17 de setembre de 2017

Temps de canvis en educació

En els darrers anys, no hi ha cap institució educativa pública o concertada que no hagi posat el seu projecte pedagògic a mans d’experts i de professionals del sector per tal d’albirar quins canvis s’han de dur a la pràctica, com caldrà fer-ho i quins seran els eixos clau de tot aquest procés d’innovació.

Se sol afirmar que encara treballem amb eines del segle XX adreçades a alumnes del segle XXI i que tot plegat va quedant obsolet. Els nous gurus de la psicologia o de la pedagogia llencen proclames més teòriques que pràctiques de com cal procedir i de quines són les metodologies emergents que cal aplicar si volem tenir entorns educatius de qualitat.

El llistat de receptes és extens: programes d’educació socioemocional, gamificació dels aprenentatges (tot ha de ser lúdic), projectes innovadors (sobretot han de dur aquest adjectiu!), entorns motivadors, generació de talent, personalització de l’aprenentatge, estímul de la competència digital, etcètera.

Tot és prou important; que no se’m mal interpreti! I cal avançar, òbviament. No moure’s, de fet, ja seria retrocedir. Però l’educació no vol presses. La història de la pedagogia ens ha permès d’aprendre que allò que avui sembla tan important, demà passat ja no ho és tant. I el que resulta imprescindible en una escola, en una altra ni tan sols és un element a considerar.


De fet, adés i ara, allò que continua sent essencial és que les famílies, els docents i l’alumnat treballin cooperativament en un clima de confiança i de respecte mutu. Tot partint de la base que els primers educadors són els pares (i les mares, ja s’entén), sempre és una bona opció compartir el principi que ningú no ha de trepitjar el territori de l’altre si no volem prendre mal tots plegats. El projecte educatiu ha de ser necessàriament compartit; però la seva traducció a l’aula, l’estratègia metodològica, és cosa del professorat. Cap sistema educatiu ha aconseguit ser millor que els seus mestres i professors. Ells ho saben i les famílies també.

Publicat a El Nou Pinetell, núm. 2, p. 57, juny de 2017

Els més grans de la classe

Marc Serrano i Òssul (@marcossul) ha tingut l'amabilitat de comptar amb la meva opinió en aquesta peça publicada a l'Ara Criatures. Es tracta del fet de ser dels més grans de la classe i si això té més avantatges que inconvenients o què s'hi pot fer.

A casa, el que es pot fer és estimular els fills que hagin nascut durant el segon semestre de l’any, si ho necessiten. Però, la sobreestimulació no és aconsellable si no es controla bé el procés. Un alumne de final d’any pot veure ressentida la seva autoestima si no es té en compte aquest factor, i no vol dir que els nascuts durant el primer trimestre vagin necessàriament més avançats que els seus companys de curs nascuts mesos més tard.

La data de naixement no hauria de ser un obstacle a l’hora d’assolir el que podem anomenar èxit educatiu personalitzat.

El rendiment acadèmic en temps de competències

L’èxit escolar no es pot basar només en els resultats acadèmics entesos com una nota que resumeix un trimestre o tot un curs. Ni tan sols ...