29 de desembre de 2010

Impostos i transparència

Acabo de llegir a El País d’avui que l’aplicació informàtica ¿Dónde van mis impuestos? permet veure de manera gràfica la distribució del diner públic entre les diverses partides de despesa pressupostària. L’informàtic a qui es deu l’aplicació és David Cabo i és una iniciativa de Pro Bono Público. Trobo que es tracta d’una molt bona idea per millorar la transparència de l’Administració ja que, en temps de crisi com els actuals, els contribuents ens interessem més per l’ús que els nostres governants fan dels diners de tots. Evidentment, no resol tots els dubtes però permet correlacionar dades i, sobretot, disposar d’informació que permet apropar la política a la ciutadania. Una bona idea, des del meu punt de vista, per al nou govern de la Generalitat quan hagi passat el temps mínim de rodatge dels respectius departaments i pugui elaborar un pressupost que porti la seva firma i no sigui una herència del govern tripartit, com ho serà el de 2011.

23 de desembre de 2010

El Parlament fa president Mas

Artur Mas acaba de convertir-se en el 129è president de la Generalitat de Catalunya amb els vots de CiU i l’abstenció dels diputats del PSC. Celebro que els socialistes hagin fet un acte de responsabilitat política facilitant la investidura d’Artur Mas i trobo encertat també que no sigui un acord d’estabilitat parlamentària perquè permetrà a CiU mantenir els seus postulats clau del seu programa de govern i buscar aliances polièdriques quan calgui. El president del grup parlamentari socialista, Joaquim Nadal, ha dit que “han llegit els resultats electorals” i que els mou “el sentit de país”. El PP i ERC han perdut l’oportunitat de prioritzar la continuïtat institucional sense que això els suposés deixar d’exercir com a oposició. Cadascú, doncs, fa el seu paper i la nova estructura de govern podrà posar-se a treballar sense més demora en els propers dies i setmanes. Ja en teníem ganes tots plegats. Portem massa mesos en “stand-by” i no podem perdre més temps. Nou any, nou govern. Moltes felicitats president Mas i Molt Bones Festes de Nadal a tots! 

15 de desembre de 2010

Nadal 2.0

Un amic m'ha invitat a veure el video que adjunto. M'ha fet molta gràcia de pensar com podia haver estat la cosa en l'actualitat.


12 de desembre de 2010

PISA un altre cop

Des de fa uns dies, disposem d’un nou informe del ja famós Programa PISA (Programme for International Student Assessment). Cada tres anys s’avalua el rendiment escolar dels joves de 15 anys de diferents països i és l’OCDE la responsable de coordinar la seva aplicació en els 67 països que hi han participat en aquesta ocasió (els 33 que són membres de l'OCDE i 34 països associats més).

Els mitjans de comunicació hi van dir la seva l’endemà mateix de fer-se públic i gairebé tots varen optar per centrar la notícia en el rànquing de resultats per països i per comunitats autònomes. No cal dir que la interpretació dels resultats era coherent amb els interessos de cada emissor i això justifica el contingut de les rodes de premsa tant del Ministeri d’Educació del govern de l’Estat com la del conseller d’educació en funcions del govern català. Tots dos es mostraven optimistes amb els resultats, però els titulars dels diaris no eren tan positius. En què quedem, doncs?

Aquesta avaluació ofereix resultats globals i nivells de rendiment sobre tres àmbits: comprensió lectora, matemàtiques i ciències. També avalua l'equitat del sistema educatiu i permet l’anàlisi de les tendències des de l'any 2000. No s’avaluen continguts, això ja es fa de manera ordinària en els centres educatius; sinó algunes competències aplicades a la vida diària que se suposa que ha de tenir assolides l’alumnat de 15 anys. En l’edició de 2009, l’àmbit prioritari era la comprensió lectora, com ja va ser-ho l’any 2000, ja que es tracta d’una avaluació cíclica.

Els resultats es presenten en una escala de puntuació que té una mitjana propera als 500 punts. La taula següent ens permet comparar els resultats de totes les edicions i cal recordar que l’any 2000 els resultats de Catalunya estaven inclosos en els de l’Estat i no estaven alliberarats.



ESP 2000
CAT 2003
CAT 2006
CAT 2009
Comprensió lectora
493
483
477
498
Matemàtiques
476
494
488
496
Ciències
491
502
491
497


Analitzat de manera superficial, és cert que podem afirmar que els resultats milloren, però si contextualitzem aquestes dades amb les de l’informe general veurem que més o menys som on érem fa deu anys. Acceptem-ho: ens hem instal•lat en la mediocritat. Això sí: som més equitatius; però només tenim un 3% d’alumnes en la franja de l’excel•lència. Queda, doncs, molt camí per fer. O no. Si ja ens van bé aquests resultats vol dir que no tenim intenció de promoure grans canvis i aleshores, per què participem a l’avaluació PISA? Quedi dit que tampoc no sóc partidari d’emular els països capdavanters al rànquing. Què té a veure Catalunya amb Xangai o amb Corea?

L’objectiu de PISA és detectar factors d’èxit o de fracàs educatiu en cada país per tal que els seus responsables prenguin les mesures oportunes per a la millora de la qualitat. Així doncs, penso que el que cal fer és analitzar detingudament l’informe, correlacionar les dades que ens ofereix i prendre decisions concretes que també siguin avaluables per tal de saber si són encertades o no i ser conseqüents. El panorama no és homogeni i les solucions als problemes tampoc no es poden resoldre amb quatre receptes burocratitzades vàlides per a tots. De moment, el que podríem fer en cada centre és analitzar els resultats que ens proporcionen les avaluacions diagnòstiques de 5è de primària i de 3r de secundària, les censals de sisè de primària i de quart de secundària, les avaluacions ordinàries trimestrals, els resultats de la selectivitat i de PISA i extraure’n alguns punts de millora a la llum del projecte educatiu de cada centre docent en concret. La cultura de l’avaluació també és això i hem d’evitar el risc de caure en una inflació d’informacions avaluatives descontextualitzades que podrien acabar desmoralitzant els professionals de la docència. I això no seria solament un problema afegit sinó un desastre per al sistema educatiu en el seu conjunt.


4 de desembre de 2010

Tesi doctoral sobre avaluació del professorat

El passat dia 2 de desembre vaig defensar la meva tesi doctoral “Proposta d’instrument polièdric per a l’avaluació de la funció docent del professorat de secundària” a la Sala de Graus de la Universitat Internacional de Catalunya. El treball ha estat dirigit pel Dr. Albert Arbós i codirigit per la Dra. Mireia Tintoré. Va presidir el tribunal el Dr. Jaume Sarramona i varen actuar de vocal i de secretari el Dr. Joaquim Pèlach i el Dr. Antoni Arasanz, respectivament. La tesi va obtenir la qualificació d’Excel•lent “cum laude”, per unanimitat.

L’aportació principal d’aquesta tesi doctoral consisteix en un instrument polièdric per a l’avaluació de la funció docent del professorat de secundària basada en indicadors agrupats en quinze àmbits diferents, que poden ser relacionats amb unes determinades competències professionals de la docència. D’acord amb l’objectiu de la recerca, l’instrument ha estat validat pel sistema de judici d’experts i se n’ha dut a terme diverses proves pilot. Es tracta d’una investigació avaluativa aplicada que permet obtenir informació rellevant per facilitar la presa de decisions, tant de tipus formatiu (reflexió crítica de la pròpia pràctica docent) com de tipus sumatiu (rendició de comptes). L’instrument es pot aplicar en la modalitat d’avaluació interna i contempla l’autoavaluació (el propi professor): portafolis i autoinforme; i l’heteroavaluació (parell acadèmic i directiu): observació de classes i entrevista. Aquests instruments poden ser útils per a la gestió de la millora de la qualitat educativa, considerada en el context del projecte educatiu de cadascun dels centres que l’apliquin.

