3 d’agost del 2011

L'equador estival

Com aquell que no vol la cosa, el solstici d’estiu avança cap a l’equinocci que l’ha de succeir sense que res ni ningú l’aturi. Anys enrere el mes d’agost era el mes de vacances per antonomàsia, un mes inhàbil. En els temps que corren, però, parlar de les vacances trobo que és una mica insultant per a més de quatre milions de conciutadans nostres que hi estan tot l’any, de vacances, perquè no troben la manera d’entrar al mercat laboral. També és possible que no siguem prou emprenedors o que ens falti iniciativa i creativitat per muntar el  nostre propi negoci, tot fent front a les traves que les administracions s’entesten a posar als emprenedors. Ben segur que farà falta alguna cosa més que una “llei òmnibus” per desencallar aquesta situació ja que desengreixar l’aparell de les institucions i de l’Estat i fer que la gestió pública guanyi eficàcia i transparència no és gens fàcil, sobretot quan hem confós les prestacions d’un determinat estat del benestar en un benestar de l’estat que ara no podem sostenir.

Els estudiants de l’ensenyament obligatori ja comencen a esgotar plans d’estiu, acampades, anades i vingudes de casa dels padrins, estades, etc. i els seus familiars malden per trobar activitats positives per als seus fills. La imaginació s’acaba també per als qui poden pagar-ho ja que no tot consisteix a “col·locar” les criatures en un pàrquing d’estiu durant una sèrie d’hores. Quan jo era petit, ens passàvem la major part del dia al carrer i mai no hi cabia l’avorriment. Al matí anàvem a repàs o fèiem deures o activitats instructives a casa, sense que ningú se sentís menyspreat pel sistema ni pels mestres ni, òbviament, pels pares. Eren uns altres temps, no necessàriament millors, és clar. Avui en dia, en canvi, tot passa per l’oci i per l’entreteniment que, si és possible, han de costejar els pobres ajuntaments o els cada cop més inoperants consells comarcals ja que som fills d’una societat subvencionada que trigarà anys i panys a tornar i que no podrem pas llegar als nostres descendents.

Sempre he discrepat d’alguns col·legues meus que són partidaris que els nens i nenes i els que aviat seran adolescents desconnectin de tot allò que els recordi l’escola. Creuen que amb cent setanta-cinc dies de classe a l’any ja n’hi ha prou, d’activitat mental. La meva opinió és que la major part de la gent tenim clar que al cervell no se l’ha de desactivar per més que ens trobem de vacances; de fet, no deixem pas d’alimentar el cos en aquesta època de l’any! Doncs també es pot trobar una dieta adequada per a la ment i per a l’esperit, sense que calgui reproduir l’acceleració irracional de la resta de l’any. És gairebé impossible que no trobem un bon llibre, que no tinguem una bona pel·lícula o sèrie per veure i comentar junts. A la millor podem aprendre o millorar un idioma. I, sense ànim d’esgotar el llistat de propostes podem fer passejades amb bicicleta, rutes a peu, repintar alguna part de casa nostra o de casa dels avis, segar la gespa del veí sense cobrar, ajudar a nens més petits a fer deures d’estiu, apuntar-se a activitats solidàries, destriar i reciclar l’acumulació d’andròmines que ocupen mitja casa sense necessitat... i tantes altres coses que se’ns poden ocórrer poden fer més lleuger, més profitós i potser més divertit i tot aquest llarg mes d’agost.