29 d’octubre del 2006

Autonomia dels centres i excel·lència educativa


No fa gaire que hem estrenat una nova llei educativa, la LOE, la cinquena de la democràcia. Aquesta llei orgànica deixa un marge considerable a les Comunitats Autònomes perquè decretin part del seu desplegament i vull suposar, doncs, que la Generalitat sigui coherent amb l’esperit del Pacte Nacional per l’Educació que se signà majoritàriament a Catalunya ara fa uns mesos per moltes entitats i organitzacions del sector educatiu. La intenció del Departament d’Educació de la Generalitat és aprovar a Catalunya una llei educativa pròpia. Amb tanta norma jurídica em pregunto si quedarà prou marge a les escoles per fer allò que s’espera que facin: preparar l’alumnat de tota edat, procedència i condició perquè siguin uns ciutadans ben instruïts, adequadament formats i informats i sobretot lliures, sense deixar de ser responsables.

A mi m’agradaria que l’administració educativa definís un marc bàsic d’actuació, amb una base legal comuna per a tot tipus de centres educatius i que oferís models orientatius de gestió i organització educatives. Lògicament, pot promoure també tot tipus d’iniciatives i propostes a les quals s’hi ha de poder acollir els diversos centres. El projecte educatiu de cada escola es podria ajustar a l’esmentada norma comuna i podrien establir-se uns controls de qualitat acurats per part de la inspecció d’educació. A partir d’aquestes premisses, l’autonomia de cada col·legi hauria de recolzar en el seu propi pla d’acció directiva, aprovat pels corresponents representants de la seva respectiva comunitat educativa. Les escoles com la nostra i altres de creades per la iniciativa social tenen a més un caràcter propi o ideari –conegut i compartit pels pares, professors i alumnes- que aporta especificitat al model i amplia l’oferta del servei educatiu que ha de ser necessàriament plural.

A banda d’aquests eixos de tipus general, a les famílies els interessa més conèixer aspectes més concrets de casa nostra com els que enuncio tot seguit: a Terraferma és pràcticament inexistent l’abandonament prematur dels estudis obligatoris (fracàs escolar) gràcies a factors com la tutoria personal o el fet que siguem una escola amb educació diferenciada (només tenim nens i nois). Un exemple: nosaltres busquem l’èxit en la consecució d’uns objectius bàsics i comuns per a tot l’alumnat en cadascuna de les matèries d’un determinat curs i plantegem uns altres objectius adaptats al ritme d’aprenentatge de cada alumne. Les futures aules virtuals (plataforma e-learning, de propera implantació) hi ajudaran força. Un segon àmbit té a veure amb l’oferta educativa. Tothom sap que a Primària (6 a 12 anys) sempre hem tingut sis hores de classe diàries, a més de l’esbarjo i de l’hora de dinar: són les conegudes activitats complementàries (ara etiquetades de sisena hora a la pública) i que sempre han tingut a la nostra escola un perfil acadèmic, de reforç o d’ampliació del previst pel currículum oficial (més anglès, més llengua, més tecnologies de la informació i de la comunicació). No tenim cap complex a admetre que tenim tendència a no posar èmfasi en la part lúdica i recreativa sinó en l’assoliment d’objectius d’aprenentatge concrets i en l’ús de destreses comunicatives i hàbits de treball i tècniques d’estudi incardinades en cada assignatura. L’oci té un camp molt més apropiat: la família, el club, la colla d’amics, el barri...)

Per últim, voldria apuntar una idea al voltant de l’”excel·lència educativa”. A Terraferma estem implantant progressivament el model europeu de qualitat (EFQM) i tenim en l’avaluació interna un dels nostres puntals de millora contínua. Però hi ha un altre aspecte del qual ens en podem sentir força satisfets: em refereixo a la relació pares i mares-escola. Com diu Josep Maria Espinàs: “seria negatiu per a la maduresa del fill-alumne que la família fos massa escolar i que l’escola fos massa familiar”. (El Periódico, 15.04.06). Ben segur que la clau és a trobar la necessària complementarietat en els rols que toca exercir a cadascú ja que els mètodes educatius dels pares no tenen perquè ser els mateixos que els dels professors ni els mestres han de fer de pares. Quan els uns i els altres respecten la seva respectiva zona d’autonomia i comparteixen el model educatiu pel qual han optat tot rutlla bé. Gràcies a aquesta actitud, els nostres alumnes aprenen a resoldre els seus propis problemes i a ser conseqüents amb les seves actuacions. Quan aquests assumeixen la responsabilitat de les seves decisions estem fomentant la seva autonomia i els estem capacitant per fer front a les adversitats de la vida, les quals també un dia apareixen sense previ avís. Encarar les relacions de convivència des d’aquesta perspectiva ens està donant molt bons resultats. Saber que comptem amb el suport de l’associació de pares i els matrimonis encarregats de cada curs és una garantia que fa de Terraferma una escola singular.