Es pot consultar al portal Tesis Doctorals en Xarxa (TDX), un repositori cooperatiu que conté, en format digital, tesis doctorals llegides a les universitats de Catalunya i d'altres comunitats autònomes.

Si punxeu aquí podreu veure una adaptació de la V de Gowin per a aquesta tesi.

12 de novembre de 2010

"Ni, ni" subvencionats

M'han fet arribar aquesta carta de disculpa al President Montilla i no m'he pogut estar de compartir-la.


Molt Honorable President Montilla,

M'he assabentat que ha destinat 20.000.000 d'euros perquè 5000 joves que ni estudien ni treballen puguin rebre una ajuda i un contracte de treball. Jo, que sóc conscient que des del govern només s'impulsen mesures destinades a la millora de la societat, i que fins i tot s'han vist obligats a emetre deute públic per sufragar aquesta despesa, no puc evitar sentir-me un ésser menyspreable per aquesta societat i gens mereixedor de cap ajuda. És per això que m'agradaria demanar-li disculpes.

Sé que durant la meva curta vida he comès molts errors. Lamento no haver abandonat la meva etapa d'educació obligatòria, lamento no haver pertorbat el funcionament de les classes ni haver desautoritzat o maltractat un professor; per no parlar de l'execrable formació en idiomes en horari extraescolar. Li demano perdó per haver-me esforçat a treure bones qualificacions, per voler ser emprenedor i sobretot per haver decidit estudiar a la universitat.

Però aquests, president, no són els meus únics pecats. Des dels 16 anys que he anat treballant durant les meves vacances i caps de setmana. Fent des de recepcionista, a auxiliar administratiu fins a entrenador esportiu. Ho sé, és imperdonable.

També vull aprofitar l'avinentesa per demanar-li disculpes de part dels meus pares. Em fa fins i tot certa vergonya confessar-ho; però els dos s'aixequen a les 7 del matí per anar a treballar i ...sí; tenen una hipoteca. Gràcies a Déu, per pal•liar aquest comportament indigne, sé que mai tindré dret a una beca universitària: això m'alleuja la consciència.

Té tot el meu suport per acabar d'eradicar valors com l'esforç, el sacrifici i l'excel•lència. Al cap i a la fi, vostè i la seva trajectòria formativa, són un exemple a seguir per mi i per tots els joves que ara subvencionarà. Fixi's amb la quantitat de joves amb dobles llicenciatures que engruixen aquest 40% d'atur juvenil: quins ignorants!!

Jo ja sé que sóc un cas perdut, però mantingui l'esperança perquè a la nova generació que puja no l'haurà d'ajudar tant; s'estalviarà tot el que es deixin de gastar en els baratíssims llibres de text.

Cordialment,

Joan Güell

P.D. Prego que disculpi el fet d'haver après a escriure sense faltes d'ortografia.

7 de novembre de 2010

Benet XVI a Barcelona. Punt i seguit.

Des d’avui, la ciutat de Barcelona compta amb una nova basílica: la Sagrada Família. Aquesta és l’herència de Gaudí que el Sant Pare ha volgut coronar amb la dedicació d’aquest temple català. I aquesta és realment la bona notícia: a partir d’ara, una nova església oferirà a la catolicitat i a la ciutadania en general una síntesi entre arquitectura, art i natura amb una visió clarament oberta a la transcendència. Quedaran enrere les veus estridents dels contraris a la visita, mobilitzats per la seva peculiar manera d’entendre que les persones que no pensen com ells també som lliures de manifestar públicament la nostra religiositat. Aquest és un laïcisme militant que viu de les subvencions públiques que també surten, entre d’altres, dels impostos dels qui ens declarem catòlics. Un soroll amplificat per un determinat tipus de periodisme que eleva a categoria allò que sociològicament és només una anècdota.

Aquestes setmanes que han precedit la visita m’ha cridat l’atenció la singular obsessió pel seu cost. De sobte, ens preocupem per la despesa pública dels events que tenen lloc a la ciutat; més ben dit, per alguns events. En canvi, seria interminable el llistat d’institucions, fundacions, col•lectius, publicacions, etc. que reben diners públics i que no semblen despertar cap tipus d’interès a les empreses informatives i als professionals del periodisme. Fins i tot queda en total opacitat l’ús que alguns d’aquests destinataris fan dels fons públics que reben i dubto que reverteixin en la mateixa societat que els aglutina.

Penso que Catalunya ha estat a l’alçada de les circumstàncies i els més de 60.000 assistents també. Que s’hagin acreditat més de 300 mitjans de comunicació, dels quals més d’un centenar eren estrangers, dóna una certa idea de la magnitud de la visita. Per als amants de les xifres, els diversos actes i la cerimònia principal han estat coberts per més de 2000 periodistes. Convé recordar ara que el seu recorregut en papamòbil pels carrers de la ciutat, segons l’Ajuntament, ha estat seguit per 250.000 persones. No és el més important, però no costa res deixar-ne constància en una societat com la nostra tan donada a comptar el nombre d’assistents a tot tipus d’actes.

La laïcitat que reclama una part de la ciutadania del nostre país ha de ser compatible amb la vivència pública de la fe per part dels creients. Una no ha d’excloure l’altra i el diàleg ha de presidir la convivència pacífica en un marc de llibertat. Per això vivim en un país plural en el qual els qui professem la fe catòlica també som subjectes de drets. En aquest sentit, de l’homilia pronunciada pel Papa m’agrada destacar un missatge polític: "L'Església advoca per adequades mesures econòmiques i socials perquè la dona trobi a la llar i a la feina la seva plena realització", ha dit Benet XVI, "i perquè l'home i la dona que contrauen matrimoni i formen una família siguin decididament recolzats per l'Estat". També ha dit que la natalitat sigui "dignificada, valorada i recolzada jurídica, social i legislativament". Ara que estem en campanya electoral, podríem revisar els programes electorals dels diversos partits polítics i veure què ens ofereixen.

Annex: M'ha agradat força l'article de Salvador Cardús a l'Avui d'avui.

11 d’octubre de 2010

Ni un cèntim al calaix

La notícia que el departament del conseller Castells posarà a la venda bons a mil euros per tal que els particulars puguin ajudar a pagar els deutes de la Generalitat no és cap bona notícia. La consellera d'Acció Social i Ciutadania, Carme Capdevila, que ha exercit de portaveu del Consell Executiu, ha dit que l'emissió de deute públic per part del Govern es farà "dins de la més estricta normalitat". Quina normalitat, consellera? La crisi econòmica no es pot convertir sempre en l’argument principal per justificar els excessos dels governants. No sóc economista i no hi entenc gaire però a mi no em va semblar cap bona notícia, sinó tot el contrari. I el president Montilla, com sempre, ni una paraula. Recorden a un Iceta pletòric quan ens anunciava que s’havia arribat a un acord de finançament “estratosfèric” per a Catalunya? Per què no explica ara com pot ser que s’hagin eixugat aquells diners? Vol dir això que ja no hi ha ningú que es fiï d’aquest Govern?

Els assessors de Montilla li devien fer prendre la decisió de convocar les eleccions com més tard millor tot pensant que qui dia passa any empeny. Per què calia esperar tant, President? Imaginis que vostè guanya les eleccions (és un dir, perquè ja no les va guanyar pas fa quatre anys!) i que ha de formar govern. No era millor firmar la dissolució del Parlament com més aviat millor i refer un govern més idoni per fer front als nous reptes de la nostra societat? O és que ja li va bé l’equip de la tricoalició? Li reconec que no voldria estar al seu lloc perquè no ho té fàcil vostè i els vents no bufen a favor seu. No se li fa costa amunt tanta demora? No ho entén que no podem continuar perdent el temps? I ja posats a preguntar –retòricament, és clar- què hi ha d’anar a fer demà a Madrid després de la plantofada que vàrem rebre amb la sentència contra l’Estatut? Quina “hispanidad” ha de celebrar vostè? És per allò que el PSC no és el PSOE?

