Des de fa uns dies, disposem d’un nou informe del ja famós Programa PISA (Programme for International Student Assessment). Cada tres anys s’avalua el rendiment escolar dels joves de 15 anys de diferents països i és l’OCDE la responsable de coordinar la seva aplicació en els 67 països que hi han participat en aquesta ocasió (els 33 que són membres de l'OCDE i 34 països associats més).
Els mitjans de comunicació hi van dir la seva l’endemà mateix de fer-se públic i gairebé tots varen optar per centrar la notícia en el rànquing de resultats per països i per comunitats autònomes. No cal dir que la interpretació dels resultats era coherent amb els interessos de cada emissor i això justifica el contingut de les rodes de premsa tant del Ministeri d’Educació del govern de l’Estat com la del conseller d’educació en funcions del govern català. Tots dos es mostraven optimistes amb els resultats, però els titulars dels diaris no eren tan positius. En què quedem, doncs?
Aquesta avaluació ofereix resultats globals i nivells de rendiment sobre tres àmbits: comprensió lectora, matemàtiques i ciències. També avalua l'equitat del sistema educatiu i permet l’anàlisi de les tendències des de l'any 2000. No s’avaluen continguts, això ja es fa de manera ordinària en els centres educatius; sinó algunes competències aplicades a la vida diària que se suposa que ha de tenir assolides l’alumnat de 15 anys. En l’edició de 2009, l’àmbit prioritari era la comprensió lectora, com ja va ser-ho l’any 2000, ja que es tracta d’una avaluació cíclica.
Els resultats es presenten en una escala de puntuació que té una mitjana propera als 500 punts. La taula següent ens permet comparar els resultats de totes les edicions i cal recordar que l’any 2000 els resultats de Catalunya estaven inclosos en els de l’Estat i no estaven alliberarats.
Analitzat de manera superficial, és cert que podem afirmar que els resultats milloren, però si contextualitzem aquestes dades amb les de l’informe general veurem que més o menys som on érem fa deu anys. Acceptem-ho: ens hem instal•lat en la mediocritat. Això sí: som més equitatius; però només tenim un 3% d’alumnes en la franja de l’excel•lència. Queda, doncs, molt camí per fer. O no. Si ja ens van bé aquests resultats vol dir que no tenim intenció de promoure grans canvis i aleshores, per què participem a l’avaluació PISA? Quedi dit que tampoc no sóc partidari d’emular els països capdavanters al rànquing. Què té a veure Catalunya amb Xangai o amb Corea?
L’objectiu de PISA és detectar factors d’èxit o de fracàs educatiu en cada país per tal que els seus responsables prenguin les mesures oportunes per a la millora de la qualitat. Així doncs, penso que el que cal fer és analitzar detingudament l’informe, correlacionar les dades que ens ofereix i prendre decisions concretes que també siguin avaluables per tal de saber si són encertades o no i ser conseqüents. El panorama no és homogeni i les solucions als problemes tampoc no es poden resoldre amb quatre receptes burocratitzades vàlides per a tots. De moment, el que podríem fer en cada centre és analitzar els resultats que ens proporcionen les avaluacions diagnòstiques de 5è de primària i de 3r de secundària, les censals de sisè de primària i de quart de secundària, les avaluacions ordinàries trimestrals, els resultats de la selectivitat i de PISA i extraure’n alguns punts de millora a la llum del projecte educatiu de cada centre docent en concret. La cultura de l’avaluació també és això i hem d’evitar el risc de caure en una inflació d’informacions avaluatives descontextualitzades que podrien acabar desmoralitzant els professionals de la docència. I això no seria solament un problema afegit sinó un desastre per al sistema educatiu en el seu conjunt.
Els mitjans de comunicació hi van dir la seva l’endemà mateix de fer-se públic i gairebé tots varen optar per centrar la notícia en el rànquing de resultats per països i per comunitats autònomes. No cal dir que la interpretació dels resultats era coherent amb els interessos de cada emissor i això justifica el contingut de les rodes de premsa tant del Ministeri d’Educació del govern de l’Estat com la del conseller d’educació en funcions del govern català. Tots dos es mostraven optimistes amb els resultats, però els titulars dels diaris no eren tan positius. En què quedem, doncs?
Aquesta avaluació ofereix resultats globals i nivells de rendiment sobre tres àmbits: comprensió lectora, matemàtiques i ciències. També avalua l'equitat del sistema educatiu i permet l’anàlisi de les tendències des de l'any 2000. No s’avaluen continguts, això ja es fa de manera ordinària en els centres educatius; sinó algunes competències aplicades a la vida diària que se suposa que ha de tenir assolides l’alumnat de 15 anys. En l’edició de 2009, l’àmbit prioritari era la comprensió lectora, com ja va ser-ho l’any 2000, ja que es tracta d’una avaluació cíclica.
Els resultats es presenten en una escala de puntuació que té una mitjana propera als 500 punts. La taula següent ens permet comparar els resultats de totes les edicions i cal recordar que l’any 2000 els resultats de Catalunya estaven inclosos en els de l’Estat i no estaven alliberarats.
ESP 2000 | CAT 2003 | CAT 2006 | CAT 2009 | |
Comprensió lectora | 493 | 483 | 477 | 498 |
Matemàtiques | 476 | 494 | 488 | 496 |
Ciències | 491 | 502 | 491 | 497 |
Analitzat de manera superficial, és cert que podem afirmar que els resultats milloren, però si contextualitzem aquestes dades amb les de l’informe general veurem que més o menys som on érem fa deu anys. Acceptem-ho: ens hem instal•lat en la mediocritat. Això sí: som més equitatius; però només tenim un 3% d’alumnes en la franja de l’excel•lència. Queda, doncs, molt camí per fer. O no. Si ja ens van bé aquests resultats vol dir que no tenim intenció de promoure grans canvis i aleshores, per què participem a l’avaluació PISA? Quedi dit que tampoc no sóc partidari d’emular els països capdavanters al rànquing. Què té a veure Catalunya amb Xangai o amb Corea?
L’objectiu de PISA és detectar factors d’èxit o de fracàs educatiu en cada país per tal que els seus responsables prenguin les mesures oportunes per a la millora de la qualitat. Així doncs, penso que el que cal fer és analitzar detingudament l’informe, correlacionar les dades que ens ofereix i prendre decisions concretes que també siguin avaluables per tal de saber si són encertades o no i ser conseqüents. El panorama no és homogeni i les solucions als problemes tampoc no es poden resoldre amb quatre receptes burocratitzades vàlides per a tots. De moment, el que podríem fer en cada centre és analitzar els resultats que ens proporcionen les avaluacions diagnòstiques de 5è de primària i de 3r de secundària, les censals de sisè de primària i de quart de secundària, les avaluacions ordinàries trimestrals, els resultats de la selectivitat i de PISA i extraure’n alguns punts de millora a la llum del projecte educatiu de cada centre docent en concret. La cultura de l’avaluació també és això i hem d’evitar el risc de caure en una inflació d’informacions avaluatives descontextualitzades que podrien acabar desmoralitzant els professionals de la docència. I això no seria solament un problema afegit sinó un desastre per al sistema educatiu en el seu conjunt.
Comentaris