La fi de la feina com a religió

Cap a un nou pacte entre persones i organitzacions

Durant dècades hem funcionat amb una idea força arrelada: la feina no era només un mitjà de subsistència, sinó un espai d’identitat. Molts professionals de la Generació X van créixer en un context on la fidelitat a l’organització semblava indiscutible, les hores extres eren una prova de compromís i l’ascens en l’organigrama es presentava com el camí natural per progressar socialment. En aquest marc, el treball adquiria un valor gairebé místic.

Avui, aquesta manera d’entendre la relació laboral ja no és hegemònica. El canvi generacional ha generat interpretacions precipitades: sovint s’ha atribuït als joves una suposada falta d’esforç o una fragilitat emocional que, en realitat, no explica gran cosa. El diagnòstic és més complex.

Les generacions més joves han crescut en un entorn on la dedicació dels seus pares no sempre va evitar reestructuracions, ni va garantir les condicions de jubilació esperades. També han comprovat que una feina a temps complet ja no assegura, necessàriament, l’accés a un habitatge o a una emancipació raonable. En aquest context, és comprensible que no assumeixin de manera acrítica els mateixos pactes que les generacions anteriors. No podem pas dir que és desafecció; és adaptació a una realitat que ha canviat.

Això no vol dir, però, que tot valgui. El model tradicional s’ha esgotat, però també és cert que no totes les noves promocions arriben al mercat laboral amb la maduresa necessària per exercir la professió amb solvència des del primer dia. L’expertesa no és automàtica ni ve garantida per un títol: es construeix amb pràctica, criteri i responsabilitat. Per això, exigir una autonomia plena sense que hi hagi una base sòlida és poc realista. Els drets i la flexibilitat són irrenunciables, però l’autoritat professional continua fonamentant-se en el domini de la feina.

Durant anys, moltes organitzacions van intentar compensar la pèrdua d’atractiu del model tradicional amb fórmules diverses: el “salari emocional”, els espais lúdics o algunes concessions simbòliques. Avui, amb això ja no n’hi ha prou. Potser ja toca anar acceptant que som davant d’un canvi de valors profund. Les responsabilitats clàssiques han perdut atractiu quan impliquen una disponibilitat permanent, un estrès estructural o una burocràcia que acaba asfixiant fins i tot els més motivats.

La irrupció de la intel·ligència artificial accelera aquesta transformació. Si una eina pot resoldre en segons tasques que abans requerien hores, té poc sentit continuar mesurant la dedicació en termes de presència. La tecnologia posa en evidència una disfunció: el valor d’un professional no rau en el temps que passa assegut en una cadira, sinó en el seu criteri, la seva capacitat d’anàlisi i la seva aportació efectiva.

Al meu entendre, som davant d’una oportunitat per a revisar el model organitzatiu i avançar cap a estructures més àgils, més clares i més respectuoses amb el temps de les persones. Les empreses també tenen un paper en aquest nou pacte: cal definir regles comprensibles, garantir autonomies reals i preservar els espais de vida que fan possible la sostenibilitat del talent.

Potser el que han fet les generacions més joves és simplement assenyalar una evidència que teníem en segon pla: la feina és essencial per a la subsistència i el progrés, però no pot ser l’eix únic que articuli el sentit de la vida adulta. Atreure talent i tenir-ne cura implica oferir projectes amb sentit, espais de creixement i condicions que permetin, senzillament, viure més enllà de la feina.

Aquest és el veritable pacte que tenim al davant: un equilibri més madur entre el que aportem i el que rebem, entre el que som i el que fem, entre la responsabilitat professional i la vida que volem viure.