Falta un mes per a l’inici oficial de la campanya electoral. Artur Mas està fent, al meu entendre, una bona precampanya (tot i la relliscada de Felip Puig amb l’aeroport lleidatà). S’explica bé, no fa promeses populistes ni irreals i inspira confiança. Però encara hi ha pista per recórrer. Si governa, com esperem un bon grapat de ciutadans, li tocarà fer el paper de Doctor No tal com afirma en un bon article a La Vanguàrdia d’avui Francesc-Marc Álvaro. I ho haurà d’explicar amb una bona didàctica i amb no menys psicologia perquè els candidats ens tenen acostumats a prometre’ns duros a quatre pessetes i al cap d’uns mesos ja ningú no recorda què ens van dir ni els ho reclamem nosaltres. Som així: ens agrada fer cartes als Reis i seguir creient que existeixen. Sigui com sigui, trobo bé que no ens enganyi amb falses promeses i que sigui clar, però tampoc no cal que ens ho expliqui tot. Ja ho farà quan sigui el moment. Mentrestant, el tripartit per si sol ja ens té ocupats amb els seus numerets.

4 d’octubre de 2010

Amb el permís d'en Boada

Mireu si n’és de plural la nostra societat que fins i tot un alt càrrec del govern català va abandonar la seva feina i se’n va anar a Girona a encapçalar una manifestació! Fa “progre” anar darrere d’una pancarta contra la política d’un partit amb el qual s’hi està en coalició a la Generalitat! Diu el senyor Boada que ell no té competències en matèria de seguretat ciutadana i que els aldarulls dels mal anomenats antisistema no són cosa seva, que ja hi havia en Saura al peu del canó! Resultat final: mitja ciutat potes enlaire. Es veu que els barcelonins “són singulars perquè són plurals”, com deia un eslògan de la pro-socialista Com Ràdio. Però la imatge d’un automòbil de la Guàrdia Urbana en flames, aparadors desmantellats, contenidors en flames, etc. no queda circumscrit a la ciutat comtal sinó que mig món l’associa a Catalunya i la notícia va passar al davant de la que teòricament havia d’obrir un telenotícies en serveis mínims: la vaga del 29-S que volia esdevenir general.

Els sociòlegs fan ús del cromatisme per justificar com és de negre el futur d’aquests joves que no donen la cara i que cada cop que en tenen l’ocasió surten al carrer i no expressen la seva opinió sinó que literalment el que fan és delinquir. I, com li he llegit a Xavier Sardà, no cal que okupin cap edifici perquè tenen permanentment okupada la casa dels seus pares, als quals planyo perquè segurament molts d’ells no mereixen haver de gestionar una tan mala herència que els ha llegat el “sistema”. Cal recordar, però, un cop i un altre, que són milers els i les joves que malden per fer-se un espai en aquesta societat nostra tan mal governada per un socialisme que li riu la gràcia al pitjor president de govern de la democràcia. Són els altres joves: els que estudien i s’esforcen per sortir ben preparats, per poder aportar quelcom de positiu al seu país, que prefereixen creure que el futur és possible i que la “cultura del totxo” ha de quedar definitivament enterrada.

Ens queda encara un mes perquè comenci oficialment la campanya electoral. L’esgotament de l’electorat pot arribar a ser mortal de necessitat i els directors de campanya hauran d’esprémer-se el cervell per penetrar les ments i les voluntats dels electors cap a la seva causa. El senyor Boada sap que si les enquestes acaben coincidint amb la realitat la seva excursió pel Govern català haurà arribat al final del trajecte. Per això prefereix anar a fer-se la foto amb els seus i evitar perdre-hi bous i esquelles. I que consti que ha estat el mateix president de la Generalitat qui considera que el secretari general d’Interior “no va fer bé” d’anar a la manifestació, segons ell mateix ha declarat a TV3, però que això no és motiu per cessar-lo. Perquè no pot fer-ho, president. I perquè al gironí el que vostè faci li preocupa poquíssim hores d’ara.

Hem assistit una vegada més a l’espectacle de la descoordinació de les institucions i dels seus responsables. Polítics, jutges i policia han fet un paper molt pobre. I així anem generant desafecció cap als que també haurien de ser els nostres interessos. Perquè l’ordre públic no és una qüestió de dretes o d’esquerres; és un exercici de garantia de les llibertats i de sentir-se segur als carrers, a les ciutats i al país. Em costa de creure que fins d’aquí a tres mesos res no canviarà. Paciència!

25 de setembre de 2010

L’avaluació dels centres educatius autònoms

El passat mes d’agost el Govern català va aprovar el Decret 102/2010, de 3 d'agost, d'autonomia dels centres educatius. Com gairebé totes les normes que dicta l’Administració, aquesta també està generant no poca polèmica. El concepte d’autonomia aplicat als centres escolars no té un significat unívoc i per tant, cadascú en fa la interpretació que el seu criteri i lliure albir li donen a entendre. El tema ve de lluny.

Als anys vuitanta la política educativa era fortament centralitzada, amb un currículum dissenyat per experts, sovint allunyats de les aules, que calia executar de manera uniforme en tots els centres educatius. Cap als noranta es va posar els centres docents com a nucli d’una nova estructuració organitzativa basada en un control descentralitzat. És una època de delegació de competències en instàncies més locals del sistema educatiu. Paral•lelament, però, pren força arreu el concepte de l’assoliment de resultats basats en estàndards per part dels alumnes, que a casa nostra ha tingut un ressò mediàtic notable amb la publicació dels resultats de les proves PISA, les proves de sisè o les avaluacions de diagnòstic del Ministeri d’Educació. Es tractava d’un primer grau de descentralització organitzativa acompanyada d’una nova recentralització dels objectius i competències que tot l’alumnat havia d’assolir.

L’avaluació del sistema ens ha facilitat informació abundant que no tothom ha interpretat de la mateixa manera i que molts cops l’únic que ha aconseguit és incidir més encara en el desprestigi de l’educació. Ens trobem ara en el desenvolupament del que preveu la Llei Orgànica d’Educació de 2006 i la Llei Catalana d’Educació de 2009: l’aprovació de normes legals que tenen com a element nuclear l’opció decidida perquè sigui en l'àmbit del centre i de la seva direcció on se situï el nucli de la presa de decisions. Amb totes les seves febleses i oportunitats. Amb la il•lusió dels més innovadors i amb les precaucions dels més conservadors. Amb la possibilitat d’introduir dinàmiques pròpies dels àmbits mercantils i empresarials i d’orientació als usuaris/clients però també amb la facilitació d’implementar dinàmiques de canvi i d’innovació.

Un centre educatiu d’aquestes característiques no pot ser compatible amb la capacitat desmesurada de generació de normativa per part de l’Administració. Ni totes les escoles, col•legis i instituts han de rebre els mateixos recursos ni han de comptar amb plantilles estandarditzades de professorat i altres professionals de suport a l’educació. Si el centre escolar esdevé un lloc estratègic per al canvi i l’objectiu és la millora dels aprenentatges per part dels alumnes en un context en què el control burocràtic ha quedat enrere, els elements clau a considerar són, des del meu punt de vista, una direcció professional, amb lideratge pedagògic i amb capacitat de prendre les decisions oportunes; una atenció preferent pel que passa a les aules en l’exercici de l’acció docent, centrant-nos en els processos d’ensenyament i d’aprenentatge en particular; i en una avaluació sistemàtica dels agents que intervenen en tot el procés; en especial, de la funció docent del professorat. Amb totes les garanties que calgui, òbviament.

