26 d’octubre de 2021

Ressenya del llibre Escola d'aprenents, de Marina Garcés

 

“La pregunta clau és com volem ser educats? Que és el mateix que preguntar-nos com volem viure.”

Per Jordi Viladrosa i Clua | Octubre de 2021

Aquest assaig de la filòsofa Marina Garcés no solament ens fa pensar, sinó que ens convida a fer-nos bones preguntes i a trobar respostes que, potser algun cop, tindran un punt de disrupció amb el sistema preestablert. O a la millor “ens fa vergonya no tenir respostes i sempre és més fàcil disparar contra mestres i educadors”. Un treball sistemàtic que ens arriba als lectors distribuït en un prefaci, nou capítols i un epíleg pensat per a l’Escola Massana. Centre d’Art i Disseny, però que pot ser útil per a tothom.

Com ella mateixa diu, “la pregunta clau és: com educar?” Però cal fer-se aquesta pregunta des de la perspectiva de la figura de l’aprenent, no solament de la del professorat o de la del sistema. Perquè “en aquest llibre volem reivindicar l’aprenent no com a figura sociològica sinó com a punt de vista sobre la reflexió pedagògica en el seu conjunt.” Aquest enfocament ens porta a replantejar la pregunta i transformar-la en com volem ser educats?

Escola d’aprenents és un treball que no pretén donar peu a un debat entre metodologies tradicionals o innovadores; això seria caure en un paradigma on “l’únic conflicte és la competitivitat”, un conflicte “deliberadament neutralitzat” per qui hi té els seus propis interessos. Tampoc no té com a objectiu esgotar els múltiples temes que enceta, sinó “obrir un moment d’aturada i reflexió crítica en un àmbit on la pràctica, l’acció, l’experimentació són inseparables del pensament.”

L’obra se serveix de múltiples referents filosòfics per anar enfilant els pensaments de l’autora i oferir-nos-els com fa una bona professora de filosofia: “fer de la filosofia una invitació a pensar junts. No pensis com jo, pensa amb mi”, afirma. Hi ha un moment en el llibre que m’ha resultat força suggerent. L’autora explica com durant un temps de la seva experiència evitava donar un model de treball, de resposta a una pregunta d’un examen o de comentari de text als seus estudiants, i que ara s’adona que el seu posicionament no era contra els models sinó contra la forma “com a únic argument d’un aprenentatge aparent”. El model, doncs, “no és la forma que l’alumne ha de reproduir sinó l’exemple que el professor ha de donar fent del seu ensenyament, també, una reinvenció”.

Què hem d’aprendre i qui ho ha d’ensenyar?

La nostra societat líquida, concepte encunyat pel sociòleg i filòsof polonès Zygmunt Bauman (1925-2017), és víctima d’ella mateixa quan converteix els valors en estímuls volàtils i efímers. El sistema educatiu no té prou musculatura -tot i ser l’element principal- per aglutinar tot el que cal aprendre i com. Les xarxes socials, el consum incentivat, el món de la distribució de continguts audiovisuals a escala mundial, etc. són un enorme contrapès per al que passa a les aules. Així doncs, “el concepte d’educació obligatòria converteix un dret (a l’educació) en l’exercici d’una obligació (a l’escolarització)”, com si això sol ens garantís l’aprenentatge; és a dir, tot allò que “el sistema” ha decidit que s’ha d’aprendre i del que n’assumeix la responsabilitat a través dels docents. Sembla que ens costi d’acceptar que moltíssims altres aprenentatges, com afirmàvem més amunt, tenen lloc fora de les parets de l’escola. Què hem fet, si no, mentre la pandèmia de la Covid-19 ens va mantenir confinats?

Això no obstant, Garcés no “invoca una escola sense mestres, com somien avui les plataformes d’educació a la carta”, sinó que ens la presenta com una “escola d’aprenents que ens ha de permetre pensar els conflictes i les aliances educatives des d’un determinat punt de vista: el que obre la pregunta com volem ser educats, dins, fora i a través del sistema escolar”. Un plantejament que no amaga un perill que detalla en el subcapítol La mestra ignorada quan afirma que som davant d’una “operació d’obsolescència programada” justificada amb dos arguments principals: “la caducitat dels mestres respecte de l’ús pedagògic de les tecnologies digitals i la inutilitat dels seus sabers i de la seva transmissió”.

