No fa gaire que hem estrenat una nova llei educativa, la LOE, la cinquena de la democràcia. Aquesta llei orgànica deixa un marge considerable a les Comunitats Autònomes perquè decretin part del seu desplegament i vull suposar, doncs, que la Generalitat sigui coherent amb l’esperit del Pacte Nacional per l’Educació que se signà majoritàriament a Catalunya ara fa uns mesos per moltes entitats i organitzacions del sector educatiu. La intenció del Departament d’Educació de la Generalitat és aprovar a Catalunya una llei educativa pròpia. Amb tanta norma jurídica em pregunto si quedarà prou marge a les escoles per fer allò que s’espera que facin: preparar l’alumnat de tota edat, procedència i condició perquè siguin uns ciutadans ben instruïts, adequadament formats i informats i sobretot lliures, sense deixar de ser responsables.
A mi m’agradaria que l’administració educativa definís un marc bàsic d’actuació, amb una base legal comuna per a tot tipus de centres educatius i que oferís models orientatius de gestió i organització educatives. Lògicament, pot promoure també tot tipus d’iniciatives i propostes a les quals s’hi ha de poder acollir els diversos centres. El projecte educatiu de cada escola es podria ajustar a l’esmentada norma comuna i podrien establir-se uns controls de qualitat acurats per part de la inspecció d’educació. A partir d’aquestes premisses, l’autonomia de cada col·legi hauria de recolzar en el seu propi pla d’acció directiva, aprovat pels corresponents representants de la seva respectiva comunitat educativa. Les escoles com la nostra i altres de creades per la iniciativa social tenen a més un caràcter propi o ideari –conegut i compartit pels pares, professors i alumnes- que aporta especificitat al model i amplia l’oferta del servei educatiu que ha de ser necessàriament plural.
A banda d’aquests eixos de tipus general, a les famílies els interessa més conèixer aspectes més concrets de casa nostra com els que enuncio tot seguit: a Terraferma és pràcticament inexistent l’abandonament prematur dels estudis obligatoris (fracàs escolar) gràcies a factors com la tutoria personal o el fet que siguem una escola amb educació diferenciada (només tenim nens i nois). Un exemple: nosaltres busquem l’èxit en la consecució d’uns objectius bàsics i comuns per a tot l’alumnat en cadascuna de les matèries d’un determinat curs i plantegem uns altres objectius adaptats al ritme d’aprenentatge de cada alumne. Les futures aules virtuals (plataforma e-learning, de propera implantació) hi ajudaran força. Un segon àmbit té a veure amb l’oferta educativa. Tothom sap que a Primària (6 a 12 anys) sempre hem tingut sis hores de classe diàries, a més de l’esbarjo i de l’hora de dinar: són les conegudes activitats complementàries (ara etiquetades de sisena hora a la pública) i que sempre han tingut a la nostra escola un perfil acadèmic, de reforç o d’ampliació del previst pel currículum oficial (més anglès, més llengua, més tecnologies de la informació i de la comunicació). No tenim cap complex a admetre que tenim tendència a no posar èmfasi en la part lúdica i recreativa sinó en l’assoliment d’objectius d’aprenentatge concrets i en l’ús de destreses comunicatives i hàbits de treball i tècniques d’estudi incardinades en cada assignatura. L’oci té un camp molt més apropiat: la família, el club, la colla d’amics, el barri...)
Per últim, voldria apuntar una idea al voltant de l’”excel·lència educativa”. A Terraferma estem implantant progressivament el model europeu de qualitat (EFQM) i tenim en l’avaluació interna un dels nostres puntals de millora contínua. Però hi ha un altre aspecte del qual ens en podem sentir força satisfets: em refereixo a la relació pares i mares-escola. Com diu Josep Maria Espinàs: “seria negatiu per a la maduresa del fill-alumne que la família fos massa escolar i que l’escola fos massa familiar”. (El Periódico, 15.04.06). Ben segur que la clau és a trobar la necessària complementarietat en els rols que toca exercir a cadascú ja que els mètodes educatius dels pares no tenen perquè ser els mateixos que els dels professors ni els mestres han de fer de pares. Quan els uns i els altres respecten la seva respectiva zona d’autonomia i comparteixen el model educatiu pel qual han optat tot rutlla bé. Gràcies a aquesta actitud, els nostres alumnes aprenen a resoldre els seus propis problemes i a ser conseqüents amb les seves actuacions. Quan aquests assumeixen la responsabilitat de les seves decisions estem fomentant la seva autonomia i els estem capacitant per fer front a les adversitats de la vida, les quals també un dia apareixen sense previ avís. Encarar les relacions de convivència des d’aquesta perspectiva ens està donant molt bons resultats. Saber que comptem amb el suport de l’associació de pares i els matrimonis encarregats de cada curs és una garantia que fa de Terraferma una escola singular.
