L’art de desaprendre el rellotge: una invitació a la nova maduresa
Entre la biologia, el propòsit i el plaer de redescobrir-se sense pressa
Arriba un dia en què un surt per últim cop per la porta del
despatx, de l’escola o del taller amb una sensació estranya, feta de buidor i
d’alleujament a parts iguals. Ens han venut la jubilació com una meta, com la
cinta d’arribada que els maratonians trenquen en creuar la meta. Però, un cop
passat el brindis i desada la placa de plata o el record corporatiu, la
realitat s'imposa: no hem arribat a cap lloc on ens hàgim de quedar quiets.
Simplement hem canviat de terreny de joc.
Recentment, conversant amb amics que han encetat aquest
camí, m’ha vingut al cap la imatge d’un trípode. Perquè la jubilació, si vol
ser saludable i plena, se sosté sobre tres potes que sovint trontollen: el cos
que ens recorda que el temps passa, la ment que busca un sentit més enllà del
sou, i l'esperit que, per fi, té temps per preguntar-se: "I ara, qui soc
jo quan ningú m'espera a una reunió a les nou del matí?"
La tirania i la treva del cos
Des d'un punt de vista estrictament físic, entrar a la
jubilació és com heretar un cotxe clàssic. Té un encant especial, una història
darrere de cada quilòmetre, però requereix un manteniment més acurat. Ja no n’hi
ha prou amb un "anar fent". La medicina ens diu que les nostres
hormones, aquestes missatgeres silencioses, decideixen abaixar el ritme. En els
homes, la testosterona es va esmorteint de mica en mica, tot afectant l'energia
vital i la força; en les dones, l'estrogen ja fa temps que ha passat a millor
vida, deixant els ossos una mica més exposats a la fragilitat.
Però aquí apareix la gran paradoxa. Molts homes, moguts per
un entusiasme sobtat i la necessitat d'omplir les hores, decideixen que als
seixanta-cinc anys és el moment ideal per preparar una triatló o fer rutes de
ciclisme de port de muntanya. I el fisioterapeuta somriu amb una barreja d’empatia
i preocupació. El cos no ens demana heroïcitats, ens demana continuïtat. La
pèrdua de massa muscular, la temuda sarcopènia, no es combat amb una marató
anual, sinó amb el gest quotidià de mantenir el to muscular amb exercicis de
força i una flexibilitat que ens permeti cordar-nos les sabates sense bufar.
L’envelliment saludable és, en el fons, una qüestió de resistència pacífica
contra la biologia que s’imposa.
L’agenda buida
Tanmateix, la qüestió física és només la carcassa. El
veritable repte es cou a l'interior, especialment en el col·lectiu masculí.
Durant dècades, el valor social de l'home ha anat íntimament lligat a la
productivitat i al càrrec. "Soc l'encarregat", "soc el
director", "soc el comptable". I de sobte, el verb
"ser" es queda sense complement directe. Les dones, sovint per
necessitat o per cultura, han après a mantenir diversos fils connectats: la
llar, la feina, les amistats, la cura de la família. Elles solen tenir
"més sortides" perquè el seu món mai no s'ha limitat només a l’etiqueta
laboral.
Per a molts homes, en canvi, la jubilació és desembarcar sense
mapa en una illa desconeguda. És en aquest buit on apareix el psicòleg que tots
portem dins per preguntar-nos com gestionarem la nova realitat. L'excés d'oci
sense un rumb clar pot convertir-se ràpidament en apatia.
L'anècdota del trepant i el prestatge
Permeteu-me una petita confidència personal. Un bon amic,
enginyer de tota la vida i poc donat al bricolatge, em confessava fa poc la
seva primera "crisi de jubilat". Feia gairebé un any que la seva dona
li demanava que pengés un prestatge en una de les habitacions. Ell sempre
responia el mateix: "No tinc temps, ja ho faré el cap de setmana".
Un dels primers dies de jubilat, es va llevar, va esmorzar
bé amb calma i, davant la mirada
expectant de la seva dona, va treure el trepant de la caixa d’eines. "Vaig
estar dues hores mirant la paret, em deia. No pel prestatge, sinó perquè em
vaig adonar que ja no tenia l'excusa del temps per no fer les coses. Vaig
mesurar el nivell quatre vegades, vaig triar la broca com si fos una operació a
cor obert i, quan finalment vaig fer el primer forat, em vaig quedar mirant la
pols que queia. Vaig comprendre que el meu problema no era el prestatge, sinó
que m'havia quedat sense el 'soroll' de la feina que m'impedia veure que la
paret d’aquella habitació de casa meva també formava part de la meva
vida".
Aquest prestatge és la clau de tot. La jubilació obliga molts homes a fer un "aprenentatge domèstic" i emocional tardà, a redescobrir l'espai propi i a entendre que el valor d'un dia ja no es mesura pels objectius assolits, sinó per la qualitat de la presència.
Una transició natural
No podem obviar que aquest procés també és un joc de bioquímica.
La reducció d'hormones pot portar una certa malenconia, una sensació que el rol
de "proveïdor" o de "protector" ha caducat. Però si mirem
la biologia amb ulls més amables, també podem veure-hi una treva. La
competitivitat ferotge de la joventut sovint se suavitza i deixa pas a una
empatia més profunda i a una serenor que permet gaudir d'una conversa sense
mirar el rellotge.
L’envelliment saludable no és, per tant, "mantenir-se
jove" —una batalla perduda d'entrada i força esgotadora—, sinó envellir
amb coherència. És acceptar que els genolls ja no ens permeten saltar tan amunt,
però que la nostra mirada arriba molt més lluny perquè ja coneixem el camí.
Un horitzó obert
Així doncs, què en fem, de tot aquest temps que la vida ens
regala? No hi ha una resposta única, i aquí rau l’encant de la situació. El
metge ens demanarà prudència amb la dieta; el fisioterapeuta ens recordarà que
moure's és el millor lubricant per a les articulacions; i el psicòleg ens
convidarà a buscar un propòsit que ens faci llevar del llit amb una espurna als
ulls, ja sigui arreglar el jardí, llegir
per plaer, reprendre el contacte amb vells amics o, simplement, aprendre a
estar a casa sense sentir-se un estrany.
La jubilació no és el tancament d'un llibre, sinó el canvi
de gènere literari. Passem de la narrativa de la producció a la poesia de
l'experiència. I, com en els millors poemes, no importa tant com acaba, sinó el
ritme que som capaços de trobar entre vers i vers.
T’ho deixo a la teva consideració, lector, mentre el
rellotge de la paret continua fent la seva feina, ara ja sense la pressió de
marcar-nos les hores d'entrada i sortida. Quin és el teu "prestatge"
pendent de penjar, ara que ja no tens cap excusa?
Comentaris