Es pot aprendre sense saber?

El capítol 4 ens fa una aportació que té a veure amb la personalització de l’aprenentatge quan l’autora afirma que “no hi ha aprenentatge si no li passa a cadascú”. I es pregunta fins on cal forçar l’aprenent perquè explori per si mateix una “educació basada en la complicitat” amb els mestres. Compte, però, a no confondre els conceptes: si un dels discursos pedagògics actuals se centra específicament en el talent personal, no estarem passant d’un model educatiu “formatejador” a un model “extractiu”? Quin és el model més transformador? Garcés ens acompanya magistralment a trobar resposta a aquestes preguntes.

Darrerament, sembla que estem posant el focus en “un aprenentatge permanent buit de saber” com si el fet de saber no fos “una vivència en relació a uns continguts determinats” que cal contextualitzar i concretar en accions reals de la vida quotidiana de cadascú. No, no existeix el saber entès com a un conjunt de coneixements acumulats. El que es pretén és assolir “la capacitat de pensar per un mateix en relació amb els altres”; això és, precisament, l’emancipació.

Aprendre a aprendre és una instrucció

Les institucions educatives, les teories pedagògiques, les metodologies no són el més important; ho és l’actitud de les persones envers la seva pròpia educació en un acte on els aprenents ensenyen i els professors aprenen i a l’inrevés. Es tracta d’incitar a l’acció des del pensament. Garcés contraposa un “aprendre a aprendre” amb l’eslògan atreveix-te a saber. El currículum actual basat en competències converteix l’aprendre a aprendre en un factor rellevant que té a veure, segons l’autora, amb l’organització i la gestió de l’aprenentatge, i amb “una virtut adaptativa que combina aspectes tàctics, estratègics i motivacionals”. Es tracta més aviat d’una adaptació a una realitat incerta i canviant que no pas una emancipació del pensament autònom de l’aprenent. El coneixement ha estat regulat durant generacions i ara les neurociències faciliten el disseny dels comportaments eficaços. El que continua estant en joc és que els coneixements que aprenem i la manera com els adquirim han de permetre “començar a pensar per nosaltres mateixos”, perquè mai no posseirem tota la informació. Per això, com diu Garcés, “és tan important saber com no saber. Aprendre és acollir la desproporció”.

 

Per acabar, voldria afegir encara un parell d’idees o reflexions: La primera: és interessant el joc de conceptes i la reflexió corresponent que ens proposa l’autora quan presenta els diferents angles de l’autoritat, el servilisme adaptatiu i la disrupció; una “adaptació constant al canvi i a la incertesa com a nova forma d’obediència”. I la segona: com volem que sigui l’educació dels nostres aprenents si contínuament dibuixem futurs tan incerts i caòtics? Estem convertint el sistema escolar en un atzucac? Perquè “preguntar-nos com volem ser educats implica poder-nos plantejar quins futurs podem imaginar i amb quins passats en volem vincular”. No hi ha receptes, doncs, sinó dubtes que ens obren -si hi reflexionem de manera valenta- un món ple de possibilitats.

Marina Garcés (Barcelona, 1973) és filòsofa i professora titular d’Universitat. El seu pensament és la declaració d’un compromís amb la vida com un problema comú. Per això desenvolupa la seva filosofia com una àmplia experimentació amb les idees , l’aprenentatge i les formes d’intervenció en el nostre món actual.

Aquest llibre reivindica la figura de l’aprenent i el seu aprenentatge com un sistema que interrelaciona sabers i no-sabers per a fer front a les desigualtats que condicionen el futur. No és una crítica dels models pedagògics emergents sinó un qüestionament d’allò que hi ha al darrere de la pregunta “com volem ser educats” i per a fer què?

