Aportació per a l'avaluació del professorat

UDC post Duran

Vagi per endavant que vaig militar trenta anys a Unió Democràtica de Catalunya (UDC) i que el referent democratacristià del gairebé centenari partit polític em va acompanyar fins a finals de 2015. Cap penediment; ans al contrari. Però darrerament ja no el tenia com el meu partit i, en conseqüència, el vaig deixar. Els qui interpretàvem l’aposta per la confederació com la traducció pràctica del sobiranisme portat a la màxima expressió mai no vàrem ser un sector majoritari, però tampoc no vàrem abandonar la defensa d’aquest punt de vista malgrat que els diversos comitès de govern presidits per Josep A. Duran i Lleida van dirigir el relat polític en un altre sentit. Legítimament; també cal dir-ho.

Qui va ser el líder polític més ben valorat força mesos segons el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) en plena crisi, negada per Zapatero i amb un Rajoy amatent per fer-se amb el poder, va trigar més temps del compte a entendre que el seu lideratge ja havia fet moltes i bones aportacions a la política. No va ser capaç d’assumir que calia deixar pas a persones més joves i que calia donar més protagonisme i un millor tracte a les diferents (i també legítimes) sensibilitats de la militància d’UDC. La societat catalana s’anava convertint cada cop més en la protagonista del nou relat sociopolític. Calia escoltar amb més atenció i preveure amb més antelació què calia fer i com.

L’anomenada “tercera via” tenia tants defensors com detractors. La maldestre acció política del govern del PP pel que fa al tracte amb Catalunya i les ja conegudes embranzides del Tribunal Constitucional deixaven molt clar que no hi havia tercera via possible. L’actualització semàntica del confederalisme ens portava cap a l’independentisme a passos de gegant. Duran mai no ho va permetre perquè defensava unes altres prioritats; però no tenia interlocutors que a la pràctica fessin possible la seva proposta. Va ser un important error de càlcul.

La tàctica i potser l’estratègia dels dirigents d’UDC va passar per desmarcar-se d’una Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) que havia mutat decididament cap a l’independentisme. La fórmula política que havia començat sent una coalició i que darrerament era una federació de partits tenia els dies comptats. Molts altres partits polítics també administraven una nova realitat que els agafava amb el pas canviat. Les estructures partitocràtiques trontollaven i l’anomenat “procés” prenia cada cop més força i exigia més claredat i menys ambigüitats calculades per part dels dirigents polítics. La “vella política” ja no portava la iniciativa.

La complicada pregunta que UDC va sotmetre a consulta a la seva militància el 14 de juny de 2015 va donar com a resultat un gairebé empat tècnic: el 50,9% dels vots donaven el ‘sí’ al procés sobiranista a remolc del diàleg amb l’Estat, contra el 46,19% dels qui optàvem perquè el partit s’afegís al full de ruta sobiranista. Duran va considerar que la militància li havia donat la raó i va actuar en conseqüència tot menystenint l’altra meitat. El següent error ja és conegut: va permetre que el seu comitè de govern es fracturés i, en molt poc temps, el partit va perdre la meitat de la seva militància. Acte seguit, la federació nacionalista es va trencar i Duran va aconseguir que UDC visqués dos fracassos electorals seguits: les eleccions al Parlament català, al setembre, i les eleccions estatals tres mesos més tard. La socialcristiana UDC s’acabava de convertir en un partit extraparlamentari tant a Catalunya com a Espanya.

Ramon Espadaler té ara una molt mala peça al teler. Ell parla d’un “punt i a part” a partir de la situació post Duran. Ressuscitar el partit més que un repte és un miracle. La meva condició d’exmilitant d’aquesta formació política, no m’impedeix, però, que li desitgi molta sort i molt d’encert en aquesta nova singladura. La reformulació del partit és urgent i la renovació dels líders indefugible.