L’exercici de les tasques directives ha deixat de ser vertical i el que fa falta ara és millorar la cohesió de l’equip docent tot fent una aposta per un lideratge compartit que tindrà com a referència el projecte educatiu, concretat en un projecte de direcció o en un pla estratègic que servirà de guia en tot el procés. Aquesta autonomia basada en la responsabilitat i la transparència de propòsits i d’accions, ha d’anar aparellada amb una política de retiment de comptes. Caldrà, doncs, que els plans d’avaluació –interna i externa- comptin amb uns indicadors clars i definits que ens proporcionin informació rellevant que faciliti la millora de la qualitat dels aprenentatges dels alumnes, de la pràctica docent, del centre escolar i, per extensió del sistema educatiu en el seu conjunt.

23 d’agost de 2010

Preparem la tornada a l'escola

Demà, dia 24 d’agost, la meva escola torna a obrir les portes després de les vacances d’estiu. La tornada és escalonada, com ja va ser-ho la sortida: primer ho fem les persones d’administració, serveis i direcció; el dia 1 de setembre, el professorat; i el dia 7 els alumnes. A Catalunya un milió d’alumnes de nivell no universitari té les seves famílies fent el compte enrere. Pot passar, però, que –sense voler- anem transmeten als fills una sèrie de missatges que poden convertir un centre educatiu en la causa de l’anomenat estrès postvacacional. De fet, el professorat necessitarà un parell de setmanes per crear un clima d’aula adequat per a la tasca que li és pròpia: aconseguir que els seus alumnes assoleixin els objectius previstos, les competències, els continguts, els hàbits...

Aquesta situació es pot anar preparant amb naturalitat si es van reajustant els horaris que el temps de vacances tendeix a relaxar; per exemple l’hora d’anar a dormir, de llevar-se, dels àpats. Es pot anar animant els estudiants a viure en positiu el repte de fer un nou curs, de retrobar-se amb les seves amistats i coneguts. Es poden evitar també les frases amenaça referides a la dificultat del curs que començarà, la manera de ser d’aquell mestre, d’aquella altra professora, que si el nivell, que si cal portar la feina al dia... Ja hi haurà temps de dosificar i de personalitzar tots aquests consells!

Per la seva banda, alguns diaris ja han recuperat els titulars propis d’aquests dies: “les famílies pagaran tants euros per tornar a l’escola” o “el cost és el doble de car si s’estudia en un centre concertat”. Es veu que és el moment de posar preu a les coses i, per tant, juntament amb el cost dels llibres i el material didàctic, els periodistes podrien recordar ara quan fan pagar per una PlayStation, una Wii, l’iPhone o qualsevol telèfon mòbil. La batalla dialèctica pels uniformes ha minvat força perquè tothom sap que no és precisament més car que la roba habitual. Pel que fa a la roba esportiva, ens trobem amb el mateix cas ja que tothom n’ha d’acabar comprant d’una manera o altra. Uns amics em deien que el que els costava tot plegat ho dividien per deu mesos i el prorrateig els ajudava a pair el cop. Tot són tècniques!

En definitiva, tenim quinze dies, doncs, per estimular la part positiva de tornar a la rutina, la bona rutina: aquella que ens facilitarà l’ordre, trobar temps per fer el que s’hagi de fer, fer una comanda i que no ens diguin que no pot ser perquè no se sap qui està fent vacances... Un bon moment per fer reflexionar els fills (i les filles) sobre com fer un consum responsable: què cal renovar i què és útil encara: retoladors i quaderns, bosses d’esport, roba, etc. i per ajudar-los a viure hàbits positius com l’estalvi amb la reutilització de material escolar d’altres germans, per exemple.

10 d’agost de 2010

Espanya fracassa amb Catalunya

No és victimisme ni cap altre -isme que se li vulgui aplicar a la catalanitat. És, senzillament, denunciar una altra vegada la falta de capacitat crònica d’entendre cap cosa que no passi per un plantejament d’una Espanya uniformista, centralitzadora i monolítica. El nacionalista espanyol tipus és incapaç d’entendre la realitat perquè parteix del fet que els ciutadans de Catalunya no existeixen. Vaja, que no és pot ser espanyol sent només català o basc o navarrès. L’Estat plurinacional, pluricultural i plurilingüístic que podia haver estat ha mort d’inanició perquè els que estaven cridats a ser els seus defensors no han demostrat tenir la talla política requerida. Hi ha, potser, un pecat original en la configuració de l’estat de les autonomies: que moltes regions són només això, una descentralització administrativa i encara. Ni tenen la voluntat de funcionar com a país ni en volen sentir a parlar. A la millor es podria desmuntar i tot, aquest invent! En el fons, només les nacions històriques i potser no totes, haurien de comptar amb aquest estatus jurídic per anar caminant cap a un estat confederal com a alternativa al secessionisme, que potser donaria encaix jurídic al dret a l’autodeterminació dels pobles.

Al poder mediàtic i polític de Madrid els fa feredat admetre que hi ha mots com “país" o “nació” que poden ser aplicats a altres realitats diferents de l’Estat espanyol. Però les voluntats o els sentiments, malgrat la divisió política que tenim ara mateix a Catalunya, no es poden tòrcer a cop de lleis ni de sentències. No hi ha PSOE ni PP que puguin fer-hi res. Són ells mateixos, amb la nostra complicitat, els que ho han propiciat. Han fet miques el pacte constitucional fins al punt que la Constitució del consens ha deixat de ser vàlida per a molts ciutadans de Catalunya. Si una Carta Magna no facilita que Catalunya pugui ser Espanya sense renunciar a tenir el màxim autogovern possible, només ens queda dos camins: la independència o canviar la Llei de lleis. Malgrat tot, hi ha un element a considerar que no és menor: un percentatge elevat de ciutadans ni té en la seva agenda l’independentisme ni confia en l’anomenada classe política per conduir el govern de la “res publica”. Mala peça al teler, doncs! Entre altres coses, perquè s’acosten eleccions i serà difícil que els candidats encertin en els missatges que volem sentir perquè a la millor no coincideixen amb els que ens haurien de fer arribar.

Ha quedat demostrat que fer un nou Estatut no ha estat la millor idea possible. Del Parlament català en va sortir un projecte ajustat que el Congrés de diputats va retallar encara més. A més, es va ratificar mitjançant referèndum, pas que no han de fer altres comunitats autònomes. I, al final, el TC ha fet la seva feina, amb retard, sense consens, perdent-hi el poc prestigi que tenia, i ha retallat el text pertot arreu. Ningú no hi havia cregut mai en aquest Estatut i ara ens trobem en un atzucac en el pitjor dels moments: en el bell mig d’una crisi econòmica i social de la qual costarà de sortir, amb una crisi de confiança en les institucions i els seus dirigents; però també, amb unes notables oportunitats per endavant que cal saber aprofitar. El fet identitari és molt important, però cal resituar-lo i donar prioritat a fer possible que els emprenedors i els autònoms puguin fer la seva feina, que les empreses funcionin, que la recerca, la innovació i el desenvolupament siguin un motor de l’economia, que l’admnistració apliqui el principi de subsidiarietat i deixi de veure’ns com a fills petits o ciutadans menors d’edat, per posar només alguns exemples. 

7 d’agost de 2010

La selectivitat actual genera desequilibris

A mida que es van coneixent les assignacions i reassignacions dels estudiants que han superat les proves d’accés a la universitat aquest mes de juny passat, anem constatant que el REAL DECRETO 1892/2008, de 14 de noviembre, que regula les condicions per a accedir a les universitats publiques españoles, ha frustrat no poques il·lusions. La Reial Norma diu que la legislació anterior havia quedat obsoleta i que calia partir d’unes bases més adequades als nostres temps. Doncs no sembla que s’hagi aconseguit. Si el que es pretenia era regular “la normativa bàsica per a l’admissió dels i de les estudiants en els centres universitaris públics tot respectant els principis d’igualtat, mèrit i capacitat”, el legislador ha fracassat.