El servei públic de l'escola privada


L’educació ha estat i és motiu de controvèrsia entre els múltiples sectors de dintre i fora de la comunitat educativa. Esdevé, doncs, un espai de convergència d’interessos diversíssims com diversa és la societat actual. La creixent globalització, els canvis socials, les distintes tipologies culturals i familiars afavorides pels moviments migratoris han fet perdre homogeneïtat al sistema. Tan sols els règims totalitaris són partidaris d’una uniformitat educativa, que porta necessàriament al pensament dirigit (G. Burdeau). A l’Estat espanyol, en canvi, l’article 27 de la Constitució estableix que tothom té dret a l’educació i que es reconeix la llibertat d’ensenyament, dos drets fonamentals que han de ser garantits pels poders públics, en el marc propi d’una societat democràtica.

L’expressió “llibertat d’ensenyament” inclou un conjunt de drets i llibertats constitucionals relacionats amb el dret a l’educació i un d’ells és el dret de les persones físiques i jurídiques a crear i dirigir institucions educatives i a definir el seu caràcter propi. Si aquí hi sumem el dret dels pares a decidir sobre el tipus d’educació que desitgen per als seus fills i filles que porta aparellat el dret a escollir el centre escolar, públic o privat, en funció de les seves conviccions o preferències, ens trobem que el grau d’exigència que la societat imposa a l’Estat en matèria d’educació és elevat.

El paper de l’administració educativa és garantir un sistema educatiu equitatiu i de més qualitat en el qual s’asseguri una planificació adequada d’una oferta suficient i plural de llocs escolars tot vetllant per la necessària cohesió social. Hi ha encara una altra possibilitat, complementària i compatible amb l’anterior, digna de ser contemplada: la FAPEL1, en la seva proposta sobre el Pacte Nacional per a l’Educació que es promou a Catalunya, planteja que “entre monopoli educatiu i mercat lliure de l’educació hi ha una via intermèdia que es basa en el principi de subsidiarietat, restituint a la societat civil la prestació educativa i confiant a l’estat la doble missió de finançament i de supervisió general de l’ensenyament”.

SERVEI PÚBLIC O SERVEI D’INTERÈS SOCIAL

Partim, doncs, d’un marc legal que la Llei 8/1985, reguladora del dret a l’educació, va materialitzar amb l’estructuració d’un sistema educatiu conformat per una doble xarxa de centres: els de titularitat pública i els de titularitat privada. El projecte de Llei Orgànica que té preparat el govern socialista (LOE) va més enllà i hi afegeix un tercer tipus de centre, el privat concertat. Sembla un detall menor, que pot passar desapercebut, però que atempta contra la llibertat d’ensenyament pel fet que parteix del principi que l’escola concertada és subsidiària de la pública i, que l’educació és un servei públic, en comptes de considerar-la una activitat lliure d’interès general. És una manera de ressuscitar el debat malèvol entre escola pública versus escola privada.

A la millor és un bon moment per tornar-se a plantejar, com feia M. Fernández Enguita2 fa uns anys, si “és pública l’escola pública” i si no caldria distingir-la de l’”escola estatal”; és a dir, aquella que en comptes d’estar “al servei de l’interès públic” estaria al “servei dels designis de l’Estat o del govern”.


EL PROBLEMA DEL FINANÇAMENT

S’utilitza molt sovint l’argument que els diners públics han de ser exclusivament per a l’escola pública. Aquest plantejament en règim de monopoli limita l’exercici de la llibertat educativa i emmascara el fet que el finançament de l’escola privada és totalment legítim. Les diferències entre escoles són, a més de reals, inevitables. Tothom pot posar un bon grapat d’exemples que posen de manifest que hi ha diferències clares entre centres la titularitat dels quals és l’administració pública. I entre els mateixos privats, òbviament. A més, hi ha una dada que cal recordar: a Catalunya gairebé el 40 % de l’alumnat no universitari estudia en centres d’iniciativa social i d’aquests, el 25% ho fa en el col·lectiu de les escoles cristianes, amb una tradició secular que avala la seva aportació i el seu servei a les famílies i a la mateixa societat.

