23 de juliol de 2007

Ciutadania i educació

L’any 2005 fou considerat Any Europeu de la ciutadania a través de l’educació. Amb aquesta iniciativa, el Consell d'Europa desitjava posar en relleu que l'educació juga un paper crucial en el desenvolupament de la ciutadania i a favor de la participació en la societat democràtica. L'objectiu de l'"Any" era animar els Estats membres a la posada en pràctica de polítiques d'Educació per a la Ciutadania Democràtica (ECD) i Educació per als Drets Humans (EDH). I fou a partir d’aquesta proclama que en diversos països europeus el currículum dels seus respectius sistemes educatius va comptar amb espais que fessin possible l’objectiu. A Espanya no havíem de ser diferents, en teoria.

Ja s’hi referia el conegut informe Delors ( 1996), quan destacava quatre pilars com a bases de l’educació: aprendre a conèixer, aprendre a fer, aprendre a ser i aprendre a viure junts. Federico Mayor Zaragoza, referint-se a aquest quart aspecte afirma: «Aprendre a viure junts és la clau per a la ciutadania democràtica i, per tant, per a la pau. Per aconseguir-ho, hem de construir un sistema educatiu que desenvolupi el coneixement dels altres éssers humans, de la seva història, de les seves tradicions i de la seva espiritualitat». El govern del PSOE, però, ha anat molt més enllà i, com que ens té acostumats a legislar tot provocant polèmica, en comptes de procurar el consens, la nova matèria ha estat elevada a la categoria de principi i de fi tal com consta al capítol 1 del Títol preliminar de la LOE. Els Decrets catalans de desplegament de la Llei, pels quals s’estableix l’ordenació dels ensenyaments, ho deixen clar: «L’Educació per la ciutadania ha d’esdevenir l’eix vertebrador de l’educació en valors de l’escola». La frase sembla inofensiva i no és difícil estar-hi d’acord. Això no obstant, cal seguir llegint els textos legals amb calma. De fet, la voluntat del legislador ja s’albirava des de l’inici però no en queda cap dubte quan es llegeixen els objectius, els continguts i els criteris d’avaluació de la qüestionada assignatura. Es pot afirmar clarament que el poder públic s’ha extralimitat en la seva competència d’establir la programació de l’ensenyament i ha deixat d’aplicar el principi de neutralitat, el qual ha de ser a la base de l’actuació de totes les institucions públiques.

És per això que entitats com Professionals per l’Ètica i Foro de la família, entre altres, fent ús de la seva legítima llibertat d’expressió, han expressat el seu malestar i han aconsellat actuar en conseqüència. Per la seva banda, la ministra d’Educació, Mercedes Cabrera, mirava de reduir les friccions que està ocasionant la futura impartició d’aquesta matèria als centres educatius i assegurava que «tant els llibres com els professors que donin aquesta assignatura seran “els que els propis centres escolars decideixin”, per la qual cosa negar-se a participar “és una mostra de desconfiança al sistema educatiu” ja que aquests mateixos professors ensenyaran altres assignatures en el mateix centre.»

No rebutjo pas de pla la totalitat dels àmbits temàtics de la discutida matèria -que haurem d’impartir “per imperatiu legal” perquè així ho determina una llei orgànica-, sinó que crec que cal denunciar les imposicions ideològiques del legislador com passa amb alguns dels continguts previstos que beuen de les fonts del relativisme moral i de l’anomenada perspectiva de gènere, com a pressupòsit antropològic obligatori. D’altra banda, tampoc no ens trobem davant de l’invent pedagògic del segle i la majoria de projectes educatius de centres docents que he pogut consultar porten anys treballant l’opció per la transversalitat de l’educació en valors i reservant la reflexió i treball d’algunes temàtiques específiques a matèries com les ciències socials o la tutoria, entre d’altres. I, a més, he vist dur a la pràctica nombrosos projectes que deriven d’aquest enfocament.

Convé aclarir que no és cert, com afirmen alguns dels defensors de l'assignatura, que aquesta es limiti a ensenyar la Constitució i els drets humans, sinó que el seu contingut s'estén a totes les dimensions de la personalitat, des dels més íntims als més socials i públics. Per això suposa unaextralimitació en les atribucions del Govern i s'entremet en l'àmbit reservat als pares segons l'art. 27.3 de la Constitució. No podem caure en la trampa de creure’ns que tan sols presenta valors comuns; més aviat diria que fa esment d’un perfil determinat de valors i voluntàriament n’ignora d’altres com la llei natural de l’obrar humà, present en totes les grans civilitzacions; o evita entrar en temes com el dret a la vida, el valor del matrimoni entre un home i una dona (sí que avala opcions alternatives) o ni tan sols deixa oberta la possibilitat que el ser humà tingui una dimensió transcendent. Ens omplim la boca que en una societat plural cal respectar totes les tendències i tots els col·lectius, amb mentalitat inclusiva. Llàstima que no poques vegades, quan es tracta d’un cristià o d’un representant del catolicisme qui fa ús de la llibertat d’expressió i opina de manera diferent a la políticament correcta o a l’”oficial”, se’l desqualifica immediatament amb una bel·ligerància i una cristianofòbia sorprenents.

