19 de gener de 2008

Una vaga precipitada

Cinc sindicats de l’ensenyament públic han convocat una vaga del sector per al dia 14 de febrer amb la finalitat que sigui retirat el document de bases per a la futura Llei d’Educació de Catalunya (LEC). Em pregunto si aquest mecanisme de pressió ha de ser el primer recurs a utilitzar per manifestar un posicionament contrari a qualsevol proposta empresarial o de l’administració. El conseller Maragall opina que “els sindicats s’estan inventant una guerra”, les federacions de pares la troben injusta i inoportuna. A mi em sembla precipitada per més que en respecti la seva legitimitat. Em fa la impressió que s’està segrestant l’imprescindible debat que qualsevol llei requereix; més encara si es tracta de legislar sobre un tema tan sensible com és l’educació.

No estem parlant d’una vaga laboral pròpiament dita sinó d’una vaga ideològica. El Sindicat d’Estudiants afirma que “el tripartit ha de fer una llei educativa d’esquerres”, que no volen “directors –dictadors- gerents”, que “la concertada no ha de rebre ni un euro”, entre d’altres reivindicacions. Els sindicats argumenten que el departament d’Educació aposta per la privatització dels centres, que n’elimina la gestió democràtica o que “desregula” les relacions laborals del professorat.

I si convoquessin una “vaga a la japonesa”?
La setmana del dia 11 al 15 de febrer es podria ampliar l’horari lectiu una hora diària i el dijous 14, al vespre, es podria convocar una xerrada-col·loqui en la qual els representants sindicals de cada centre podrien explicar els seus plantejaments i escoltar les aportacions de les persones que hi assistissin per fer-les arribar a la seu del sindicat corresponent i així es comptaria amb una informació més plural i, per tant, més matisada. Fóra una manera alternativa de fer-se notar i no repercutiria ni en les famílies ni en aquells que tenen dret a l’educació obligatòria. Aquest temps podria dedicar-se a estimular la lectura recreativa, veure els programes televisius de la tarda guiats pel mestre o la mestra, fer els deures com fan a Finlàndia o practicar una tècnica de treball intel·lectual en un estudi dirigit. Tot de manera voluntària, és clar. A tot estirar, un piquet informatiu dels sindicats convocants a la porta de les escoles.

Francisco Longo, Director de l’Institut de Direcció i Gestió Pública d’Esade, creu que hi ha cinc factors que es proposa de transformar la norma jurídica i que dificulten la innovació i la millora del sistema educatiu: la uniformitat dels centres, la centralització, la llunyania, l’acefàlia directiva i l’opacitat en l’avaluació. Com a contrapartida proposa que el servei públic educatiu sigui plural, autònom, proper, amb una direcció sòlida i avaluat amb transparència. Altres persones han fet també les seves aportacions i és aquesta implicació, precisament, allò que cal estimular elevant el nivell del debat i fugint de l’opció radical de convocar una jornada de vaga a la primera de canvi.

No és el diàleg allò a què cal donar prioritat en un tema tan important per al futur del país? Es compta amb l’antecedent del Pacte Nacional per l’Educació, que va assolir un alt grau de consens, com a pas previ i del qual cal exigir-ne el seu compliment. De la LEC no se’n coneix encara l’articulat però sí que es pot fer suggeriments i propostes al correu electrònic que s’ha creat per contrastar les bases per a la Llei (llei.educacio@gencat.net). La meva proposta és que les comunitats educatives, tan propenses a reclamar que es compti amb la seva participació, facin ús d’aquest dret i hi aportin el seu punt de vista. O seguir l’exemple d’entitats com la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya que ja va fer públic un document amb les seves valoracions el desembre passat.

El repte que tenim entre mans és complex i apassionant alhora. Portem anys i panys exigint als diferents governs una llei d’educació pròpia per a Catalunya. Ara tenim l’oportunitat de dotar-nos d’una llei sòlida, aglutinadora i que faciliti l’estabilitat del sistema a més de la seva millora contínua. Penso que cal aprofitar l’ocasió, parlar-ne, i no convertir un debat que ha d’estar presidit per la serenitat amb una confrontació amb les famílies i entre els professionals de l’ensenyament a quatre dies d’una campanya electoral.

14 de gener de 2008

Credibilitat

Fa dies que estem en campanya electoral no oficial per a la cita del 9 de març. A França el 85 % dels electors van anar a votar a la darrera convocatòria. A Espanya no sembla que la mobilització arribi tan amunt. També en això som diferents! Aquests dies escolto els missatges dels candidats i dels seus adlàters i confesso que m’inspiren poca credibilitat més enllà de les lògiques fílies i fòbies ideològiques inevitables.

Tot pensant-hi, retrobo algunes idees del primer discurs del proactiu president Sarkozy: “exigència de respectar la paraula donada i d’acomplir els compromisos”[...]“exigència de rehabilitar els valors del treball, l’esforç, el mèrit, el respecte”, segons que cita l’escriptora Yasmina Reza, l’ombra del titular de l’Eliseu, la qual va seguir-lo durant l’any anterior al seu triomf electoral. I l’home ho està fent, amb matisos, però sense enganys.

Una altra líder política que m’inspira confiança és Angela Merkel, la cancellera alemanya des de 2005, doctora en física quàntica i presidenta de la CDU (Unió Demòcrata Cristiana). Sap liderar una complexa coalició de govern d’un país europeu de primera línia.

