29 de desembre de 2008

2008: l'any de les crisis

L’any 2008 que ara enterrem, l’any de les crisis, no podrà deixar enrere lamentablement multitud de desencisos, turbulències, mentides, fracassos, notícies elevades a categoria, declaracions buides d’alguns polítics que parlen per parlar, taxes d’atur que no paren de créixer, iniciatives legislatives que posen més llenya al foc com la de l’avortament o la de la Llibertat Religiosa, l’escalf creixent dels jutges, els fronts estudiantils contra el pla de Bolonya, les conseqüències de l’incompliment de l’Estatut de Catalunya per part del govern de l’Estat i un llarg etcètera.

Malgrat tot, i sense caure en l’optimisme malaltís del president ZP, la capacitat de les persones per superar les adversitats és històricament consistent. Alguns peròs, no obstant: hem de superar l’anestèsia a què ens té cada cop més acostumats la maquinària d’un estat omnipresent en les nostres vides i en les nostres legítimes àrees d’autonomia personal. Hem de deixar de quedar-nos a l’espera que un govern benefactor ens ho resolgui tot. La clau es troba una vegada més en l’afany de les classes mitjanes per superar els vents contraris. La solució rau com sempre en les famílies, que assumeixen els encerts i els desencerts governamentals amb una fermesa digna d’elogi. L’impuls a la creació de llocs de treball estables, la construcció d’una economia forta, la faran les petites i mitjanes empreses, els autònoms, els treballadors i professionals compromesos amb el que fan.
En fi, haurem de canviar d’estil de vida. No estaria malament que recuperéssim el sentit i la pràctica de paraules com fidelitat, lleialtat, austeritat, esforç, mèrit, etcètera. Un bon moment, doncs, per a l’educació, per als educadors: principalment, els pares i els professors. El repte és apassionant ja que no hi ha edifici sòlid sense uns bons fonaments.

13 de desembre de 2008

L'autoritat democràtica trontolla

L’ús consentit d’espais públics com són les facultats universitàries per transformar-les en trinxera reivindicativa contra el que sigui va deixant enrere l’objectiu inicial d’objectar contra l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES) per convertir-se en un exercici d’assemblearisme singular que imposa una minoria ocupant a la resta dels i de les estudiants i al professorat als quals no els és possible en molts casos assistir a les seves classes. Les autoritats acadèmiques volen evitar la confrontació però no s’adonen que estan atorgant valor representatiu a unes persones que no han passat per cap mena de procés electiu que els doni cap capacitat decisòria en cap sentit. Dialogar és positiu i cal fer-ho sempre i quan hi hagi presents els sectors legalment constituïts d’acord amb les normes pròpies de cada universitat. No complir i no fer complir els reglaments és deixadesa per part de qui en té el dret i el deure. I un flac favor a la democràcia.

La nostra nova societat en crisi comporta desorientació, manca de referents, i els governs català i espanyol no estan sent capaços de generar prou confiança entre la ciutadania. Hi ha qui diu que els falta lideratge. Jo m’atreveixo a afirmar que allò que no tenen és credibilitat. I, per tant, no tenen l’autoritat prestigi que convé per capgirar l’error d’haver alimentat uns valors d’una cultura en què s’ha donat una primacia dels drets per sobre dels deures, un culte al plaer immediat davant el sacrifici que exigeix l’esforç. Recuperar l’autoritat en una societat on la permissivitat campa lliurement en detriment de la disciplina, el treball ben fet, el rigor o el respecte a les institucions i als seus representants és una tasca que depèn de tots.

Un tercer àmbit que dia rere dia és notícia –i no precisament positiva- és l’actuació del Cos dels Mossos d’Esquadra. Deixo per a un altre dia les crítiques sobre aspectes molt concrets d’algun abús d’autoritat per part d’alguns agents de la nostra policia. El que crec que toca avui és fer-los costat. M’explicaré. Les hemeroteques posen en entredit que el titular d’Interior del Govern Montilla sigui el més idoni per a aquesta responsabilitat. També els del seu propi partit ho qüestionen. El fet és que mai com des que hi ha aquest senyor al capdavant de la Conselleria, la policia catalana havia perdut tant prestigi. El meu parer és que el senyor Saura no s’implica prou amb el model policial que ell mateix explica als discursos i no cal dir que no ha estat gaire hàbil en negar-los suport públic en determinats moments crítics. També la deu haver encertada amb alguna cosa, òbviament. Sigui com sigui, no és fàcil el paper d’una policia integral, ciutadana i democràtica i, sobretot, no ho és perquè els ciutadans no som precisament tothora el millor model de civisme. Que la seva autoritat al carrer es vegi tan delmada actualment és un perill al qual convé posar remei d’immediat.

22 de novembre de 2008

Bolonya, encara

És bastant habitual entre els humans reaccionar malament davant dels canvis. Darrerament, els i les estudiants –i també un cert nombre de professors- protesten per una suposada sèrie de malformacions que patirà el sistema universitari català i espanyol si acaba bé el llarg embaràs de l’anomenat pla de Bolonya. En síntesi, el polèmic pla pretén una reforma important dels estudis universitaris amb la finalitat d’unificar l'estructura i el contingut de les carreres dins de la Unió europea. La Declaració de Bolonya, també coneguda com l'Espai Europeu d'Educació Superior (EEES), va ser signada per 29 ministres d’Educació d’Europa a l’esmentada ciutat l'any 1999 i ha d'estar aplicat a totes les universitats europees l'any 2010, tot i que ja s’està fent en molts centres d’educació superior.

N’hi ha per a tant? Alguns dels manifestants d’aquests darrers dies estan convençuts que l’oferta d'estudis complementaris -postgraus, màsters- encarirà la universitat i, per tant, serà menys equitativa. Altres ja s’han avançat a demanar que augmentin les dotacions en beques. I, a mi em fa l’efecte que alguns d’aquests becats haurien d’abandonar el sistema educatiu universitari i deixar pas a d’altres que en podrien treure més profit. Suposo que se m’entén bé: hi ha estudiants que estan matriculats a l’educació superior però no trepitgen les aules si no és que hi van a increpar els seus presumptes col·legues el dia que han decidit organitzar una manifestació. És clar, fan ús de la seva llibertat per expressar la seva opinió contrària al canvi (inevitable, per cert) però no toleren que hi hagi altres alumnes que es decantin per l’opció contrària, si més no, la d’anar a classe amb normalitat com escauria en un país democràtic i culte. Aquestes són, moltes vegades, pràctiques antisistema a seques que no porten enlloc.

El que no acabo d’entendre és que hi hagi alumnes que s’inquietin pel canvi de metodologia ja que les classes presencials seran menys i es guanyarà flexibilitat. Anar a prendre apunts i reproduir-ho en un examen ha de passar a la història. Serà l’hora de l’estudi cooperatiu de casos, d’assistència a seminaris, de pràctiques contextualitzades, de tutories acadèmiques, etc. Aquest canvi de mentalitat, que ja comença a Secundària, farà que tant el professorat com l’alumnat hagin de fer l’esforç de trobar les sinèrgies necessàries per tal que tots dos millorin les seves respectives competències.

Un altre aspecte amb el qual no puc estar d’acord en absolut és en la petició "que es retirin els expedients i processos judicials" contra els 33 alumnes de la UAB que van participar en una tancada violenta al maig, feta pels universitaris que van decidir fer nit al rectorat de la UB. Tot és criticable i tot es pot canviar; però no cal arribar a perdre el domini de la raó i menys en un entorn de formació superior. Els actes incívics i més encara si són violents, no poden quedar impunes si no volem que quedi soscavat el dret a construir una convivència pacífica.

