L’article 27 de la Constitució espanyola obliga els poders públics a procurar l'efectivitat del dret a l'educació i d’oferir-lo, per als nivells bàsics de l'ensenyament, en les condicions d'obligatorietat i gratuïtat. Molt bé. Però el dret a l’educació no inclou necessàriament el dret a gaudir de menjador i de transports gratuïts. És un tema delicat, sobretot per a aquelles famílies que fa anys que es beneficien d’aquesta subvenció que, a Catalunya afecta més de 30.000 alumnes i que ens costa als que tenim la sort de pagar impostos més de 125 milions d’euros cada curs escolar, Val d’Aran i ciutat de Barcelona a banda. Com ja deveu saber, aquest ajut es vehicula a través de convenis subscrits entre el Departament d'Educació i els consells comarcals, que són els qui presten aquests serveis, d’acord amb els corresponents decrets reguladors.
Tot aquest enrenou es dóna quan algun dels cursos de primària o de secundària obligatòria no es poden cursar dins del mateix terme municipal. I sempre i quan estiguem referint-nos a centres públics. Què passa, doncs, amb els concertats? Deixeu-me que us conti un petit cas: La Maria i el Jordi són dos amics que estan cursant sisè de primària en un municipi que es troba a deu quilòmetres de la ciutat capital de comarca. Els pares de la Maria l’han preinscrit en un centre concertat de la ciutat i allà van explicar-los el cost dels diversos serveis que no són sufragats per l’Administració. S’hi han avingut perquè els agrada el projecte educatiu d’aquest centre. Els pares del Jordi, en canvi, han pensat que l’institut que l’imaginari popular bateja com a “el que ens toca”, cobreix força bé les seves expectatives i, a més a més, no hauran de pagar els serveis de transport i de menjador com la seva amiga Maria.
No hi veieu la diferència? La Llei Catalana d’Educació (LEC) aposta per un servei d'educació de Catalunya on els centres públics i concertats participin dels criteris d'equitat, excel•lència i coresponsabilitat, respectant el dret a la lliure elecció de centre dels ciutadans. És així a la pràctica? No. Una vegada més ens trobem davant de persones amb una carta de drets de ciutadania diferents, malgrat les lleis. Si el greuge comparatiu es donés en determinats col•lectius, probablement ja tindríem la petició de creació d’una comissió parlamentària per a esclarir els fets i el conseller de torn ja hauria fet declaracions d’aquelles que van mutant cada vint-i-quatre hores perquè tot segueixi igual.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada