28 de febrer de 2010

Igualtats desiguals

L’article 27 de la Constitució espanyola obliga els poders públics a procurar l'efectivitat del dret a l'educació i d’oferir-lo, per als nivells bàsics de l'ensenyament, en les condicions d'obligatorietat i gratuïtat. Molt bé. Però el dret a l’educació no inclou necessàriament el dret a gaudir de menjador i de transports gratuïts. És un tema delicat, sobretot per a aquelles famílies que fa anys que es beneficien d’aquesta subvenció que, a Catalunya afecta més de 30.000 alumnes i que ens costa als que tenim la sort de pagar impostos més de 125 milions d’euros cada curs escolar, Val d’Aran i ciutat de Barcelona a banda. Com ja deveu saber, aquest ajut es vehicula a través de convenis subscrits entre el Departament d'Educació i els consells comarcals, que són els qui presten aquests serveis, d’acord amb els corresponents decrets reguladors.

Tot aquest enrenou es dóna quan algun dels cursos de primària o de secundària obligatòria no es poden cursar dins del mateix terme municipal. I sempre i quan estiguem referint-nos a centres públics. Què passa, doncs, amb els concertats? Deixeu-me que us conti un petit cas: La Maria i el Jordi són dos amics que estan cursant sisè de primària en un municipi que es troba a deu quilòmetres de la ciutat capital de comarca. Els pares de la Maria l’han preinscrit en un centre concertat de la ciutat i allà van explicar-los el cost dels diversos serveis que no són sufragats per l’Administració. S’hi han avingut perquè els agrada el projecte educatiu d’aquest centre. Els pares del Jordi, en canvi, han pensat que l’institut que l’imaginari popular bateja com a “el que ens toca”, cobreix força bé les seves expectatives i, a més a més, no hauran de pagar els serveis de transport i de menjador com la seva amiga Maria.

No hi veieu la diferència? La Llei Catalana d’Educació (LEC) aposta per un servei d'educació de Catalunya on els centres públics i concertats participin dels criteris d'equitat, excel•lència i coresponsabilitat, respectant el dret a la lliure elecció de centre dels ciutadans. És així a la pràctica? No. Una vegada més ens trobem davant de persones amb una carta de drets de ciutadania diferents, malgrat les lleis. Si el greuge comparatiu es donés en determinats col•lectius, probablement ja tindríem la petició de creació d’una comissió parlamentària per a esclarir els fets i el conseller de torn ja hauria fet declaracions d’aquelles que van mutant cada vint-i-quatre hores perquè tot segueixi igual.

17 de febrer de 2010

La pedagogia familiar dels Obama

M’ha fet gràcia llegir com a ca n’Obama tenen idees clares en matèria educativa: “les nenes no veuen la televisió durant la setmana” i “punt”, afirma el president. Aquesta declaració ha estat feta durant una entrevista a la revista “Essence”.

Segons el mandatari americà, aquesta mesura pot ajudar els fills a obtenir millors resultats acadèmics així que la primera cosa que fan Malia, d’onze anys, i Sasha, de vuit, són els deures escolars. Després de sopar poden llegir fins a l’hora de dormir, cap a les nou del vespre. Una altra tasca que fan a casa és fer-se cada dia el llit i preparar-se totes soles per anar a l’escola.

Barack Obama recomana també als pares que estiguin en contacte amb el professorat dels fills i es vanta de no haver faltat mai a cap reunió amb els tutors de les seves filles malgrat les obligacions del càrrec.

Una manera de fer.

11 de febrer de 2010

Maragall, tot un "freelance"

Al més pur estil Maragall, el conseller d’Educació ha aconseguit ser notícia i motiu de comentaris de tots els colors a causa d’una declaracions “marca de la casa” però gens improvisades en què comparava la fórmula del govern tripartit com “un artefacte inestable o pretesament inestable” que genera “fatiga”. Els seus correligionaris, inclòs el seu cap, l’han desautoritzat o matisat. Sense comptar-hi, o sí, un altre conseller, el titular d’economia -que també és una mica freelance- l’ha defensat. I, fins i tot, Montserrat Tura ha actuat com una jutgessa de pau.

M’agradi o no la política de Maragall al capdavant de la conselleria que dirigeix, he d’admetre que és un polític audaç i de conviccions fermes. L’estructura que solen tenir els partits polítics ofega la seva idiosincràsia i, en conseqüència es deixa anar de tant en tant, com ja feia el seu germà, l’expresident de la Generalitat.

El conseller, malgrat tot, no ha dit res que no estigui a les converses de carrer i als passadissos parlamentaris del Parc de la Ciutadella. Els “accents”, com diu la consellera de justícia, dels socialistes catalans són aguts i greus alhora. I el President no sé ben bé si representa la dièresi o és un pronom feble com aquells que cada cop més persones eviten de pronunciar i sobretot d’escriure.

M’he llegit amb interès la ja famosa conferència un fragment de la qual ha fet fortuna mediàtica i trobo que hi diu coses interessants, que posen sobre la taula idees per al debat. N’apunto una: “Estem ofegats pel Dret Administratiu. Oh Paradoxa!, el concepte de funció pública s’ha convertit en el principal obstacle per a la qualitat dels serveis públics” (p. 5). Tenim davant, si no s’hi repensa el President, nou mesos de campanya electoral que si no aporta solucions concretes a les necessitats reals de la ciutadania, ens fatigarà molt més del que presagia el protagonista d’aquest apunt.

El rendiment acadèmic en temps de competències

L’èxit escolar no es pot basar només en els resultats acadèmics entesos com una nota que resumeix un trimestre o tot un curs. Ni tan sols ...