Entre raons i lectures

L’ús consentit d’espais públics com són les facultats universitàries per transformar-les en trinxera reivindicativa contra el que sigui va deixant enrere l’objectiu inicial d’objectar contra l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES) per convertir-se en un exercici d’assemblearisme singular que imposa una minoria ocupant a la resta dels i de les estudiants i al professorat als quals no els és possible en molts casos assistir a les seves classes. Les autoritats acadèmiques volen evitar la confrontació però no s’adonen que estan atorgant valor representatiu a unes persones que no han passat per cap mena de procés electiu que els doni cap capacitat decisòria en cap sentit. Dialogar és positiu i cal fer-ho sempre i quan hi hagi presents els sectors legalment constituïts d’acord amb les normes pròpies de cada universitat. No complir i no fer complir els reglaments és deixadesa per part de qui en té el dret i el deure. I un flac favor a la democràcia. La nostra nova societat en crisi compo...

És bastant habitual entre els humans reaccionar malament davant dels canvis. Darrerament, els i les estudiants –i també un cert nombre de professors- protesten per una suposada sèrie de malformacions que patirà el sistema universitari català i espanyol si acaba bé el llarg embaràs de l’anomenat pla de Bolonya. En síntesi, el polèmic pla pretén una reforma important dels estudis universitaris amb la finalitat d’unificar l'estructura i el contingut de les carreres dins de la Unió europea. La Declaració de Bolonya, també coneguda com l'Espai Europeu d'Educació Superior (EEES), va ser signada per 29 ministres d’Educació d’Europa a l’esmentada ciutat l'any 1999 i ha d'estar aplicat a totes les universitats europees l'any 2010, tot i que ja s’està fent en molts centres d’educació superior. N’hi ha per a tant? Alguns dels manifestants d’aquests darrers dies estan convençuts que l’oferta d'estudis complementaris -postgraus, màsters- encarirà la universitat i, per...

La societat necessita que el seu sistema educatiu li proporcioni el valor de l’excel·lència sense que es perdi la necessària equitat entre els alumnes als quals va destinat aquest noble servei d’interès públic que és l’educació. Entre els múltiples agents amb què comptem n’hi ha dos que són clau : la família i el professorat . I tots dos es complementen necessàriament; més encara: si l’un o l’altre apunten en un sentit diferent, el resultat serà nefast . No hi ha una altra opció; la necessària implicació dels pares en el desenvolupament del projecte educatiu de cada centre escolar és la peça clau. Malgrat tot, no n’hi hauria prou: les competències que han de tenir els docents actuals han experimentat un canvi notable ja que el que s’ha de saber gestionar actualment és una situació professional complexa . D’altra banda, ja sabem que a la Unió Europea el prestigi social dels mestres ha sofert una considerable davallada i alguns d’ells potser hi tenen bona part de culpa; però tampoc no ...

Els mitjans de comunicació estan dedicant aquestes darreres setmanes una atenció especial a l’educació i a les seves problemàtiques. A primers de setembre el tema era el recurrent cost de la tornada a l’escola o la reiterada discussió sobre l’excessiva durada del temps de vacances. Més endavant han estat la publicació d’estudis com el de la Fundació Bofill, el de l’OCDE: “Panorama de la educación 2008”o l’informe d’UGT “Els altres joves”. Si tenim en compte que el marc econòmic que ens envolta és preocupant, cal ser bastant optimista per negar l’evidència que no anem bé, mal que li pesi al conseller Maragall. Els qui tenim per professió l’ensenyament no necessitàvem precisament cap informe per conèixer de prop com està la situació. Tampoc no seria just, però, caure en un pessimisme estèril. El professorat actual hem superat unes quantes lleis orgàniques, experimentem més sovint del que caldria nous enfocaments del currículum, hem après a treballar en circumstàncies canviants i amb un...

El govern tripartit presentava durant la campanya electoral el Pacte Nacional per l’Educació com la seva gran conquesta. De fet, l’acord va ser possible gràcies a molts estaments del món educatiu i tot feia pensar que quedava segellat un full de ruta coherent que evitaria tensions i facilitaria un consens suficient per a elaborar i aprovar una llei d’educació pròpia de Catalunya. Això era a començaments del 2006 i ja se sap que les promeses electorals són molt volàtils i la nostra classe dirigent no es caracteritza precisament per fer gala de compromisos ferms. El conseller Maragall va presentar unes Bases de la futura llei i es va trobar com a resposta una “ vaga preventiva ” liderada per un dels sindicats que no van firmar l’esmentat Pacte. L’argumentari que es va utilitzar per justificar l’aturada és ja prou conegut: que si es pretenia la privatització de l’escola pública, que si les direccions escolars tindrien massa poder, que quedarien desregulades les condicions laborals del pr...

A quatre dies d’un nou Sant Jordi, els mitjans de comunicació es fan ressò dels hàbits lectors de la ciutadania i tornen a insistir sobre la seva importància. Vaig llegir no recordo on que la presidenta de l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP), Anna Marina Geli, manifestava que els estudiants que els arriben a les facultats tenen una menor comprensió lectora i escriuen pitjor. Hi té a veure, doncs, el dèficit de lectura que arrosseguen els nostres nois i noies amb aquesta mancança? Diuen que els bons lectors solen treure millors notes. A la millor és perquè els agafa més entrenats a entendre els textos, el vocabulari de les explicacions del professorat o el fil argumentatiu dels raonaments. I, a més, els és més fàcil concentrar-se. Però, qui és un bon lector? Doncs, aquella persona que llegeix perquè vol i perquè en sap gaudir. Diu Daniel Pennac a «Com una novel·la» que “el verb llegir no admet l’imperatiu”. Però la societat sí que compta amb altres imperatius que no an...