Els mitjans de comunicació estan dedicant aquestes darreres setmanes una atenció especial a l’educació i a les seves problemàtiques. A primers de setembre el tema era el recurrent cost de la tornada a l’escola o la reiterada discussió sobre l’excessiva durada del temps de vacances. Més endavant han estat la publicació d’estudis com el de la Fundació Bofill, el de l’OCDE: “Panorama de la educación 2008”o l’informe d’UGT “Els altres joves”. Si tenim en compte que el marc econòmic que ens envolta és preocupant, cal ser bastant optimista per negar l’evidència que no anem bé, mal que li pesi al conseller Maragall.
Els qui tenim per professió l’ensenyament no necessitàvem precisament cap informe per conèixer de prop com està la situació. Tampoc no seria just, però, caure en un pessimisme estèril. El professorat actual hem superat unes quantes lleis orgàniques, experimentem més sovint del que caldria nous enfocaments del currículum, hem après a treballar en circumstàncies canviants i amb un alumnat cada cop més divers, acudim a la formació permanent amb ànim de millora contínua, anem consolidant una cultura de l’avaluació i tenim una bona capacitat d’aprenentatge.
Amb tot i això, el sistema educatiu en el seu conjunt no acaba d’excel·lir. Els responsables polítics, amb raó, cerquen lleis i normatives que hi posin ordre i que facin possible que l’educació sigui un veritable pal de paller d’una societat que comença a perdre el nord i, el que és pitjor, l’autoestima i la confiança en els seus propis recursos. El projecte de llei més important que ara mateix tenim entre mans és la Llei d’Educació de Catalunya, la qual no acaba de generar el consens necessari entre els diversos estaments educatius. Em pregunto si algú té el desllorigador de tot plegat. Potser no.
El tema és complex i no hi caben solucions tipus recepta. Ho sé. Però m’aventuro a fer-hi algunes aportacions sense ànim d’esgotar la qüestió. En primer lloc, penso que cal simplificar l’asfixiant normativa que ens proporciona el Departament d’Educació. Com a conseqüència, en segon lloc, cal deixar més marge d’actuació als centres escolars; això és, permetre’ls dissenyar uns projectes educatius que senyalaran la seva raó de ser i els seus principis, que seran concretats en plans d’acció a termini i que comptaran amb la pertinent avaluació i rendició de comptes. I en tercer lloc, apostar de manera inequívoca per una direcció professional, amb competències clares en l’àmbit de la gestió i del lideratge pedagògic.
Dit d’una altra manera, deixar l’ensenyament en mans dels professionals i de les famílies. A l’administració li podria quedar un paper de planificador general i de garantir el dret a l’educació amb tot el que això comporta. A la inspecció, la supervisió de l’acompliment dels principis constitucionals bàsics, tasques d’assessorament i l’avaluació del sistema i dels seus components. Als sindicats, el rol de l’interlocutor no corporativista. I a les mares i als pares de família, el paper de principals educadors i aliats imprescindibles dels claustres de professors i professores, en un marc de pluralisme educatiu real.
En qualsevol cas, les escoles i els instituts haurien de centrar-se en allò que els és propi: aconseguir que els i les alumnes que les famílies els confien incorporin a la seva vida aquells aprenentatges clau que els faran més competents, més cultes, més persones. Les entitats cíviques ja celebraran l’any de la cultura de la pau o de la lluita contra el racisme. Em fa l’efecte que perdem massa temps en eslògans de moda que interessen a col·lectius molt concrets i ens ocupem poc dels continguts que són específicament educatius.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada