
Portar l’estimació d’una filla o d’un fill a un extrem és justament “sobreprotecció”; és a dir, evitar que s’equivoqui, que prengui una decisió que pot no ser prou encertada com triar una modalitat de batxillerat o una carrera posem per cas. Altra cosa és, ja ens entenem, evitar-los un perill real. Si fa el cas, doncs, caldrà actuar i de la millor manera. Però ordinàriament el problema és un altre.
De vegades la cosa comença quan, de ben petits, els riem “les gràcies” –que no són tan gracioses, dit sigui de pas-. Recordo ara una visita a casa meva i el fill (5 anys) del paternalista progenitor (40 anys) va començar a pujar i baixar del sofà de la saleta sense que el seu “esforçat” pare aconseguís limitar l’activitat de la feliç criatura. No va saber contradir-lo, pobret! Us imagineu aquesta “monada” quan tingui 15 anys en una aula d’ESO, amb una professora (o professor, tant hi fa) que pretengui fer-li fer un exercici de qualsevol matèria encara que potser no li vingui de gust fer-la? No cal que us ho expliqui. Amb ben poca imaginació n’hi ha prou.
No voldria exagerar ni trobo a faltar allò que coneixem com a autoritarisme. Trobo a faltar, més aviat, que la nostra societat respecti i faci respectar l’autoritat legítima, aquella que es fonamenta en el prestigi, en la professionalitat. I trobo a faltar en bastants pares joves el fet que siguin capaços de marcar un full de ruta als seus fills, sense por de fitar els contorns de la seva pauta educativa, que és el mateix que dir que no podem conduir-los pels camins d’una falsa tolerància.
Però és clar, ni el nostre país és Dinamarca ni volem sentir a parlar de modificar el nostre model d’Estat del benestar!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada