L’ús consentit d’espais públics com són les facultats universitàries per transformar-les en trinxera reivindicativa contra el que sigui va deixant enrere l’objectiu inicial d’objectar contra l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES) per convertir-se en un exercici d’assemblearisme singular que imposa una minoria ocupant a la resta dels i de les estudiants i al professorat als quals no els és possible en molts casos assistir a les seves classes. Les autoritats acadèmiques volen evitar la confrontació però no s’adonen que estan atorgant valor representatiu a unes persones que no han passat per cap mena de procés electiu que els doni cap capacitat decisòria en cap sentit. Dialogar és positiu i cal fer-ho sempre i quan hi hagi presents els sectors legalment constituïts d’acord amb les normes pròpies de cada universitat. No complir i no fer complir els reglaments és deixadesa per part de qui en té el dret i el deure. I un flac favor a la democràcia.
La nostra nova societat en crisi comporta desorientació, manca de referents, i els governs català i espanyol no estan sent capaços de generar prou confiança entre la ciutadania. Hi ha qui diu que els falta lideratge. Jo m’atreveixo a afirmar que allò que no tenen és credibilitat. I, per tant, no tenen l’autoritat prestigi que convé per capgirar l’error d’haver alimentat uns valors d’una cultura en què s’ha donat una primacia dels drets per sobre dels deures, un culte al plaer immediat davant el sacrifici que exigeix l’esforç. Recuperar l’autoritat en una societat on la permissivitat campa lliurement en detriment de la disciplina, el treball ben fet, el rigor o el respecte a les institucions i als seus representants és una tasca que depèn de tots.
Un tercer àmbit que dia rere dia és notícia –i no precisament positiva- és l’actuació del Cos dels Mossos d’Esquadra. Deixo per a un altre dia les crítiques sobre aspectes molt concrets d’algun abús d’autoritat per part d’alguns agents de la nostra policia. El que crec que toca avui és fer-los costat. M’explicaré. Les hemeroteques posen en entredit que el titular d’Interior del Govern Montilla sigui el més idoni per a aquesta responsabilitat. També els del seu propi partit ho qüestionen. El fet és que mai com des que hi ha aquest senyor al capdavant de la Conselleria, la policia catalana havia perdut tant prestigi. El meu parer és que el senyor Saura no s’implica prou amb el model policial que ell mateix explica als discursos i no cal dir que no ha estat gaire hàbil en negar-los suport públic en determinats moments crítics. També la deu haver encertada amb alguna cosa, òbviament. Sigui com sigui, no és fàcil el paper d’una policia integral, ciutadana i democràtica i, sobretot, no ho és perquè els ciutadans no som precisament tothora el millor model de civisme. Que la seva autoritat al carrer es vegi tan delmada actualment és un perill al qual convé posar remei d’immediat.
13 de desembre del 2008
22 de novembre del 2008
Bolonya, encara
És bastant habitual entre els humans reaccionar malament davant dels canvis. Darrerament, els i les estudiants –i també un cert nombre de professors- protesten per una suposada sèrie de malformacions que patirà el sistema universitari català i espanyol si acaba bé el llarg embaràs de l’anomenat pla de Bolonya. En síntesi, el polèmic pla pretén una reforma important dels estudis universitaris amb la finalitat d’unificar l'estructura i el contingut de les carreres dins de la Unió europea. La Declaració de Bolonya, també coneguda com l'Espai Europeu d'Educació Superior (EEES), va ser signada per 29 ministres d’Educació d’Europa a l’esmentada ciutat l'any 1999 i ha d'estar aplicat a totes les universitats europees l'any 2010, tot i que ja s’està fent en molts centres d’educació superior.
N’hi ha per a tant? Alguns dels manifestants d’aquests darrers dies estan convençuts que l’oferta d'estudis complementaris -postgraus, màsters- encarirà la universitat i, per tant, serà menys equitativa. Altres ja s’han avançat a demanar que augmentin les dotacions en beques. I, a mi em fa l’efecte que alguns d’aquests becats haurien d’abandonar el sistema educatiu universitari i deixar pas a d’altres que en podrien treure més profit. Suposo que se m’entén bé: hi ha estudiants que estan matriculats a l’educació superior però no trepitgen les aules si no és que hi van a increpar els seus presumptes col·legues el dia que han decidit organitzar una manifestació. És clar, fan ús de la seva llibertat per expressar la seva opinió contrària al canvi (inevitable, per cert) però no toleren que hi hagi altres alumnes que es decantin per l’opció contrària, si més no, la d’anar a classe amb normalitat com escauria en un país democràtic i culte. Aquestes són, moltes vegades, pràctiques antisistema a seques que no porten enlloc.
El que no acabo d’entendre és que hi hagi alumnes que s’inquietin pel canvi de metodologia ja que les classes presencials seran menys i es guanyarà flexibilitat. Anar a prendre apunts i reproduir-ho en un examen ha de passar a la història. Serà l’hora de l’estudi cooperatiu de casos, d’assistència a seminaris, de pràctiques contextualitzades, de tutories acadèmiques, etc. Aquest canvi de mentalitat, que ja comença a Secundària, farà que tant el professorat com l’alumnat hagin de fer l’esforç de trobar les sinèrgies necessàries per tal que tots dos millorin les seves respectives competències.
Un altre aspecte amb el qual no puc estar d’acord en absolut és en la petició "que es retirin els expedients i processos judicials" contra els 33 alumnes de la UAB que van participar en una tancada violenta al maig, feta pels universitaris que van decidir fer nit al rectorat de la UB. Tot és criticable i tot es pot canviar; però no cal arribar a perdre el domini de la raó i menys en un entorn de formació superior. Els actes incívics i més encara si són violents, no poden quedar impunes si no volem que quedi soscavat el dret a construir una convivència pacífica.
Per últim, no puc estar-me de comentar que trobo a faltar en els mitjans de comunicació la publicació contrastada del repte d’aquest canvi en el sistema universitari. Publicar només els aldarulls i l’oposició al nou pla per part d’un reduït nombre d’estudiants i no donar cobertura a altres activitats que, per contrast, estan funcionant prou bé amb el nou sistema és una omissió que no sembla precisament involuntària. En fi, veig que el famós maig del 68 encara és viu.
N’hi ha per a tant? Alguns dels manifestants d’aquests darrers dies estan convençuts que l’oferta d'estudis complementaris -postgraus, màsters- encarirà la universitat i, per tant, serà menys equitativa. Altres ja s’han avançat a demanar que augmentin les dotacions en beques. I, a mi em fa l’efecte que alguns d’aquests becats haurien d’abandonar el sistema educatiu universitari i deixar pas a d’altres que en podrien treure més profit. Suposo que se m’entén bé: hi ha estudiants que estan matriculats a l’educació superior però no trepitgen les aules si no és que hi van a increpar els seus presumptes col·legues el dia que han decidit organitzar una manifestació. És clar, fan ús de la seva llibertat per expressar la seva opinió contrària al canvi (inevitable, per cert) però no toleren que hi hagi altres alumnes que es decantin per l’opció contrària, si més no, la d’anar a classe amb normalitat com escauria en un país democràtic i culte. Aquestes són, moltes vegades, pràctiques antisistema a seques que no porten enlloc.
El que no acabo d’entendre és que hi hagi alumnes que s’inquietin pel canvi de metodologia ja que les classes presencials seran menys i es guanyarà flexibilitat. Anar a prendre apunts i reproduir-ho en un examen ha de passar a la història. Serà l’hora de l’estudi cooperatiu de casos, d’assistència a seminaris, de pràctiques contextualitzades, de tutories acadèmiques, etc. Aquest canvi de mentalitat, que ja comença a Secundària, farà que tant el professorat com l’alumnat hagin de fer l’esforç de trobar les sinèrgies necessàries per tal que tots dos millorin les seves respectives competències.
Un altre aspecte amb el qual no puc estar d’acord en absolut és en la petició "que es retirin els expedients i processos judicials" contra els 33 alumnes de la UAB que van participar en una tancada violenta al maig, feta pels universitaris que van decidir fer nit al rectorat de la UB. Tot és criticable i tot es pot canviar; però no cal arribar a perdre el domini de la raó i menys en un entorn de formació superior. Els actes incívics i més encara si són violents, no poden quedar impunes si no volem que quedi soscavat el dret a construir una convivència pacífica.
