El Consell de Ministres acaba d’aprovar un batxillerat més flexible i els alumnes que suspenguin fins a 4 matèries de primer a partir del curs 2009-2010 podran optar entre repetir el curs o matricular-se només de les pendents afegint-t’hi algunes matèries de segon, amb certes condicions. Òbviament, el títol de batxiller s’obtindrà un cop s’hagin superat totes les assignatures en un màxim de 4 anys.
Si es fa bé, pot donar un resultat satisfactori malgrat la complexitat que suposarà la seva organització. Si es fa malament, acabarem donant la raó als seus detractors, que hi veuen una rebaixa del necessari grau d’exigència, i el valor de l’esforç quedarà un cop més devaluat. Actualment, de tota manera, ja tenim alumnes al sistema educatiu que fan el batxillerat en tres anys acadèmics i els va prou bé. Però no es pot oblidar que el percentatge de repetidors de primer curs és actualment del 23,5 % segons dades del MEC, i això és un missatge clar de la falta de rigor i de qualitat del nostre model educatiu.
El problema ve de l’ESO
El Ministeri pretén, en el fons, rebaixar el percentatge d’alumnes que abandona la dissortada ESO (gairebé un 30 %) i l’alarmant percentatge de repetidors, sobretot nois (el 48,5 % han repetit algun curs), que deixa Espanya molt avall quan comparem els diversos indicadors educatius amb els altres països europeus.
Xavier Gual escrivia en un article a l’Avui d’abans-d’ahir que “l'alumne actual no escolta el que diu el professor, només el sent”. Aquest problema de concentració ve donat per múltiples causes entre les quals hi ha “una acceleració tecnològica que no té un substrat social ni ètic, que no està plantejada com un bé comú, sinó que està dirigida exclusivament al benefici econòmic i a l’increment consumista”[Manifest de La Xarxa d'Educació en Comunicació “Contra l'analfabetisme mediàtic!”]. Trobaríem moltes altres causes i acabaríem passant la pilota d’una teulada a una altra: que si els pares, que si el professorat, que si el sistema, que si la societat... Dispersió d’interessos, absència de referents sòlids, en definitiva. Situacions latents ja a l’etapa dels estudis de primària que acaben esclatant quan la immaduresa pròpia de l’adolescència treu el cap.
Nous reptes
La personalització del sistema educatiu tan sols acaba d’iniciar la seva singladura. El triangle pares-professorat-alumnes necessita enfortir-se més que mai i reforçar la seva necessària complementarietat. Els pares han de resoldre la falta de confiança en l’escola i el professorat ha de recuperar el prestigi i l’autoritat que això comporta. Paral·lelament, les administracions educatives han de promoure una veritable autonomia escolar, ser menys intervencionistes i promoure un sistema educatiu de més qualitat real.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada