Vaig néixer en una dècada –la dels 60- en què van ensenyar-nos que els drets han d’anar aparellats amb els deures i que l’esforç personal és imprescindible per assolir fites diverses a la vida. Ara és ben diferent. Hem d’admetre que la majoria dels nostres fills actuals pateixen de sobreprotecció. No em refereixo, òbviament, al tipus de protecció a què fa referència, per exemple, l’article 32 de la Convenció sobre els Drets dels Infants, de les Nacions unides, que es va adoptar el 1989: “L'infant té dret a ser protegit contra l'explotació econòmica i contra tota feina que posi en perill la seva salut, la seva educació o el seu desenvolupament integral”. Només faltaria! Amb tot, no és que vegi gaire clar l’article 1 de l’esmentada Convenció: ”Un infant és l'ésser humà fins als divuit anys, llevat que la legislació nacional acordi la majoria abans d'aquesta edat.” Déu meu, 18 anys!! No em direu que no és sobreprotecció legal, això!
Portar l’estimació d’una filla o d’un fill a un extrem és justament “sobreprotecció”; és a dir, evitar que s’equivoqui, que prengui una decisió que pot no ser prou encertada com triar una modalitat de batxillerat o una carrera posem per cas. Altra cosa és, ja ens entenem, evitar-los un perill real. Si fa el cas, doncs, caldrà actuar i de la millor manera. Però ordinàriament el problema és un altre.
De vegades la cosa comença quan, de ben petits, els riem “les gràcies” –que no són tan gracioses, dit sigui de pas-. Recordo ara una visita a casa meva i el fill (5 anys) del paternalista progenitor (40 anys) va començar a pujar i baixar del sofà de la saleta sense que el seu “esforçat” pare aconseguís limitar l’activitat de la feliç criatura. No va saber contradir-lo, pobret! Us imagineu aquesta “monada” quan tingui 15 anys en una aula d’ESO, amb una professora (o professor, tant hi fa) que pretengui fer-li fer un exercici de qualsevol matèria encara que potser no li vingui de gust fer-la? No cal que us ho expliqui. Amb ben poca imaginació n’hi ha prou.
No voldria exagerar ni trobo a faltar allò que coneixem com a autoritarisme. Trobo a faltar, més aviat, que la nostra societat respecti i faci respectar l’autoritat legítima, aquella que es fonamenta en el prestigi, en la professionalitat. I trobo a faltar en bastants pares joves el fet que siguin capaços de marcar un full de ruta als seus fills, sense por de fitar els contorns de la seva pauta educativa, que és el mateix que dir que no podem conduir-los pels camins d’una falsa tolerància.
Però és clar, ni el nostre país és Dinamarca ni volem sentir a parlar de modificar el nostre model d’Estat del benestar!
Portar l’estimació d’una filla o d’un fill a un extrem és justament “sobreprotecció”; és a dir, evitar que s’equivoqui, que prengui una decisió que pot no ser prou encertada com triar una modalitat de batxillerat o una carrera posem per cas. Altra cosa és, ja ens entenem, evitar-los un perill real. Si fa el cas, doncs, caldrà actuar i de la millor manera. Però ordinàriament el problema és un altre.
De vegades la cosa comença quan, de ben petits, els riem “les gràcies” –que no són tan gracioses, dit sigui de pas-. Recordo ara una visita a casa meva i el fill (5 anys) del paternalista progenitor (40 anys) va començar a pujar i baixar del sofà de la saleta sense que el seu “esforçat” pare aconseguís limitar l’activitat de la feliç criatura. No va saber contradir-lo, pobret! Us imagineu aquesta “monada” quan tingui 15 anys en una aula d’ESO, amb una professora (o professor, tant hi fa) que pretengui fer-li fer un exercici de qualsevol matèria encara que potser no li vingui de gust fer-la? No cal que us ho expliqui. Amb ben poca imaginació n’hi ha prou.
No voldria exagerar ni trobo a faltar allò que coneixem com a autoritarisme. Trobo a faltar, més aviat, que la nostra societat respecti i faci respectar l’autoritat legítima, aquella que es fonamenta en el prestigi, en la professionalitat. I trobo a faltar en bastants pares joves el fet que siguin capaços de marcar un full de ruta als seus fills, sense por de fitar els contorns de la seva pauta educativa, que és el mateix que dir que no podem conduir-los pels camins d’una falsa tolerància.
Però és clar, ni el nostre país és Dinamarca ni volem sentir a parlar de modificar el nostre model d’Estat del benestar!
Comentaris