Tot fa pensar que ens trobem davant d’una urgència innovadora que comportarà un canvi de paradigma, però que no pot oblidar les dimensions més humanes de l’educació.
Per Jordi Viladrosa i
Clua
Els aprenentatges que tots plegats hem fet com a
conseqüència de la crisi generada a tot el món per la COVID-19, han obert una
escletxa en el sistema educatiu formal basat en un disseny curricular que
necessita del model presencial per a funcionar. Haver de comptar amb eines
digitals i tecnològiques sense estar prou preparats els qui hi estan implicats
obre una oportunitat de millora que no podem defugir.
El repte és global a tot el Planeta, però afecta de manera
desigual els països, els governs, els líders escolars, els centres educatius,
el professorat, les famílies i, per descomptat, els alumnes que són,
precisament, els qui cal posar al centre de qualsevol pla d’acció que es vulgui
dur a terme.
Els canvis que ha provocat la pandèmia han fet inqüestionable que la transformació digital la vegem més necessària que mai i, a més a més, tot fa pensar que ens trobem davant d’una urgència innovadora que comportarà un canvi de paradigma que no ha d’oblidar les dimensions més humanes de l’educació. En aquesta línia, Juan Luis Moreno, director d’innovació de The Valley, afirma: “En un món complex i ple de matisos, la tradició humanista i el pensament crític són una guia democràtica per a traçar els camins que volem recórrer”[i].
Cap a una ciutadania digital a
través de models híbrids
Darrerament, es té cada cop més assumit que l’exercici d’una
ciutadania digital responsable i crítica comporta una formació de qualitat al
llarg de tota la vida i no solament durant un període determinat limitat a
l’etapa d’ensenyament obligatori. És aquesta necessitat la que promou un
replantejament del model educatiu actual que obre la porta, com afirma Juan I.
Pozo, a un “nou escenari d’’educació híbrida’ que barreja el presencial amb el
virtual [...] sobretot com una manera de relacionar-se amb els altres i amb el
coneixement que no pugui ser reduïda als formats didàctics més tradicionals”[ii].
L’auge de l’ús de la tecnologia com a part intrínseca i
transversal del currículum facilita a qui en sap fer un bon ús i sap generar
les condicions oportunes que funcionin algunes opcions metodològiques i
estiguin realment al servei de l’aprenentatge de tots els alumnes i no solament
d’alguns d’ells. Ningú no pot quedar
enrere en un context on és imprescindible que l’escola inclusiva sigui molt més
real que el que preveuen les normes legals.
La competència digital de l’alumnat es pot adquirir en un
entorn virtual d’aprenentatge que estigui ben dissenyat i que compti amb
docents que han rebut una bona formació digital i en TIC. I cal fer-ho pensant
en el seu entorn actual i no només pensant en el futur. El desenvolupament d’aquesta
competència té lloc en paral·lel amb la transformació digital que impulsa la
innovació en l’àmbit tecnològic, la qual cosa té una influència innegable en el
mercat laboral i en el gruix de la societat.
Segons Miquel À.
Prats i Elena Sintes (2021), “Una escola híbrida és aquella escola que concep
de forma molt diferent els espais i els temps d’aprenentatge, fent-los
extensius i continus”. El model d’aprenentatge que proposen implica dos grans
objectius: el primer, “avançar en qualitat i transformació educativa” i el
segon “garantir l’equitat i la inclusió digital”, en vuit àmbits estratègics
d’actuació:
1. Centres i equips docents organitzats per a
l’educació híbrida
2. Dissenyar experiències d’aprenentatge autèntiques
3. Personalitzar els entorns virtuals d’aprenentatge
4. Avaluació diversificada i feedback continuat
5. Seguiment, comunicació i tutorització constants
6. Benestar, seguretat i autonomia digital
7. Formació,
acompanyament i capacitació del professorat, l’alumnat, les famílies i la
comunitat
8. Garantir equipament tecnològic, connectivitat i recursos i materials educatius a l’alumnat, les famílies i el personal educador.[iii]
Una altra iniciativa en aquest àmbit és la que promou el departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya el qual està duent a terme un projecte pilot que té per finalitat “promoure l’educació híbrida com a resposta de qualitat i equitat educativa davant d’escenaris canviants i complexos, en el marc del Pla d’educació digital de Catalunya.”[iv]
Cal apostar per una educació híbrida, en definitiva, que ha d’incorporar la cultura digital però no per mantenir els formats docents tradicionals sinó per a fomentar un aprenentatge autònom i cooperatiu que requereix posar el focus d’interès prioritari en els estudiants més que no pas en la docència.