Per últim, no puc estar-me de comentar que trobo a faltar en els mitjans de comunicació la publicació contrastada del repte d’aquest canvi en el sistema universitari. Publicar només els aldarulls i l’oposició al nou pla per part d’un reduït nombre d’estudiants i no donar cobertura a altres activitats que, per contrast, estan funcionant prou bé amb el nou sistema és una omissió que no sembla precisament involuntària. En fi, veig que el famós maig del 68 encara és viu.
30 d’octubre del 2008
Pares i professors: aliats per la causa
La societat necessita que el seu sistema educatiu li proporcioni el valor de l’excel·lència sense que es perdi la necessària equitat entre els alumnes als quals va destinat aquest noble servei d’interès públic que és l’educació. Entre els múltiples agents amb què comptem n’hi ha dos que són clau: la família i el professorat. I tots dos es complementen necessàriament; més encara: si l’un o l’altre apunten en un sentit diferent, el resultat serà nefast. No hi ha una altra opció; la necessària implicació dels pares en el desenvolupament del projecte educatiu de cada centre escolar és la peça clau. Malgrat tot, no n’hi hauria prou: les competències que han de tenir els docents actuals han experimentat un canvi notable ja que el que s’ha de saber gestionar actualment és una situació professional complexa. D’altra banda, ja sabem que a la Unió Europea el prestigi social dels mestres ha sofert una considerable davallada i alguns d’ells potser hi tenen bona part de culpa; però tampoc no podem estar gaire orgullosos del paper dels pares a casa seva. Què cal fer, doncs?
En primer lloc, apunto la necessitat que els rols dels pares i els dels professionals de l’ensenyament no es barregin en un mateix escenari. Si es comparteix un mateix model educatiu, si hi ha sintonia amb les finalitats que es pretenen tant a casa com a l’escola, les tutories personalitzades seran el pont d’enllaç entre ambdues institucions i cada part farà la seva aportació sense trepitjar els uns el terreny dels altres. La gestió de l’aula, la manera d’encarar la planificació de l’aprenentatge, la tria de les metodologies més adequades, etc. formen part de la tasca docent pròpiament dita. Els valors que s’estan promovent, el respecte a qui ha d’exercir l’autoritat, els límits a les demandes contínues dels fills i de les filles, etc. és cosa que s’aprèn a casa. El centre escolar és l’espai compartit on els pares confien la seva irrenunciable labor de primers educadors a uns professionals, durant un temps limitat.
En segon lloc, penso que hem d’admetre que bona part dels nous professors arriben a les aules insuficientment preparats per a donar resposta a totes les competències que se suposa que han de tenir. Les facultats d’educació han de reorientar bona part dels seus plans d’estudis i adaptar-los a les capacitats amb què han de comptar els professors. Per exemple, molts dels estudiants de magisteri mai no han rebut formació específica en la millora de la seva comunicació oral, ni en el domini del llenguatge no verbal o en les habilitats interpersonals que cal tenir per a la resolució de conflictes. I deixo de banda en aquesta ocasió el repte de la majoria de llicenciats que recalen en les aules de secundària. Per l’altra part, són encara insuficientment aprofitades les escoles de pares i mares o els serveis d’assessorament familiar que caldria prestar des dels mateixos centres docents.
En tercer lloc, cal trobar l’equilibri entre la dinamització que precisa l’ensenyament actual, en què la transmissió tradicional dels sabers ja no és la màxima prioritat, i la necessitat d’assegurar que el professorat pugui exercir la seva tasca docent en condicions. Això és, dotar els centres de l’autonomia necessària per poder aplicar en cada cas les mesures facilitadores de la convivència que s’estimin oportunes, reforçar amb les modificacions legals que calgui l’autoritat dels equips directius i del professorat i, sobretot, que es premiï la cultura de l’esforç per part de l’alumnat, el respecte, el treball ben fet, l’excel·lència. L’educació en valors que no caduquen continua sent, d’altra banda, una tasca prioritària i insubstituïble de les famílies.
I finalment, cal fer un pas decidit cap a l’avaluació i l’autoavaluació de la funció docent com a pas imprescindible per a la millora sistemàtica de cada professional i, per extensió, dels centres i del sistema educatiu. Caldrà trobar els instruments i les estratègies més idònies per a cada cas, garantir les condicions del procés i establir les conseqüències dels resultats que s’obtinguin, que han d’anar en la línia d’una carrera professional que no posi l’accent només en incentius econòmics igualitaris sinó en la bonificació de la feina ben feta.