El mètode que han seguit els diferents governs per tal de fer efectiu aquest finançament ha estat el de concerts econòmics, un sistema contractual al qual estan acollits més del 90% de centres educatius de titularitat privada. En el document Llibertat i finançament de l’ensenyament: condicions i exigències3, la patronal FERE-CECA i també Educación y Gestión xifren en 1676,87 euros la diferència del cost anual per alumne en l’escola pública (3517,62) en front de la concertada (1840,75), la qual cosa suposa una inversió d’un 48% més en els estudiants de la xarxa de titularitat estatal. A Catalunya, el Departament d’Educació destina a l’escola concertada el 23% del pressupost previst per a educació. Amb tot, darrere de les dades hi ha el perill de quedar-nos amb la idea que el concert beneficia els centres quan el veritable beneficiari són les famílies ja que el dret a l’educació obligatòria, bàsica i gratuïta es reconeix a tots els alumnes amb independència del nivell adquisitiu dels seus pares.

Sabem que l’educació no és una mercaderia sinó un servei d’interès social fonamental en la societat del benestar. Dit d’una altra manera, un servei públic, però descarregat de la connotació que li atorga el dret administratiu quan el tipifica com una prestació social de la qual els poders públics n’assumeixen la responsabilitat en exclusiva i en mantenen la titularitat encara que en cedeixin la gestió a mans privades. La xarxa educativa, doncs, és mixta i, independentment de la seva titularitat, si està sostinguda amb fons públics i volem que estigui oberta a tothom és imprescindible fer efectiu el principi de gratuïtat. Probablement sigui aquest el principal problema a resoldre. Si el mòdul econòmic del concert és insuficient, és lògic que es recorri a aportacions voluntàries dels pares per poder fer front a la compra d’equipaments, despeses d’inversió o amortització de capital, per citar alguns aspectes no inclosos en els concerts educatius.

FORMES DE FINANÇAMENT ALTERNATIVES

Una via alternativa possible al règim de concerts és la desgravació fiscal. Els pares que trien un centre no finançat per l’administració educativa poden deduir dels seus impostos una part o la totalitat de les despeses escolars. Una altra possibilitat és la que es coneix com a “xec escolar”: tots els pares reben uns xecs per una quantitat calculada del cost d’una plaça escolar i escolaritzen els fills en el centre educatiu que desitgen. Aquestes bonificacions poden afavorir precisament les famílies amb menys recursos i permeten seguir l’itinerari dels alumnes vagin al tipus d’escola que vagin. Milton Friedman en va ser l’artífex ara fa cinquanta anys i malgrat totes les traves i tots els impediments, la gran varietat institucional dels Estats Units ha permès que s'engeguin diversos projectes de xec escolar, amb resultats molt positius per a l'educació, l'aprenentatge de valors cívics o la integració de diverses races, entre altres coses. Altres països, com Xile, estan seguint el mateix camí. A Espanya, en canvi, l'educació que s'ofereix en els seus col·legis i instituts no acaba de trobar l’excel·lència, i està massa condicionada per la política. Els pares han de recuperar el dret de decidir quina educació volen per als seus fills. El xec escolar seria un instrument molt útil.

ELS PRIMERS RESPONSABLES

Em va cridar l’atenció un capítol de l’estudi fet per la Fundació La Caixa La familia española ante la educación de sus hijos4 en el qual s’afirma que “en termes generals, els pares declaren la seva responsabilitat per l'educació dels seus fills, però, a l'hora de la veritat, es mostren poc disposats a exercir-la directament i molt a delegar-la en l'escola. De fet, les seves actituds són, amb freqüència, relativament incoherents.”

Si els principals responsables saben veure les mancances del sistema però no s’hi comprometen prou o tan sols exigeixen el servei amb una actitud clientelar, no serem capaços de fer front als reptes que ens planteja la societat del coneixement ni trobarem la manera d’integrar totes les forces polítiques i socials implicades en un pacte que doni estabilitat al sistema i posi els fonaments necessaris per a la millora real de la qualitat de l‘ensenyament.




Notes_________________

1. FAPEL: Federació d’Associacions de Pares de l’Escola Lliure.
2. FERNÁNDEZ ENGUITA, M., “¿Es pública la escuela pública?” a Cuadernos de Pedagogía nº 284, octubre de 1999, pp 76-81. Un article a rellegir, que posa el dit a la llaga en uns quants àmbits clau del sector educatiu.
3. Aquesta publicació del Fòrum Qualitat i Llibertat de l'Ensenyament “Llibertat i finançament de l'ensenyament condicions i exigències. En defensa d'un sistema educatiu de qualitat” és un estudi i alhora una reflexió.
4. Víctor Pérez-Díaz, Juan Carlos Rodríguez y Leonardo Sánchez Ferrer (2001), La familia española ante la educación de sus hijos. Nº 5. Col. Estudios Sociales de la Fundació La Caixa. Un treball molt suggerent que aporta dades rellevants en el debat educatiu actual tant a Catalunya com a l’Estat.

Article publicat al número 9 de la "Revista d’Organització i Gestió Educativa" del mes de gener de 2006