Ni Celaá, ni Wert, ni San Segundo provenen de la pedagogia. I això no és un retret, sinó un recordatori: les decisions que han marcat el rumb del sistema educatiu no han estat dictades per cap “lobby pedagògic”, sinó per perfils provinents del dret, l’economia, la filologia o la sociologia política. Els pedagogs hi han participat, sí, però en un segon pla tècnic, sovint invisible i, en tot cas, lluny de la caricatura que circula a Twitter, ara X.
El “pedagogisme”: un fantasma útil
El terme “pedagogisme” funciona perquè simplifica. Redueix
la pedagogia —que és un camp plural, amb corrents sovint contradictòries— a una
mena de doctrina homogènia i omnipresent. El filòsof José Antonio Marina ho
recordava a Despertad al diplodocus (2015): “La pedagogía no es una
ideología, sino un campo de conocimiento con tensiones internas”. I, tanmateix,
el debat públic tendeix a confondre pedagogia amb ideologia pedagògica, i
aquesta amb qualsevol decisió política que no agradi.
Aquesta confusió és especialment visible quan es parla de
metodologies. Tot allò que s’allunya de la classe magistral tradicional es
titlla de “pedagogisme”, com si la innovació fos un caprici i no una necessitat
derivada d’un món que canvia. Però el problema no és la crítica —sempre
necessària—, sinó la manca de rigor amb què sovint es formula.
Una mirada internacional per posar context
Si aixequem una mica la vista, veurem que el paper dels
pedagogs en la definició de les polítiques educatives varia molt segons el
país. A Finlàndia, per exemple, els equips que dissenyen el currículum nacional
estan formats majoritàriament per docents i investigadors en educació. A
Escòcia, l’agència Education Scotland integra pedagogs, inspectors i
especialistes en desenvolupament curricular. I a Portugal, el Conselho
Nacional de Educação inclou representants de la recerca pedagògica amb veu
pròpia en el debat legislatiu.
A Espanya, en canvi, la participació dels pedagogs en la
direcció política de les reformes és més limitada i intermitent. No és que no
hi siguin, però no ocupen el centre de decisió. Això no és necessàriament un
problema, però sí que desmunta la idea —tan repetida— que “els pedagogs ho
controlen tot” i que són la causa de tots els mals de l’educació.
Què diu la percepció pública? Una dada que incomoda
Segons el Col·legi de Pedagogia de Catalunya (COPEC), la
professió pedagògica és “una de les més desconegudes i, alhora, més necessàries
en l’àmbit educatiu i social”. En una enquesta del mateix COPEC (2019), només
un 38% de la població afirmava saber amb precisió quines funcions té un
pedagog. I, paradoxalment, més del 70% considerava “molt necessària” la seva
presència en centres educatius, serveis socials i projectes comunitaris.
És a dir: la societat valora la pedagogia, però no sap ben bé què fa un pedagog. Aquest buit de coneixement és el terreny fèrtil on creixen els tòpics. Quan no es coneix una professió, és més fàcil convertir-la en diana.
El soroll que tapa els problemes reals
El debat educatiu a Catalunya i arreu de l’Estat ha anat
derivant cap a una mena de competició de consignes. Les xarxes premien el
missatge contundent, no l’argument matisat. I això converteix els pedagogs en
un blanc fàcil. És més senzill dir “els pedagogs ho han espatllat tot” que
analitzar la complexitat real del sistema: la rotació constant de lleis, la
manca de recursos, la burocràcia creixent, la desigualtat social o la pressió
política que condiciona cada reforma.
Els pedagogs tenen encerts i errors, com qualsevol altre col·lectiu professional. Però difícilment poden ser els responsables únics d’un sistema que canvia cada pocs anys i que sovint es reforma des de despatxos on la pedagogia és només una veu més, i no sempre la més escoltada.
Cap a un debat més rigorós
Potser ha arribat el moment de deixar de parlar de
“pedagogisme” com si fos un fantasma que ho contamina tot i començar a parlar
d’educació amb més matisos i menys consignes. No es tracta de defensar
corporativament ningú, sinó de recuperar una mica de rigor. Les escoles no
funcionen —o deixen de funcionar— per una única causa. I els pedagogs, lluny de
ser els culpables universals, són una peça més d’un engranatge molt més complex.
Si volem un debat educatiu útil, caldrà abandonar els relats
fàcils i assumir que la realitat és més incòmoda, però també més interessant.
Comentaris