Estrenem l’any amb l’anunci de noves apujades en serveis, taxes i tarifes diverses; un fet que ajuda els apocalíptics a reforçar el seu missatge que tot anirà malament però que no desil·lusiona els optimistes que creuen que tot plegat és un cicle estàndard de l’economia. Paral·lelament  hi ha organitzacions com Càritas que malgrat no donar l’abast parlen poc però fan molt perquè la justícia social sigui una realitat plausible. Aquests darrers són els realistes proactius, els menys abundants i els més necessaris.

Cada cop més, les classes mitjanes són víctima de polítiques injustes ja que se les va ofegant a poc a poc i ja no poden sostenir l’anomenat estat del benestar. També hi ha com un interès malaltís a demonitzar els empresaris, una etiqueta tan fàcil de posar com difícil de generalitzar si no es vol caure en actituds populistes i ja toca deixar de caricaturitzar el funcionariat com si fossin uns ganduls i els únics privilegiats del sistema. Ja se sap que cap acció per si sola no aportarà la solució a tant desgovern però sempre hi ha coses a fer com, per exemple, apostar clarament per models de gestió que prioritzin l’eficàcia i l’eficiència, deixant de presentar el sector públic i el privat com si fossin una dicotomia insalvable i convertint-los en una sana i necessària complementarietat. Una altra acció, més escrita que convertida en realitat, és facilitar decididament l’emprenedoria alhora que s’elimina tota la burocràcia possible.

Probablement, hem anat confonent el catàleg de prestacions dels anys de l’estirar més el braç que la màniga amb drets que ara són insostenibles. Mai no hem estat Suècia! I no podem deixar de denunciar que no es tracta d’un tema menor que el govern espanyol degui 8.000 milions d’euros a Catalunya i, per tant, incompleix les lleis que ell mateix ha aprovat. Si els recursos no arriben és que el model actual que coneixem com l’estat de les autonomies fa aigua pertot arreu i molts dels seus governants en culpen els líders polítics catalans per tal d’amagar massa vegades la seva incompetència a l’hora de fer rendir els recursos que els proporcionem les comunitats autònomes que més aportem al fons comú. Algunes d’elles no han estat capaces en trenta anys de generar un teixit productiu que faciliti el seu autofinançament i la seva competitivitat i segueixen depenent de la cultura de la subvenció que ja està quedant obsoleta, a banda de ser cada cop més injusta. Hi ha Comunitats Autònomes que podrien reconvertir-se en estructures descentralitzades de l’estat la qual cosa ens permetria estalviar parlaments, una bona pila d’organismes, càrrecs i el cost corresponent. De fet, la immensa majoria s’ho van trobar sense demanar-ho en aplicació del popular “cafè per a tots”, no pas perquè en tinguessin necessitat com ja ha quedat a bastament demostrat.

Altres, en canvi, tenim una voluntat històrica de seguir la nostra pròpia via i és per això que seguir formant part d’un estat que ens asfixia econòmicament i que exerceix el poder amb tanta fatxenderia esdevé un llast que justifica la voluntat d’exercir el dret a l’autodeterminació a través d’una consulta democràtica a la ciutadania. Si el resultat és afirmatiu i la sobirania de Catalunya queda reforçada per la veu del poble, res no fa pensar que no es pugui arribar a acords de tot tipus amb Espanya. El que ja no se sosté és que es menystingui els nostres governants, les nostres institucions, el nostre patrimoni cultural i lingüístic (que Espanya també hauria de sentir com a propi) i un llarg etcètera d’incongruències. Els polítics espanyols i la caverna mediàtica tenen dificultats insalvables per entendre’ns i els intel·lectuals que hi podrien ajudar sembla que estiguin permanentment de vacances. Hem d’admetre que la pedagogia intentada durant tres dècades ha estat un fracàs tot acceptant que per part nostra no sempre haurem estat del tot encertats.

No hauria de ser tan difícil fer possible una cosa tan simple com permetre que la ciutadania exerceixi el dret democràtic d’expressar-se a les urnes en una consulta o un referèndum. Tancar-se en banda i, alhora, oferir diàleg és un contrasentit covard. Un líder polític ho és quan fa possible que l’statu quo pugui ser alterat si les circumstàncies ho requereixen. L’immobilisme és estèril i frena el progrés de les nacions. Per la seva banda, el govern català s’ha d’anar acostumant a exercir el seu poder per limitat que sigui sense haver de justificar contínuament per què ho fa; la qual cosa ha de ser compatible –això sí- amb una política de comunicació impecable i altament professional, especialment de cara a les institucions europees i al món sencer.

Em resisteixo a veure només les dificultats perquè no hi ha mai cap crisi que no comporti també reptes i oportunitats que hem de saber aprofitar i convertir en projectes fets realitat. Fer un pas endavant, amb la complicitat de l’Estat o sense, és legítim i imprescindible. Hi ha massa gent que està patint les conseqüències de tanta desavinença i ja toca accelerar el pas per anar fent via, tot treballant el millor possible en cada raconet social, econòmic i productiu del nostre malmès país mentre ens hi apropem.

Feliç Any Nou!