Una de les disfuncions és que moltes places de titulacions com infermeria o magisteri  han estat ocupades massivament per alumnes procedents de cicles formatius, tal com ha denunciat el sindicat d’estudiants AJEC. La desaparició de quotes de reserva de places per als estudiants de formació professional tampoc no els ha beneficiat a ells en alguns casos ja que les condicions d’accés no han estat les mateixes. On ha quedat la igualtat o el mèrit? Deixo de banda la capacitat perquè se m’enfadarien els de FP i haver fet un batxillerat tampoc no l’assegura necessàriament. I no crec que hagi faltat informació com denuncien alguns estudiants sinó que estem massa acostumats a pensar que els canvis són bons per si mateixos i fins que no topem amb la realitat no comencem a pensar amb els elements correctors.

Hi ha darrerament una mena de fal·lera per part dels governants per prioritzar la formació professional. Em sembla bé, però no que es faci posant traves als estudiants de batxillerat o menystenint la seva opció. El professorat del nivell preuniversitari ho haurem de tenir en compte per tal que el nostre alumnat no perdi oportunitats a l’hora de competir per triar una carrera. No em refereixo a baixar el nivell d’exigència, és clar. Però potser haurem de facilitar-los més les coses perquè no els passin la mà per la cara com si res. Haurem d’entrenar-los millor per saber sortir airosos d’aquesta cursa d’obstacles. I pel que fa a l’alumnat de cicles formatius, sóc partidari que facin també la mateixa selectivitat per tal que el sistema d’accés guanyi en equitat o tornar a reservar un percentatge de places per als qui han fet aquests estudis.

Deixo per a un altre dia comentar la qualitat de les proves, la seva fiabilitat o validesa i que, en un sistema educatiu de caire competencial com pel que s’ha apostat, es decideixi amb un sol examen el 40 % de la nota d’accés. 

18 de juliol de 2010

Tots contra Mas

Joan Puigcercós (ERC) reclama al líder de CiU que es posicioni sobre la seva estratègia de futur i la relació que cal tenir amb Espanya; Miquel Iceta també li exigeix que “surti de l’armari” (ironies de la vida)  i aclareixi si vol o no la independència; i la hiperactiva Sánchez-Camacho equipara CiU amb Esquerra. Xerrameca. Algun dels nostres polítics cauen sovint en la temptació de parlar per parlar per mirar de provocar un titular de premsa que caducarà en poques hores i que tindrà una utilitat limitadíssima, si és que acaba servint realment per a alguna cosa.

Tots sabem que la maquinària electoral ja fa mesos que rutlla i els estrategs de la propaganda política malden per penetrar en el terreny dels indecisos i decantar la balança al seu favor. Els contraris mai no els tindran, els seus ja els tenen (o això es pensen); és per això que van a trucar a la porta d’aquells que tant poden votar un partit com el seu adversari. De fet, com més participació s’assoleix en una convocatòria electoral més real és que els elegits representen el poble i no solament els que han anat a votar. És per això que trobo importantíssim anar-hi. Només cal pensar que el nombre de diputats del nostre Parlament és de 135 membres sigui quin sigui el nombre de persones que s’acostin a les urnes. Almenys diguem-hi alguna cosa. I ja sé que anar a votar és un exercici de participació democràtica molt justet. És qüestió de canviar les lleis. I això es fa als Parlaments.

Les eleccions de la tardor són importants, sí, però com totes. Aquest cop, l’interès afegit és que el model de govern tripartit que s’ocupa dels nostres interessos comuns trontolla, més enllà de la seva inestabilitat crònica. És per això que busquen les pessigolles a Mas i als seus: per amagar les seves pròpies debilitats i la seva minsa obra de govern dels darrers vuit anys. Ja no es pot culpar dels dèficits als governs Pujol; ara apunten cap al líder de l’oposició, que representa una clara alternativa de govern. La famosa alternança, recorden?

La sentència de l’Estatut és un tema nuclear, hi estic d’acord. Però no podem convertir aquesta qüestió en l’únic tema de l’agenda política. ERC hi està molt interessada en aquesta tàctica i converteix la independència en el seu leitmotiv principal perquè no en té gaires més. Per fer-nos-ho més visual, el Sr. Ridao i el seu grup podria fer les maletes i abandonar el Congrés dels Diputats, per exemple. Què hi fan allà? I espero que se m’entengui bé: procurar la independència és una opció legítima de qualsevol país i les persones que la prefereixen per davant de qualsevol altra mereixen tot el meu respecte. No cal armaris de cap tipus, doncs. A mi el que m’interessa saber és el full de ruta dels independentistes: no n’hi ha prou amb pancartes, eslògans i cridòries. Unes quantes preguntes sobre el tema són les clàssiques: què, qui, com, quan i per què? Amb concrecions.

Al meu entendre, passem massa hores discutint i poques treballant. Un país se supera a si mateix amb esforç, amb projectes creïbles que acaben sent una realitat, amb lideratges compartits sòlids, amb capacitat de generar il·lusió real, no virtual. CiU, la seva gent en general, i Mas en particular em mereix confiança. Sense fanatismes, perquè també sé veure els errors i els dèficits, que són, de lluny, molt menors que els dels adversaris. Tots ataquen Mas: bon senyal! Vol dir que anem bé. 

23 de juny de 2010

InnovaTAC: 1 pas +

Amb aquesta nova entrada, aquest blog celebra els seus primers 100 apunts

Actualment hi ha un debat sobre la conveniència que els tradicionals llibres de text siguin substituïts per ordinadors portàtils. El tret de sortida el va donar el govern de l’Estat amb el projecte “Escola 2.0” i tot seguit el Departament d’Educació de la Generalitat va presentar el pla 1x1 (un alumne, un ordinador). Com a eslògan està bé. Com a repte, també. Com a prioritat penso que no. I com a estratègia pedagògica és clar que no és l’única forma de transformar les tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC) en tecnologies de l’aprenentatge i del coneixement (TAC).

En poc temps hem fet el pas de tenir aules d’informàtica a disposar d’aules multimèdia, hem ampliat el parc tecnològic de les escoles: moltes aules disposen d’un canó de projecció i de pissarra digital, algunes d’elles interactives. La dotació de maquinari i de programari ha crescut força en els centres com també l’accés a Internet mitjançant cable i també per connexió Wi-Fi. La infraestructura és molt important però ho és encara més aconseguir que el fet d’apostar per aquest format comporti necessàriament la millora dels aprenentatges de l’alumnat. En aquest sentit, estic d’acord amb el creador de la UOC, Gabriel Ferrater, quan afirma: “El primer «leitmotiv» del professor no ha de ser ensenyar, sinó que l’estudiant aprengui”. Per aquest motiu aniria bé que cada equip docent seguís el seu propi pla, al seu ritme, sense presses però sense pauses. Ens hem de sentir compromesos amb la innovació sostinguda però hem d’avançar-nos també als nombrosos inconvenients tècnics i didàctics amb què s’estan trobant els centres educatius que ja ho estan fent segons el pla de la Generalitat: complexitat electrònica i de cablejat, augment del consum energètic i de les despeses de manteniment, dispersió de models d’ordinadors i de sistemes de treball, continguts digitals educatius encara insuficients, que les famílies hagin d’adquirir un miniordinador i fer-se càrrec del seu manteniment, etc.

Hi ha un pas previ, imprescindible: em refereixo a la formació pertinent del professorat perquè, com diu Ken Bain (1) : “El bon professor és expert a adaptar-se a noves situacions, nous estudiants i nous entorns”. Però cal saber què fem i, sobretot, per què fem el que fem. Gràcies a la connexió a Internet i fent ús d’una xarxa pròpia (una intranet), en molts llocs estem desenvolupant un programa educatiu que facilita la intercomunicació a tots els nivells: amb els pares i les mares, entre aquests i l’escola, amb els alumnes, amb el professorat ... La possibilitat d’obrir grups de treball online i de compartir la informació i el coneixement entre tots els centres educatius del país és ja una realitat amb un simple clic de ratolí, que cal seguir fent créixer.