Per últim, no puc estar-me de comentar que trobo a faltar en els mitjans de comunicació la publicació contrastada del repte d’aquest canvi en el sistema universitari. Publicar només els aldarulls i l’oposició al nou pla per part d’un reduït nombre d’estudiants i no donar cobertura a altres activitats que, per contrast, estan funcionant prou bé amb el nou sistema és una omissió que no sembla precisament involuntària. En fi, veig que el famós maig del 68 encara és viu.

30 d’octubre de 2008

Pares i professors: aliats per la causa

La societat necessita que el seu sistema educatiu li proporcioni el valor de l’excel·lència sense que es perdi la necessària equitat entre els alumnes als quals va destinat aquest noble servei d’interès públic que és l’educació. Entre els múltiples agents amb què comptem n’hi ha dos que són clau: la família i el professorat. I tots dos es complementen necessàriament; més encara: si l’un o l’altre apunten en un sentit diferent, el resultat serà nefast. No hi ha una altra opció; la necessària implicació dels pares en el desenvolupament del projecte educatiu de cada centre escolar és la peça clau. Malgrat tot, no n’hi hauria prou: les competències que han de tenir els docents actuals han experimentat un canvi notable ja que el que s’ha de saber gestionar actualment és una situació professional complexa. D’altra banda, ja sabem que a la Unió Europea el prestigi social dels mestres ha sofert una considerable davallada i alguns d’ells potser hi tenen bona part de culpa; però tampoc no podem estar gaire orgullosos del paper dels pares a casa seva. Què cal fer, doncs?

En primer lloc, apunto la necessitat que els rols dels pares i els dels professionals de l’ensenyament no es barregin en un mateix escenari. Si es comparteix un mateix model educatiu, si hi ha sintonia amb les finalitats que es pretenen tant a casa com a l’escola, les tutories personalitzades seran el pont d’enllaç entre ambdues institucions i cada part farà la seva aportació sense trepitjar els uns el terreny dels altres. La gestió de l’aula, la manera d’encarar la planificació de l’aprenentatge, la tria de les metodologies més adequades, etc. formen part de la tasca docent pròpiament dita. Els valors que s’estan promovent, el respecte a qui ha d’exercir l’autoritat, els límits a les demandes contínues dels fills i de les filles, etc. és cosa que s’aprèn a casa. El centre escolar és l’espai compartit on els pares confien la seva irrenunciable labor de primers educadors a uns professionals, durant un temps limitat.

En segon lloc, penso que hem d’admetre que bona part dels nous professors arriben a les aules insuficientment preparats per a donar resposta a totes les competències que se suposa que han de tenir. Les facultats d’educació han de reorientar bona part dels seus plans d’estudis i adaptar-los a les capacitats amb què han de comptar els professors. Per exemple, molts dels estudiants de magisteri mai no han rebut formació específica en la millora de la seva comunicació oral, ni en el domini del llenguatge no verbal o en les habilitats interpersonals que cal tenir per a la resolució de conflictes. I deixo de banda en aquesta ocasió el repte de la majoria de llicenciats que recalen en les aules de secundària. Per l’altra part, són encara insuficientment aprofitades les escoles de pares i mares o els serveis d’assessorament familiar que caldria prestar des dels mateixos centres docents.

En tercer lloc, cal trobar l’equilibri entre la dinamització que precisa l’ensenyament actual, en què la transmissió tradicional dels sabers ja no és la màxima prioritat, i la necessitat d’assegurar que el professorat pugui exercir la seva tasca docent en condicions. Això és, dotar els centres de l’autonomia necessària per poder aplicar en cada cas les mesures facilitadores de la convivència que s’estimin oportunes, reforçar amb les modificacions legals que calgui l’autoritat dels equips directius i del professorat i, sobretot, que es premiï la cultura de l’esforç per part de l’alumnat, el respecte, el treball ben fet, l’excel·lència. L’educació en valors que no caduquen continua sent, d’altra banda, una tasca prioritària i insubstituïble de les famílies.

I finalment, cal fer un pas decidit cap a l’avaluació i l’autoavaluació de la funció docent com a pas imprescindible per a la millora sistemàtica de cada professional i, per extensió, dels centres i del sistema educatiu. Caldrà trobar els instruments i les estratègies més idònies per a cada cas, garantir les condicions del procés i establir les conseqüències dels resultats que s’obtinguin, que han d’anar en la línia d’una carrera professional que no posi l’accent només en incentius econòmics igualitaris sinó en la bonificació de la feina ben feta.

19 d’octubre de 2008

A Unió, hem fet un bon congrés



Acabo de tornar de passar un cap de setmana a Sitges. No hi he anat per la platja ni per cap altre interès que el de participar com a compromissari del meu partit, Unió Democràtica de Catalunya, al seu 24è Congrés Ordinari. Un congrés que m’ha semblat -així l’he viscut- impecable. Hi hem aprovat tres ponències i unes quantes mocions que han comptat amb nombroses esmenes la qual cosa diu molt a favor de l’interès de la militància socialcristiana a participar, debatre i deixar negre sobre blanc quins han de ser els eixos vertebradors que el Comitè de Govern que ha sortit elegit i els nostres càrrecs públics han de tenir en compte, d’una banda, a l’hora de governar el partit i, de l’altra banda, quan calgui actuar en els diversos escenaris en què l’acció política ho requereixi.

Hi hem elegit també un nou comitè de govern, amb Josep Antoni Duran i Lleida al capdavant, format per 21 membres, dones i homes que aporten il·lusió i capacitat de treball, fruit d’un equilibri generacional, territorial i de l’àmbit sectorial que hauran de fer possible que el partit sigui més permeable i faci arribar millor el seu missatge al poble al qual vol servir des de la centralitat política.


El leitmotiv del màxim òrgan de govern dels democristians catalans han estat els valors; el lleidatà Josep Maria Pelegrí, el nostre secretari general, afirmava que "convé que conceptes com família, esforç, diàleg, capacitat de compromís, responsabilitat individual i col·lectiva, sentit comú, autoritat i respecte tornin a primera línia en la formació de la persona".

És la nostra manera de conjuminar el catalanisme amb l’humanisme cristià alhora que manifestem el nostre respecte vers les altres posicions ideològiques que configuren la pluralitat del nostre país.

+ info

25 de setembre de 2008

Ara és l'hora dels professionals de l'educació

Els mitjans de comunicació estan dedicant aquestes darreres setmanes una atenció especial a l’educació i a les seves problemàtiques. A primers de setembre el tema era el recurrent cost de la tornada a l’escola o la reiterada discussió sobre l’excessiva durada del temps de vacances. Més endavant han estat la publicació d’estudis com el de la Fundació Bofill, el de l’OCDE: “Panorama de la educación 2008”o l’informe d’UGT “Els altres joves”. Si tenim en compte que el marc econòmic que ens envolta és preocupant, cal ser bastant optimista per negar l’evidència que no anem bé, mal que li pesi al conseller Maragall.

