Quan la crítica als pedagogs es converteix en soroll

Sobre responsabilitats, percepcions i malentesos en el debat educatiu

Per Jordi Viladrosa i Clua

El relat fàcil i la realitat incòmoda

En els últims anys, especialment a les xarxes, s’ha instal·lat una mena de reflex condicionat: si alguna cosa no rutlla a l’escola, la culpa és “dels pedagogs”. És un diagnòstic ràpid, còmode i, sobretot, molt compartible. El terme “pedagogisme” ha fet fortuna com a etiqueta desqualificadora, útil per reduir un debat complex a un eslògan. Però quan un mira amb una mica de perspectiva qui ha impulsat les tres últimes lleis orgàniques d’educació, el relat s’esquerda: cap dels ministres responsables no és pedagog.

Ni Celaá, ni Wert, ni San Segundo provenen de la pedagogia. I això no és un retret, sinó un recordatori: les decisions que han marcat el rumb del sistema educatiu no han estat dictades per cap “lobby pedagògic”, sinó per perfils provinents del dret, l’economia, la filologia o la sociologia política. Els pedagogs hi han participat, sí, però en un segon pla tècnic, sovint invisible i, en tot cas, lluny de la caricatura que circula a Twitter, ara X.  

El “pedagogisme”: un fantasma útil

El terme “pedagogisme” funciona perquè simplifica. Redueix la pedagogia —que és un camp plural, amb corrents sovint contradictòries— a una mena de doctrina homogènia i omnipresent. El filòsof José Antonio Marina ho recordava a Despertad al diplodocus (2015): “La pedagogía no es una ideología, sino un campo de conocimiento con tensiones internas”. I, tanmateix, el debat públic tendeix a confondre pedagogia amb ideologia pedagògica, i aquesta amb qualsevol decisió política que no agradi.

Aquesta confusió és especialment visible quan es parla de metodologies. Tot allò que s’allunya de la classe magistral tradicional es titlla de “pedagogisme”, com si la innovació fos un caprici i no una necessitat derivada d’un món que canvia. Però el problema no és la crítica —sempre necessària—, sinó la manca de rigor amb què sovint es formula.

Una mirada internacional per posar context

Si aixequem una mica la vista, veurem que el paper dels pedagogs en la definició de les polítiques educatives varia molt segons el país. A Finlàndia, per exemple, els equips que dissenyen el currículum nacional estan formats majoritàriament per docents i investigadors en educació. A Escòcia, l’agència Education Scotland integra pedagogs, inspectors i especialistes en desenvolupament curricular. I a Portugal, el Conselho Nacional de Educação inclou representants de la recerca pedagògica amb veu pròpia en el debat legislatiu.

A Espanya, en canvi, la participació dels pedagogs en la direcció política de les reformes és més limitada i intermitent. No és que no hi siguin, però no ocupen el centre de decisió. Això no és necessàriament un problema, però sí que desmunta la idea —tan repetida— que “els pedagogs ho controlen tot” i que són la causa de tots els mals de l’educació.

Què diu la percepció pública? Una dada que incomoda

Segons el Col·legi de Pedagogia de Catalunya (COPEC), la professió pedagògica és “una de les més desconegudes i, alhora, més necessàries en l’àmbit educatiu i social”. En una enquesta del mateix COPEC (2019), només un 38% de la població afirmava saber amb precisió quines funcions té un pedagog. I, paradoxalment, més del 70% considerava “molt necessària” la seva presència en centres educatius, serveis socials i projectes comunitaris.

És a dir: la societat valora la pedagogia, però no sap ben bé què fa un pedagog. Aquest buit de coneixement és el terreny fèrtil on creixen els tòpics. Quan no es coneix una professió, és més fàcil convertir-la en diana.

El soroll que tapa els problemes reals

El debat educatiu a Catalunya i arreu de l’Estat ha anat derivant cap a una mena de competició de consignes. Les xarxes premien el missatge contundent, no l’argument matisat. I això converteix els pedagogs en un blanc fàcil. És més senzill dir “els pedagogs ho han espatllat tot” que analitzar la complexitat real del sistema: la rotació constant de lleis, la manca de recursos, la burocràcia creixent, la desigualtat social o la pressió política que condiciona cada reforma.

Els pedagogs tenen encerts i errors, com qualsevol altre col·lectiu professional. Però difícilment poden ser els responsables únics d’un sistema que canvia cada pocs anys i que sovint es reforma des de despatxos on la pedagogia és només una veu més, i no sempre la més escoltada.

Cap a un debat més rigorós

Potser ha arribat el moment de deixar de parlar de “pedagogisme” com si fos un fantasma que ho contamina tot i començar a parlar d’educació amb més matisos i menys consignes. No es tracta de defensar corporativament ningú, sinó de recuperar una mica de rigor. Les escoles no funcionen —o deixen de funcionar— per una única causa. I els pedagogs, lluny de ser els culpables universals, són una peça més d’un engranatge molt més complex.

Si volem un debat educatiu útil, caldrà abandonar els relats fàcils i assumir que la realitat és més incòmoda, però també més interessant.