El tracte de tu compta amb un ús generalitzat en gairebé tot tipus de relació. Sembla que hi hagi més confiança entre les parts i estaria totalment fora de lloc, per exemple, tractar de vostè el propi marit o la muller (o la parella). Des de fa uns anys, a les escoles i instituts el tuteig és una pràctica habitual entre professors i alumnes però dubto que comporti necessàriament més confiança o més proximitat. Jo sóc partidari del “vostè” en situacions en què els rols d’uns i altres estan suficientment definits i acotats per raons professionals o similars. Una relació que evoluciona positivament en el tracte personal porta tard o d’hora a tutejar-se d’una forma natural, sempre després que les circumstàncies hagin obert la porta a aquesta manifestació de proximitat personal. És un aspecte merament formal, ja ho sé, però jo prefereixo poder dosificar les confiances i que ningú no hi vegi cap vestigi de conservadurisme.
Així doncs, sóc dels que prefereixen conservar l’ús del vostè amb les persones que ens han acabat de presentar, les que tenen una diferència d’edat considerable amb la nostra o que ens mereixi un respecte donada la seva condició; i, per descomptat, amb aquelles persones que ens estiguin prestant un servei. No és el mateix cridar un cambrer amb un “escolta, nen!” que “escolti, si us plau!”. Malgrat tot, he d’admetre que no em costa gens tutejar els altres i demanar que em tutegin tan bon punt l’ocasió ho fa possible.
El problema rau a saber quan és preferible una fórmula o l’altra i un dels llocs on és més fàcil d’aprendre, des del meu punt de vista, és als centres educatius i, una vegada més, a la família. No és l’única manera de recuperar l’autoritat però pot ajudar-hi.
Així doncs, sóc dels que prefereixen conservar l’ús del vostè amb les persones que ens han acabat de presentar, les que tenen una diferència d’edat considerable amb la nostra o que ens mereixi un respecte donada la seva condició; i, per descomptat, amb aquelles persones que ens estiguin prestant un servei. No és el mateix cridar un cambrer amb un “escolta, nen!” que “escolti, si us plau!”. Malgrat tot, he d’admetre que no em costa gens tutejar els altres i demanar que em tutegin tan bon punt l’ocasió ho fa possible.
El problema rau a saber quan és preferible una fórmula o l’altra i un dels llocs on és més fàcil d’aprendre, des del meu punt de vista, és als centres educatius i, una vegada més, a la família. No és l’única manera de recuperar l’autoritat però pot ajudar-hi.
Comentaris
Al fin y al cabo, com diuen els castellans, tots som persones i tots mereixem ser tractats amb el mateix respecte, siguem joves o siguem vells, siguem alumnes o siguem professors.
I jo crec, que tutejar o no als professors l'únic que canvia és la forma de parlar i el respecte, però torno a dir, crec, que no te res a veure amb la confiança que tu tens de cara a un docent.