26 de novembre de 2007

L’educació d’aquest país: un maldecap crònic

Ens trobem davant d’una alarma real. No és un simulacre. L’ensenyament -ara agrada anomenar-lo ‘educació’- ja no progressa adequadament. Administració, pares, professorat, experts... es miren recelosos els uns als altres. La inestabilitat crònica del sistema, alguns errors de disseny curricular i la falta de consens ens ha passat factura. I no ens està sortint precisament barata. Ens hem carregat el país i costarà anys i panys recuperar-nos d’aquest esvoranc en la pretesa societat del coneixement.

He llegit amb calma l’informe “L’estat de l’educació a Catalunya 2006-2007” de la Fundació Jaume Bofill i veig que els titulars que la premsa li ha dedicat, algun d’ells alarmant, sintetitzen fil per randa el contingut objectiu i plural que ens brinda el document. Dels diversos indicadors estadístics que analitzen els autors voldria destacar l’increment de l’abandonament escolar prematur que, vist des d’una altra òptica, suposa una incorporació al mercat de treball de persones no qualificades que incrementaran a mig termini, la precarietat laboral. La responsabilitat, en aquest cas, no és solament del sistema educatiu; ho és també dels empresaris, dels sindicats i de les famílies.

No tinc ànim de ser catastrofista però penso que convé obrir un debat a fons sobre la qüestió. El conseller Maragall ha estat hàbil en presentar les bases d’una Llei catalana d’educació. És més, veig positiu que hagi acceptat obertament que no anem bé i que cal actuar. Això no obstant, no arribarem enlloc si comencem a buscar culpables i no assumim cadascú una part de la responsabilitat; sobretot perquè no sembla un tema menor ni senzill. El president Montilla afirma que el seu Govern farà “propostes innovadores polèmiques” perquè hi ha “moltes inèrcies i massa corporativisme”. Tot i que s’entén a què es refereix, haurem d’esperar que s’iniciïn els tràmits de la nova Llei i tots els sectors implicats haurem de fer l’esforç necessari per tal que aquest cop s’assoleixi un grau elevat de consens.

Caldrà posar-se d’acord en molts aspectes. Per començar, jo n’apunto tres: fer real l’autonomia dels centres; apostar per una direcció professionalitzada i per una gestió dels centres més eficaç i més eficient; i, finalment, implementar un model avaluatiu del professorat centrat en la pràctica docent i amb una orientació formativa.

En primer lloc, l’autonomia dels centres és, ara com ara, més teòrica que real. L’administració educativa té tics intervencionistes estimulats molts cops per les mateixes lleis orgàniques o els decrets que les despleguen. Els hàbits reglamentistes dels governs deixen poc marge i el projecte de centre no esdevé útil ja que les escoles i els instituts no tenen capacitat d’obtenir els recursos humans, financers i materials que els són necessaris. En països de l’OCDE en els quals l’autonomia és més gran, el rendiment de l’alumnat és superior. L’actual Llei orgànica d’educació (LOE), de fet, planteja algunes mesures que ja toca dur a la pràctica sense més demora.

Us segon àmbit que requereix un canvi en profunditat és la tipologia dels equips directius dels centres de la xarxa pública. L’accés a la docència basat en un sistema funcionarial impedeix adequar el perfil del professorat a les necessitats de l’alumnat i com que el poder efectiu el tenen els claustres, els directius acaben fent tasques merament burocràtiques o de gestió de baixa intensitat. D’altra banda, no podem pas passar per alt que més de la meitat dels equips directius tenen un nomenament a dit per falta de candidats. Així doncs, davant dels dèficits del sistema, la direcció s’ha d’especialitzar, ha de tenir una formació idònia i demostrar capacitat de lideratge. Dit d’una altra manera, s’ha de professionalitzar.

En tercer i darrer lloc, apuntava que cal una avaluació fiable, vàlida i justa donat que el reconeixement del treball del professor exigeix que sigui objecte d'avaluació. Aquesta avaluació esdevindrà un element fonamental de reflexió per al propi professor, a part d'un element de control sobre la pràctica, i una fita imprescindible per a la millora de la qualitat educativa, sempre i quan s'avaluï també el centre educatiu, la funció directiva i el sistema. En un procés avaluatiu hi intervenen diversos estaments que posen en joc els seus propis interessos, no sempre coincidents. D'aquí que els problemes ètics facin acte de presència des dels primers moments del procés. És per tant necessari que avaluadors i avaluats negociïn les condicions i exigències mútues a què se sotmetran per tal de fer més transparents els propòsits, atorgar fiabilitat al procés, garantir l'equilibri entre la confidencialitat i la necessària publicitat dels resultats.

En definitiva, l’educació ha de deixar de ser un eslògan electoral per passar a ser un dels principals eixos del país.

Cap comentari:

El rendiment acadèmic en temps de competències

L’èxit escolar no es pot basar només en els resultats acadèmics entesos com una nota que resumeix un trimestre o tot un curs. Ni tan sols ...