11 d’octubre de 2010

Ni un cèntim al calaix

La notícia que el departament del conseller Castells posarà a la venda bons a mil euros per tal que els particulars puguin ajudar a pagar els deutes de la Generalitat no és cap bona notícia. La consellera d'Acció Social i Ciutadania, Carme Capdevila, que ha exercit de portaveu del Consell Executiu, ha dit que l'emissió de deute públic per part del Govern es farà "dins de la més estricta normalitat". Quina normalitat, consellera? La crisi econòmica no es pot convertir sempre en l’argument principal per justificar els excessos dels governants. No sóc economista i no hi entenc gaire però a mi no em va semblar cap bona notícia, sinó tot el contrari. I el president Montilla, com sempre, ni una paraula. Recorden a un Iceta pletòric quan ens anunciava que s’havia arribat a un acord de finançament “estratosfèric” per a Catalunya? Per què no explica ara com pot ser que s’hagin eixugat aquells diners? Vol dir això que ja no hi ha ningú que es fiï d’aquest Govern?

Els assessors de Montilla li devien fer prendre la decisió de convocar les eleccions com més tard millor tot pensant que qui dia passa any empeny. Per què calia esperar tant, President? Imaginis que vostè guanya les eleccions (és un dir, perquè ja no les va guanyar pas fa quatre anys!) i que ha de formar govern. No era millor firmar la dissolució del Parlament com més aviat millor i refer un govern més idoni per fer front als nous reptes de la nostra societat? O és que ja li va bé l’equip de la tricoalició? Li reconec que no voldria estar al seu lloc perquè no ho té fàcil vostè i els vents no bufen a favor seu. No se li fa costa amunt tanta demora? No ho entén que no podem continuar perdent el temps? I ja posats a preguntar –retòricament, és clar- què hi ha d’anar a fer demà a Madrid després de la plantofada que vàrem rebre amb la sentència contra l’Estatut? Quina “hispanidad” ha de celebrar vostè? És per allò que el PSC no és el PSOE?

Falta un mes per a l’inici oficial de la campanya electoral. Artur Mas està fent, al meu entendre, una bona precampanya (tot i la relliscada de Felip Puig amb l’aeroport lleidatà). S’explica bé, no fa promeses populistes ni irreals i inspira confiança. Però encara hi ha pista per recórrer. Si governa, com esperem un bon grapat de ciutadans, li tocarà fer el paper de Doctor No tal com afirma en un bon article a La Vanguàrdia d’avui Francesc-Marc Álvaro. I ho haurà d’explicar amb una bona didàctica i amb no menys psicologia perquè els candidats ens tenen acostumats a prometre’ns duros a quatre pessetes i al cap d’uns mesos ja ningú no recorda què ens van dir ni els ho reclamem nosaltres. Som així: ens agrada fer cartes als Reis i seguir creient que existeixen. Sigui com sigui, trobo bé que no ens enganyi amb falses promeses i que sigui clar, però tampoc no cal que ens ho expliqui tot. Ja ho farà quan sigui el moment. Mentrestant, el tripartit per si sol ja ens té ocupats amb els seus numerets.

4 d’octubre de 2010

Amb el permís d'en Boada

Mireu si n’és de plural la nostra societat que fins i tot un alt càrrec del govern català va abandonar la seva feina i se’n va anar a Girona a encapçalar una manifestació! Fa “progre” anar darrere d’una pancarta contra la política d’un partit amb el qual s’hi està en coalició a la Generalitat! Diu el senyor Boada que ell no té competències en matèria de seguretat ciutadana i que els aldarulls dels mal anomenats antisistema no són cosa seva, que ja hi havia en Saura al peu del canó! Resultat final: mitja ciutat potes enlaire. Es veu que els barcelonins “són singulars perquè són plurals”, com deia un eslògan de la pro-socialista Com Ràdio. Però la imatge d’un automòbil de la Guàrdia Urbana en flames, aparadors desmantellats, contenidors en flames, etc. no queda circumscrit a la ciutat comtal sinó que mig món l’associa a Catalunya i la notícia va passar al davant de la que teòricament havia d’obrir un telenotícies en serveis mínims: la vaga del 29-S que volia esdevenir general.

Els sociòlegs fan ús del cromatisme per justificar com és de negre el futur d’aquests joves que no donen la cara i que cada cop que en tenen l’ocasió surten al carrer i no expressen la seva opinió sinó que literalment el que fan és delinquir. I, com li he llegit a Xavier Sardà, no cal que okupin cap edifici perquè tenen permanentment okupada la casa dels seus pares, als quals planyo perquè segurament molts d’ells no mereixen haver de gestionar una tan mala herència que els ha llegat el “sistema”. Cal recordar, però, un cop i un altre, que són milers els i les joves que malden per fer-se un espai en aquesta societat nostra tan mal governada per un socialisme que li riu la gràcia al pitjor president de govern de la democràcia. Són els altres joves: els que estudien i s’esforcen per sortir ben preparats, per poder aportar quelcom de positiu al seu país, que prefereixen creure que el futur és possible i que la “cultura del totxo” ha de quedar definitivament enterrada.

Ens queda encara un mes perquè comenci oficialment la campanya electoral. L’esgotament de l’electorat pot arribar a ser mortal de necessitat i els directors de campanya hauran d’esprémer-se el cervell per penetrar les ments i les voluntats dels electors cap a la seva causa. El senyor Boada sap que si les enquestes acaben coincidint amb la realitat la seva excursió pel Govern català haurà arribat al final del trajecte. Per això prefereix anar a fer-se la foto amb els seus i evitar perdre-hi bous i esquelles. I que consti que ha estat el mateix president de la Generalitat qui considera que el secretari general d’Interior “no va fer bé” d’anar a la manifestació, segons ell mateix ha declarat a TV3, però que això no és motiu per cessar-lo. Perquè no pot fer-ho, president. I perquè al gironí el que vostè faci li preocupa poquíssim hores d’ara.

Hem assistit una vegada més a l’espectacle de la descoordinació de les institucions i dels seus responsables. Polítics, jutges i policia han fet un paper molt pobre. I així anem generant desafecció cap als que també haurien de ser els nostres interessos. Perquè l’ordre públic no és una qüestió de dretes o d’esquerres; és un exercici de garantia de les llibertats i de sentir-se segur als carrers, a les ciutats i al país. Em costa de creure que fins d’aquí a tres mesos res no canviarà. Paciència!

El rendiment acadèmic en temps de competències

L’èxit escolar no es pot basar només en els resultats acadèmics entesos com una nota que resumeix un trimestre o tot un curs. Ni tan sols ...