En primer lloc, apunto la necessitat que els rols dels pares i els dels professionals de l’ensenyament no es barregin en un mateix escenari. Si es comparteix un mateix model educatiu, si hi ha sintonia amb les finalitats que es pretenen tant a casa com a l’escola, les tutories personalitzades seran el pont d’enllaç entre ambdues institucions i cada part farà la seva aportació sense trepitjar els uns el terreny dels altres. La gestió de l’aula, la manera d’encarar la planificació de l’aprenentatge, la tria de les metodologies més adequades, etc. formen part de la tasca docent pròpiament dita. Els valors que s’estan promovent, el respecte a qui ha d’exercir l’autoritat, els límits a les demandes contínues dels fills i de les filles, etc. és cosa que s’aprèn a casa. El centre escolar és l’espai compartit on els pares confien la seva irrenunciable labor de primers educadors a uns professionals, durant un temps limitat.
En segon lloc, penso que hem d’admetre que bona part dels nous professors arriben a les aules insuficientment preparats per a donar resposta a totes les competències que se suposa que han de tenir. Les facultats d’educació han de reorientar bona part dels seus plans d’estudis i adaptar-los a les capacitats amb què han de comptar els professors. Per exemple, molts dels estudiants de magisteri mai no han rebut formació específica en la millora de la seva comunicació oral, ni en el domini del llenguatge no verbal o en les habilitats interpersonals que cal tenir per a la resolució de conflictes. I deixo de banda en aquesta ocasió el repte de la majoria de llicenciats que recalen en les aules de secundària. Per l’altra part, són encara insuficientment aprofitades les escoles de pares i mares o els serveis d’assessorament familiar que caldria prestar des dels mateixos centres docents.
En tercer lloc, cal trobar l’equilibri entre la dinamització que precisa l’ensenyament actual, en què la transmissió tradicional dels sabers ja no és la màxima prioritat, i la necessitat d’assegurar que el professorat pugui exercir la seva tasca docent en condicions. Això és, dotar els centres de l’autonomia necessària per poder aplicar en cada cas les mesures facilitadores de la convivència que s’estimin oportunes, reforçar amb les modificacions legals que calgui l’autoritat dels equips directius i del professorat i, sobretot, que es premiï la cultura de l’esforç per part de l’alumnat, el respecte, el treball ben fet, l’excel·lència. L’educació en valors que no caduquen continua sent, d’altra banda, una tasca prioritària i insubstituïble de les famílies.
I finalment, cal fer un pas decidit cap a l’avaluació i l’autoavaluació de la funció docent com a pas imprescindible per a la millora sistemàtica de cada professional i, per extensió, dels centres i del sistema educatiu. Caldrà trobar els instruments i les estratègies més idònies per a cada cas, garantir les condicions del procés i establir les conseqüències dels resultats que s’obtinguin, que han d’anar en la línia d’una carrera professional que no posi l’accent només en incentius econòmics igualitaris sinó en la bonificació de la feina ben feta.
25 de setembre del 2008
Ara és l'hora dels professionals de l'educació
Els mitjans de comunicació estan dedicant aquestes darreres setmanes una atenció especial a l’educació i a les seves problemàtiques. A primers de setembre el tema era el recurrent cost de la tornada a l’escola o la reiterada discussió sobre l’excessiva durada del temps de vacances. Més endavant han estat la publicació d’estudis com el de la Fundació Bofill, el de l’OCDE: “Panorama de la educación 2008”o l’informe d’UGT “Els altres joves”. Si tenim en compte que el marc econòmic que ens envolta és preocupant, cal ser bastant optimista per negar l’evidència que no anem bé, mal que li pesi al conseller Maragall.
Els qui tenim per professió l’ensenyament no necessitàvem precisament cap informe per conèixer de prop com està la situació. Tampoc no seria just, però, caure en un pessimisme estèril. El professorat actual hem superat unes quantes lleis orgàniques, experimentem més sovint del que caldria nous enfocaments del currículum, hem après a treballar en circumstàncies canviants i amb un alumnat cada cop més divers, acudim a la formació permanent amb ànim de millora contínua, anem consolidant una cultura de l’avaluació i tenim una bona capacitat d’aprenentatge.