A mi m’agradaria que l’administració educativa definís un marc bàsic d’actuació, amb una base legal comuna per a tot tipus de centres educatius i que oferís models orientatius de gestió i organització educatives. Lògicament, pot promoure també tot tipus d’iniciatives i propostes a les quals s’hi ha de poder acollir els diversos centres. El projecte educatiu de cada escola es podria ajustar a l’esmentada norma comuna i podrien establir-se uns controls de qualitat acurats per part de la inspecció d’educació. A partir d’aquestes premisses, l’autonomia de cada col·legi hauria de recolzar en el seu propi pla d’acció directiva, aprovat pels corresponents representants de la seva respectiva comunitat educativa. Les escoles com la nostra i altres de creades per la iniciativa social tenen a més un caràcter propi o ideari –conegut i compartit pels pares, professors i alumnes- que aporta especificitat al model i amplia l’oferta del servei educatiu que ha de ser necessàriament plural.
A banda d’aquests eixos de tipus general, a les famílies els interessa més conèixer aspectes més concrets de casa nostra com els que enuncio tot seguit: a Terraferma és pràcticament inexistent l’abandonament prematur dels estudis obligatoris (fracàs escolar) gràcies a factors com la tutoria personal o el fet que siguem una escola amb educació diferenciada (només tenim nens i nois). Un exemple: nosaltres busquem l’èxit en la consecució d’uns objectius bàsics i comuns per a tot l’alumnat en cadascuna de les matèries d’un determinat curs i plantegem uns altres objectius adaptats al ritme d’aprenentatge de cada alumne. Les futures aules virtuals (plataforma e-learning, de propera implantació) hi ajudaran força. Un segon àmbit té a veure amb l’oferta educativa. Tothom sap que a Primària (6 a 12 anys) sempre hem tingut sis hores de classe diàries, a més de l’esbarjo i de l’hora de dinar: són les conegudes activitats complementàries (ara etiquetades de sisena hora a la pública) i que sempre han tingut a la nostra escola un perfil acadèmic, de reforç o d’ampliació del previst pel currículum oficial (més anglès, més llengua, més tecnologies de la informació i de la comunicació). No tenim cap complex a admetre que tenim tendència a no posar èmfasi en la part lúdica i recreativa sinó en l’assoliment d’objectius d’aprenentatge concrets i en l’ús de destreses comunicatives i hàbits de treball i tècniques d’estudi incardinades en cada assignatura. L’oci té un camp molt més apropiat: la família, el club, la colla d’amics, el barri...)
Per últim, voldria apuntar una idea al voltant de l’”excel·lència educativa”. A Terraferma estem implantant progressivament el model europeu de qualitat (EFQM) i tenim en l’avaluació interna un dels nostres puntals de millora contínua. Però hi ha un altre aspecte del qual ens en podem sentir força satisfets: em refereixo a la relació pares i mares-escola. Com diu Josep Maria Espinàs: “seria negatiu per a la maduresa del fill-alumne que la família fos massa escolar i que l’escola fos massa familiar”. (El Periódico, 15.04.06). Ben segur que la clau és a trobar la necessària complementarietat en els rols que toca exercir a cadascú ja que els mètodes educatius dels pares no tenen perquè ser els mateixos que els dels professors ni els mestres han de fer de pares. Quan els uns i els altres respecten la seva respectiva zona d’autonomia i comparteixen el model educatiu pel qual han optat tot rutlla bé. Gràcies a aquesta actitud, els nostres alumnes aprenen a resoldre els seus propis problemes i a ser conseqüents amb les seves actuacions. Quan aquests assumeixen la responsabilitat de les seves decisions estem fomentant la seva autonomia i els estem capacitant per fer front a les adversitats de la vida, les quals també un dia apareixen sense previ avís. Encarar les relacions de convivència des d’aquesta perspectiva ens està donant molt bons resultats. Saber que comptem amb el suport de l’associació de pares i els matrimonis encarregats de cada curs és una garantia que fa de Terraferma una escola singular.
Comentaris