La tradició de manar
i de fer els anomenats deures d’estiu ha entrat en crisi. Més concretament, és
la manera convencional d’entendre aquestes activitats la que ha caducat. El
punt d’inici hauria de ser, al meu entendre, que els pares i el professorat ens
preguntéssim qui necessita fer deures durant el temps de vacances. Aquesta
pregunta la podem respondre, a grans trets, centrant-nos en les dues etapes
educatives clau: la primària i la secundària.
Si comencem per la
secundària, actualment ens trobem davant el fet que hi ha alumnes als quals els
ha quedat pendent alguna assignatura i que tenen l’oportunitat de recuperar-la
al setembre. Aquests alumnes es troben amb un temps extra per fer algunes
activitats que no són pròpiament deures en el sentit tradicional del mot, sinó
una mena de contracte de recuperació que concreta quins objectius cal assolir, quines
tasques cal fer i amb quines condicions per tal de presentar-les abans que
comenci el nou curs i poder aprovar una matèria que, pel motiu que sigui, ha
quedat pendent. Deixo obert un debat possible sobre aquest aspecte quant a la
necessitat que algú ofereixi un ajut eficaç a l’alumne que ha suspès, amb tot
el que això comporta. Però no és aquesta l’etapa educativa de la qual vull
tractar en aquest article.
Si ens centrem en la
primària, la cosa canvia, però no d’una manera radical. Penso que cal evitar
els plantejaments dicotòmics a favor o en contra dels deures estiuencs. Són
necessaris, doncs? Em preguntava més amunt qui necessita que les nenes i els
nens tinguin deures a fer. Ells mateixos o els seus pares? Si partim de la base
que durant tot l’any els pares són els primers educadors dels seus fills, més
encara ho són en temps de vacances. I, a més a més, cal tenir en compte que els
mestres no poden ser al costat dels seus alumnes mentre fan les activitats
recomanades per a l’estiu. De fet, el que està en joc és com ocupar el temps
d’oci durant tantes setmanes perquè els casals d’estiu, les estades, les
colònies, omplen una quinzena o dues però l’estiu continua i precisament uns
deures ben pensats i personalitzats poden contribuir a tenir alguna cosa
positiva a fer durant una estona perquè hi ha temps per a tot si hom
s’organitza.
Està admès per bona
part de la bibliografia pedagògica actual que l’educació ha de ser
personalitzada i s’ha d’adaptar als diversos ritmes d’aprenentatge de cada
alumne. Aquesta afirmació, doncs, ens porta a acceptar que en temps de vacances
qui ha de planificar aquesta personalització són les famílies. D’aquesta
manera, ja no hi cap la confrontació entre casa i escola ni cal desautoritzar
la mestra o el mestre que ha suggerit determinades activitats. Convé aclarir
que, en general, ja ningú recomana fer tasques monòtones, repetitives i
descontextualitzades, però no és un dogma pedagògic pensar que si es fan
aquestes activitats, augmentarà la qualitat dels aprenentatges dels alumnes i
l’adquisició de les competències clau.
Cal tenir en compte
també que hi ha nens i nenes a qui els agrada fer un quadernet, resoldre
enigmes, fer una comprensió lectora o un grapat d’operacions aritmètiques. No
cal pas frustrar aquesta inquietud, si realment existeix. De vegades exagerem
quan tenim tendència a veure només els inconvenients que suposa dedicar una
estona al dia a fer tasques de tipus intel·lectual que no tenen per què ser
sempre lúdiques. El tòpic que afirma que l’estiu és per descansar, amaga un
reduccionisme que, en realitat, equival a pretendre que no s’estimulin
habilitats mentals durant dos mesos llargs cada any. No aposto pels quadernets i
les fitxes necessàriament però no els menystindria sense més ni més. Malgrat això, proposo alguns suggeriments
alternatius: cuinar o ajudar-hi, fer un hort, descobrir les possibilitats que
ofereix la jardineria, programar algunes visites culturals en família, deixar
espai sobretot pel joc lliure amb els amics i les amigues, llegir, escriure, fer
esport, enraonar, escoltar, veure una bona pel·lícula, aprendre a tocar un
instrument, badar, riure, fer encàrrecs, fer les tasques de casa perquè ningú
la confongui amb un hotel, iniciar-se al bricolatge... Totes aquestes tasques
són també una manera de fer matemàtiques, llengües, reforçar competències i
habilitats, fer educació física, ciències
naturals, música, etcètera.
Sigui com sigui,
sembla raonable apostar per trobar un espai que faci possible respectar la
lliure decisió de cada família sobre aquest tema tan discutit, d’una banda, i donar
resposta a les necessitats i interessos de cada nen i de cada nena, d’una altra
banda. El paper de les escoles és col·laborar-hi, suggerir opcions, orientar.
No cal que ningú s’intercanviï el rol que li correspon. I menys encara en temps
de vacances!
JORDI VILADROSA I
CLUA
Vocal de la
junta de govern del Col·legi de Pedagogs de Catalunya
Comentaris