Reivindicar el temps improductiu com a dret laboral i vital
Per Jordi Viladrosa i Clua
La societat que hem construït ens ha fet creure que la multitasca i l’estat constant d’ocupació són positius. Si t’atures un instant, amable lector, et podries preguntar quan va ser l’última vegada que et vas avorrir sense sentir-te culpable. Traslladat al món laboral i sindical, aquest paradigma pervers mostra com la cultura de la hiperactivitat ens afecta com a treballadors.
La hiperproductivitat com a dogma
Moltes empreses mesuren el valor dels seus treballadors amb
indicadors de productivitat, confonent les persones amb el seu rendiment. A
Espanya, per exemple, es treballa moltes hores, però la productivitat per hora
és inferior a la d’altres països europeus, fet que genera encara més pressió
per “rendir més”.
Hem transformat la síndrome de l’agenda plena en un símbol
d’estatus. D’aquí l’èxit de les aplicacions de gestió de tasques, els rellotges
intel·ligents i els calendaris digitals vinculats a tots els dispositius.
Plataformes com Instagram i TikTok amplifiquen aquest missatge, mostrant joves
que associen èxit amb estar sempre ocupats, cosa que pot acabar generant
ansietat i el temut burnout.
Les empreses també s’hi apunten i promouen estratègies per
“millorar el rendiment”, sovint amb un llenguatge de competició i eficiència
que s’acaba infiltrant en la vida personal dels treballadors. La hustle
culture glorifica el treball constant i la idea que el valor personal depèn
de la productivitat. Es veu en frases com “no pain, no gain” o en la
normalització de respondre correus fora d’horari.
A favor de l’avorriment
La generació Z i els mil·lennistes ja comencen a criticar
aquesta obsessió per la productivitat freda, però alhora viuen immersos en un
entorn on ser productiu és sinònim d’èxit.
L’alternativa és reivindicar el valor de la pausa, les
relacions interpersonals més humanes i la creativitat sense objectius
productius. Ben entès, l’avorriment pot ser un espai de reflexió i regeneració
mental per fer front a l’ansietat i a la pèrdua de sentit vital.
Reivindicar el dret a no fer res és, de fet, una forma
de resistència.
Propostes sindicals
Aquestes reflexions poden traduir-se en accions concretes
dins la negociació col·lectiva:
- Temps
de pausa real: garantir moments de descans amb bloquejos concrets en
el calendari de tasques.
- Espais
de desconnexió no instrumentalitzats: habilitar zones de relaxació que
no es confonguin amb sales de pluja d’idees disfressades.
- Lluita
contra la cultura de la multitasca: evitar reunions simultànies i
promoure el control dels temps assignats.
Hi ha exemples inspiradors: França va ser el primer país
europeu a aprovar el dret a la desconnexió digital (2017). Els Països Baixos i
Finlàndia han estat referents en polítiques de conciliació, amb jornades
laborals més curtes i una cultura que valora el temps lliure. A Espanya, la
Llei Orgànica de Protecció de Dades i Garantia de Drets Digitals (2018) inclou
també aquest dret.
Pel que fa a les empreses, IKEA a Suècia ha promogut models
de jornada flexible i espais de pausa reals, mentre que Volkswagen a Alemanya
va establir que els servidors de correu deixin d’enviar missatges fora de
l’horari laboral per evitar pressions innecessàries.
En definitiva, és hora de repensar el valor del temps
improductiu. El sindicalisme és una bona eina per defensar no solament drets
materials o laborals, sinó també emocionals i culturals. Potser el futur del
treball demana fer les coses d’una altra manera, on les persones aportin el
valor afegit que mai no podrà fer una intel·ligència artificial.