Amb tot i això, el sistema educatiu en el seu conjunt no acaba d’excel·lir. Els responsables polítics, amb raó, cerquen lleis i normatives que hi posin ordre i que facin possible que l’educació sigui un veritable pal de paller d’una societat que comença a perdre el nord i, el que és pitjor, l’autoestima i la confiança en els seus propis recursos. El projecte de llei més important que ara mateix tenim entre mans és la Llei d’Educació de Catalunya, la qual no acaba de generar el consens necessari entre els diversos estaments educatius. Em pregunto si algú té el desllorigador de tot plegat. Potser no.
El tema és complex i no hi caben solucions tipus recepta. Ho sé. Però m’aventuro a fer-hi algunes aportacions sense ànim d’esgotar la qüestió. En primer lloc, penso que cal simplificar l’asfixiant normativa que ens proporciona el Departament d’Educació. Com a conseqüència, en segon lloc, cal deixar més marge d’actuació als centres escolars; això és, permetre’ls dissenyar uns projectes educatius que senyalaran la seva raó de ser i els seus principis, que seran concretats en plans d’acció a termini i que comptaran amb la pertinent avaluació i rendició de comptes. I en tercer lloc, apostar de manera inequívoca per una direcció professional, amb competències clares en l’àmbit de la gestió i del lideratge pedagògic.
Dit d’una altra manera, deixar l’ensenyament en mans dels professionals i de les famílies. A l’administració li podria quedar un paper de planificador general i de garantir el dret a l’educació amb tot el que això comporta. A la inspecció, la supervisió de l’acompliment dels principis constitucionals bàsics, tasques d’assessorament i l’avaluació del sistema i dels seus components. Als sindicats, el rol de l’interlocutor no corporativista. I a les mares i als pares de família, el paper de principals educadors i aliats imprescindibles dels claustres de professors i professores, en un marc de pluralisme educatiu real.
En qualsevol cas, les escoles i els instituts haurien de centrar-se en allò que els és propi: aconseguir que els i les alumnes que les famílies els confien incorporin a la seva vida aquells aprenentatges clau que els faran més competents, més cultes, més persones. Les entitats cíviques ja celebraran l’any de la cultura de la pau o de la lluita contra el racisme. Em fa l’efecte que perdem massa temps en eslògans de moda que interessen a col·lectius molt concrets i ens ocupem poc dels continguts que són específicament educatius.
Els qui tenim per professió l’ensenyament no necessitàvem precisament cap informe per conèixer de prop com està la situació. Tampoc no seria just, però, caure en un pessimisme estèril. El professorat actual hem superat unes quantes lleis orgàniques, experimentem més sovint del que caldria nous enfocaments del currículum, hem après a treballar en circumstàncies canviants i amb un alumnat cada cop més divers, acudim a la formació permanent amb ànim de millora contínua, anem consolidant una cultura de l’avaluació i tenim una bona capacitat d’aprenentatge.
Amb tot i això, el sistema educatiu en el seu conjunt no acaba d’excel·lir. Els responsables polítics, amb raó, cerquen lleis i normatives que hi posin ordre i que facin possible que l’educació sigui un veritable pal de paller d’una societat que comença a perdre el nord i, el que és pitjor, l’autoestima i la confiança en els seus propis recursos. El projecte de llei més important que ara mateix tenim entre mans és la Llei d’Educació de Catalunya, la qual no acaba de generar el consens necessari entre els diversos estaments educatius. Em pregunto si algú té el desllorigador de tot plegat. Potser no.
El tema és complex i no hi caben solucions tipus recepta. Ho sé. Però m’aventuro a fer-hi algunes aportacions sense ànim d’esgotar la qüestió. En primer lloc, penso que cal simplificar l’asfixiant normativa que ens proporciona el Departament d’Educació. Com a conseqüència, en segon lloc, cal deixar més marge d’actuació als centres escolars; això és, permetre’ls dissenyar uns projectes educatius que senyalaran la seva raó de ser i els seus principis, que seran concretats en plans d’acció a termini i que comptaran amb la pertinent avaluació i rendició de comptes. I en tercer lloc, apostar de manera inequívoca per una direcció professional, amb competències clares en l’àmbit de la gestió i del lideratge pedagògic.
Dit d’una altra manera, deixar l’ensenyament en mans dels professionals i de les famílies. A l’administració li podria quedar un paper de planificador general i de garantir el dret a l’educació amb tot el que això comporta. A la inspecció, la supervisió de l’acompliment dels principis constitucionals bàsics, tasques d’assessorament i l’avaluació del sistema i dels seus components. Als sindicats, el rol de l’interlocutor no corporativista. I a les mares i als pares de família, el paper de principals educadors i aliats imprescindibles dels claustres de professors i professores, en un marc de pluralisme educatiu real.
En qualsevol cas, les escoles i els instituts haurien de centrar-se en allò que els és propi: aconseguir que els i les alumnes que les famílies els confien incorporin a la seva vida aquells aprenentatges clau que els faran més competents, més cultes, més persones. Les entitats cíviques ja celebraran l’any de la cultura de la pau o de la lluita contra el racisme. Em fa l’efecte que perdem massa temps en eslògans de moda que interessen a col·lectius molt concrets i ens ocupem poc dels continguts que són específicament educatius.
25 de maig del 2008
L'educació, sense consens
El govern tripartit presentava durant la campanya electoral el Pacte Nacional per l’Educació com la seva gran conquesta. De fet, l’acord va ser possible gràcies a molts estaments del món educatiu i tot feia pensar que quedava segellat un full de ruta coherent que evitaria tensions i facilitaria un consens suficient per a elaborar i aprovar una llei d’educació pròpia de Catalunya. Això era a començaments del 2006 i ja se sap que les promeses electorals són molt volàtils i la nostra classe dirigent no es caracteritza precisament per fer gala de compromisos ferms.
El conseller Maragall va presentar unes Bases de la futura llei i es va trobar com a resposta una “vaga preventiva” liderada per un dels sindicats que no van firmar l’esmentat Pacte. L’argumentari que es va utilitzar per justificar l’aturada és ja prou conegut: que si es pretenia la privatització de l’escola pública, que si les direccions escolars tindrien massa poder, que quedarien desregulades les condicions laborals del professorat, etc. Ara farà un mes que el titular d’Educació presentava l’Avantprojecte de Llei d’Educació de Catalunya (LEC) “que ha d’establir el model educatiu propi de Catalunya, amb l'objectiu central d'incrementar l'equitat i l'excel·lència”. Tota una declaració d’intencions amb la qual hi estaria d’acord si això servís per rebaixar les taxes d’abandonament escolar prematur i el sistema guanyés en flexibilitat i autonomia responsable, que permetés encarar el repte des de models educatius diferents dels previstos en el model uniformista que, en el fons, l’administració proposa.
Un cop llegits els 181 articles del llarguíssim avantprojecte no acabo de veure prou coherència entre les declaracions públiques del conseller i el contingut real del text. Celebro que es vulgui dignificar la figura del professorat o que es vulgui fer un pas més en l’avaluació del sistema educatiu, però també m’hauria agradat que se cités la llibertat d’ensenyament, el pluralisme o el dret dels pares a triar el model educatiu que considerin més adequat per als seus fills. Si l’Estatut contempla l’expressió “model educatiu d’interès públic” (article 21), a què ve ara que la LEC parli de “servei públic d’educació”? L’ús d’una o altra terminologia no és un tema menor des del punt de vista jurídic ja que l’actual articulat reserva a l’ensenyament privat concertat un paper subsidiari del de titularitat pública. Tampoc no figura enlloc que els centres d’iniciativa social tenen dret a comptar amb un caràcter propi que els singularitza i es reforça, a més a més, l’intervencionisme de les administracions en la programació de l’”oferta de places escolars”. Veiem, doncs, alterats i modificats tota una sèrie de principis que havien quedat consensuats o als quals la LOE ja havia sabut donar resposta, com és el cas de l’accés al concert educatiu ara en perill ja que “els centres el podran sol·licitar en determinades condicions” segons la LEC, en contra de la terminologia de la norma estatal, avalada pel Consell de l’Estat, que preveu un “podran acollir-se”; és a dir, un dret i no una opció discrecional del govern de torn.
