La primera tanda de les maragallianes vacances d’hivern ja s’ha fet amb un lloc a la història de l’organització escolar. Moltes famílies respiren tranquil·les perquè a partir del dia 7 tot sembla tornar a una rutina que contribueix a posar ordre en les complexes vides que tots tenim. Malgrat que la proposta venia de l’esquerra política, les diferències entre classes socials ha quedat més clara que mai: mentre uns anaven de creuer o a esquiar o de viatge, altres posaven a prova la paciència dels avis, uns altres anaven a casals i clubs esportius o recreatius i uns altres s’han quedat, senzillament, a casa.
Entre el professorat també hi ha hagut diferents maneres d’interpretar què calia fer durant aquests dies sense els alumnes. Als centres públics han fet vacances com ells i, diuen, treballaran la primera setmana de juliol. Altres han fet un “sí, però no” que, al capdavall, no se sap ben bé què ha significat. Altres centres, en canvi, han optat per traslladar el calendari laboral previst habitualment per a la segona setmana de setembre a les jornades d’uns dies que no podien convertir-se en una setmana “en blanc”. Si hi ha alguna cosa que es troba a faltar als centres educatius és, precisament, hores de treball en equip per part del professorat sense haver d’atendre alumnes al mateix temps.
Bona part de la societat s’ha quedat un cop més amb la idea que els docents fan tantes vacances com els estudiants i que és un sector que treballa més aviat poc. Amb totes les excepcions que es vulgui, és clar. Però m’haureu d’admetre que el sistema permet uns ritmes de feina bastant relaxats si els comparem amb altres sectors professionals i no comparteixo l’argument que l’estrès que comporta fer classes justifica uns períodes vacacionals tan llargs i una jornada laboral com la que es gaudeix en aquesta professió. És possible que aquesta opinió no sigui compartida per alguns mestres i professors ni, òbviament, pels nombrosos alliberats sindicals part de la tasca dels quals cada cop és qüestionada per més persones.
Malgrat tot, han continuat sense ser resolts els mateixos temes que abans de l’ocurrència socialista. N’apunto alguns: les escoles han de ser quelcom més que pàrquings. La conciliació entre la vida familiar i la laboral no pot dependre només del sistema educatiu i les empreses han de flexibilitzar més els horaris dels seus treballadors. El calendari escolar consta de 175 dies lectius però el calendari laboral del professorat hi afegeix també altres dies no lectius totalment imprescindibles perquè la seva tasca sigui la pròpia d’uns professionals i no la de simples guàrdies de seguretat. Penso que en massa ocasions, els qui es dediquen a la docència defensen poc la seva feina en el sentit que allò que salta als mitjans de comunicació és la qüestió de la jornada laboral en comptes d’aconseguir fer reeixir el seu perfil més professional, que hi és i, en general, de força bona qualitat.
Comentaris