24 de gener de 2016
17 de gener de 2016
UDC post Duran
Vagi per endavant que
vaig militar trenta anys a Unió Democràtica de Catalunya (UDC) i que el
referent democratacristià del gairebé centenari partit polític em va acompanyar
fins a finals de 2015. Cap penediment; ans al contrari. Però darrerament ja no el
tenia com el meu partit i, en conseqüència, el vaig deixar. Els qui
interpretàvem l’aposta per la confederació com la traducció pràctica del
sobiranisme portat a la màxima expressió mai no vàrem ser un sector majoritari,
però tampoc no vàrem abandonar la defensa d’aquest punt de vista malgrat que
els diversos comitès de govern presidits per Josep A. Duran i Lleida van
dirigir el relat polític en un altre sentit. Legítimament; també cal dir-ho.
Qui va ser el líder polític
més ben valorat força mesos segons el Centre d’Investigacions Sociològiques
(CIS) en plena crisi, negada per Zapatero i amb un Rajoy amatent per fer-se amb
el poder, va trigar més temps del compte a entendre que el seu lideratge ja
havia fet moltes i bones aportacions a la política. No va ser capaç d’assumir
que calia deixar pas a persones més joves i que calia donar més protagonisme i un
millor tracte a les diferents (i també legítimes) sensibilitats de la
militància d’UDC. La societat catalana s’anava convertint cada cop més en la
protagonista del nou relat sociopolític. Calia escoltar amb més atenció i
preveure amb més antelació què calia fer i com.
L’anomenada “tercera
via” tenia tants defensors com detractors. La maldestre acció política del
govern del PP pel que fa al tracte amb Catalunya i les ja conegudes embranzides
del Tribunal Constitucional deixaven molt clar que no hi havia tercera via
possible. L’actualització semàntica del confederalisme ens portava cap a
l’independentisme a passos de gegant. Duran mai no ho va permetre perquè
defensava unes altres prioritats; però no tenia interlocutors que a la pràctica
fessin possible la seva proposta. Va ser un important error de càlcul.
La tàctica i potser
l’estratègia dels dirigents d’UDC va passar per desmarcar-se d’una Convergència
Democràtica de Catalunya (CDC) que havia mutat decididament cap a
l’independentisme. La fórmula política que havia començat sent una coalició i
que darrerament era una federació de partits tenia els dies comptats. Molts
altres partits polítics també administraven una nova realitat que els agafava
amb el pas canviat. Les estructures partitocràtiques trontollaven i l’anomenat
“procés” prenia cada cop més força i exigia més claredat i menys ambigüitats
calculades per part dels dirigents polítics. La “vella política” ja no portava
la iniciativa.
La complicada
pregunta que UDC va sotmetre a consulta a la seva militància el 14 de juny de
2015 va donar com a resultat un gairebé empat tècnic: el 50,9% dels vots
donaven el ‘sí’ al procés sobiranista a remolc del diàleg amb l’Estat, contra
el 46,19% dels qui optàvem perquè el partit s’afegís al full de ruta
sobiranista. Duran va considerar que la militància li havia donat la raó i va
actuar en conseqüència tot menystenint l’altra meitat. El següent error ja és
conegut: va permetre que el seu comitè de govern es fracturés i, en molt poc
temps, el partit va perdre la meitat de la seva militància. Acte seguit, la
federació nacionalista es va trencar i Duran va aconseguir que UDC visqués dos
fracassos electorals seguits: les eleccions al Parlament català, al setembre, i
les eleccions estatals tres mesos més tard. La socialcristiana UDC s’acabava de
convertir en un partit extraparlamentari tant a Catalunya com a Espanya.
Ramon Espadaler té
ara una molt mala peça al teler. Ell parla d’un “punt i a part” a partir de la
situació post Duran. Ressuscitar el partit més que un repte és un miracle. La
meva condició d’exmilitant d’aquesta formació política, no m’impedeix, però,
que li desitgi molta sort i molt d’encert en aquesta nova singladura. La
reformulació del partit és urgent i la renovació dels líders indefugible.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)