El passat mes d’agost el Govern català va aprovar el Decret 102/2010, de 3 d'agost, d'autonomia dels centres educatius. Com gairebé totes les normes que dicta l’Administració, aquesta també està generant no poca polèmica. El concepte d’autonomia aplicat als centres escolars no té un significat unívoc i per tant, cadascú en fa la interpretació que el seu criteri i lliure albir li donen a entendre. El tema ve de lluny.
Als anys vuitanta la política educativa era fortament centralitzada, amb un currículum dissenyat per experts, sovint allunyats de les aules, que calia executar de manera uniforme en tots els centres educatius. Cap als noranta es va posar els centres docents com a nucli d’una nova estructuració organitzativa basada en un control descentralitzat. És una època de delegació de competències en instàncies més locals del sistema educatiu. Paral•lelament, però, pren força arreu el concepte de l’assoliment de resultats basats en estàndards per part dels alumnes, que a casa nostra ha tingut un ressò mediàtic notable amb la publicació dels resultats de les proves PISA, les proves de sisè o les avaluacions de diagnòstic del Ministeri d’Educació. Es tractava d’un primer grau de descentralització organitzativa acompanyada d’una nova recentralització dels objectius i competències que tot l’alumnat havia d’assolir.
L’avaluació del sistema ens ha facilitat informació abundant que no tothom ha interpretat de la mateixa manera i que molts cops l’únic que ha aconseguit és incidir més encara en el desprestigi de l’educació. Ens trobem ara en el desenvolupament del que preveu la Llei Orgànica d’Educació de 2006 i la Llei Catalana d’Educació de 2009: l’aprovació de normes legals que tenen com a element nuclear l’opció decidida perquè sigui en l'àmbit del centre i de la seva direcció on se situï el nucli de la presa de decisions. Amb totes les seves febleses i oportunitats. Amb la il•lusió dels més innovadors i amb les precaucions dels més conservadors. Amb la possibilitat d’introduir dinàmiques pròpies dels àmbits mercantils i empresarials i d’orientació als usuaris/clients però també amb la facilitació d’implementar dinàmiques de canvi i d’innovació.
Un centre educatiu d’aquestes característiques no pot ser compatible amb la capacitat desmesurada de generació de normativa per part de l’Administració. Ni totes les escoles, col•legis i instituts han de rebre els mateixos recursos ni han de comptar amb plantilles estandarditzades de professorat i altres professionals de suport a l’educació. Si el centre escolar esdevé un lloc estratègic per al canvi i l’objectiu és la millora dels aprenentatges per part dels alumnes en un context en què el control burocràtic ha quedat enrere, els elements clau a considerar són, des del meu punt de vista, una direcció professional, amb lideratge pedagògic i amb capacitat de prendre les decisions oportunes; una atenció preferent pel que passa a les aules en l’exercici de l’acció docent, centrant-nos en els processos d’ensenyament i d’aprenentatge en particular; i en una avaluació sistemàtica dels agents que intervenen en tot el procés; en especial, de la funció docent del professorat. Amb totes les garanties que calgui, òbviament.
L’exercici de les tasques directives ha deixat de ser vertical i el que fa falta ara és millorar la cohesió de l’equip docent tot fent una aposta per un lideratge compartit que tindrà com a referència el projecte educatiu, concretat en un projecte de direcció o en un pla estratègic que servirà de guia en tot el procés. Aquesta autonomia basada en la responsabilitat i la transparència de propòsits i d’accions, ha d’anar aparellada amb una política de retiment de comptes. Caldrà, doncs, que els plans d’avaluació –interna i externa- comptin amb uns indicadors clars i definits que ens proporcionin informació rellevant que faciliti la millora de la qualitat dels aprenentatges dels alumnes, de la pràctica docent, del centre escolar i, per extensió del sistema educatiu en el seu conjunt.
Als anys vuitanta la política educativa era fortament centralitzada, amb un currículum dissenyat per experts, sovint allunyats de les aules, que calia executar de manera uniforme en tots els centres educatius. Cap als noranta es va posar els centres docents com a nucli d’una nova estructuració organitzativa basada en un control descentralitzat. És una època de delegació de competències en instàncies més locals del sistema educatiu. Paral•lelament, però, pren força arreu el concepte de l’assoliment de resultats basats en estàndards per part dels alumnes, que a casa nostra ha tingut un ressò mediàtic notable amb la publicació dels resultats de les proves PISA, les proves de sisè o les avaluacions de diagnòstic del Ministeri d’Educació. Es tractava d’un primer grau de descentralització organitzativa acompanyada d’una nova recentralització dels objectius i competències que tot l’alumnat havia d’assolir.
L’avaluació del sistema ens ha facilitat informació abundant que no tothom ha interpretat de la mateixa manera i que molts cops l’únic que ha aconseguit és incidir més encara en el desprestigi de l’educació. Ens trobem ara en el desenvolupament del que preveu la Llei Orgànica d’Educació de 2006 i la Llei Catalana d’Educació de 2009: l’aprovació de normes legals que tenen com a element nuclear l’opció decidida perquè sigui en l'àmbit del centre i de la seva direcció on se situï el nucli de la presa de decisions. Amb totes les seves febleses i oportunitats. Amb la il•lusió dels més innovadors i amb les precaucions dels més conservadors. Amb la possibilitat d’introduir dinàmiques pròpies dels àmbits mercantils i empresarials i d’orientació als usuaris/clients però també amb la facilitació d’implementar dinàmiques de canvi i d’innovació.
Un centre educatiu d’aquestes característiques no pot ser compatible amb la capacitat desmesurada de generació de normativa per part de l’Administració. Ni totes les escoles, col•legis i instituts han de rebre els mateixos recursos ni han de comptar amb plantilles estandarditzades de professorat i altres professionals de suport a l’educació. Si el centre escolar esdevé un lloc estratègic per al canvi i l’objectiu és la millora dels aprenentatges per part dels alumnes en un context en què el control burocràtic ha quedat enrere, els elements clau a considerar són, des del meu punt de vista, una direcció professional, amb lideratge pedagògic i amb capacitat de prendre les decisions oportunes; una atenció preferent pel que passa a les aules en l’exercici de l’acció docent, centrant-nos en els processos d’ensenyament i d’aprenentatge en particular; i en una avaluació sistemàtica dels agents que intervenen en tot el procés; en especial, de la funció docent del professorat. Amb totes les garanties que calgui, òbviament.
L’exercici de les tasques directives ha deixat de ser vertical i el que fa falta ara és millorar la cohesió de l’equip docent tot fent una aposta per un lideratge compartit que tindrà com a referència el projecte educatiu, concretat en un projecte de direcció o en un pla estratègic que servirà de guia en tot el procés. Aquesta autonomia basada en la responsabilitat i la transparència de propòsits i d’accions, ha d’anar aparellada amb una política de retiment de comptes. Caldrà, doncs, que els plans d’avaluació –interna i externa- comptin amb uns indicadors clars i definits que ens proporcionin informació rellevant que faciliti la millora de la qualitat dels aprenentatges dels alumnes, de la pràctica docent, del centre escolar i, per extensió del sistema educatiu en el seu conjunt.
Comentaris