Els qui tenim per professió l’ensenyament no necessitàvem precisament cap informe per conèixer de prop com està la situació. Tampoc no seria just, però, caure en un pessimisme estèril. El professorat actual hem superat unes quantes lleis orgàniques, experimentem més sovint del que caldria nous enfocaments del currículum, hem après a treballar en circumstàncies canviants i amb un alumnat cada cop més divers, acudim a la formació permanent amb ànim de millora contínua, anem consolidant una cultura de l’avaluació i tenim una bona capacitat d’aprenentatge.

Amb tot i això, el sistema educatiu en el seu conjunt no acaba d’excel·lir. Els responsables polítics, amb raó, cerquen lleis i normatives que hi posin ordre i que facin possible que l’educació sigui un veritable pal de paller d’una societat que comença a perdre el nord i, el que és pitjor, l’autoestima i la confiança en els seus propis recursos. El projecte de llei més important que ara mateix tenim entre mans és la Llei d’Educació de Catalunya, la qual no acaba de generar el consens necessari entre els diversos estaments educatius. Em pregunto si algú té el desllorigador de tot plegat. Potser no.

El tema és complex i no hi caben solucions tipus recepta. Ho sé. Però m’aventuro a fer-hi algunes aportacions sense ànim d’esgotar la qüestió. En primer lloc, penso que cal simplificar l’asfixiant normativa que ens proporciona el Departament d’Educació. Com a conseqüència, en segon lloc, cal deixar més marge d’actuació als centres escolars; això és, permetre’ls dissenyar uns projectes educatius que senyalaran la seva raó de ser i els seus principis, que seran concretats en plans d’acció a termini i que comptaran amb la pertinent avaluació i rendició de comptes. I en tercer lloc, apostar de manera inequívoca per una direcció professional, amb competències clares en l’àmbit de la gestió i del lideratge pedagògic.

Dit d’una altra manera, deixar l’ensenyament en mans dels professionals i de les famílies. A l’administració li podria quedar un paper de planificador general i de garantir el dret a l’educació amb tot el que això comporta. A la inspecció, la supervisió de l’acompliment dels principis constitucionals bàsics, tasques d’assessorament i l’avaluació del sistema i dels seus components. Als sindicats, el rol de l’interlocutor no corporativista. I a les mares i als pares de família, el paper de principals educadors i aliats imprescindibles dels claustres de professors i professores, en un marc de pluralisme educatiu real.

En qualsevol cas, les escoles i els instituts haurien de centrar-se en allò que els és propi: aconseguir que els i les alumnes que les famílies els confien incorporin a la seva vida aquells aprenentatges clau que els faran més competents, més cultes, més persones. Les entitats cíviques ja celebraran l’any de la cultura de la pau o de la lluita contra el racisme. Em fa l’efecte que perdem massa temps en eslògans de moda que interessen a col·lectius molt concrets i ens ocupem poc dels continguts que són específicament educatius.

14 d’agost de 2008

Sergio González, català del mes.

Avui no fa la calor d’altres dies; per tant, no és que hagi pres més sol del compte i que no ho hagi llegit bé. El capità de la selecció catalana de futbol , Sergio González (1976), actualment jugador del Deportivo de La Coruña, creu que tant el català com el gallec no són idiomes sinó "dialectes del castellà, com l'asturià". I s’ha quedat tan ample! La notícia no té més importància, si no la hi volem donar. El que passa és que aquest xicot ha nascut a Catalunya, on sembla que hi va estudiar com a mínim fins a la secundària. I es vanta que mai no ha parlat en català. A veure si els pseudointel·lectuals aquests que van firmar el “manifiesto” s’adonen que és cert que a Catalunya es pot viure sense dir ni piu en català i que a aquesta llengua li queda molt camí per recórrer per assolir l’estatus de llengua normalitzada!

S’agraeix, però, que l’home sigui sincer i quan respon la pregunta número 45 de l’entrevista publicada a Depor Sport que ens ha facilitat la primícia, afirma que “no soy mucho de leer libros, soy más de revistas de cotilleo. El último lo leí el ultimo año que estuve con El Espanyol”. Tot un símptoma! I potser que, de moment, no hi donem més tombs no fos cas que li acabessin concedint la Creu de Sant Jordi!

12 de juliol de 2008

Es pot coeducar des de la diferència?

Malgrat el període vacacional en què es troba el sector de l’ensenyament, aquestes últimes setmanes és recurrent als mitjans tractar des d’enfocaments diversos el model educatiu que escolaritza per separat els nois i les noies. Fins i tot ha estat més que celebrada per certs sindicats una sentència del Tribunal Suprem que permet interpretar que les Comunitats Autònomes puguin deixar de signar un concert econòmic amb els centres educatius que no optin per l’únic model que compta amb totes les benediccions dels autoanomenats progressistes: l’escola que escolaritza nens i nenes conjuntament.

El model d’educació mixta és alternatiu al de l’educació diferenciada, no antagònic. Voler fer veure que ens trobem davant d’una dicotomia és un prejudici ideològic de part. No conec quins són els fonaments incontestables que avalen que l’ensenyament mixte sigui l’únic que garanteix la igualtat d’oportunitats. De fet, ni tan sols és l’únic que assegura el principi de la coeducació i convé recordar que l’escola o l’institut no és l’unic espai de socialització mixta ja que la societat ja ho és per si mateixa. Així doncs, si “coeducar” significa ‘no establir relacions de poder que supeditin un sexe a l’altre, sinó que incorpori en igualtat de condicions les realitats i la història de les dones i dels homes per educar en la igualtat des de la diferència’, no veig enlloc l’afany a evitar que unes i altres estiguin unes hores separats per intentar de trobar un enfocament educatiu el més personalitzat possible.

Les mares i els pares tenen el dret constitucionalment protegit que l’ensenyament obligatori de les seves filles i fills sigui gratuït, triïn el tipus d’escola que triïn. És totalment insultant que en un país democràtic es pretengui que qui vulgui un tipus d’ensenyament obligatori diferent del promogut pels poders públics l’hagi de pagar de la seva butxaca, la qual cosa ja fa a través dels impostos corresponents. Eliminar la possibilitat de rebre ajuts públics és convertir aquest tipus d’organització educativa en un article de luxe i condemnar famílies de tota condició socioeconòmica a no poder tenir la llibertat que sí tenen els seus conciutadans i patir, doncs, un tracte discriminatori per part de l’Administració, la qual ha de prestar els seus serveis a tota la ciutadania per igual.

En molts països, l’ensenyament que educa nenes i nens per separat no és un tema d’esquerres o de dretes, de progressistes o de conservadors: senzillament, no és tema. En tot cas és una opció pedagògica tan legítima com la seva complementària. És fàcil dir que aquestes escoles són discriminatòries tot fent omnipresent arreu la perspectiva de gènere. Algú s’ha preguntat si el primer equip del Barça discrimina les dones perquè els de Guardiola només són homes? No és discriminació sinó lluitar per la igualtat d’oportunitats entre nois i noies atenent-los en la seva diversitat. No es pretén això mateix amb l’aplicació de determinades polítiques actuals adreçades a la població immigrant? Convertirem en gueto una opció que una part de les famílies tria lliurement i democràtica?

Si en comptes d’ideologies volem parlar de resultats acadèmics, qui està en condicions d’afirmar objectivament que els centres mixtes els obtenen millors? Sigui com sigui, tampoc no n’hi ha per tant: a Espanya només hi ha uns 150 centres (1 % del total) que ofereixen aquest model educatiu, 16 a Catalunya i només 2 a Lleida. Em pregunto si un govern com el nostre, tan propens a protegir certes minories, no serà capaç de respectar aquesta manera específica de donar resposta als nombrosos reptes que tenim plantejats actualment. L’educació no ha de ser un monopoli de l’Estat; ha de poder existir una oferta educativa plural i gratuïta a fi que les mares i els pares puguin exercir realment la seva legítima llibertat d’educació. La societat és cada cop més plural, tant des d’un punt de vista ideològic, cultural com de costums. Voler establir una escola única, pública i laica i intentar fagocitar l’escola d’iniciativa social o posar-li traves és imposar una ideologia servint-se de la capacitat de legislar que tenen els governs. Ja es veu que n’haurem de seguir parlant.

12 de juny de 2008

No, Ministra: res de “miembras”!

Bibiana Aído és una xicota a qui la loteria de la dèria per la ideologia de gènere del govern ZP ha posat al capdavant d’un pretès ministeri d’Igualtat, que res no té d’igualtat si no és en benefici de les dones. Tot just estrenar-se en la seva primera compareixença davant la Comissió corresponent del Congrés de Diputats aquesta mateixa setmana ha saltat al Youtube per la seva primera relliscada lingüística, que em temo molt que no va ser casual. El somriure en el moment de pronunciar la ja famosa salutació “miembros y miembras de la comisión...” delata el sentit inequívoc del llenguatge no verbal, tan eloqüent gairebé sempre. Però no en va tenir prou i en comptes de reconèixer l’error en la seva participació en el programa “Los desayunos de TVE” va afegir: “Pero no descarto que se pudiera incluir la expresión en el diccionario”.

Gregorio Salvador, membre de la Real Academia de la Lengua (RAE), dialectòleg i lexicògraf, afirma que “la llengua és un sistema econòmic d’expressió i el masculí val en aquest cas com a terme neutre que serveix per a masculí i femení”. Té raó! No comencen a cansar aquest tipus d’estupideses en boca dels nostres “Il·lustres” governants?

Però no està sola en aquest joc de paraules. Al gabinet socialista li van els debats nominalistes. Al Vicepresident Solbes se li va “escapar” el mot “crisi” en una resposta a Llamazares i la bancada del govern es va desorientar durant uns minuts perquè creien que els havien canviat el guió. Ja sabeu que no n’hi ha de crisi a Espanya! El president Rodríguez és un mestre en eufemismes: en el Senat s’hi referia com a "periodo de dificultades objetivas" i en el Congrés com a "desaceleración fuerte". Els governants cobren per fer la seva feina -que darrerament se’ls acumula- i no em refereixo solament a la vaga dels transportistes o dels pescadors. Però no, ara es dediquen a innovar el llenguatge! El més preocupant, però, és que encara hi ha qui els riu la gràcia!

Frivolitats a banda i ja que tenim un ministeri d’Igualtat que podria ben bé ser substituït per polítiques transversals, li proposo a la senyora Ministra que s’ocupi de la desigualtat en els resultats acadèmics obtinguts pels nois de setze anys si els compara amb els de les noies de la mateixa edat, i que, com és prou sabut, són molt superiors en aquestes darreres. Han tingut temps de preguntar-se quines són les causes d’aquesta desigualtat i posar-hi remei, més enllà de regalar els aprovats?

25 de maig de 2008

L'educació, sense consens

El govern tripartit presentava durant la campanya electoral el Pacte Nacional per l’Educació com la seva gran conquesta. De fet, l’acord va ser possible gràcies a molts estaments del món educatiu i tot feia pensar que quedava segellat un full de ruta coherent que evitaria tensions i facilitaria un consens suficient per a elaborar i aprovar una llei d’educació pròpia de Catalunya. Això era a començaments del 2006 i ja se sap que les promeses electorals són molt volàtils i la nostra classe dirigent no es caracteritza precisament per fer gala de compromisos ferms.

El conseller Maragall va presentar unes Bases de la futura llei i es va trobar com a resposta una “vaga preventiva liderada per un dels sindicats que no van firmar l’esmentat Pacte. L’argumentari que es va utilitzar per justificar l’aturada és ja prou conegut: que si es pretenia la privatització de l’escola pública, que si les direccions escolars tindrien massa poder, que quedarien desregulades les condicions laborals del professorat, etc. Ara farà un mes que el titular d’Educació presentava l’Avantprojecte de Llei d’Educació de Catalunya (LEC) “que ha d’establir el model educatiu propi de Catalunya, amb l'objectiu central d'incrementar l'equitat i l'excel·lència”. Tota una declaració d’intencions amb la qual hi estaria d’acord si això servís per rebaixar les taxes d’abandonament escolar prematur i el sistema guanyés en flexibilitat i autonomia responsable, que permetés encarar el repte des de models educatius diferents dels previstos en el model uniformista que, en el fons, l’administració proposa.

Un cop llegits els 181 articles del llarguíssim avantprojecte no acabo de veure prou coherència entre les declaracions públiques del conseller i el contingut real del text. Celebro que es vulgui dignificar la figura del professorat o que es vulgui fer un pas més en l’avaluació del sistema educatiu, però també m’hauria agradat que se cités la llibertat d’ensenyament, el pluralisme o el dret dels pares a triar el model educatiu que considerin més adequat per als seus fills. Si l’Estatut contempla l’expressió “model educatiu d’interès públic” (article 21), a què ve ara que la LEC parli de “
servei públic d’educació”? L’ús d’una o altra terminologia no és un tema menor des del punt de vista jurídic ja que l’actual articulat reserva a l’ensenyament privat concertat un paper subsidiari del de titularitat pública. Tampoc no figura enlloc que els centres d’iniciativa social tenen dret a comptar amb un caràcter propi que els singularitza i es reforça, a més a més, l’intervencionisme de les administracions en la programació de l’”oferta de places escolars”. Veiem, doncs, alterats i modificats tota una sèrie de principis que havien quedat consensuats o als quals la LOE ja havia sabut donar resposta, com és el cas de l’accés al concert educatiu ara en perill ja que “els centres el podran sol·licitar en determinades condicions” segons la LEC, en contra de la terminologia de la norma estatal, avalada pel Consell de l’Estat, que preveu un “podran acollir-se”; és a dir, un dret i no una opció discrecional del govern de torn.

S’afirmava a les bases d’aquesta Llei que “la flexibilitat és una condició necessària per a la millora de la qualitat educativa” i que la Llei “se centrarà més a obrir possibilitats diverses, tant d’oferta educativa com d’organització i continguts”. Em pregunto què ha fet canviar d’opinió el titular de Via Augusta en incorporar a l’articulat una injusta exclusió del règim de concerts els centres que ofereixen un model pedagògic d’educació diferenciada. Adéu, doncs, al principi de la “igualtat d’oportunitats en un context de llibertat d’ensenyament”! Ja sé que hi ha partidaris que aquest model educatiu l’han de pagar de la seva butxaca els pares que hi opten. Són els mateixos que defensen la llibertat sempre i quan els plantejaments exposats coincideixin amb els seus. Una nova discriminació en tota regla, contrària a l’ordenament jurídic i al senti comú.

Som, en definitiva, davant d’una amenaça del govern català a l’ensenyament privat concertat, que representa el 40 % del sector, amb ànim de generar inquietud de manera gratuïta malgrat que vulgui dissimular-ho davant de grans etiquetes com “una llei de país” i altres eufemismes.