Quedi clar, però, que “les TIC no són la causa de les innovacions, sinó l’instrument necessari per a dur a terme les transformacions perquè l’educació respongui a les demandes de la societat en xarxa” (David Duran (2)). La seva utilitat és innegable: les classes es poden preparar millor, es poden aconseguir continguts, gràfics o imatges més adequades i més actuals, s’incrementa la motivació de l’alumnat, etc., però el més important és que no podem deixar de guiar els nostres alumnes en aquest viatge a la construcció dels seus coneixements si no volem que hi malgastin un temps que convé esprémer al màxim. L’autonomia davant les pantalles és una competència que cal tutelar, la qual cosa vol dir que hauríem de seguir apostant perquè el professorat sigui el nucli de la classe i que les eines tecnològiques estiguin al seu servei i al d’un millor aprenentatge per part de l’alumnat. Si no fos així, no pagaria la pena seguir innovant en aquesta línia.

1 Ken Bain és vicerector de la Universitat de Montclair
2 David Duran pertany al Dpt. de Psicologia Bàsica, Evolutiva i de l’Educació de la UAB.

18 de juny de 2010

Concentració cívica

Els mitjans de comunicació li han dedicat un espai discret; TV3 i el 3cat24.cat, discretíssim. Ja saben com va això: criteris de professionalitat periodística! Res a dir. Execució de presos als EUA, ús d’Internet a les presons o que aquest estiu augmentarà la temperatura són titulars que mereixen passar per davant del fet que onze entitats hagin convocat mancomunadament una concentració a les portes de la Generalitat. Total, només representaven gairebé el 40% del sector de l’educació catalana. Insignificant! Potser és que l’acte fou massa cívic i calia anar més enllà per estimular "el professional" de TVC a posar-hi més interès. Perquè ja puc entendre que no hi havia consignes polítiques, és clar!



Trobo que el criteri de El Periódico de Catalunya digital és més nítid. I cal dir que l'edició en paper sí que li dedica un espai. Li treuen una notícia publicitària al conseller Maragall i una cosa tapa l’altra. És lògic: és el publicista de més tirada amb què compta el PSC. Però TV3...

15 de juny de 2010

Concentració de la concertada el 17 de juny

Fins ara el conseller protagonista de les vagues i manifestacions de l’ensenyament, sobretot públic, era el senyor Maragall. Aquesta setmana haurà de compartir la quota de pantalla amb el conseller Castells ja que tot el sector de l’ensenyament concertat ha estat convocat a una concentració el dijous, dia 17 d’aquest mes, a les 19.00 hores a la plaça de Sant Jaume. Són onze les entitats que fan la convocatòria però ja els avanço que el nombre d’assistents diferirà en funció de si fa el càlcul la guàrdia urbana o els convocants. El nombre, però, no hauria de ser el titular sinó la causa de la trobada en tan il•lustre plaça.

Com ja saben, el decret Castells de mesures d'ajust de la Generalitat, va més enllà del de Madrid (qui ho havia de dir!?) i, a més de retallar el sou dels funcionaris i altres treballadors d’empreses públiques, també vol que el professorat dels centres concertats participi de la tisorada. Els savis economistes del president Montilla s’agafen al complement d’analogia retributiva que havia d’equiparar el professorat que rep la seva nòmina –o part d’ella- per la via del pagament delegat, amb el del sector públic. Una presumpta igualació que mai no ha estat aconseguida perquè, com tothom sap, les condicions laborals d’uns i altres són diferents.

El ple del Parlament va convalidar el decret llei de mesures per reduir el dèficit amb els 70 vots del tripartit (PSC-CPC, ERC i ICV-EUiA) que, entre d’altres coses, comportarà que la classe mitjana pagui la falta de rigor pressupostari del govern socialista i associats. Em pregunto què se n’ha fet de l’acord de finançament “estratosfèric” com el va batejar el socialista Iceta. On són aquests diners? En què se’ls han gastat o potser és que ja no han arribat?

El fins avui encara respectat conseller Castells ha estat mal assessorat ja que l’escola concertada porta anys i panys oferint serveis educatius de qualitat a canvi d’un concert que resulta clarament insuficient i que força les famílies a fer aportacions voluntàries però necessàries per cobrir despeses. És que el govern català vol desestabilitzar el sector? O potser pretén que les entitats titulars facin pagar més les famílies? I per què se salta a la torera la negociació col•lectiva i menysté els sindicats? Massa preguntes sense resposta. I el conseller del ram, muts i a la gàbia. Per tant, mares, pares, professorat, sindicats i patronals tornarem a defensar públicament els drets a la llibertat i a una educació gratuïta i de qualitat per a tots fins als 18 anys.

8 de juny de 2010

Enèsim ball de xifres

“Més de 30.000 treballadors públics, pensionistes i estudiants, segons la Guàrdia Urbana, i 150.000, segons els sindicats, han participat aquest migdia en una manifestació...”

“El govern de la Generalitat estima que la vaga del sector públic convocada aquest dimarts ha tingut un seguiment d’entre un 13 i un 15% de mitjana a Catalunya. Les dades de l'executiu contrasten fortament amb les donades pels principals sindicats, CCOO i UGT, que han situat la xifra de seguiment de l'aturada en el 75 per cent.”

Qui ens enganya? Mai no he acabat d’entendre per què és tan difícil donar unes dades certes, reals, creïbles.

El tema de fons, però, és un altre i parlar del funcionariat és un assumpte delicat perquè és fàcil exagerar o quedar-se curt i de vegades ens quedem amb l’anècdota protagonitzada per la persona que ens ve al cap quan es comenta la jugada. A mi m’ha semblat interessant el reportatge que publica El País: Radiografía de los funcionarios en España


24 de maig de 2010

No anem bé

Llegeixo a 3cat24.cat que “el president de Castella-la Manxa, José María Barreda, ha anunciat la reducció del seu govern de les deu conselleries actuals a set i que també rebaixarà el nombre de fundacions, consorcis, empreses públiques i organismes autònoms de 93 a 40, amb un estalvi en despesa corrent en 100 milions d'euros.” Jo no hi entenc d’economia, però que un dirigent polític prengui mesures concretes i entenedores com aquesta, fa de bon sentir. El president del Govern espanyol podria emular el manxec i suprimir els ministeris de cultura, el d’igualtat i la vicepresidència tercera, per exemple. Resulta que les seves recents però massa tardanes mesures anticrisi són insuficients ja que el Fons Monetari Internacional ha tornat a demanar al govern del senyor Rodríguez que apliqui reformes profundes per accelerar la recuperació. Sóc optimista de mena però he de reconèixer que cada cop que sento parlar a aquest home no puc evitar que un neguit inexplicable recorri tot el meu cos. Aquest matí, quan anava a treballar, li he sentit un tall de veu a través de la ràdio de no sé quin míting de cap de setmana i encara no entenc per què cridava tant! M’ha recordat l’Esperanza Aguirre, a la qual també li agrada força això d’aixecar la veu quan té un micròfon al davant.

El que em preocupa és aquesta manera de governar tan emocional, tan de telenotícies. Ja ho saben: un titular avui, una declaració demà, una mentida, una promesa i així fins a les eleccions. Pobre Mas! Si aconsegueix governar Catalunya es trobarà amb el deute per habitant més gran de l’Estat (3.024 euros) i amb un deute públic d'aproximadament 22.604 milions d'euros, segons un informe d'EAE Business School sobre 'El deute públic a Espanya'. I, per acabar-ho d’adobar, els ajuntaments no podran fer front als múltiples serveis que han anat assumint, de vegades per responsabilitat i de vegades per populisme. A la millor, algunes de les prestacions que estan oferint les podrien retornar a l’Estat o a la Generalitat i a veure què passa perquè n’hi ha que són imprescindibles però moltes altres són completament innecessàries i ja toca anar arraconant la cultura de la subvenció a canvi de res. Moltes associacions s’ho hauran de fer mirar i, potser, algunes de les activitats que promouen hauran de passar a millor vida.

