La societat necessita
que el seu sistema educatiu li proporcioni el valor de l’excel·lència sense que
es perdi la necessària equitat entre els alumnes als quals va destinat aquest
noble servei d’interès públic que és l’educació. Entre els múltiples agents amb
què comptem n’hi ha dos que són clau: la família i el professorat. Tots dos es
complementen necessàriament; més encara: si l’un o l’altre apunten en un sentit
diferent, el resultat serà nefast. No hi ha una altra opció; la necessària
implicació dels pares en el desenvolupament del projecte educatiu de cada
centre escolar és la peça clau. Malgrat
tot, no n’hi hauria prou: les competències que han de tenir els docents actuals
han experimentat un canvi notable ja que el que s’ha de saber gestionar
actualment és una situació social i professional complexa. Què hi podem fer,
doncs?
En primer lloc,
apunto la necessitat que els rols dels pares i els dels professionals de
l’ensenyament no es barregin en un mateix escenari. Si es comparteix un mateix
model educatiu, si hi ha sintonia amb les finalitats que es pretenen tant a
casa com a l’escola, les tutories personalitzades seran el pont d’enllaç entre
ambdues institucions i cada part farà la seva aportació sense envair els uns el
terreny dels altres. La gestió de l’aula, la manera d’encarar la planificació
de l’aprenentatge, la tria de les metodologies més adequades, etc. formen part
de la tasca docent pròpiament dita. Les actituds que s’estan promovent, el
respecte a qui ha d’exercir l’autoritat, els límits a les demandes contínues
dels fills i de les filles, etc. són uns valors que s’aprenen a casa. El centre
escolar és l’espai compartit on els pares confien la seva irrenunciable labor
de primers educadors a uns professionals, durant un temps limitat.
En segon lloc, penso
que hem d’admetre que bona part dels nous professors arriben a les aules havent
rebut una preparació insuficient per a donar resposta a totes les competències
que se suposa que han de tenir. Les facultats d’educació han de reorientar bona
part dels seus plans d’estudis i adaptar-los a les competències amb què han de
comptar els professors. Per exemple, molts dels estudiants de magisteri mai no
han rebut formació específica en la millora de la seva comunicació oral, ni en la
direcció d’una reunió amb les mares i els pares, o en les habilitats
interpersonals que cal tenir per a la resolució de conflictes. I deixo de banda
en aquesta ocasió el repte de la majoria de llicenciats que recalen en les
aules de secundària. Per l’altra part, són encara insuficientment aprofitades
les escoles de pares i mares o els serveis d’assessorament familiar que caldria
prestar des dels mateixos centres docents.
Finalment, cal trobar
l’equilibri entre la dinamització que precisa l’ensenyament actual, en què la
transmissió tradicional dels sabers ja no és la màxima prioritat, i la
necessitat d’assegurar que el professorat pugui exercir la seva tasca docent en
condicions. Això és, dotar els centres de l’autonomia necessària per poder
aplicar en cada cas les mesures facilitadores de la convivència que s’estimin
oportunes, reforçar amb les modificacions legals que calgui l’autoritat dels
equips directius i del professorat i, sobretot, que es premiï la cultura de
l’esforç per part de l’alumnat, el respecte, el treball ben fet. L’educació en
valors que no caduquen continua sent, d’altra banda, una tasca prioritària i
insubstituïble de les famílies.
Publicat a "El Nou Pinetell", núm 4, pàgina 49, juliol de 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada