L’èxit escolar no es pot basar només en els resultats
acadèmics entesos com una nota que resumeix un trimestre o tot un curs. Ni tan
sols els resultats obtinguts en les veteranes proves de selectivitat en són un
indicador prou fiable. Al capdavall, si del que es tracta és de potenciar
l'ensenyament per competències, les PAU hauran de ser competencials; i no ho
són gaire encara. Majoritàriament s’està d’acord a considerar que, a més a més
dels coneixements, cal treballar també les actituds, les habilitats... i fer-ho
de manera integrada, transversal. Aquest enfocament del currículum guanya cada
cop més espai en els centres educatius i mira d’implicar-hi l’alumnat, les
famílies i, per descomptat, un professorat compromès amb el canvi.
Forma part també del rendiment acadèmic la motivació de
l’alumnat pel seu aprenentatge, la seva necessària connexió emocional amb
l’escola i les persones que en formen part. Massa cops hem posat la nostra
atenció en què fan els alumnes i què deixen de fer i tal vegada no ens hem centrat
prou en el context de l’aprenentatge. Dit d’una altra manera, no prioritzem
prou les condicions materials, físiques, arquitectòniques que ens haurien de
conduir a resultats significatius, a assolir hàbits estables en un clima
escolar obert, assossegat, interessant. Mentre s’assegura el domini dels
continguts bàsics (nuclears) i comuns (per a tot l’alumnat), es pot posar
èmfasi en l’esforç personal de cada alumne per tal de dur a terme un
aprenentatge autònom i tan personalitzat com es pugui en el marc d’una
experiència educativa en positiu.
L’ensenyament i l’aprenentatge es retroalimenten de la
mateixa manera que ho fan la docència i la formació en un procés indestriable
d’orientació acadèmica i d’assessorament personal enfocats al talent,
especialment a l’etapa educativa de secundària. Una acció que s’ha de fer en
total sintonia amb les famílies, les quals han de trobar a cada centre escolar
espais reals d’implicació més enllà de les AMPA i les activitats tipus portes
obertes i similars. Així doncs, el context educatiu, el socioeconòmic i el
familiar influiran força en aquest acompanyament i no resoldrà del tot
possibles handicaps i/o trastorns específics com la dislèxia, l’autisme o un
TDA, que requeriran d’una acció professional i específica.
Des d’una perspectiva més concreta, enumero tot seguit els
factors que, al meu entendre, poden influir en una millora del rendiment
acadèmic des de l'òptica del professorat i dels seus alumnes.
Pel que fa als estudiants:
Un primer bloc es pot centrar a tenir en compte el seu estil
d’aprenentatge (visual, cinestèsic, auditiu, actiu, reflexiu, pragmàtic,
teòric, etc.) i procurar el seu autoconeixement. Hi influirà lògicament l’edat
o el curs i els trets de la seva personalitat. Un altre factor a considerar són
les habilitats personals, les expectatives socials i familiars i una gestió
realista de les emocions i de l’autoestima. Un aspecte cada cop més necessari
és el treball de la resiliència, la capacitat de fer front a les dificultats i
les pròpies limitacions.
Un segon bloc el forma la competència d’aprendre a aprendre;
és a dir, els hàbits, les tècniques de treball intel·lectual i d’estudi: saber
fer resums, esquemes, mapes conceptuals..., l’ús d’una agenda i de la
planificació de les tasques. Aquí hi afegirem la gestió i el bon ús del temps i
dels recursos disponibles; les condicions físiques del lloc d’estudi i molt
especialment, la lectura comprensiva i eficaç i el treball de l’atenció.
Pel que fa al professorat:
Sense menystenir els enfocaments tradicionals i el
manteniment d’un elevat grau d’exigència, cal anar generalitzant les
metodologies didàctiques i estratègies més actuals: el treball cooperatiu, el
treball autònom guiat, el treball per projectes, l’ABP (aprenentatge basat en
problemes, el model Flipped Classroom
(aprenentatge invers), la gamificació de les assignatures... Totes elles
pretenen un aprenentatge més actiu i procuren la implicació sistemàtica de
l’alumnat, els fa raonar i reflexionar sobre el seu propi procés
d'aprenentatge.
I finalment, apostar per un canvi real de model avaluatiu: l’auto
i la coavaluació, l’avaluació formativa i formadora, la varietat d’instruments
i d’eines d’avaluació, l’ús de rúbriques... han de passar a ser un recurs
preferent a les escoles. Per descomptat que no s’ha d’abandonar l’ús quan
calgui d’una avaluació acreditativa però que haurà de ser competencial i estar
basada en els criteris d’avaluació previstos. Com tothom sap, sI canviem el
sistema d’avaluació, generalment, s’acaba canviant la metodologia i, per
extensió, el model pedagògic.
Comentaris