El guió de la pel•lícula ja el coneixen: es prenen decisions “que afecten la vida dels ciutadans” es fa “amb el sentit profund de responsabilitat” i prioritzant “l'interès del país per sobre dels interessos partidistes”. Endevini qui ho va dir! Vostè s’ho creu? No li sembla que potser ja toca que hi posem professionals al capdavant de la “res publica”? Una empresa en crisi, a qui contractaria com a gerent o com a conseller delegat? A ZP? Jo no. El problema és que tampoc no contractaria Rajoy. Caldrà anar a la cacera dels talents i fitxar-los o no ens en sortirem.

15 d’abril de 2010

Un model educatiu igualitari o meritocràtic?

L’any 2000, l’estratègia europea coneguda com a Agenda Lisboa tenia el repte de situar l’economia d’Europa com la més competitiva del món. Som al 2010 i el resultat ha estat un fracàs notable. El tema té relació amb el fet que aquest mes l’agenda política en matèria educativa té dos nous reptes: tancar un Pacte educatiu promogut pel ministre Gabilondo i que els ministres d’educació de la UE es posin d’acord en la manera de millorar el nivell de formació dels europeus. El pas següent serà que la Comissió Europea aprovi el proper mes de juny l’Estratègia 2020, amb la qual es pretén crear 15 milions de llocs de treball “altament qualificats”.

Des del Ministeri insisteixen que “la qualitat ha de ser igual a l’equitat més l’excel•lència i que el professorat ha de ser al centre d’un sistema educatiu més flexible, que ha de millorar els resultats”. Tots els discursos polítics coincideixen a considerar l’educació com l’epicentre del progrés econòmic i social. Però la lletra i la música d’aquesta cançó no encaixen en la partitura que hem d’interpretar malgrat que tenim bons músics, bons directors d’orquestra i uns instruments suficientment afinats. Sempre amb el permís d’alguns sindicats catalans que ja han anunciat noves mobilitzacions per al mes que ve.

La LOGSE apostava per un sistema educatiu igualitari i els resultats són els que tots coneixem. La LOE ja l’estem apedaçant. L’objectiu que es vol assolir amb l’Agenda europea és passar de l’actual 31% de mitjana europea de titulats superiors (universitaris i CFGS) al 40% i reduir l’abandonament escolar que ara és del 15% (el 21% a Catalunya, deia ahir el conseller Maragall) al 10%. No veig com assolir aquests reptes si no som capaços de dissenyar un sistema educatiu que sense tancar les portes als alumnes menys capaços i menys motivats estimuli els més preparats a valorar més encara la feina ben feta, a treballar de manera sostinguda i autoexigent. I tots plegats a valorar també la part positiva que pot tenir la meritocràcia. Només cal consultar els decrets d’avaluació de les diverses etapes educatives per adonar-se que, llei en mà, és molt difícil suspendre i és per això que el cofoisme de la Conselleria sona a propaganda electoral.

Si una de les prioritats clau per a l’estratègia UE 2020 ha de ser la de “crear valor basant el creixement en el coneixement”, no ens enganyem: això s’aconsegueix amb projectes de centre definits, amb equips directius professionals i capaços i amb una responsabilitat individual del professorat per sobre de la corporativa. Hi ha centres educatius (tant públics com privats) que ho fan força bé i altres que no li fan gaire. L’autonomia de cada centre ha de ser real, planificada, sotmesa a avaluació, com també ha de ser avaluada la funció docent per tal d’estimular i premiar aquells professionals que generen bones pràctiques educatives i que no es limiten a sumar triennis i sexennis. En aquest aspecte l’igualitarisme bonista de la nostra societat i dels nostres governants és letal perquè ens ha dut a la mediocritat.

15 de març de 2010

On és el govern?

No recordo on vaig llegir que la ciutadania comença a trobar innecessaris els polítics. Preocupant! un amic (nacionalista, per cert!) em retreia que si calia aprovar ara la Llei de vegueries o la de consultes (amb permís de Madrid, és clar!); que si no hi havia altres prioritats. I penso que té raó. Ho deia motivat pel fet que a la capital olímpica i a les seves rodalies, la neu els ha fet sentir febles. Els alcaldes (i les alcaldesses) han posat el crit al cel davant de tants silencis, davant de tanta descoordinació. Una vegada més, els d’ICV han demostrat la seva gran incompetència per gestionar (ja no dic pas governar) les emergències anunciades. La ciutadania “fatigada” -com diu el conseller del meu gremi- no demanava dimissions sinó informació, orientació, criteri, lideratge. I quan es decideixen a parlar fan sortir Joan Boada, secretari general d’Interior, a renyar-nos: que si ens havíem de quedar a casa, que si... Mira que és maleducat i prepotent aquest senyor! Mentrestant, un Montilla silent, s’acosta a la seu de les elèctriques i es fa la foto. Però no cessa en Saura; no pot fer-ho. L’”artefacte” –Maragall un altre cop- saltaria pels aires.


A l’altra banda, hi trobem els drames personals i els drames col•lectius d’un bon grapat de municipis gironins que, com sempre, han hagut de comptar amb ells mateixos i amb els seus ajuntaments per mirar de mitigar tanta foscor, tant fred, tanta ineficàcia governamental. La política de proximitat ha fet mans i mànigues per donar la cara i resoldre el que ha pogut; en canvi la política del país ha fet que la sentíssim encara més lluny. No tot ha anat malament: la solidaritat, el voluntarisme i el sentit comú han substituït la incapacitat d’alguns polítics de fer la seva feina. Ara començo a entendre que hi hagi gent disposada a prescindir-ne. Cal felicitar també els centenars de professionals, tècnics, cossos de seguretat, etc. que van estar al peu del canó des del principi, treballant sota pressió, com si la culpa fos d’ells. I cal felicitar també els mitjans de comunicació, els de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals en especial, pel seu esforç a tenir-nos professionalment informats de tot plegat.

Per acabar, llegeixo el sondeig de l’Institut Noxa que publica La Vanguàrdia aquest diumenge. Manifesto, per endavant, la meva satisfacció pel fet que la federació CiU vagi consolidant la tendència a l’alça malgrat tanta desafecció de la ciutadania per la política. I em crida l’atenció que ICV mantingui el seu 9,2 % d’intenció de vot. Els neocomunistes (ara ecosocialistes) són pocs, però compactes. Ells no cauen: ja ho fan els seus socis de govern; en especial ERC. Ja sé que es tracta d’una enquesta, però no m’amago de dir que a mi m’agradaria que cristal•litzés en un govern sòlid, eficaç i eficient i sobretot ordenat. De CiU, és clar.

28 de febrer de 2010

Igualtats desiguals

L’article 27 de la Constitució espanyola obliga els poders públics a procurar l'efectivitat del dret a l'educació i d’oferir-lo, per als nivells bàsics de l'ensenyament, en les condicions d'obligatorietat i gratuïtat. Molt bé. Però el dret a l’educació no inclou necessàriament el dret a gaudir de menjador i de transports gratuïts. És un tema delicat, sobretot per a aquelles famílies que fa anys que es beneficien d’aquesta subvenció que, a Catalunya afecta més de 30.000 alumnes i que ens costa als que tenim la sort de pagar impostos més de 125 milions d’euros cada curs escolar, Val d’Aran i ciutat de Barcelona a banda. Com ja deveu saber, aquest ajut es vehicula a través de convenis subscrits entre el Departament d'Educació i els consells comarcals, que són els qui presten aquests serveis, d’acord amb els corresponents decrets reguladors.