Pel que fa als Estats Units, malgrat no conèixer gaire la mecànica d’aquest país en el procés de designació de candidats a la Casa Blanca, si jo visqués a Nou Hampshire, crec que m’hauria decantat pel senador demòcrata Barack Obama. Aquest afroamericà que va fiançar el seu talent a Harvard és un dirigent que en el seu discurs parla de llibertat, educació, oportunitats i seguretat per a tothom. Se’m fa creïble.

A casa nostra, en canvi, què voleu que us digui? Com que sóc català, tinc la sort de tenir un ventall d’opcions considerable, malgrat que el meu candidat preferit fa temps que compta amb el meu vot per moltes raons, malgrat algunes disfuncions de la federació que el presenta. [Vegi’s un post anterior del 23 de juny de 2007] Però si visqués a Toledo, posem per cas, no sé com m’ho faria per participar de la festa de la democràcia que suposa una jornada electoral. Zapatero? No. Rajoy? Tampoc. M’inspiren confiança? Cap dels dos. M’atreu el que diuen? Gens ni mica.

Diu Gregorio Peces Barba que “la moderació és un element central de la democràcia” (El País,
13.01.08). Tant el popular com el socialista intenten fer el paper de moderats per tal d’atreure el votant indecís de centre. Però cap dels dos compta amb l’esmentada virtut. L’un perquè és un optimista compulsiu. L’altre perquè sempre tria els millor temes per generar desafecció entre els catalans; la llengua és, per exemple, el tema central del seu últim video de precampanya, glossat pel mateix Aznar en la seva darrera visita a Catalunya i que veu faltes de llibertat i coaccions a cada cantonada. No hi ha una altra manera de fer política?

En el meu entorn familiar hi ha qui em diu, amb altres paraules, que sóc un il·lús, un romàntic i que no m’hauria de creure ni el discurs del meu propi partit. Que els polítics no són de fiar. I que la política és una altra cosa. Jo prefereixo seguir pensant que un altre estil és no solament possible sinó necessari i que per aconseguir-ho fan falta persones formades, que comptin amb experiència professional prèvia, que tinguin present que el referent som les persones i el bé comú i, sobretot, que no perdin la consciència de temporalitat. És la democràcia allò que cal enfortir, no la partitocràcia. De feina no ens en faltarà!

4 de gener de 2008

Jordi Pujol, Memòries

Fa un temps, un comentarista del meu blog deixava anar un comentari negatiu sobre el meu poble afirmant que feia “pudor de porcs” (sic). Doncs mira, si l’hagués escrit ahir o avui tindria tota la raó del món. Amb la calor que ja fa, la gent solem obrir les finestres per intentar que entri a les cases una alenada d’aire fresc però aquesta acció porta aparellada un problema: aquest aire fa pudor de purins.

Quan jo era petit, ningú no es queixava d’aquestes incomoditats: eren altres temps. Avui dia, però, sembla que el problema de les dejeccions ramaderes hauria d’estar superat i que es podria evitar les molèsties que causen a la ciutadania. Tal com podem llegir al web de l'Agència de Residus de Catalunya, “per a una correcta gestió, els ramaders i agricultors han de disposar i aplicar plans de gestió de les dejeccions ramaderes i dels fertilitzants nitrogenats respectivament, així com llibres de gestió”. Si estem pensant en el seu emmagatzematge, el mateix web dóna els criteris a tenir en compte:

“D'acord amb allò que s'indica a l'Ordre de 7 d'abril de 1994, segons la qual es fixen normes d'ordenació de les explotacions porcines, avícoles, cunícoles i bovines, els elements del sistema d'emmagatzematge de fems i purins han d'estar construïts amb materials i formes que garanteixin la seva estanquitat. En conseqüència, el sistema de recollida i emmagatzematge de fems i purins ha d'evitar l'entrada (aigües d'escolament, aigües freàtiques, etc.) i la sortida (purins, lixiviats, etc.) de líquids del dipòsit. En el cas de les basses exteriors, poden ser d'obra (formigó), impermeabilitzades amb làmina plàstica o qualsevol altre sistema, de manera que es garanteixi el segellat i la impermeabilització total del dipòsit. En cas d'utilitzar-se materials plàstics, és convenient seguir les recomanacions per a la construcció de basses de purins del Departament de Medi Ambient i Habitatge i les recomanacions per a la construcció de basses: emmagatzematge de purins i altres líquids orgànics de l'Agència de Residus de Catalunya.”
Ja sé que no és tan senzill com sembla: el sector porcí és un dels motors principals de l'economia catalana i el Segrià, Osona i la Noguera són les comarques catalanes amb més cens. Però fa molts anys que s’hi dóna tombs, que el tema no se soluciona i ara ja fa temps que no tenim un govern de CiU. A qui donarem la culpa? Les grans plantes de purins són un bon invent tecnològic útil només per legalitzar granges que no poden donar sortida als seus excedents.

I jo, carallot de mi, que em pensava que els d’Iniciativa-Verds tindrien més sensibilitat pel medi ambient!

El rendiment acadèmic en temps de competències

L’èxit escolar no es pot basar només en els resultats acadèmics entesos com una nota que resumeix un trimestre o tot un curs. Ni tan sols ...