L'educació no va de relats, va de realitats

Cada inici de curs escolar activa un ritual conegut: les famílies busquen la previsibilitat dels horaris, l’ordre retrobat i unes rutines que tornen després d’un estiu on tot és més flexible. S’hi afegeixen els bons desitjos, les felicitacions formals i les il·lusions compartides entre els tres eixos dels protagonistes: famílies, professorat i alumnat. Però enguany, de nou, l’estrena del curs ha arrencat amb turbulències. La convocatòria d’una vaga a les portes del primer dia de classe evidencia, un cop més, la incapacitat dels actors del sistema per trobar el moment oportú. Es pot entendre el malestar de les bases sindicals, però convocar una aturada quan la societat reclama estabilitat és, estratègicament, un error: és girar l’esquena a la ciutadania just quan més es necessita la seva complicitat.

Ara bé, el conflicte laboral existeix amb vaga o sense. El dret de vaga és només el símptoma visible d’un problema més profund. Fa anys que l’administració educativa catalana ha substituït la política per la propaganda i la gestió rigorosa pels titulars d’aparador. S’anuncien mesures grandiloqüents que s’esvaeixen sense concreció. Paral·lelament, alguns sectors sindicals insisteixen a mantenir un enfrontament artificial entre escola pública i concertada, una dicotomia que només distreu del veritable problema: la fallida del sistema. Un exemple prou clar: de què serveix un Decret d’Educació Inclusiva (2017) impecable sobre el paper si després es neguen les ràtios reals i es priven els centres, tots,  dels recursos específics que exigeix la seva complexitat?

Aquesta ficció administrativa la pateix, en primer lloc, l’alumnat, que no rep el servei educatiu al qual té dret. I la pateix, en segon lloc, el cos docent. La professió necessita una revalorització urgent. Que entre un 20% i un 35% dels docents europeus abandonin la professió no és un problema de vocació: és el símptoma d’un sistema que fa aigües. Mestres, professors i equips directius carreguen una burocràcia asfixiant i se’ls exigeix assumir funcions assistencials o de custòdia que no els corresponen. La dignitat professional se’n ressent.

Tot plegat erosiona la il·lusió i l’optimisme realista indispensables per a la docència. La percepció social majoritària és que la qualitat educativa empitjora cada cop més. Les dades ho confirmen: la darrera edició de PISA (2025) i altres avaluacions diagnòstiques mostren un descens persistent, especialment preocupant en comprensió lectora. Si a això hi afegim que sovint es confon l’acompanyament amb la renúncia a l’exigència, i que s’oblida que la frustració i l’esforç són eines pedagògiques imprescindibles, el diagnòstic és difícil d’ignorar.

La Llei Educativa de Catalunya (LEC) de 2009 va néixer amb un consens del 85% del Parlament: un acord de país que establia les bases del nostre sistema educatiu. On ha quedat aquell esperit? Si volem salvar l’escola, cal abandonar la política d’aparador, retornar als docents el temps i la dignitat per ensenyar, dotar els centres de recursos reals i recordar que l’objectiu no és omplir estadístiques, sinó formar ciutadans crítics, bons lectors i persones lliures. Sense aquestes condicions mínimes, educar deixa de ser una promesa i es converteix en una aspiració tenyida d’impotència.