Diu Josep Maria Terricabras que “avui els estudis no serveixen per tenir nivell, sinó per tenir base”. El dilema és el de sempre: tenen o no tenen prou nivell els estudiants de secundària que surten de les nostres aules? Molts professors universitaris sostenen que la resposta és negativa. Bona part de la societat té aquesta mateixa percepció. Els empresaris també afirmen que els preocupa la millora formativa de la població estudiantil perquè afecta les seves empreses ja que necessiten persones no solament preparades sinó emprenedores. I si consultem el Sistema Estatal d’Indicadors de l’Educació 2006 (MEC), trobem que la joventut LOGSE d’entre 20 i 24 anys té menys nivell educatiu que la població entre 25 i 30. Sembla que bona part dels factors que hi podrien influir s'han mantingut estables, com és el cas de la inversió educativa.
Un dels problemes rau en la definició del terme “nivell”. A què ens referim quan parlem del “nivell educatiu”. Qui té aquest enyorat nivell? Els resultats PISA permeten tot tipus d’interpretacions. La majoria d’experts coincideixen a acceptar que a Espanya hi ha poca excel·lència educativa, però en canvi, el sistema educatiu aconsegueix un grau d’equitat més elevat que en altres països. Ens podem quedar satisfets, doncs? Penso que no. A Alemanya, quan van veure els seus resultats de l’informe PISA van saltar totes les alarmes. A casa nostra, tenim l’habilitat de jugar amb les paraules i amb els conceptes i així ens quedem més tranquils. Aquí no tenim alarma: fem una llei nova (la LOE), que aviat estrenarem, redefinim el currículum, parlem de competències bàsiques que no és el mateix que parlar de continguts, i ja veurem què passa.
2 comentaris:
Aquest tema és interessant per dos motius: mai deixarà de ser candent –cada reforma comporta una revisió crítica del sistema anterior- i la màxima “qualsevol temps passat va ser millor” segueix i seguirà causant estralls.
Deixant de banda que jo pertanyo a la generació que memoritzava guies telefòniques i preguntes del Trivial (sistema lorus bonus), no crec que cap sistema educatiu pugui ser titllat de deficient. Tots tenes punts forts i febles. Ara bé, al marge d’algun eufemisme que recull l’article 27 de la Constitució (ves per on, sempre m’ha fet gràcia) considero el nucli essencial del reconeixement del dret a l’educació el seu apartat segon: “l’educació tindrà com objectiu el ple desenvolupament de la personalitat humana... i tal i tal...”.
Així doncs, pares i mares d’Espanya, l’objectiu de l’educació no és fer que els seus fills siguin un crack. Com que no? pensaran alguns i altres gosaran verbalitzar... che! Si natura non dat... jeje... Salamanca non presta... Pero no va per aquí el tema tot i que els educadors segur que s’hi troben amb situacions com aquesta. Si la finalitat de l’educació és el ple desenvolupament de la personalitat estem parlant de quelcom prou important i transcendentent com per esmerçar temps per decidir a qui encomanen aquesta tasca (si més no, en una part important) i diners, si s’escau, per suplir certes exigències a les que potser l’Estat del benestar no hi està obligat, o si?, qui sap?... però aquest seria també un tema de debat diferent.
Al que anava... la persona des d’un punt de vista formatiu crec que és: caràcter, potencial, aptituds i actituds dins un context personal i individual que incideix directament en el funcionament dels canals de percepció, la gestió de les emocions, la percepció de l’entorn, i el rendiment. Partint d’això,i al fil de la manca de perfil emprenedor al que fa referència el blogger, no trobo malament un sistema de mínims sempre que no estronqui una evolució individual de màxims i procuri una gestió personalitzada a cada alumne dels seus talents.
El sistema de mínims, si té per finalitat obrir i donar a conèixer el màxim ventall de possibilitats en les que el nen, el dia que es faci adult, pugui trobar la seva manera d’interactuar amb el medi social, serà un bon sistema quan aconsegueixi detectar, com més aviat millor, la individualitat de cadascuna d’aquestes personetes que són el futur del país. Per a que això pugui ser viable no s’hauria d’invertir en tantes reformes ni en un sistema o un altre, sino trobar un ferm equilibri entre tots ells que permeti treballar en aquestes qüestions intangibles però bàsiques per al creixement personal.
No menyspreo els coneixements de la llengua, les matemàtiques, el llatí, la física, la plàstica... No en menyspreo cap perquè tots poden servir per aflorar un gran talent. Si bé quan jo estudiava veia molt important conèixer l’obra i miracles de tots els autors de la Generació del 27, avui no en recordo gairebé cap i només algun poema em transporta agradablement als vells temps. Amb això vull dir que el que s’aprèn és important pel que provoca, però és el procés d’aprendre el que tindrà una real transcendència el dia de demà. En els diferents processos d’aprenentatje s’ha de despertar aspiracions en la ment del nen-adolescent-jove que li facin buscar el seu lloc i trobar-s’hi agust.
I contràriament al que opinava la majoria de la societat quan jo estudiava, que criticava el fet que als 14 anys una persona hagués de decidir ja sobre el seu futur, o després, als 16 entre ciències i lletres, crec que els 14 i 16 anys són un conjunt de molts moments, moltes experiències, molts dies i moltes converses... els suficients si s’han invertit bé i han estat de qualitat, per a que una persona pugui començar a saber per on vol tirar. El més preocupant és que els nois i noies arribin a aquesta edat confosos, sense motivacions, estressats, al marge de la seva pròpia vida. Això és el preocupant i això no té res a veure amb el sistema educatiu des d'un punt de vista de continguts.
Així que jo confio amb termes com motivació, expectatives, il·lusió, optimisme, inquietuds, afany de conèixer, esperit de superació, confiança, treball personal, hàbits, descobriment d’aptituds noves, experimentació, potenciació de talents... i molts d’altres termes, sigui quin sigui el sistema que serveixi d’excusa per materialitzar-los. Termes que no tots els educadors remenen ni tots els pares coneixen.
I després d’escriure això ja em puc afiliar al moviment “una institutriu per als teus fills” –que si em pugués permetre, els faria associals i classistes i tampoc m’agrada -, perquè em diran que estic ben sonat.
¡¡¡Adelante roedores que todo lo blanco es harina!!! No crec en el fracàs escolar sino en la mala gestió de talents.
molt llarg és això, effrenato, però interessant a la vegada...
Publica un comentari a l'entrada