Publicat inicialment a: https://impulseducacio.org/2021/10/20/escola-daprenents/ 


Transformar la cultura escolar passa per l’educació híbrida

 Publicat inicialment a: https://impulseducacio.org/2021/10/06/transformar-la-cultura-escolar-passa-per-leducacio-hibrida/

Tot fa pensar que ens trobem davant d’una urgència innovadora que comportarà un canvi de paradigma, però que no pot oblidar les dimensions més humanes de l’educació.

Per Jordi Viladrosa i Clua

Els aprenentatges que tots plegats hem fet com a conseqüència de la crisi generada a tot el món per la COVID-19, han obert una escletxa en el sistema educatiu formal basat en un disseny curricular que necessita del model presencial per a funcionar. Haver de comptar amb eines digitals i tecnològiques sense estar prou preparats els qui hi estan implicats obre una oportunitat de millora que no podem defugir.

El repte és global a tot el Planeta, però afecta de manera desigual els països, els governs, els líders escolars, els centres educatius, el professorat, les famílies i, per descomptat, els alumnes que són, precisament, els qui cal posar al centre de qualsevol pla d’acció que es vulgui dur a terme.

Els canvis que ha provocat la pandèmia han fet inqüestionable que la transformació digital la vegem més necessària que mai i, a més a més, tot fa pensar que ens trobem davant d’una urgència innovadora que comportarà un canvi de paradigma que no ha d’oblidar les dimensions més humanes de l’educació. En aquesta línia, Juan Luis Moreno, director d’innovació de The Valley, afirma: “En un món complex i ple de matisos, la tradició humanista i el pensament crític són una guia democràtica per a traçar els camins que volem recórrer”[i].

Cap a una ciutadania digital a través de models híbrids

Darrerament, es té cada cop més assumit que l’exercici d’una ciutadania digital responsable i crítica comporta una formació de qualitat al llarg de tota la vida i no solament durant un període determinat limitat a l’etapa d’ensenyament obligatori. És aquesta necessitat la que promou un replantejament del model educatiu actual que obre la porta, com afirma Juan I. Pozo, a un “nou escenari d’’educació híbrida’ que barreja el presencial amb el virtual [...] sobretot com una manera de relacionar-se amb els altres i amb el coneixement que no pugui ser reduïda als formats didàctics més tradicionals”[ii].

L’auge de l’ús de la tecnologia com a part intrínseca i transversal del currículum facilita a qui en sap fer un bon ús i sap generar les condicions oportunes que funcionin algunes opcions metodològiques i estiguin realment al servei de l’aprenentatge de tots els alumnes i no solament d’alguns d’ells. Ningú no pot quedar enrere en un context on és imprescindible que l’escola inclusiva sigui molt més real que el que preveuen les normes legals.

La competència digital de l’alumnat es pot adquirir en un entorn virtual d’aprenentatge que estigui ben dissenyat i que compti amb docents que han rebut una bona formació digital i en TIC. I cal fer-ho pensant en el seu entorn actual i no només pensant en el futur. El desenvolupament d’aquesta competència té lloc en paral·lel amb la transformació digital que impulsa la innovació en l’àmbit tecnològic, la qual cosa té una influència innegable en el mercat laboral i en el gruix de la societat.

Segons Miquel  À. Prats i Elena Sintes (2021), “Una escola híbrida és aquella escola que concep de forma molt diferent els espais i els temps d’aprenentatge, fent-los extensius i continus”. El model d’aprenentatge que proposen implica dos grans objectius: el primer, “avançar en qualitat i transformació educativa” i el segon “garantir l’equitat i la inclusió digital”, en vuit àmbits estratègics d’actuació:

1. Centres i equips docents organitzats per a l’educació híbrida

2. Dissenyar experiències d’aprenentatge autèntiques

3. Personalitzar els entorns virtuals d’aprenentatge

4. Avaluació diversificada i feedback continuat

5. Seguiment, comunicació i tutorització constants

6. Benestar, seguretat i autonomia digital

7. Formació, acompanyament i capacitació del professorat, l’alumnat, les famílies i la comunitat

8. Garantir equipament tecnològic, connectivitat i recursos i materials educatius a l’alumnat, les famílies i el personal educador.[iii] 