S’afirmava a les bases d’aquesta Llei que “la flexibilitat és una condició necessària per a la millora de la qualitat educativa” i que la Llei “se centrarà més a obrir possibilitats diverses, tant d’oferta educativa com d’organització i continguts”. Em pregunto què ha fet canviar d’opinió el titular de Via Augusta en incorporar a l’articulat una injusta exclusió del règim de concerts els centres que ofereixen un model pedagògic d’educació diferenciada. Adéu, doncs, al principi de la “igualtat d’oportunitats en un context de llibertat d’ensenyament”! Ja sé que hi ha partidaris que aquest model educatiu l’han de pagar de la seva butxaca els pares que hi opten. Són els mateixos que defensen la llibertat sempre i quan els plantejaments exposats coincideixin amb els seus. Una nova discriminació en tota regla, contrària a l’ordenament jurídic i al senti comú.
Som, en definitiva, davant d’una amenaça del govern català a l’ensenyament privat concertat, que representa el 40 % del sector, amb ànim de generar inquietud de manera gratuïta malgrat que vulgui dissimular-ho davant de grans etiquetes com “una llei de país” i altres eufemismes.
El conseller Maragall va presentar unes Bases de la futura llei i es va trobar com a resposta una “vaga preventiva” liderada per un dels sindicats que no van firmar l’esmentat Pacte. L’argumentari que es va utilitzar per justificar l’aturada és ja prou conegut: que si es pretenia la privatització de l’escola pública, que si les direccions escolars tindrien massa poder, que quedarien desregulades les condicions laborals del professorat, etc. Ara farà un mes que el titular d’Educació presentava l’Avantprojecte de Llei d’Educació de Catalunya (LEC) “que ha d’establir el model educatiu propi de Catalunya, amb l'objectiu central d'incrementar l'equitat i l'excel·lència”. Tota una declaració d’intencions amb la qual hi estaria d’acord si això servís per rebaixar les taxes d’abandonament escolar prematur i el sistema guanyés en flexibilitat i autonomia responsable, que permetés encarar el repte des de models educatius diferents dels previstos en el model uniformista que, en el fons, l’administració proposa.
Un cop llegits els 181 articles del llarguíssim avantprojecte no acabo de veure prou coherència entre les declaracions públiques del conseller i el contingut real del text. Celebro que es vulgui dignificar la figura del professorat o que es vulgui fer un pas més en l’avaluació del sistema educatiu, però també m’hauria agradat que se cités la llibertat d’ensenyament, el pluralisme o el dret dels pares a triar el model educatiu que considerin més adequat per als seus fills. Si l’Estatut contempla l’expressió “model educatiu d’interès públic” (article 21), a què ve ara que la LEC parli de “servei públic d’educació”? L’ús d’una o altra terminologia no és un tema menor des del punt de vista jurídic ja que l’actual articulat reserva a l’ensenyament privat concertat un paper subsidiari del de titularitat pública. Tampoc no figura enlloc que els centres d’iniciativa social tenen dret a comptar amb un caràcter propi que els singularitza i es reforça, a més a més, l’intervencionisme de les administracions en la programació de l’”oferta de places escolars”. Veiem, doncs, alterats i modificats tota una sèrie de principis que havien quedat consensuats o als quals la LOE ja havia sabut donar resposta, com és el cas de l’accés al concert educatiu ara en perill ja que “els centres el podran sol·licitar en determinades condicions” segons la LEC, en contra de la terminologia de la norma estatal, avalada pel Consell de l’Estat, que preveu un “podran acollir-se”; és a dir, un dret i no una opció discrecional del govern de torn.
S’afirmava a les bases d’aquesta Llei que “la flexibilitat és una condició necessària per a la millora de la qualitat educativa” i que la Llei “se centrarà més a obrir possibilitats diverses, tant d’oferta educativa com d’organització i continguts”. Em pregunto què ha fet canviar d’opinió el titular de Via Augusta en incorporar a l’articulat una injusta exclusió del règim de concerts els centres que ofereixen un model pedagògic d’educació diferenciada. Adéu, doncs, al principi de la “igualtat d’oportunitats en un context de llibertat d’ensenyament”! Ja sé que hi ha partidaris que aquest model educatiu l’han de pagar de la seva butxaca els pares que hi opten. Són els mateixos que defensen la llibertat sempre i quan els plantejaments exposats coincideixin amb els seus. Una nova discriminació en tota regla, contrària a l’ordenament jurídic i al senti comú.
Som, en definitiva, davant d’una amenaça del govern català a l’ensenyament privat concertat, que representa el 40 % del sector, amb ànim de generar inquietud de manera gratuïta malgrat que vulgui dissimular-ho davant de grans etiquetes com “una llei de país” i altres eufemismes.