Des del meu punt de vista, no veig necessari objectar que els nostres fills rebin aquests ensenyaments però sí que veig necessari que els pares i les mares vetllin pel tipus de continguts que hauran d’estudiar els seus fills. Vist així, els centres privats ho tenen millor ja que donaran aquesta assignatura en funció del seu caràcter propi, conegut i avalat per tota la comunitat educativa. L’alumnat de l’escola pública, una vegada més, és el que en pot sortir més mal parat ja que la neutralitat exigible a l’Estat ho és per a tot tipus de centres (Art. 2 Protocol Addicional Conveni europeu de drets humans. París, 1952) i en l’escola pública (que és de tots i totes) l’orientació moral dels seus alumnes també correspon als pares i mares que hi opten. Sort n’hi ha que el sistema educatiu compta amb un excel·lent professorat que, com fins ara, amb sentit comú i professionalitat, encararà adequadament aquesta nova situació i resoldrà –un cop més- els problemes nous que l’aplicació de cada nova llei li afegeix sobre la taula.

En el fons és un tema que té el seu origen en la falta de capacitat del govern socialista a trobar la manera d’arribar a un gran pacte educatiu respectuós amb tothom, que doni estabilitat al sistema i que ens faci avançar cap a un model de més qualitat educativa. El que calia era minimitzar les qüestions ideològiques que poden obrir la porta a un adoctrinament per part de l’Estat i limitar-se a la proposta del Consell d’Europa, ja de per si prou completa.

11 de juliol de 2007

Tutegem-nos?

El tracte de tu compta amb un ús generalitzat en gairebé tot tipus de relació. Sembla que hi hagi més confiança entre les parts i estaria totalment fora de lloc, per exemple, tractar de vostè el propi marit o la muller (o la parella). Des de fa uns anys, a les escoles i instituts el tuteig és una pràctica habitual entre professors i alumnes però dubto que comporti necessàriament més confiança o més proximitat. Jo sóc partidari del “vostè” en situacions en què els rols d’uns i altres estan suficientment definits i acotats per raons professionals o similars. Una relació que evoluciona positivament en el tracte personal porta tard o d’hora a tutejar-se d’una forma natural, sempre després que les circumstàncies hagin obert la porta a aquesta manifestació de proximitat personal. És un aspecte merament formal, ja ho sé, però jo prefereixo poder dosificar les confiances i que ningú no hi vegi cap vestigi de conservadurisme.

Així doncs, sóc dels que prefereixen conservar l’ús del vostè amb les persones que ens han acabat de presentar, les que tenen una diferència d’edat considerable amb la nostra o que ens mereixi un respecte donada la seva condició; i, per descomptat, amb aquelles persones que ens estiguin prestant un servei. No és el mateix cridar un cambrer amb un “escolta, nen!” que “escolti, si us plau!”. Malgrat tot, he d’admetre que no em costa gens tutejar els altres i demanar que em tutegin tan bon punt l’ocasió ho fa possible.

El problema rau a saber quan és preferible una fórmula o l’altra i un dels llocs on és més fàcil d’aprendre, des del meu punt de vista, és als centres educatius i, una vegada més, a la família. No és l’única manera de recuperar l’autoritat però pot ajudar-hi.

7 de juliol de 2007

Adults infantilitzats

Vaig néixer en una dècada –la dels 60- en què van ensenyar-nos que els drets han d’anar aparellats amb els deures i que l’esforç personal és imprescindible per assolir fites diverses a la vida. Ara és ben diferent. Hem d’admetre que la majoria dels nostres fills actuals pateixen de sobreprotecció. No em refereixo, òbviament, al tipus de protecció a què fa referència, per exemple, l’article 32 de la Convenció sobre els Drets dels Infants, de les Nacions unides, que es va adoptar el 1989: “L'infant té dret a ser protegit contra l'explotació econòmica i contra tota feina que posi en perill la seva salut, la seva educació o el seu desenvolupament integral”. Només faltaria! Amb tot, no és que vegi gaire clar l’article 1 de l’esmentada Convenció: ”Un infant és l'ésser humà fins als divuit anys, llevat que la legislació nacional acordi la majoria abans d'aquesta edat.” Déu meu, 18 anys!! No em direu que no és sobreprotecció legal, això!

Portar l’estimació d’una filla o d’un fill a un extrem és justament “sobreprotecció”; és a dir, evitar que s’equivoqui, que prengui una decisió que pot no ser prou encertada com triar una modalitat de batxillerat o una carrera posem per cas. Altra cosa és, ja ens entenem, evitar-los un perill real. Si fa el cas, doncs, caldrà actuar i de la millor manera. Però ordinàriament el problema és un altre.

De vegades la cosa comença quan, de ben petits, els riem “les gràcies” –que no són tan gracioses, dit sigui de pas-. Recordo ara una visita a casa meva i el fill (5 anys) del paternalista progenitor (40 anys) va començar a pujar i baixar del sofà de la saleta sense que el seu “esforçat” pare aconseguís limitar l’activitat de la feliç criatura. No va saber contradir-lo, pobret! Us imagineu aquesta “monada” quan tingui 15 anys en una aula d’ESO, amb una professora (o professor, tant hi fa) que pretengui fer-li fer un exercici de qualsevol matèria encara que potser no li vingui de gust fer-la? No cal que us ho expliqui. Amb ben poca imaginació n’hi ha prou.

No voldria exagerar ni trobo a faltar allò que coneixem com a autoritarisme. Trobo a faltar, més aviat, que la nostra societat respecti i faci respectar l’autoritat legítima, aquella que es fonamenta en el prestigi, en la professionalitat. I trobo a faltar en bastants pares joves el fet que siguin capaços de marcar un full de ruta als seus fills, sense por de fitar els contorns de la seva pauta educativa, que és el mateix que dir que no podem conduir-los pels camins d’una falsa tolerància.

Però és clar, ni el nostre país és Dinamarca ni volem sentir a parlar de modificar el nostre model d’Estat del benestar!

El rendiment acadèmic en temps de competències

L’èxit escolar no es pot basar només en els resultats acadèmics entesos com una nota que resumeix un trimestre o tot un curs. Ni tan sols ...