Converses masculines sobre sexe: més enllà dels tòpics i dels silencis

Hi ha converses que apareixen sense haver-les buscat. Neixen caminant, fent un cafè, durant un trajecte en cotxe o en aquell moment en què la confiança ja és prou sòlida perquè ningú no senti la necessitat de vigilar gaire què diu. Entre homes, una d’aquestes converses és la que gira al voltant del sexe en el sentit més quotidià del terme: els canvis del cos amb el pas dels anys, la cura personal, una visita mèdica, una preocupació física o alguna anècdota explicada amb humor.

Val la pena aclarir una cosa des del començament. Aquest article no parla de sexualitat entesa com a identitat, orientació, afectivitat o construcció personal. Tot això forma part d’un àmbit molt més profund i complex. Aquí em refereixo a les converses ordinàries que molts homes mantenen sobre aspectes relacionats amb el físic, la salut íntima o l’envelliment. Són converses aparentment de poca importància o fins i tot banals, però que sovint compleixen una funció relacional gens menor. No voldria fer-ne broma, però ja sabeu que hi ha qui diu que el sexe està sobrevalorat.

Darrerament tinc la impressió que aquestes converses són vistes amb una certa suspicàcia o donant a entendre que els homes no tenim res més al cap que el tema que ens ocupa. Deu ser cosa de les noves masculinitats! De vegades sembla que qualsevol referència masculina al cos o al sexe hagi d’amagar alguna intenció especial, una incomoditat mal resolta o una forma de relació qüestionable. La realitat acostuma a ser molt menys transcendent. Sovint es tracta simplement de persones que comparteixen experiències quotidianes. Exactament això. 

Som, doncs, davant d’un tòpic persistent segons el qual els homes sempre parlen de sexe. Ignoro si algú n’ha fet el recompte. El que sí que he observat és que, quan aquests temes apareixen, la seva importància acostuma a ser diferent de la que suggereix el tòpic. El centre de la conversa no és necessàriament el sexe. El que hi trobem és una manera de generar complicitat sense haver d’entrar directament en terrenys emocionals més exposats.

Un refugi sense edat

En el nostre context cultural, aquestes converses no pertanyen a cap generació concreta. Els joves hi arriben amb la naturalitat pròpia d’una època en què parlar del cos ja no és cap tabú. Els homes més grans hi arriben des d’una altra experiència: la dels canvis físics, les limitacions que apareixen amb els anys i la necessitat d’aprendre a relativitzar algunes preocupacions. Són fills d’una altra època i les converses sobre aquest àmbit també existien, és clar, i massa sovint amb un to força vulgar. Els temps han canviat.

El punt de trobada, però, acostuma a ser semblant en uns i altres i és més intergeneracional. No hi ha mestres i alumnes. Cadascú hi aporta les seves experiències, els seus dubtes, el seu sentit de l’humor i la seva manera d’interpretar el que viu.

Penso, per exemple, en una escena amb la qual potser us heu trobat. Uns quants homes queden per anar a córrer (ara en diuen running) o coincideixen en un gimnàs. A la millor no tots tenen la mateixa edat. Tard o d’hora la conversa comença parlant d’esport, deriva cap a les lesions i acaba amb algú explicant una visita a l’uròleg. Un altre comenta que li ha passat una cosa semblant. Algú més hi afegeix una broma. Ningú no ha planificat aquella conversa ni pretén convertir-la en una confessió col·lectiva. Tot i així, durant uns minuts, s’ha creat un espai on determinades preocupacions deixen de ser estrictament individuals.

Potser és per això que la relació entre generacions acostuma a ser més horitzontal del que sovint imaginem. Les preguntes circulen en totes direccions. Els grans expliquen experiències que encara no formen part de la vida dels joves, però aquests també aporten noves maneres d’entendre el cos, la salut o la cura personal.

Codis compartits i petits desajustos

La percepció d’aquestes converses depèn molt més del context que no pas de l’edat. Quan hi ha confiança, parlar d’un producte, d’una màquina d’afaitar, d’una revisió mèdica o d’un canvi físic acostuma a resultar tan natural com parlar d’esport, de llibres o de qualsevol altre aspecte de la vida quotidiana.

Dono per fet que us heu adonat que els joves actuals solen viure amb força normalitat situacions que fa unes dècades es mantenien en l’àmbit privat. Això fa que molts intercanvis entre generacions es desenvolupin amb una espontaneïtat que, vista des de fora, pot sorprendre més els observadors que no pas els qui les viuen en directe.

Naturalment, també hi ha desajustos. Allò que una persona interpreta com una mostra de confiança, una altra ho pot viure com una conversa més entre moltes altres. Però aquestes diferències acostumen a tenir més relació amb els registres personals que no pas amb l’edat.

La confiança, abans que la resposta

Qualsevol professional de la salut masculina probablement ha vist a la seva consulta una realitat ben coneguda: hi ha homes que consulten primer els amics o les diverses Intel·ligències Artificials que no pas el metge. Volen saber si algú més ha passat pel mateix, si aquella preocupació és habitual o si aquella experiència resulta familiar. I si l’empatia del personal mèdic no hi ajuda...

No sempre és la millor estratègia, evidentment. Però revela una necessitat molt humana. Abans de buscar una resposta tècnica, sovint busquem una referència compartida. Necessitem comprovar que allò que ens passa també forma part de l’experiència d’altres persones.

Des d’aquesta perspectiva, moltes converses aparentment banals adquireixen una dimensió diferent. No perquè resolguin problemes importants, sinó perquè contribueixen a normalitzar experiències que durant anys s’han viscut en silenci.

A això s’hi afegeix un altre element. Molts homes viuen avui una etapa de reajustament. S’envelleix més a poc a poc i es procura el que s’anomena envelliment saludable. Han canviat els referents, han evolucionat les relacions i també han canviat les expectatives socials. Les converses informals sovint es converteixen en l’espai on aquests dubtes troben una forma discreta d’expressió.

Mirar sense sospita

Aquest és probablement el punt central de la qüestió. Quan els homes comparteixen comentaris sobre el cos, la salut íntima o els efectes del pas del temps, el més habitual és que no estiguin fent res extraordinari. Estan fent allò que fan moltes persones quan existeix prou confiança: compartir fragments de la seva experiència vital.

Generalitzar sempre és arriscat. No tots els homes parlen així ni totes les relacions funcionen de la mateixa manera, prou que ho sabem tots. Però sí que sembla raonable pensar que, per a molts, aquestes converses constitueixen una forma de proximitat que no necessita grans declaracions. Al capdavall, darrere d’una conversa sobre una visita mèdica, una molèstia física o una anècdota relacionada amb el cos sovint hi ha una necessitat molt simple: saber que no estem sols en allò que ens passa. Potser per això convé observar aquests intercanvis amb menys prevencions i més curiositat. Moltes vegades no són altra cosa que una expressió discreta de companyia humana i d’evitar l’autoaïllament de les persones que ens envolten.