20 d’abril del 2008
Llegim
A quatre dies d’un nou Sant Jordi, els mitjans de comunicació es fan ressò dels hàbits lectors de la ciutadania i tornen a insistir sobre la seva importància. Vaig llegir no recordo on que la presidenta de l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP), Anna Marina Geli, manifestava que els estudiants que els arriben a les facultats tenen una menor comprensió lectora i escriuen pitjor. Hi té a veure, doncs, el dèficit de lectura que arrosseguen els nostres nois i noies amb aquesta mancança? Diuen que els bons lectors solen treure millors notes. A la millor és perquè els agafa més entrenats a entendre els textos, el vocabulari de les explicacions del professorat o el fil argumentatiu dels raonaments. I, a més, els és més fàcil concentrar-se.
Però, qui és un bon lector? Doncs, aquella persona que llegeix perquè vol i perquè en sap gaudir. Diu Daniel Pennac a «Com una novel·la» que “el verb llegir no admet l’imperatiu”. Però la societat sí que compta amb altres imperatius que no animen precisament a agafar un llibre: la cultura audiovisual i Internet, per exemple, ocupen una bona part de l’oci de la joventut.
El professorat hi podem tenir també una mica de culpa ja que exigim no sé quantes activitats i comentaris als alumnes després d’haver-los fet llegir un llibre. I, de vegades, és això, però moltes altres no. Un llibre dels anomenats de lectura recreativa està pensat per a ser llegit i prou. I la tasca dels educadors, els de llengua en primer lloc, és estimular-los a trobar en els llibres una finestra oberta a nous punts de vista, a nous mons. Es tracta de descobrir una relació personal amb l’assaig, poema, conte o novel·la que tenim entre mans i d’alliberar el pensament cap a un espai d’íntima llibertat.
Per la seva part, la conselleria de Cultura i Mitjans de Comunicació ha presentat fa pocs dies la primera fase del Pla de Foment de la Lectura, que vol impulsar la lectura com a via fonamental d’accés al coneixement per part de la ciutadania i millorar l’hàbit i la competència lectora. Tota iniciativa en aquesta línia ha de ser celebrada.
De tota manera, els lectors de veritat es fan a casa. Som els pares i les mares qui en tenim la responsabilitat i podríem començar per posar-nos-hi nosaltres mateixos si és que n’estem prou convençuts. No hi ha fórmules magistrals; és una qüestió de dedicació i d’esforç, com tot el que val la pena.
Aquest Sant Jordi tenim una nova ocasió de provar-ho un altre cop.
Però, qui és un bon lector? Doncs, aquella persona que llegeix perquè vol i perquè en sap gaudir. Diu Daniel Pennac a «Com una novel·la» que “el verb llegir no admet l’imperatiu”. Però la societat sí que compta amb altres imperatius que no animen precisament a agafar un llibre: la cultura audiovisual i Internet, per exemple, ocupen una bona part de l’oci de la joventut.
El professorat hi podem tenir també una mica de culpa ja que exigim no sé quantes activitats i comentaris als alumnes després d’haver-los fet llegir un llibre. I, de vegades, és això, però moltes altres no. Un llibre dels anomenats de lectura recreativa està pensat per a ser llegit i prou. I la tasca dels educadors, els de llengua en primer lloc, és estimular-los a trobar en els llibres una finestra oberta a nous punts de vista, a nous mons. Es tracta de descobrir una relació personal amb l’assaig, poema, conte o novel·la que tenim entre mans i d’alliberar el pensament cap a un espai d’íntima llibertat.
Per la seva part, la conselleria de Cultura i Mitjans de Comunicació ha presentat fa pocs dies la primera fase del Pla de Foment de la Lectura, que vol impulsar la lectura com a via fonamental d’accés al coneixement per part de la ciutadania i millorar l’hàbit i la competència lectora. Tota iniciativa en aquesta línia ha de ser celebrada.
De tota manera, els lectors de veritat es fan a casa. Som els pares i les mares qui en tenim la responsabilitat i podríem començar per posar-nos-hi nosaltres mateixos si és que n’estem prou convençuts. No hi ha fórmules magistrals; és una qüestió de dedicació i d’esforç, com tot el que val la pena.
Aquest Sant Jordi tenim una nova ocasió de provar-ho un altre cop.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)