12 de maig de 2008

El quart poder

EL Sindicat Nacional de Periodistes francesos (SNJ) està que trina per la pressió a què s’està sotmetent el sector des de l’Eliseu. Tot ve per la davallada de la popularitat de Nicolas Sarkozy ara que celebra el seu primer any al poder i que el primer mandatari no dubta a encolomar a la premsa pel tracte que li dispensen. Tant els polítics professionals com els temporers de la cosa pública sempre tenen tendència a pensar que els periodistes no els tracten prou bé. Té, doncs, com sembla, tant poder la premsa?

A casa nostra, fa pocs dies un dels consellers a qui més li agrada encarregar informes, ha presentat l’estudi “Actituds polítiques i comportament electoral a Catalunya”. Pel que fa a l’abstenció electoral, se citen uns factors estructurals entre els quals hi trobem: «la inadaptació de les institucions polítiques i dels partits a les condicions de la societat actual i la percepció de la política com un “espectacle” i el rol dels mitjans de comunicació que alimenten una imatge parcial, banal i negativa de la política». S’espera que hi hagi un debat intens i extens sobre les propostes que s’ofereixen i a mi m’agradaria que els 24.218,32 euros, que és el cost econòmic directe total d’aquest projecte, esdevinguin una bona inversió. Fins i tot, potser el programa “Polònia” té els dies comptats?

Penso que a ningú se li escapa que el periodisme mai no és neutral i que la seva independència i la pretesa i molts cops anunciada objectivitat és més que precària. Feu la prova: preneu un fet noticiable i busqueu-ne la corresponent notícia a qualsevol mitjà del Grup Godó, del Grup Z, del madrileny Prisa o dels de la família Lara (Planeta) i Mediapro/Imagina. És un exercici recomanable que pot posar a prova el necessari esperit crític que tots hauríem de tenir, entès aquest com a capacitat d’anàlisi i de formació de la pròpia opinió. En aquest món globalitzat en què vivim, la diversificació informativa hauria de garantir la llibertat d’expressió i, de fet, només amb els mitjans que podem trobar a Internet, la pluralitat sembla assegurada. Les fusions entre grups, però, i l’interès del legislador a intervenir-hi acaben per servir a l’audiència plats informatius gairebé clonats, al servei d’un gourmet habitualment poc exigent.

Malgrat tot, com diu I. Ramonet a “La tirania de la comunicació” (1998), ens hauríem de preguntar quins són realment els tres poders. «Ja s’aprecia que no són precisament els de la classificació tradicional: legislatiu, executiu i judicial. El primer de tots és el poder econòmic. I el segon certament el poder mediàtic. De forma que el poder polític queda relegat a una tercera posició».

En fi, “si non é vero, é ben trobato”.

30 d’abril de 2008

Toc d’atenció a la ideologia de gènere

Celebro que el Tribunal Superior de Justícia d’Andalusia hagi declarat nuls aquells continguts de l’assignatura “Educació per a la ciutadania” que fan referència a la ideologia de gènere, l’homosexualitat i les opcions vitals perquè "sobrepassen el que és un ensenyament teòric i pràctic dels principis democràtics de convivència" i "vulneren el principi de neutralitat ideològica dels poders públics". M’alegra veure com, en ocasions, paga la pena acudir a la Justícia per defensar els drets fonamentals que els pares tenim en quant a la manera com pensem que han de ser educats els nostres fills. Els magistrats afirmen que, en tractar-se d’una assignatura obligatòria i "adreçada explícitament a la formació moral dels alumnes, violenta la llibertat ideològica i religiosa de les persones i al mateix temps el pluralisme polític, constituït com un dels valors superiors de l’ordenament jurídic".

El tripartit català n’hauria de prendre bona nota ara que ha fet públics el seu projecte de decret de batxillerat i l’avantprojecte de Llei d’Educació de Catalunya. No hi ha cap text de les normes legals del Departament d’Educació que no beguin de les fonts de la ideologia de gènere i que no intentin que sigui aquesta un eix transversal dels projectes educatius de les escoles. L’adoctrinament pretès per l’Executiu dels presidents Zapatero i Montilla haurà de recular i fer possible allò que diu el conseller català d’Educació: “cada centre haurà de tenir el seu propi Projecte Educatiu, [...], autonomia pedagògica, organitzativa i de gestió de recursos humans i econòmics”. La pluralitat i l'autonomia previstes al Pacte Nacional per l'Educació semblen haver-se esfumat dels textos legislatius.

Llàstima que moltes vegades tot plegat queda només en simples declaracions per a omplir les rodes de premsa.

+ info
Text de la Sentència:
http://www.elpais.com/elpaismedia/ultimahora/media/200804/30/sociedad/20080430elpepusoc_1_Pes_PDF.pdf

Article "Ciutadania i educació"
http://jviladrosa.blogspot.com/2007/07/ciutadania-i-educaci.html

20 d’abril de 2008

Llegim

A quatre dies d’un nou Sant Jordi, els mitjans de comunicació es fan ressò dels hàbits lectors de la ciutadania i tornen a insistir sobre la seva importància. Vaig llegir no recordo on que la presidenta de l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP), Anna Marina Geli, manifestava que els estudiants que els arriben a les facultats tenen una menor comprensió lectora i escriuen pitjor. Hi té a veure, doncs, el dèficit de lectura que arrosseguen els nostres nois i noies amb aquesta mancança? Diuen que els bons lectors solen treure millors notes. A la millor és perquè els agafa més entrenats a entendre els textos, el vocabulari de les explicacions del professorat o el fil argumentatiu dels raonaments. I, a més, els és més fàcil concentrar-se.

Però, qui és un bon lector? Doncs, aquella persona que llegeix perquè vol i perquè en sap gaudir. Diu Daniel Pennac a «Com una novel·la» que “el verb llegir no admet l’imperatiu”. Però la societat sí que compta amb altres imperatius que no animen precisament a agafar un llibre: la cultura audiovisual i Internet, per exemple, ocupen una bona part de l’oci de la joventut.

El professorat hi podem tenir també una mica de culpa ja que exigim no sé quantes activitats i comentaris als alumnes després d’haver-los fet llegir un llibre. I, de vegades, és això, però moltes altres no. Un llibre dels anomenats de lectura recreativa està pensat per a ser llegit i prou. I la tasca dels educadors, els de llengua en primer lloc, és estimular-los a trobar en els llibres una finestra oberta a nous punts de vista, a nous mons. Es tracta de descobrir una relació personal amb l’assaig, poema, conte o novel·la que tenim entre mans i d’alliberar el pensament cap a un espai d’íntima llibertat.

Per la seva part, la conselleria de Cultura i Mitjans de Comunicació ha presentat fa pocs dies la primera fase del Pla de Foment de la Lectura, que vol impulsar la lectura com a via fonamental d’accés al coneixement per part de la ciutadania i millorar l’hàbit i la competència lectora. Tota iniciativa en aquesta línia ha de ser celebrada.

De tota manera, els lectors de veritat es fan a casa. Som els pares i les mares qui en tenim la responsabilitat i podríem començar per posar-nos-hi nosaltres mateixos si és que n’estem prou convençuts. No hi ha fórmules magistrals; és una qüestió de dedicació i d’esforç, com tot el que val la pena.

Aquest Sant Jordi tenim una nova ocasió de provar-ho un altre cop.