Una altra iniciativa en aquest àmbit és la que promou el departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya el qual està duent a terme un projecte pilot que té per finalitat “promoure l’educació híbrida com a resposta de qualitat i equitat educativa davant d’escenaris canviants i complexos, en el marc del Pla d’educació digital de Catalunya.”[iv]

Cal apostar per una educació híbrida, en definitiva, que ha d’incorporar la cultura digital però no per mantenir els formats docents tradicionals sinó per a fomentar un aprenentatge autònom i cooperatiu que requereix posar el focus d’interès prioritari en els estudiants més que no pas en la docència.

Transformar l’educació és transitar un camí que no té fi

De tota manera, malgrat que tot plegat sembla molt sòlid, i probablement és així, no s’hauria d’obviar la necessitat d’incorporar un procés d’avaluació rigorós per a cadascuna de les fases per les quals vagi passant la implementació d’aquest model d’innovació centrat en l’educació híbrida. No fer-ho o fer-ho superficialment ens pot conduir a trobar-nos amb un neuromite més. Les innovacions -que, de vegades, no ho són tant- no consisteixen a implantar un canvi del tipus que sigui sinó a integrar-lo en un procés global de canvi permanent, acompanyat de la recerca educativa pertinent que ens confirmi si es tracta d’un canvi eficaç i eficient.

Tanmateix, si no es compta amb la implicació d’un elevat percentatge del professorat i no es vincula amb el seu desenvolupament professional, l’esmentada transformació està abocada al fracàs, com ja ha passat tantes vegades. No n’hi ha prou que ho estableixin les administracions educatives a través de les diverses normatives ni que ho decideixin els líders de les institucions educatives. Es tenen a l’abast les eines tecnològiques que es poden adaptar al grau de preparació de cada professor o de cada equip docent i es coneixen múltiples iniciatives o exemples de bones pràctiques educatives que poden resultar útils.

En algunes ocasions, les inèrcies pesen molt. Aconseguir que el professorat les canviï no és gens fàcil. Li ho preguntaven en una entrevista a Coral Regí[v], que va ser directora de l’escola Virolai de Barcelona, i responia que “en una fase inicial, varen fer formacions globals per etapes sobre treball cooperatiu, aprenentatge entre iguals, metodologies d’aprenentatge, entre altres. Amb això el que vàrem aconseguir és revolucionar i moure l’estructura. A partir d’aquí hem fomentat el nostre treball en l’avaluació professional entre iguals. [...] Això ens ha facilitat la implantació de plans de millora personalitzats.” És un exemple possible a considerar.

Com a conclusió, la crisi generada per la COVID-19 ha provocat un canvi de perspectiva a tots els nivells per part dels diversos agents implicats en el sector educatiu i de la formació; s’han fet més visibles les mancances del sistema i de la formació docent en l’ús de les eines digitals; i ha deixat al descobert que l’ensenyament i l’aprenentatge han de ser més accessibles, assequibles i inclusius. L’era digital en què ens trobem fa que el repte que tots plegats tenim entre mans sigui enorme, però és vital i indefugible assolir-lo.



Referències

[i] Durant la presentació de l’informe Rethink Education. Cómo construir la singularidad humana. The Valley, 2021

[ii] Pozo, Juan I. (2020). L’escola híbrida com a oportunitat per a transformar l’educació. Diàlegs, Volum 130-35. https://impulseducacio.org/revista-dialegs/

[iii] PRATS, M.A.; SINTES, E. (2021). Educació híbrida. Com impulsar la transformació digital de l’escola. Informes Breus, núm. 71. Fundació Jaume Bofill.

Ressenya del llibre Escola d'aprenents, de Marina Garcés

  “La pregunta clau és com volem ser educats? Que és el mateix que preguntar-nos com volem viure.” Per Jordi Viladrosa i Clua | Octubre de...