30 de juny de 2013
14 de juny de 2013
Parlament acte acadèmic alumnes promoció Canadà del Mestral
Benvolgudes mares, pares i
familiars dels alumnes d’aquesta promoció poc nombrosa en quantitat, però que
sabrà treure bon partit de les seves qualitats. Membres del consell de
direcció, de l’equip educador de batxillerat i professors [i personal de
serveis] del claustre de Mestral. Apreciat padrí de la promoció Canadà. Alumnes
que avui protagonitzeu aquest acte acadèmic de graduació. Amics.
Permeteu-me que comenci el meu
parlament, com a director, amb un agraïment sincer. Agrair-vos als pares el fet
que hàgiu optat per un projecte educatiu com el d’aquesta escola. No cal que us
recordi que sou els principals responsables de l’educació dels vostres fills,
però havíeu de fer-ho d’acord amb algun model i n’heu triat un de singular com
el que oferim a Mestral. Agraïment també al professorat, per la seva tasca no
sempre prou reconeguda però coherent amb el que els pares heu volgut a través
del projecte educatiu d’aquest col·legi. Gràcies al Santi Broch pel seu discurs
i per haver acceptat apadrinar-vos, amb tot el que suposa en la nostra tradició
catalana aquest honor. I a vosaltres, alumnes que acabeu aquesta etapa
educativa, gràcies per ser el subjecte que fa realitat el que gairebé esdevé un
somni per a tots plegats: em refereixo al pas que fareu d’aquí poques setmanes,
que us desitjo ple d’encerts. Sou ja pràcticament membres de l’associació d’alumni d’aquesta escola. Qui ho havia de
dir? Si només fa quatre dies que vàreu començar la secundària! M’agrada repetir
de tant en tant que celebro no solament que vosaltres hàgiu passat pel Mestral
sinó que confio que el Mestral hagi passat per vosaltres i hi hagi deixat la
seva empremta.
La nostra societat viu moments
intensos de crisis diverses que a vosaltres, com a persones íntegres també us
tocarà resoldre. No us faci por canviar el món. Tothom creu que l’èxit el dóna
un títol, i unes titulacions més que unes altres. Però no és ben bé així. El
camí cap a l’èxit és personal perquè personals són les decisions que prenem de
forma ordinària un dia rere un altre. I estem convençuts que el bagatge que heu
adquirit durant la vostra etapa escolar és suficient perquè de manera
responsablement lliure feu el que hàgiu de fer en cada moment de la vostra vida.
Parlo d’oportunitats perquè, de
fet, hi són. I si no, les podeu crear amb la vostra iniciativa, els vostres
talents, el vostre esforç. Ara està de moda parlar d’emprenedoria i darrerament
és un dels mots que més heu sentit en aquesta casa. La crisi que patim no és
solament econòmica o de valors; ho és de compromís, de fe, de capacitat de
creure en vosaltres mateixos com a persones solidàries, amatents a les
necessitats dels vostres conciutadans, del nostre país. No us estic parlant
d’un optimisme ideològic basat en l’èxit sinó de ser testimonis –també quan hem
de fer front a les dificultats que acompanyen la nostra vida- de l’alegria que neix
de la fe i que posa Déu com a fonament de la nostra vida. Fins i tot Russell
Crowe ens interpel·la a Gladiator: “El que fem a la vida té el seu ressò a
l’eternitat”. No ho desaprofiteu: fa un moment deia que al món hi ha molta
feina per fer i vosaltres teniu la joventut, l’energia i gairebé l’obligació de
fer-la.
Per acabar, us desitjo que
sapigueu fer una correcta administració de les vostres prioritats i que assumiu
les vostres decisions.
Felicitats a tots. Molta sort!
I moltes gràcies.
2 de gener de 2013
Espanya ha d’admetre que el món es mou
Estrenem
l’any amb l’anunci de noves apujades en serveis, taxes i tarifes diverses; un
fet que ajuda els apocalíptics a reforçar el seu missatge que tot anirà
malament però que no desil·lusiona els optimistes que creuen que tot plegat és
un cicle estàndard de l’economia. Paral·lelament hi ha organitzacions com Càritas que malgrat no
donar l’abast parlen poc però fan molt perquè la justícia social sigui una
realitat plausible. Aquests darrers són els realistes proactius, els menys
abundants i els més necessaris.