16 de març de 2008

Ressaca electoral

La ressaca de les eleccions a les Corts espanyoles encara manté viu el seu alè perquè són molts els acords que cal anar teixint per tal que la nova legislatura comenci a caminar amb pas ferm i apuntant –com diu el reforçat president ZP- a “gobernar con autonomía y en función del interés general". Els del PSC han fet els deures i ja han ofert al seu líder el seu suport: "El futuro presidente del Gobierno de España sabe que tiene a los socialistas catalanes para lo que haga falta", afirmava Montilla davant del Comitè Federal del PSOE. Admetem-ho sense embuts: als “socialistas catalanes” els ha sortit una campanya impecable: la demonització del PP i la fagocitació dels seus socis al govern de la Generalitat ha donat bon resultat. A CiU hem aguantat el cop i podem fer una lectura raonablement positiva dels resultats després d’una aposta descarada dels mitjans de comunicació pel bipartidisme i un enfocament de la contesa electoral en clau exclusivament espanyola.

És lògic que, quan se celebren eleccions, els dirigents dels partits polítics i els seus col·laboradors s’afanyin a estudiar els resultats obtinguts i a justificar-los en clau partidista. Ara bé, aquest cop gaire difícil no ho és: la veu de les urnes ha estat força clara i no hi ha gaires interpretacions possibles. La victòria del PSOE és nítida i té diverses opcions a l’hora de buscar aliats, malgrat que no es pot entretenir en tàctiques o estratègies de curta volada ja que el reguitzell de problemàtiques i de necessitats de la ciutadania, algunes en forma de crisi maquillada fins fa quatre dies pel mateix equip econòmic que les haurà de solucionar, aconsellen la formació d’un executiu sòlid i estable. Els de la rosa han encomanat aquesta tasca a José Blanco. Ells sabran.

Centrant-nos a casa nostra, Catalunya, hi ha un aspecte que a mi em preocupa: el nacionalisme d’esquerres ha sofert un cop important i la culpa no és precisament de Joan Ridao. Desitjo a ERC la salut que li cal com a partit nacionalista imprescindible a l’escenari català. Però no comparteixo l’opinió d’alguns convergents en el sentit que calgui, sense més, acostar-se al partit republicà per blindar un pretès nacionalisme català en la línia de la “casa gran” d’Artur Mas. Per semblar d’Esquerra, ja hi ha Esquerra i és bo que cadascú tingui el seu propi perfil. Sí que sóc partidari, en canvi, com diu Carod Rovira, que convé posar el comptador a zero entre CiU i ERC El que ha de ser possible és poder treballar junts per enfortir el país, el nostre, i evitar diluir la seva ja malmesa identitat. Els d’ICV són on són i encara gràcies. I els del PP haurien de reflexionar per què cada cop que s’utilitza el recurs de la por contra ells funciona tan i tan bé.

Per acabar, felicitats als del PSC per uns resultats magnífics sense haver promès pràcticament res. Hem d’admetre que un bon grapat d’electors els han fet confiança sense demanar-los ni la carta de presentació. No obstant això, la centralitat política, mal que els pesi, continua en Convergència i Unió. I això no treu que a la Federació hàgim de repensar el nostre paper tant a Catalunya com a Madrid.

2 de març de 2008

Govern i oposició alhora

Llegeixo en els diaris d’avui que diversos dirigents d’ERC i ICV, entre els quals hi havia el conseller Puigcercós i alguns diputats, van acudir a una manifestació a Perpinyà en contra de la interconnexió elèctrica amb França, la coneguda línia de Molt Alta Tensió (MAT), que és un projecte que compta amb el vistiplau del PSC. I tan amples! Es dirà que estem al bell mig de la campanya electoral i que cal emetre tot tipus de missatges per arribar a tot tipus de sensibilitats. Ho sento. No hi veig justificació possible. Aquest model comunicatiu dels socis minoritaris del segon tripartit instal·lat al govern de Catalunya és menys estrident que el de l’època Maragall però tan poc seriós com aquell. Com es pot estar al govern i a l’oposició alhora? Tant costa que cadascú exerceixi el rol i ocupi l’estatus que li pertoquen?

I què hi diu el president? Se li escapa un conseller del seu govern a manifestar-se contra un projecte del mateix govern i a la millor ho convertiran en una nova virtut per tal d’estalviar feina a l’oposició. El sentit comú, en canvi, considera aquesta manera de fer com una burla a la ciutadania que envia a prendre vent la serietat exigible a consell executiu que forma una coalició de govern de 8 a 3 i un campi qui pugui de 3 a 8. Fa unes setmanes, el govern en ple va donar suport al pla d’infraestructures però com que d’això ja fa un mes, alguns deuen pensar que ja no ens en recordem. No seria més coherent, Sr. Puigcercós, abandonar un govern que pren decisions amb les quals no s’hi està d’acord? Però, és clar, això són figues d’un altre paner! Ja ho tenen difícil, ja, els votants d’Esquerra!

Tinc ganes que arribi el dia 10 i tinguem dades clares que ens permetin entreveure quin serà el guió principal d’aquest serial que un dia farà seu alguna productora de televisió. I, segurament, serà de molt baixa intensitat.

26 de febrer de 2008

Debat bipartidista PSOE-PP


Ahir es va celebrar un esperat cara a cara entre els dos presidenciables al govern d’Espanya. Trobem titulars per a tos els gustos. Tria i remena. Queda clar, però, que Catalunya és per a ells solament un cistell de vots necessaris per als seus interessos.

Zapatero va guanyar per la mínima un cara a cara molt qüestionat per la resta de formacions
3cat24.cat

El president guanya per punts el debat amb el candidat del PP
El Periódico

Duran dóna un "empat contra Catalunya" en el debat Zapatero-Rajoy
El Singular digital

Victoria a los puntos de Zapatero
Un sondeo de Metroscopia para EL PAÍS otorga la victoria al presidente del Gobierno aunque por un estrecho margen: 46% frente a 42%
El País

13 millones siguieron el debate cuya victoria se atribuyen PSOE y PP
La Vanguardia

Rajoy consigue una victoria contundente sobre ZP
Periodista digital

CiU, ERC i ICV consideren que el debat no va aportar solucions per Catalunya
Vilaweb

Res de nou en un debat crispat
Zapatero guanya als punts Rajoy, entestat a dur la contra en immigració, ETA i Catalunya
El Punt digital

En un debate apasionante, Rajoy descubre las mentiras de Zapatero
Anàlisis digital

El debate más vibrante e igualado de la historia de la democracia
Un Rajoy siempre al ataque obliga a Zapatero a escudarse en el pasado
El Mundo

17 de febrer de 2008

Fapel XXV

Ahir dissabte, la Federació d’associacions de pares d’escoles lliures de Catalunya (FAPEL) va celebrar un congrés amb motiu del seu 25è aniversari. El tema central de la jornada no podia ser més encertat: L’educació a Catalunya ara: La llei catalana d’educació. Perspectives de futur. El conseller d’Educació, Ernest Maragall fou el ponent més matiner i va defensar que la futura llei haurà de ser un instrument facilitador dels canvis necessaris que l’educació del nostre país necessita i poder assolir l’equitat però també l’excel·lència. En un altre moment de la seva intervenció es va comprometre a comptar més amb els pares a l’hora d’endegar projectes i programes educatius que toquen aspectes en els quals les famílies hi tenen molt a dir. En general, les paraules del conseller em van semblar calculadament matisades, com sol passar quan estem en campanya electoral.

