Qui més qui menys tenim una certa experiència en l’ús de les xarxes socials i, malgrat que TikTok no se’n consideri una, comparteix amb Instagram, Snapchat o YouTube Shorts uns quants trets característics que ens permeten posar-la en aquest paquet: cada persona té el seu propi perfil d’usuari, permet la interacció entre els visitants i, fins i tot, crea comunitat perquè els usuaris poden establir vincles conversant sobre interessos comuns, com les subcultures BookTok o FitTok.
Un aspecte a considerar és que, mentre a Snapchat s’hi va a parlar amb
algú que ja coneixes, a Instagram o YouTube Shorts s’hi va principalment a
descobrir contingut de persones que no coneixem de res, però que l’algorisme
acabarà sabent què és el que més ens agrada. Aquest és, precisament, el ganxo
de TikTok: una plataforma de vídeo d’entreteniment altament addictiu.
Segurament és per aquest motiu que TikTok és la xarxa preferida per molts
adolescents. La majoria la tenen instal·lada i l’usen sense parar. És curiós
perquè ara ja no solament hi miren vídeos, sinó que també la fan servir com a
cercador —per sobre de Google— i fins i tot per comprar directament allò que hi
veuen.
Arribats aquí, és pertinent preguntar-nos si aquest món dels scrolls
infinits i dels algorismes que ens acaben coneixent molt més del que encara som
capaços d’acceptar esdevé un perill real per a tothom en general i per als
adolescents en particular. Com que l’algorisme parla l’idioma de les mètriques,
si un vídeo amb contingut sexualitzat reté l’usuari tres segons més, el sistema
l’interpreta com a “contingut que interessa” i n’ofereix més del mateix estil.
Els creadors de TikTok, de fet, coneixen força bé la psicologia evolutiva
dels més joves i saben que som davant d’una etapa de la vida on es construeix
la identitat. Curiosament, aquesta plataforma té normes estrictes contra el nu,
però molt laxes amb el “contingut suggeridor”. I ja se sap: una cosa porta a
l’altra. Moure’s en un terreny ambigu genera tràfic. La moderació sovint
penalitza més el contingut polític o certs cossos no normatius (grassofòbia)
que no pas la hipersexualització de cossos “estèticament acceptables”. La
sexualització, doncs, és la drecera més fàcil per tal de no ser ignorat a la
xarxa.
A tot això s’hi afegeix un altre element que sovint passa desapercebut: la
imatge que veuen no és real. Tot i que sembla que els tiktokers siguin a
la seva habitació, sovint utilitzen recursos que no percebem i que alteren de
manera notable la imatge que projecten. D’entrada, recorren a llums d’anell,
que suavitzen les ombres i dissimulen imperfeccions de la pell. També és
habitual que els mòbils incorporin lents de gran angular que, segons l’angle,
allarguen les cames o estilitzen la figura sense que gairebé se’n noti la
manipulació. I, finalment, hi ha filtres de deformació que actuen amb molta
subtilesa: afilen la mandíbula, eixamplen espatlles o malucs i ajusten
proporcions sense provocar cap canvi brusc a simple vista.
El còrtex prefrontal, encarregat del control d’impulsos i del pensament
racional, no acaba de madurar fins als vint-i-cinc anys. En canvi, el sistema
límbic, on es gestionen les emocions i les recompenses, està a ple rendiment.
Encara que sàpiguen —que ho saben— que el vídeo té filtres, el seu cervell
emocional ja ha reaccionat a l’estímul sexualitzat o estètic abans que la part
racional pugui dir que allò que veuen no és tota la veritat.
Si donem per bo que la validació social passa pel nombre de likes o
de visualitzacions, res millor que el target de l’adolescència per fer
créixer el negoci, atesa la necessitat de pertinença que té aquest segment de
la població. Indirectament, la pressió del grup és notable. Sempre es
repeteix un mateix patró de postures sexualitzades que busquen encaixar i
destacar i els recursos tècnics necessaris són al seu abast sense gaires
complicacions.
La sexualització a la qual ens estem referint tota l’estona no és culpa de
l’adolescent, és clar, sinó el resultat d’una infraestructura de milions de
dòlars dissenyada per detectar qualsevol estímul visual que generi tràfic i
retenció. No som davant d’uns adolescents que competeixen contra altres
adolescents, sinó contra una intel·ligència artificial que vetlla per conèixer
què és el que els manté enganxats a la pantalla.
Malgrat que la llei ara marca els setze anys per poder-hi accedir, la
realitat és que bona part d’aquesta jovenalla ha crescut en la plataforma
saltant-se el límit anterior (catorze anys) en un moment de màxima plasticitat
cerebral. Això explica per què els patrons de sexualització estan tan arrelats
malgrat els intents legals de frenar-ho. TikTok és un dels imperis tecnològics
més potents del món. Dit d’una altra manera, el que veiem a la pantalla és
només la capa exterior d’una infraestructura d’intel·ligència artificial
immensa. Tot plegat ens porta a una pregunta inevitable per a pares i
educadors: hi ha res a fer?
Una possible resposta és que tot depèn de l’objectiu. Des del meu punt de
vista, no es tracta que els adolescents deixin de fer servir TikTok, sinó que
entenguin que l’algorisme els ven una imatge d’ells mateixos i que la seva
vàlua no depèn d’aquest indicador que mesura com es reprodueix el fenomen. Les
restriccions legals d’edat o la verificació de l’edat real sempre inviten a
saltar el codi. TikTok sap que aquestes imatges generen microdosis de dopamina
que fan que l’usuari vulgui fer scroll contínuament. La tecnologia,
doncs, explota les nostres debilitats biològiques i psicològiques.
La nostra lluita sembla la de David contra Goliat. Això no obstant, com a
pares i educadors no hem de demonitzar TikTok, sinó acompanyar els adolescents
perquè entenguin què hi ha al darrere del que veuen. Cal ajudar-los a
identificar filtres, exageracions i estratègies de captació d’atenció, i a
construir una mirada crítica que els permeti no confondre la seva vàlua amb
allò que l’algorisme destaca ni amb la imatge que els retorna. No podem
competir amb la tecnologia, però sí que podem oferir-los criteri, paraules i
espais de conversa perquè no quedin sols davant d’un sistema que coneix les
seves febleses —que també són les nostres— millor que ells mateixos.
Comentaris