Tot aquest enrenou es dóna quan algun dels cursos de primària o de secundària obligatòria no es poden cursar dins del mateix terme municipal. I sempre i quan estiguem referint-nos a centres públics. Què passa, doncs, amb els concertats? Deixeu-me que us conti un petit cas: La Maria i el Jordi són dos amics que estan cursant sisè de primària en un municipi que es troba a deu quilòmetres de la ciutat capital de comarca. Els pares de la Maria l’han preinscrit en un centre concertat de la ciutat i allà van explicar-los el cost dels diversos serveis que no són sufragats per l’Administració. S’hi han avingut perquè els agrada el projecte educatiu d’aquest centre. Els pares del Jordi, en canvi, han pensat que l’institut que l’imaginari popular bateja com a “el que ens toca”, cobreix força bé les seves expectatives i, a més a més, no hauran de pagar els serveis de transport i de menjador com la seva amiga Maria.

No hi veieu la diferència? La Llei Catalana d’Educació (LEC) aposta per un servei d'educació de Catalunya on els centres públics i concertats participin dels criteris d'equitat, excel•lència i coresponsabilitat, respectant el dret a la lliure elecció de centre dels ciutadans. És així a la pràctica? No. Una vegada més ens trobem davant de persones amb una carta de drets de ciutadania diferents, malgrat les lleis. Si el greuge comparatiu es donés en determinats col•lectius, probablement ja tindríem la petició de creació d’una comissió parlamentària per a esclarir els fets i el conseller de torn ja hauria fet declaracions d’aquelles que van mutant cada vint-i-quatre hores perquè tot segueixi igual.

17 de febrer de 2010

La pedagogia familiar dels Obama

M’ha fet gràcia llegir com a ca n’Obama tenen idees clares en matèria educativa: “les nenes no veuen la televisió durant la setmana” i “punt”, afirma el president. Aquesta declaració ha estat feta durant una entrevista a la revista “Essence”.

Segons el mandatari americà, aquesta mesura pot ajudar els fills a obtenir millors resultats acadèmics així que la primera cosa que fan Malia, d’onze anys, i Sasha, de vuit, són els deures escolars. Després de sopar poden llegir fins a l’hora de dormir, cap a les nou del vespre. Una altra tasca que fan a casa és fer-se cada dia el llit i preparar-se totes soles per anar a l’escola.

Barack Obama recomana també als pares que estiguin en contacte amb el professorat dels fills i es vanta de no haver faltat mai a cap reunió amb els tutors de les seves filles malgrat les obligacions del càrrec.

Una manera de fer.

11 de febrer de 2010

Maragall, tot un "freelance"

Al més pur estil Maragall, el conseller d’Educació ha aconseguit ser notícia i motiu de comentaris de tots els colors a causa d’una declaracions “marca de la casa” però gens improvisades en què comparava la fórmula del govern tripartit com “un artefacte inestable o pretesament inestable” que genera “fatiga”. Els seus correligionaris, inclòs el seu cap, l’han desautoritzat o matisat. Sense comptar-hi, o sí, un altre conseller, el titular d’economia -que també és una mica freelance- l’ha defensat. I, fins i tot, Montserrat Tura ha actuat com una jutgessa de pau.

M’agradi o no la política de Maragall al capdavant de la conselleria que dirigeix, he d’admetre que és un polític audaç i de conviccions fermes. L’estructura que solen tenir els partits polítics ofega la seva idiosincràsia i, en conseqüència es deixa anar de tant en tant, com ja feia el seu germà, l’expresident de la Generalitat.

El conseller, malgrat tot, no ha dit res que no estigui a les converses de carrer i als passadissos parlamentaris del Parc de la Ciutadella. Els “accents”, com diu la consellera de justícia, dels socialistes catalans són aguts i greus alhora. I el President no sé ben bé si representa la dièresi o és un pronom feble com aquells que cada cop més persones eviten de pronunciar i sobretot d’escriure.

M’he llegit amb interès la ja famosa conferència un fragment de la qual ha fet fortuna mediàtica i trobo que hi diu coses interessants, que posen sobre la taula idees per al debat. N’apunto una: “Estem ofegats pel Dret Administratiu. Oh Paradoxa!, el concepte de funció pública s’ha convertit en el principal obstacle per a la qualitat dels serveis públics” (p. 5). Tenim davant, si no s’hi repensa el President, nou mesos de campanya electoral que si no aporta solucions concretes a les necessitats reals de la ciutadania, ens fatigarà molt més del que presagia el protagonista d’aquest apunt.

16 de gener de 2010

Periodistes contra Munilla

El nou bisbe de Sant Sebastià, Monsenyor Munilla, un basc de 48 anys, no ha començat amb bon peu la seva nova tasca pastoral. El seu recent nomenament ja fou discutit i contestat per allò de barrejar ideologia i teologia, costum molt arrelat entre nosaltres, sobretot si es tracta de fer quedar malament l’Església catòlica o els seus representants. Una nova ensopegada han estat unes declaracions del prelat en un programa de ràdio de la Cadena Ser –la Ser, senyor Bisbe, la Ser!- en què a l’hora de respondre la pregunta que li havien fet li va sortir una mala comparació entre el que deia i el patiment dels damnificats d’Haití. L’Agència EFE, el Diario Público i altres van encendre el foc i les tertúlies del matí van cremar amb força malgrat que algun dels opinadors no havia ni sentit les declaracions originals del bisbe Munilla, ni els interessaven.

Alguns mitjans de comunicació, més propensos a reelaborar les notícies que a produir-les amb objectivitat, van fer córrer titulars sobredimensionats i fabricats amb paraules tretes de context com el següent: “Munilla: ‘Existeixen mals més grans que la tragèdia d’Haití’”. Però molt pocs publicaven que també va dir que havia fet una "crida a la solidaritat amb els damnificats d'Haití" i que Càritas de Guipúscoa havia enviat ja 100.000 euros com a ajuda. A més, va proposar que "les pròximes festes patronals de San Sebastià tinguin una austeritat solidària en favor dels que estan sofrint en aquell país". Però, és clar, aquestes propostes només tenen ressò mediàtic si provenen d’una ONG subvencionada o d’alguna associació propera al govern laïcista que tenim.

Munilla no és una persona que desconegui les arts dels mitjans de comunicació ja que és autor de nombrosos articles, publicats en la premsa escrita i a Internet i, a més a més, col•labora amb un programa de ràdio, on explica el Catecisme de l'Església catòlica. Però és i serà un home que tindrà sempre al davant analistes crítics quan faci ús de la paraula perquè els micròfons no li fan por, precisament. I sent jove com és, per ser bisbe, n’hi ha per dies! De tota manera, tant ell com l’Església han de ser conscients que cal ser “prudents com serpents i senzills con coloms” i que és imprescindible i urgent facilitar assessorament professional en matèria de comunicació al clergat en general i als bisbes en particular. Els laïcistes militants –anticlericals, doncs- estan permanentment a l’espera de situar els seus plantejaments en portada i de convertir-los en un nou catecisme contra el qual no s’hi pot anar si no es vol caure en el risc de l’excomunió laica. Per tant, els convé eliminar “la competència” i enviar els catòlics a les sagristies o a casa. No cal dir que hi ha eclesiàstics que fan mans i mànigues per anar fent amics pertot arreu i que cal corregir-los amb tanta caritat cristiana com es vulgui, però sense pecar d’omissió. I a ells el toca escoltar, aprendre i rectificar quan calgui alhora que els cal llegir els signes dels temps i adaptar el missatge cristià sense canviar-ne l’essència.

Els catòlics no podem fer altra cosa que fer-los costat malgrat les deficiències humanes que tots tenim. I resar per ells perquè l’encertin quan parlen o escriuen en nom de l’Església, a la qual han de servir. No estan els temps per generar més desafecció.

Avaluar i aprendre: un únic procés | Neus Sanmartí Puig

Ressenya publicada inicialment a: https://impulseducacio.org/2020/10/07/avaluar-i-aprendre-un-unic-proces/ Per Jordi Viladrosa i Clua | 1 oc...