De la resta d’intervencions i ponències, em quedo amb la taula rodona que aplegava representants de tots els partits polítics (menys el d’ERC, la cadira del qual va restar a l’espera tota l’estona) perquè deixà entreveure com vindrà al món la futura llei quan comenci el preceptiu tràmit parlamentari. El Pacte Nacional per l’educació, firmat el 2006, és l’antecedent de referència obligada perquè seria absurd no tenir en compte les hores i hores de feina feta per arribar, amb cessions per totes bandes, a un consens imprescindible com el que es va assolir.

La premsa, per la seva banda, ha fet la seva pròpia lectura dels fets :

Maragall, abucheado por padres de alumnos de la privada
EL PAÍS - 17/02/2008

Maragall afirma que les quotes voluntàries de l'escola concertada desapareixeran progressivament
EL PERIODICO.CAT - 16/02/2008

Xiulets al conseller
EL PUNT DIGITAL - 17/02/2008

El fet que el conseller Maragall amenacés amb abandonar la sala a causa d’una tímida manifestació de desacord per una part dels assistents quan va defensar que alguns programes de salut promoguts pel seu departament no pretenen adoctrinar, no va passar d’una simple anècdota i penso que no mereix més consideració. Els mitjans de comunicació tenien molts altres punts d’interès a destacar malgrat que, des de la seva manera d’entendre la informació, no els facilitessin titulars cridaners. Un dia he d’escriure alguna cosa sobre aquesta barreja actual entre informació i opinió. O, millor encara: algun dels meus alumnes de batxillerat podria basar-hi el seu treball de recerca.

FAPEL és una federació que agrupa AMPA's de nombroses escoles catalanes d’iniciativa social i una de les seves finalitats és promoure i defensar la llibertat d’ensenyament i el dret prioritari dels pares a triar l’escola que desitgin per als seus fills. Antoni Arasanz n’és el president.

1 de febrer de 2008

Els bisbes no s’arronsen

Com cada vegada que les urnes esperen la nostra participació amb motiu d’unes eleccions, els bisbes solen fer pública una nota animant els catòlics en particular i la ciutadania en general a exercir el dret de votar de forma reflexiva i a consciència. És clar que hi ha moltes maneres de dir les coses. Aquest cop, monsenyor Martínez Camino, portaveu de la Conferència episcopal espanyola (CEE) ha estat blanc de tota mena de crítiques pel document amb què es fan públics alguns criteris morals a tenir en compte a l’hora de triar l’opció política a la qual fer confiança el proper dia 9 de març.

A mi particularment no m’ha agradat que el document faci referència al delicat tema del terrorisme. Crec que el punt vuitè era innecessari. Els ciutadans, catòlics o no, ja decidirem lliurement què fer amb el nostre possible vot. El que tampoc no m’ha agradat és la reacció desproporcionada de la direcció socialista i de la vicepresidenta del govern. Ja es veu que els costa d’assumir la llibertat d’expressió dels qui no pensen com ells i que, si poguessin, eliminarien la llibertat religiosa a què tenim dret. L’Església té tot el dret del món a expressar públicament la seva opinió com qualsevol altra institució. De fet, no he llegit en cap dels punts del text de la CEE que s’imposi als governants l’obligació de sotmetre’s als criteris de la moral catòlica, com de vegades l’opinió publicada ens vol fer entendre.

Alguns dirigents pensen que la democràcia consisteix a donar-los la raó només a ells, sobretot si pertanyen als autoanomenats progressistes. Són polítics que no creuen en la vitalitat de la societat i als quals potser els estem delegant massa poder. Cada dia em desperto amb una nova oferta de supermercat i he trobat immoral que el president Zapatero ens prometi 400 euros si surt elegit. Això és una cacicada en tota regla! M’estalvio ara l’enumeració dels altres vals-obsequi a canvi de vots. I si miro a l’altra banda em trobo amb un PP al qual no importa utilitzar com a arma electoral la delicada qüestió de la llengua a l’ensenyament. O la seva visió catastrofista de l’economia. Déu meu! Quina democràcia és aquesta?

Tindrem una campanya on es posin temes seriosos a sobre la taula tractats seriosament? No us sembla interessant que els nostres polítics siguin creïbles? Alguns ho intenten però els dos grans volen menystenir-los malgrat que m’agradaria força que el que guanyi ho faci per poc i hagi de necessitar pactar amb els que representen una tercera via, molt més centrada i eficaç. En fi, ja falta menys!

19 de gener de 2008

Una vaga precipitada

Cinc sindicats de l’ensenyament públic han convocat una vaga del sector per al dia 14 de febrer amb la finalitat que sigui retirat el document de bases per a la futura Llei d’Educació de Catalunya (LEC). Em pregunto si aquest mecanisme de pressió ha de ser el primer recurs a utilitzar per manifestar un posicionament contrari a qualsevol proposta empresarial o de l’administració. El conseller Maragall opina que “els sindicats s’estan inventant una guerra”, les federacions de pares la troben injusta i inoportuna. A mi em sembla precipitada per més que en respecti la seva legitimitat. Em fa la impressió que s’està segrestant l’imprescindible debat que qualsevol llei requereix; més encara si es tracta de legislar sobre un tema tan sensible com és l’educació.

No estem parlant d’una vaga laboral pròpiament dita sinó d’una vaga ideològica. El Sindicat d’Estudiants afirma que “el tripartit ha de fer una llei educativa d’esquerres”, que no volen “directors –dictadors- gerents”, que “la concertada no ha de rebre ni un euro”, entre d’altres reivindicacions. Els sindicats argumenten que el departament d’Educació aposta per la privatització dels centres, que n’elimina la gestió democràtica o que “desregula” les relacions laborals del professorat.

I si convoquessin una “vaga a la japonesa”?
La setmana del dia 11 al 15 de febrer es podria ampliar l’horari lectiu una hora diària i el dijous 14, al vespre, es podria convocar una xerrada-col·loqui en la qual els representants sindicals de cada centre podrien explicar els seus plantejaments i escoltar les aportacions de les persones que hi assistissin per fer-les arribar a la seu del sindicat corresponent i així es comptaria amb una informació més plural i, per tant, més matisada. Fóra una manera alternativa de fer-se notar i no repercutiria ni en les famílies ni en aquells que tenen dret a l’educació obligatòria. Aquest temps podria dedicar-se a estimular la lectura recreativa, veure els programes televisius de la tarda guiats pel mestre o la mestra, fer els deures com fan a Finlàndia o practicar una tècnica de treball intel·lectual en un estudi dirigit. Tot de manera voluntària, és clar. A tot estirar, un piquet informatiu dels sindicats convocants a la porta de les escoles.

Francisco Longo, Director de l’Institut de Direcció i Gestió Pública d’Esade, creu que hi ha cinc factors que es proposa de transformar la norma jurídica i que dificulten la innovació i la millora del sistema educatiu: la uniformitat dels centres, la centralització, la llunyania, l’acefàlia directiva i l’opacitat en l’avaluació. Com a contrapartida proposa que el servei públic educatiu sigui plural, autònom, proper, amb una direcció sòlida i avaluat amb transparència. Altres persones han fet també les seves aportacions i és aquesta implicació, precisament, allò que cal estimular elevant el nivell del debat i fugint de l’opció radical de convocar una jornada de vaga a la primera de canvi.

