L’art d’orientar sense enganyar: veritat, vocació i itineraris oberts

 

Acompanyar el jovent en un temps que els demana maduresa abans d’hora

Jordi Viladrosa i Clua

Estem demanant als nostres joves un exercici que frega l’heroisme: imaginar-se un futur sòlid en un món que canvia d’humor cada temporada. Com a orientadors, sovint sentim que naveguem a contracorrent. Els demanem claredat mentre el sistema els mou les fites constantment. Aquesta ha estat, si més no, la meva experiència. Us comparteixo una reflexió sobre què significa, realment, acompanyar el jovent en aquest temps d'incertesa.

Hi ha dies en què, fent orientació, tens la sensació que estàs demanant als joves un exercici que frega l’heroisme: imaginar-se un futur sòlid en un món que canvia d’humor cada temporada. Els demanem que es coneguin, que s’escoltin, que triïn un camí amb sentit… i, mentrestant, el sistema els mou les fites com si fossin cons d’un entrenament improvisat. És normal que alguns ens mirin amb aquella barreja de respecte i incredulitat que només tenen els adolescents quan sospiten que els estem dient la veritat, però no tota.

No es tracta de dramatitzar. Tampoc de fer veure que tot va bé. No ens fa cap servei maquillar la realitat. L’optimisme ingenu no ajuda ningú, i menys encara un jove que ja percep que l’ascensor social no funciona com li havien explicat. Però tampoc podem caure en el derrotisme. L’orientació, si vol ser útil, ha de caminar per aquesta línia fina entre el realisme i l’esperança; una línia que, alguns dies, costa de veure.

Un alumne de batxillerat davant del mirall

Posem-nos a la seva pell. Té setze o disset anys, viu envoltat d’un soroll constant —pantalles, pressions, comparacions— i li demanem que prengui decisions que, en teoria, marcaran el seu futur. Decisions que haurien de basar-se en l’autoconeixement, en la vocació, en la responsabilitat… però també en una certa serenor interior que no sempre tenen temps de cultivar.

Com vols que un jove tingui clar què vol fer amb la seva vida si el mateix sistema que li demana claredat li ofereix un horitzó laboral fragmentat, salaris baixos i un cost de vida que creix més i més? Ells ho veuen. Ho noten. I, sovint, ho expressen amb una lucidesa que ens incomoda perquè ens obliga a revisar els nostres propis discursos.

L’orientador com a brúixola… i com a mirall

Orientar avui vol dir escoltar molt i parlar bé. Vol dir ajudar-los a posar nom al que saben fer, al que els agrada i al que els fa por. Vol dir explicar-los que la vocació és important, però que no sempre n’hi ha prou amb això. Que cal combinar-la amb una mirada estratègica, amb informació actualitzada i amb una flexibilitat que no els faci sentir atrapats en una tria prematura o poc rumiada.

Un itinerari no és una condemna, sinó un punt de partida. I també vol dir reconèixer que el mercat laboral no és un mecanisme just ni lineal. I això, els joves, ho noten de seguida. Hi ha professions essencials que no reben el reconeixement que mereixen. Hi ha joves que, malgrat fer-ho tot “bé”, acaben buscant oportunitats fora. I això no és culpa seva. Ni tampoc una derrota.

En definitiva, l'orientació que proposem es basa en quatre eixos fonamentals:

• Veritat sense dramatismes: Ni optimisme ingenu ni derrotisme; cal una mirada honesta sobre la realitat laboral.
• Vocació + Estratègia: No n'hi ha prou amb saber què t'agrada; cal dotar el jove d'informació actualitzada i flexibilitat.
• Itineraris oberts: L'elecció als 18 anys no és una condemna, sinó un punt de partida que permet segones oportunitats.
• Sentit i compromís: Ajudar-los a construir una trajectòria que aporti valor a la societat i que no els esclafi personalment.

Quan el sistema no acompanya

Un dels grans obstacles és la manca d’un projecte educatiu i laboral a llarg termini. Les reformes es fan amb la mirada posada en la pròxima legislatura, no en la pròxima generació. I això genera una sensació d’inestabilitat que els joves perceben de seguida. Els canvien els criteris d’avaluació, els itineraris, les proves, els discursos… i després els demanem que confiïn en el sistema.

És difícil demanar-los confiança quan nosaltres mateixos, de vegades, la perdem. I això també ho hem de dir. Nosaltres tampoc no som perfectes.

La temptació dels camins ràpids

En aquest context, no és estrany que alguns joves mirin amb interès opcions que semblen més directes: oposicions que ofereixen estabilitat ràpida, feines administratives amb salaris dignes, o fins i tot la idea que la política pot ser una via d’ascens accelerat. No és que vulguin “fer carrera” en aquests àmbits, però la comparació és inevitable: per què estudiar quatre anys i començar cobrant un sou modest, si hi ha alternatives que prometen més seguretat amb menys incertesa?

I aquí l’orientador ha de ser especialment fi: no es tracta de desaconsellar res, però tampoc de vendre miratges. La nostra feina no és fabricar funcionaris ni desencantats, sinó ajudar-los a construir trajectòries que tinguin sentit per a ells i per a la societat, i que no els buidi per dins.

El valor de la lluita quotidiana

Tot i les dificultats, hi ha un element que continua essent essencial: el compromís. No un compromís abstracte, sinó concret, arrelat en la realitat de cada jove. Compromís amb la pròpia formació, amb la comunitat, amb la idea que el futur no és un regal, sinó una construcció col·lectiva.

Els joves no necessiten sermons. Necessiten adults que els diguin la veritat sense dramatismes, que els ofereixin eines per pensar i que els recordin que, malgrat tot, val la pena lluitar per un projecte vital amb segell propi. Que no tot es decideix als divuit anys. Que hi ha segones oportunitats. Que el món no està fet, sinó que es fa dia rere dia.

Una conclusió que no vol enganyar ningú

Sí, el sistema té mancances. Sí, l’ascensor social trontolla. Sí, la política sovint mira massa el curt termini. Però això no vol dir que els joves hagin de resignar-se a ser espectadors passius, consumint vídeos de quinze segons mentre el món avança sense ells. La vida no és un scroll infinit.

La nostra responsabilitat —com a orientadors, docents, famílies i societat— és ajudar-los a veure que tenen un paper a jugar. I no és menor. Poden ser agents de canvi. El futur no està escrit i, si volen, poden contribuir a fer-lo millor.

No es tracta de prometre’ls un camí fàcil. Es tracta d’invitar-los a caminar. A pensar. A implicar-se. A no deixar que els algoritmes decideixin per ells. A construir, amb paciència i determinació, una vida que tingui sentit.

Perquè, malgrat totes les incerteses, una societat que escolta i acompanya el seu jovent és una societat que encara té futur.