L’any 2000, l’estratègia europea coneguda com a Agenda Lisboa tenia el repte de situar l’economia d’Europa com la més competitiva del món. Som al 2010 i el resultat ha estat un fracàs notable. El tema té relació amb el fet que aquest mes l’agenda política en matèria educativa té dos nous reptes: tancar un Pacte educatiu promogut pel ministre Gabilondo i que els ministres d’educació de la UE es posin d’acord en la manera de millorar el nivell de formació dels europeus. El pas següent serà que la Comissió Europea aprovi el proper mes de juny l’Estratègia 2020, amb la qual es pretén crear 15 milions de llocs de treball “altament qualificats”.
Des del Ministeri insisteixen que “la qualitat ha de ser igual a l’equitat més l’excel•lència i que el professorat ha de ser al centre d’un sistema educatiu més flexible, que ha de millorar els resultats”. Tots els discursos polítics coincideixen a considerar l’educació com l’epicentre del progrés econòmic i social. Però la lletra i la música d’aquesta cançó no encaixen en la partitura que hem d’interpretar malgrat que tenim bons músics, bons directors d’orquestra i uns instruments suficientment afinats. Sempre amb el permís d’alguns sindicats catalans que ja han anunciat noves mobilitzacions per al mes que ve.
La LOGSE apostava per un sistema educatiu igualitari i els resultats són els que tots coneixem. La LOE ja l’estem apedaçant. L’objectiu que es vol assolir amb l’Agenda europea és passar de l’actual 31% de mitjana europea de titulats superiors (universitaris i CFGS) al 40% i reduir l’abandonament escolar que ara és del 15% (el 21% a Catalunya, deia ahir el conseller Maragall) al 10%. No veig com assolir aquests reptes si no som capaços de dissenyar un sistema educatiu que sense tancar les portes als alumnes menys capaços i menys motivats estimuli els més preparats a valorar més encara la feina ben feta, a treballar de manera sostinguda i autoexigent. I tots plegats a valorar també la part positiva que pot tenir la meritocràcia. Només cal consultar els decrets d’avaluació de les diverses etapes educatives per adonar-se que, llei en mà, és molt difícil suspendre i és per això que el cofoisme de la Conselleria sona a propaganda electoral.
Si una de les prioritats clau per a l’estratègia UE 2020 ha de ser la de “crear valor basant el creixement en el coneixement”, no ens enganyem: això s’aconsegueix amb projectes de centre definits, amb equips directius professionals i capaços i amb una responsabilitat individual del professorat per sobre de la corporativa. Hi ha centres educatius (tant públics com privats) que ho fan força bé i altres que no li fan gaire. L’autonomia de cada centre ha de ser real, planificada, sotmesa a avaluació, com també ha de ser avaluada la funció docent per tal d’estimular i premiar aquells professionals que generen bones pràctiques educatives i que no es limiten a sumar triennis i sexennis. En aquest aspecte l’igualitarisme bonista de la nostra societat i dels nostres governants és letal perquè ens ha dut a la mediocritat.
Des del Ministeri insisteixen que “la qualitat ha de ser igual a l’equitat més l’excel•lència i que el professorat ha de ser al centre d’un sistema educatiu més flexible, que ha de millorar els resultats”. Tots els discursos polítics coincideixen a considerar l’educació com l’epicentre del progrés econòmic i social. Però la lletra i la música d’aquesta cançó no encaixen en la partitura que hem d’interpretar malgrat que tenim bons músics, bons directors d’orquestra i uns instruments suficientment afinats. Sempre amb el permís d’alguns sindicats catalans que ja han anunciat noves mobilitzacions per al mes que ve.
La LOGSE apostava per un sistema educatiu igualitari i els resultats són els que tots coneixem. La LOE ja l’estem apedaçant. L’objectiu que es vol assolir amb l’Agenda europea és passar de l’actual 31% de mitjana europea de titulats superiors (universitaris i CFGS) al 40% i reduir l’abandonament escolar que ara és del 15% (el 21% a Catalunya, deia ahir el conseller Maragall) al 10%. No veig com assolir aquests reptes si no som capaços de dissenyar un sistema educatiu que sense tancar les portes als alumnes menys capaços i menys motivats estimuli els més preparats a valorar més encara la feina ben feta, a treballar de manera sostinguda i autoexigent. I tots plegats a valorar també la part positiva que pot tenir la meritocràcia. Només cal consultar els decrets d’avaluació de les diverses etapes educatives per adonar-se que, llei en mà, és molt difícil suspendre i és per això que el cofoisme de la Conselleria sona a propaganda electoral.
Si una de les prioritats clau per a l’estratègia UE 2020 ha de ser la de “crear valor basant el creixement en el coneixement”, no ens enganyem: això s’aconsegueix amb projectes de centre definits, amb equips directius professionals i capaços i amb una responsabilitat individual del professorat per sobre de la corporativa. Hi ha centres educatius (tant públics com privats) que ho fan força bé i altres que no li fan gaire. L’autonomia de cada centre ha de ser real, planificada, sotmesa a avaluació, com també ha de ser avaluada la funció docent per tal d’estimular i premiar aquells professionals que generen bones pràctiques educatives i que no es limiten a sumar triennis i sexennis. En aquest aspecte l’igualitarisme bonista de la nostra societat i dels nostres governants és letal perquè ens ha dut a la mediocritat.
Comentaris
Com estimula i premia vostè a aquests professionals? Amb la seva ausència? Carregant-los amb més feina? Amonestant-los? Em sembla que xerra molt i fa poca cosa senyor Viladrosa. D'on treu tant temps per escriure?