No és el diàleg allò a què cal donar prioritat en un tema tan important per al futur del país? Es compta amb l’antecedent del Pacte Nacional per l’Educació, que va assolir un alt grau de consens, com a pas previ i del qual cal exigir-ne el seu compliment. De la LEC no se’n coneix encara l’articulat però sí que es pot fer suggeriments i propostes al correu electrònic que s’ha creat per contrastar les bases per a la Llei (llei.educacio@gencat.net). La meva proposta és que les comunitats educatives, tan propenses a reclamar que es compti amb la seva participació, facin ús d’aquest dret i hi aportin el seu punt de vista. O seguir l’exemple d’entitats com la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya que ja va fer públic un document amb les seves valoracions el desembre passat.

El repte que tenim entre mans és complex i apassionant alhora. Portem anys i panys exigint als diferents governs una llei d’educació pròpia per a Catalunya. Ara tenim l’oportunitat de dotar-nos d’una llei sòlida, aglutinadora i que faciliti l’estabilitat del sistema a més de la seva millora contínua. Penso que cal aprofitar l’ocasió, parlar-ne, i no convertir un debat que ha d’estar presidit per la serenitat amb una confrontació amb les famílies i entre els professionals de l’ensenyament a quatre dies d’una campanya electoral.

14 de gener de 2008

Credibilitat

Fa dies que estem en campanya electoral no oficial per a la cita del 9 de març. A França el 85 % dels electors van anar a votar a la darrera convocatòria. A Espanya no sembla que la mobilització arribi tan amunt. També en això som diferents! Aquests dies escolto els missatges dels candidats i dels seus adlàters i confesso que m’inspiren poca credibilitat més enllà de les lògiques fílies i fòbies ideològiques inevitables.

Tot pensant-hi, retrobo algunes idees del primer discurs del proactiu president Sarkozy: “exigència de respectar la paraula donada i d’acomplir els compromisos”[...]“exigència de rehabilitar els valors del treball, l’esforç, el mèrit, el respecte”, segons que cita l’escriptora Yasmina Reza, l’ombra del titular de l’Eliseu, la qual va seguir-lo durant l’any anterior al seu triomf electoral. I l’home ho està fent, amb matisos, però sense enganys.

Una altra líder política que m’inspira confiança és Angela Merkel, la cancellera alemanya des de 2005, doctora en física quàntica i presidenta de la CDU (Unió Demòcrata Cristiana). Sap liderar una complexa coalició de govern d’un país europeu de primera línia.

Pel que fa als Estats Units, malgrat no conèixer gaire la mecànica d’aquest país en el procés de designació de candidats a la Casa Blanca, si jo visqués a Nou Hampshire, crec que m’hauria decantat pel senador demòcrata Barack Obama. Aquest afroamericà que va fiançar el seu talent a Harvard és un dirigent que en el seu discurs parla de llibertat, educació, oportunitats i seguretat per a tothom. Se’m fa creïble.

A casa nostra, en canvi, què voleu que us digui? Com que sóc català, tinc la sort de tenir un ventall d’opcions considerable, malgrat que el meu candidat preferit fa temps que compta amb el meu vot per moltes raons, malgrat algunes disfuncions de la federació que el presenta. [Vegi’s un post anterior del 23 de juny de 2007] Però si visqués a Toledo, posem per cas, no sé com m’ho faria per participar de la festa de la democràcia que suposa una jornada electoral. Zapatero? No. Rajoy? Tampoc. M’inspiren confiança? Cap dels dos. M’atreu el que diuen? Gens ni mica.

Diu Gregorio Peces Barba que “la moderació és un element central de la democràcia” (El País,
13.01.08). Tant el popular com el socialista intenten fer el paper de moderats per tal d’atreure el votant indecís de centre. Però cap dels dos compta amb l’esmentada virtut. L’un perquè és un optimista compulsiu. L’altre perquè sempre tria els millor temes per generar desafecció entre els catalans; la llengua és, per exemple, el tema central del seu últim video de precampanya, glossat pel mateix Aznar en la seva darrera visita a Catalunya i que veu faltes de llibertat i coaccions a cada cantonada. No hi ha una altra manera de fer política?

En el meu entorn familiar hi ha qui em diu, amb altres paraules, que sóc un il·lús, un romàntic i que no m’hauria de creure ni el discurs del meu propi partit. Que els polítics no són de fiar. I que la política és una altra cosa. Jo prefereixo seguir pensant que un altre estil és no solament possible sinó necessari i que per aconseguir-ho fan falta persones formades, que comptin amb experiència professional prèvia, que tinguin present que el referent som les persones i el bé comú i, sobretot, que no perdin la consciència de temporalitat. És la democràcia allò que cal enfortir, no la partitocràcia. De feina no ens en faltarà!

4 de gener de 2008

Jordi Pujol, Memòries

Fa un temps, un comentarista del meu blog deixava anar un comentari negatiu sobre el meu poble afirmant que feia “pudor de porcs” (sic). Doncs mira, si l’hagués escrit ahir o avui tindria tota la raó del món. Amb la calor que ja fa, la gent solem obrir les finestres per intentar que entri a les cases una alenada d’aire fresc però aquesta acció porta aparellada un problema: aquest aire fa pudor de purins.

Quan jo era petit, ningú no es queixava d’aquestes incomoditats: eren altres temps. Avui dia, però, sembla que el problema de les dejeccions ramaderes hauria d’estar superat i que es podria evitar les molèsties que causen a la ciutadania. Tal com podem llegir al web de l'Agència de Residus de Catalunya, “per a una correcta gestió, els ramaders i agricultors han de disposar i aplicar plans de gestió de les dejeccions ramaderes i dels fertilitzants nitrogenats respectivament, així com llibres de gestió”. Si estem pensant en el seu emmagatzematge, el mateix web dóna els criteris a tenir en compte:

“D'acord amb allò que s'indica a l'Ordre de 7 d'abril de 1994, segons la qual es fixen normes d'ordenació de les explotacions porcines, avícoles, cunícoles i bovines, els elements del sistema d'emmagatzematge de fems i purins han d'estar construïts amb materials i formes que garanteixin la seva estanquitat. En conseqüència, el sistema de recollida i emmagatzematge de fems i purins ha d'evitar l'entrada (aigües d'escolament, aigües freàtiques, etc.) i la sortida (purins, lixiviats, etc.) de líquids del dipòsit. En el cas de les basses exteriors, poden ser d'obra (formigó), impermeabilitzades amb làmina plàstica o qualsevol altre sistema, de manera que es garanteixi el segellat i la impermeabilització total del dipòsit. En cas d'utilitzar-se materials plàstics, és convenient seguir les recomanacions per a la construcció de basses de purins del Departament de Medi Ambient i Habitatge i les recomanacions per a la construcció de basses: emmagatzematge de purins i altres líquids orgànics de l'Agència de Residus de Catalunya.”
Ja sé que no és tan senzill com sembla: el sector porcí és un dels motors principals de l'economia catalana i el Segrià, Osona i la Noguera són les comarques catalanes amb més cens. Però fa molts anys que s’hi dóna tombs, que el tema no se soluciona i ara ja fa temps que no tenim un govern de CiU. A qui donarem la culpa? Les grans plantes de purins són un bon invent tecnològic útil només per legalitzar granges que no poden donar sortida als seus excedents.

I jo, carallot de mi, que em pensava que els d’Iniciativa-Verds tindrien més sensibilitat pel medi ambient!

El rendiment acadèmic en temps de competències

L’èxit escolar no es pot basar només en els resultats acadèmics entesos com una nota que resumeix un trimestre o tot un curs. Ni tan sols ...