Transformar l’educació és transitar
un camí que no té fi
De tota manera, malgrat que tot plegat sembla molt sòlid, i
probablement és així, no s’hauria d’obviar la necessitat d’incorporar un
procés d’avaluació rigorós per a cadascuna de les fases per les quals vagi
passant la implementació d’aquest model d’innovació centrat en l’educació
híbrida. No fer-ho o fer-ho superficialment ens pot conduir a trobar-nos amb un
neuromite més. Les innovacions -que, de vegades, no ho són tant- no consisteixen a
implantar un canvi del tipus que sigui sinó a integrar-lo en un procés global de
canvi permanent, acompanyat de la recerca educativa pertinent que ens
confirmi si es tracta d’un canvi eficaç i eficient.
Tanmateix, si no es
compta amb la implicació d’un elevat percentatge del professorat i no es
vincula amb el seu desenvolupament professional, l’esmentada transformació està
abocada al fracàs, com ja ha passat tantes vegades. No n’hi ha prou que ho
estableixin les administracions educatives a través de les diverses normatives
ni que ho decideixin els líders de les institucions educatives. Es tenen a
l’abast les eines tecnològiques que es poden adaptar al grau de preparació de
cada professor o de cada equip docent i es coneixen múltiples iniciatives o
exemples de bones pràctiques educatives que poden resultar útils.
En algunes ocasions, les inèrcies pesen molt. Aconseguir que el professorat les canviï no és gens fàcil. Li ho preguntaven en una entrevista a Coral Regí[v], que va ser directora de l’escola Virolai de Barcelona, i responia que “en una fase inicial, varen fer formacions globals per etapes sobre treball cooperatiu, aprenentatge entre iguals, metodologies d’aprenentatge, entre altres. Amb això el que vàrem aconseguir és revolucionar i moure l’estructura. A partir d’aquí hem fomentat el nostre treball en l’avaluació professional entre iguals. [...] Això ens ha facilitat la implantació de plans de millora personalitzats.” És un exemple possible a considerar.
Com a conclusió, la
crisi generada per la COVID-19 ha provocat un canvi de perspectiva a tots
els nivells per part dels diversos agents implicats en el sector educatiu i de
la formació; s’han fet més visibles les mancances del sistema i de la formació
docent en l’ús de les eines digitals; i ha
deixat al descobert que l’ensenyament i l’aprenentatge han de ser més
accessibles, assequibles i inclusius. L’era digital en què ens trobem fa
que el repte que tots plegats tenim entre mans sigui enorme, però és vital i
indefugible assolir-lo.
[i]
Durant la presentació de l’informe Rethink Education. Cómo construir la
singularidad humana. The Valley, 2021
[ii]
Pozo, Juan I. (2020). L’escola híbrida com a oportunitat per a transformar
l’educació. Diàlegs, Volum 1, 30-35. https://impulseducacio.org/revista-dialegs/
[iii]
PRATS, M.A.; SINTES, E. (2021). Educació híbrida. Com impulsar la transformació
digital de l’escola. Informes Breus,
núm. 71. Fundació Jaume Bofill.
[iv]
Vegeu: https://projectes.xtec.cat/transformacioenxarxa/projecte-pilot-deducacio-hibrida/
[Consultat l’1/10/2021]
[v]
Vegeu: https://pepemenendez.wordpress.com/2021/09/30/transformar-la-educacion-ha-de-ser-un-proceso-permanente-y-sostenible/
[Consultat l’1/10/2021]
Publicat inicialment a: https://impulseducacio.org/2021/10/06/transformar-la-cultura-escolar-passa-per-leducacio-hibrida/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada