19 de febrer del 2011

Avaluació al setembre

Els mitjans de comunicació han tornat a posar sobre la taula el debat sobre la conveniència de tornar a fer exàmens de recuperació dos mesos després d’haver acabat el curs. La consellera d’Ensenyament estudia oferir de nou aquesta possibilitat davant l’elevat índex de fracàs escolar que patim en comparació amb altres països i davant del fet que un nombre considerable d’estudiants catalans obté el graduat en secundària obligatòria sense haver aprovat la totalitat de les assignatures, emparats en lleis com la LOGSE i la seva successora, la LOE de 2006. Aquestes lleis, cal admetre-ho clarament, ens han portat a la cota més elevada d’abandonament del sistema educatiu per part de l’alumnat de setze anys, en especial dels nois. Ben segur que si el fracàs hagués estat femení, ja hauríem fet no sé quantes lleis per tractar el tema amb la dosi necessària de discriminació positiva a favor d’elles.

La mesura, però, no compta amb un suport unànime: Francesc Imbernon (UB) pensa que podria anar bé a aquells alumnes que els queden dues o tres assignatures pendents al juny; per a Enric Roca (UAB) podria suposar un segon fracàs si els alumnes suspesos no se’n sortissin; entre els professionals de secundària també hi ha opinions diverses. Sigui com sigui, l’error seria seguir fent el mateix o pensar que amb uns quants canvis normatius el problema quedarà resolt. La responsabilitat no és solament del sistema educatiu formal, sinó de les famílies, de l’entorn social i dels mitjans de comunicació. Com deia el president Obama en el seu darrer discurs a la Nació, “només els pares poden assegurar que s’apaga el televisor i es fan els deures” i que “l’èxit no és una qüestió de fama o de relacions públiques, sinó d’esforç i disciplina”.

Sóc de l’opinió que la mesura no es pot basar en la convocatòria extraordinària d’un examen a començaments de setembre i aprovar qui el superi o deixar suspès qui no aconsegueixi la suficiència. Fa anys que es va apostar per l’avaluació continuada com a mesura per certificar els aprenentatges i jo en sóc partidari. Però no trobo tan lògic celebrar a primers del mes de juny una junta final d’avaluació contínua i quinze dies després convocar unes proves extraordinàries per tancar el procés, com s’està fent ara a l’ESO. No és en un sol examen que cal comprovar si s’han assolit i en quin grau els continguts i les competències bàsiques sinó que els instruments d’avaluació han de ser diversos, aplicats de manera racional durant el procés d’aprenentatge i el seu pes ponderat ha de ser coherent amb la metodologia de treball de cada centre escolar. Hauria d’haver passat a la història que amb un sol examen es pugui aprovar una avaluació i, menys encara, una assignatura sencera. Qualsevol activitat que es faci a classe pot ser utilitzada amb una finalitat avaluadora.

La segona oportunitat que podria donar la recuperació de setembre hauria d’anar acompanyada necessàriament d’una guia de treball autònom o guiat, en funció dels casos, en la qual s’hi concretessin clarament els objectius pendents d’assolir, els continguts a treballar, les activitats que caldria dur a terme per tal d’assolir aquests aprenentatges, els recursos necessaris i la proposta d’un calendari de treball raonable. Per poder fer les proves de recuperació hauria de ser imprescindible lliurar tot aquest material, en suport paper o electrònic, com un e-portafolis, defensar oralment la tasca feta i dur a terme algun tipus de tasca que vagi més enllà de la repetició memorística d’uns conceptes i que formi part de la programació didàctica de l’assignatura suspesa. El resultat d’aquest procés hauria de tenir un valor determinat en el conjunt de l’avaluació de la matèria com a un pas més, diferit en el temps, de l’avaluació contínua pròpia del curs escolar ordinari. Es tracta de facilitar a aquells alumnes que tenen un ritme d’aprenentatge més lent que puguin dedicar més temps a unes assignatures concretes en exclusiva. Amb algú al costat que els faciliti aquest reforç, és clar.

Sóc conscient, per acabar, que la mesura no resoldrà els casos d’alumnes despenjats del sistema, els que arrosseguen grans dèficits instructius o els casos greus. Però les mesures a prendre per donar resposta a aquestes tipologies i problemàtiques mereixen un debat a banda.