Cada cop més,
les classes mitjanes són víctima de polítiques injustes ja que se les va
ofegant a poc a poc i ja no poden sostenir l’anomenat estat del benestar. També hi ha com un interès malaltís a demonitzar
els empresaris, una etiqueta tan fàcil de posar com difícil de generalitzar si
no es vol caure en actituds populistes i ja toca deixar de caricaturitzar el
funcionariat com si fossin uns ganduls i els únics privilegiats del sistema. Ja
se sap que cap acció per si sola no aportarà la solució a tant desgovern però sempre
hi ha coses a fer com, per exemple, apostar clarament per models de gestió que
prioritzin l’eficàcia i l’eficiència, deixant de presentar el sector públic i
el privat com si fossin una dicotomia insalvable i convertint-los en una sana i
necessària complementarietat. Una altra acció, més escrita que convertida en
realitat, és facilitar decididament l’emprenedoria alhora que s’elimina tota la
burocràcia possible.
Probablement,
hem anat confonent el catàleg de prestacions dels anys de l’estirar més el braç
que la màniga amb drets que ara són insostenibles. Mai no hem estat Suècia! I
no podem deixar de denunciar que no es tracta d’un tema menor que el govern
espanyol degui 8.000 milions d’euros a Catalunya i, per tant, incompleix les
lleis que ell mateix ha aprovat. Si els recursos no arriben és que el model actual
que coneixem com l’estat de les autonomies fa aigua pertot arreu i molts dels
seus governants en culpen els líders polítics catalans per tal d’amagar massa
vegades la seva incompetència a l’hora de fer rendir els recursos que els
proporcionem les comunitats autònomes que més aportem al fons comú. Algunes
d’elles no han estat capaces en trenta anys de generar un teixit productiu que faciliti
el seu autofinançament i la seva competitivitat i segueixen depenent de la
cultura de la subvenció que ja està quedant obsoleta, a banda de ser cada cop
més injusta. Hi ha Comunitats Autònomes que podrien reconvertir-se en
estructures descentralitzades de l’estat la qual cosa ens permetria estalviar
parlaments, una bona pila d’organismes, càrrecs i el cost corresponent. De fet,
la immensa majoria s’ho van trobar sense demanar-ho en aplicació del popular “cafè
per a tots”, no pas perquè en tinguessin necessitat com ja ha quedat a
bastament demostrat.
Altres, en
canvi, tenim una voluntat històrica de seguir la nostra pròpia via i és per
això que seguir formant part d’un estat que ens asfixia econòmicament i que
exerceix el poder amb tanta fatxenderia esdevé un llast que justifica la
voluntat d’exercir el dret a l’autodeterminació a través d’una consulta
democràtica a la ciutadania. Si el resultat és afirmatiu i la sobirania de
Catalunya queda reforçada per la veu del poble, res no fa pensar que no es
pugui arribar a acords de tot tipus amb Espanya. El que ja no se sosté és que
es menystingui els nostres governants, les nostres institucions, el nostre
patrimoni cultural i lingüístic (que Espanya també hauria de sentir com a
propi) i un llarg etcètera d’incongruències. Els polítics espanyols i la caverna mediàtica tenen dificultats
insalvables per entendre’ns i els intel·lectuals que hi podrien ajudar sembla
que estiguin permanentment de vacances. Hem d’admetre que la pedagogia
intentada durant tres dècades ha estat un fracàs tot acceptant que per part
nostra no sempre haurem estat del tot encertats.
No hauria de
ser tan difícil fer possible una cosa tan simple com permetre que la ciutadania
exerceixi el dret democràtic d’expressar-se a les urnes en una consulta o un
referèndum. Tancar-se en banda i, alhora, oferir diàleg és un contrasentit
covard. Un líder polític ho és quan fa possible que l’statu quo pugui ser alterat si les circumstàncies ho requereixen.
L’immobilisme és estèril i frena el progrés de les nacions. Per la seva banda,
el govern català s’ha d’anar acostumant a exercir el seu poder per limitat que
sigui sense haver de justificar contínuament per què ho fa; la qual cosa ha de
ser compatible –això sí- amb una política de comunicació impecable i altament
professional, especialment de cara a les institucions europees i al món sencer.
Em
resisteixo a veure només les dificultats perquè no hi ha mai cap crisi que no
comporti també reptes i oportunitats que hem de saber aprofitar i convertir en
projectes fets realitat. Fer un pas endavant, amb la complicitat de l’Estat o
sense, és legítim i imprescindible. Hi ha massa gent que està patint les
conseqüències de tanta desavinença i ja toca accelerar el pas per anar fent
via, tot treballant el millor possible en cada raconet social, econòmic i
productiu del nostre malmès país mentre ens hi apropem.
Feliç Any
Nou!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)