26 de novembre del 2007

L’educació d’aquest país: un maldecap crònic

Ens trobem davant d’una alarma real. No és un simulacre. L’ensenyament -ara agrada anomenar-lo ‘educació’- ja no progressa adequadament. Administració, pares, professorat, experts... es miren recelosos els uns als altres. La inestabilitat crònica del sistema, alguns errors de disseny curricular i la falta de consens ens ha passat factura. I no ens està sortint precisament barata. Ens hem carregat el país i costarà anys i panys recuperar-nos d’aquest esvoranc en la pretesa societat del coneixement.

He llegit amb calma l’informe “L’estat de l’educació a Catalunya 2006-2007” de la Fundació Jaume Bofill i veig que els titulars que la premsa li ha dedicat, algun d’ells alarmant, sintetitzen fil per randa el contingut objectiu i plural que ens brinda el document. Dels diversos indicadors estadístics que analitzen els autors voldria destacar l’increment de l’abandonament escolar prematur que, vist des d’una altra òptica, suposa una incorporació al mercat de treball de persones no qualificades que incrementaran a mig termini, la precarietat laboral. La responsabilitat, en aquest cas, no és solament del sistema educatiu; ho és també dels empresaris, dels sindicats i de les famílies.

No tinc ànim de ser catastrofista però penso que convé obrir un debat a fons sobre la qüestió. El conseller Maragall ha estat hàbil en presentar les bases d’una Llei catalana d’educació. És més, veig positiu que hagi acceptat obertament que no anem bé i que cal actuar. Això no obstant, no arribarem enlloc si comencem a buscar culpables i no assumim cadascú una part de la responsabilitat; sobretot perquè no sembla un tema menor ni senzill. El president Montilla afirma que el seu Govern farà “propostes innovadores polèmiques” perquè hi ha “moltes inèrcies i massa corporativisme”. Tot i que s’entén a què es refereix, haurem d’esperar que s’iniciïn els tràmits de la nova Llei i tots els sectors implicats haurem de fer l’esforç necessari per tal que aquest cop s’assoleixi un grau elevat de consens.

Caldrà posar-se d’acord en molts aspectes. Per començar, jo n’apunto tres: fer real l’autonomia dels centres; apostar per una direcció professionalitzada i per una gestió dels centres més eficaç i més eficient; i, finalment, implementar un model avaluatiu del professorat centrat en la pràctica docent i amb una orientació formativa.

En primer lloc, l’autonomia dels centres és, ara com ara, més teòrica que real. L’administració educativa té tics intervencionistes estimulats molts cops per les mateixes lleis orgàniques o els decrets que les despleguen. Els hàbits reglamentistes dels governs deixen poc marge i el projecte de centre no esdevé útil ja que les escoles i els instituts no tenen capacitat d’obtenir els recursos humans, financers i materials que els són necessaris. En països de l’OCDE en els quals l’autonomia és més gran, el rendiment de l’alumnat és superior. L’actual Llei orgànica d’educació (LOE), de fet, planteja algunes mesures que ja toca dur a la pràctica sense més demora.

Us segon àmbit que requereix un canvi en profunditat és la tipologia dels equips directius dels centres de la xarxa pública. L’accés a la docència basat en un sistema funcionarial impedeix adequar el perfil del professorat a les necessitats de l’alumnat i com que el poder efectiu el tenen els claustres, els directius acaben fent tasques merament burocràtiques o de gestió de baixa intensitat. D’altra banda, no podem pas passar per alt que més de la meitat dels equips directius tenen un nomenament a dit per falta de candidats. Així doncs, davant dels dèficits del sistema, la direcció s’ha d’especialitzar, ha de tenir una formació idònia i demostrar capacitat de lideratge. Dit d’una altra manera, s’ha de professionalitzar.

En tercer i darrer lloc, apuntava que cal una avaluació fiable, vàlida i justa donat que el reconeixement del treball del professor exigeix que sigui objecte d'avaluació. Aquesta avaluació esdevindrà un element fonamental de reflexió per al propi professor, a part d'un element de control sobre la pràctica, i una fita imprescindible per a la millora de la qualitat educativa, sempre i quan s'avaluï també el centre educatiu, la funció directiva i el sistema. En un procés avaluatiu hi intervenen diversos estaments que posen en joc els seus propis interessos, no sempre coincidents. D'aquí que els problemes ètics facin acte de presència des dels primers moments del procés. És per tant necessari que avaluadors i avaluats negociïn les condicions i exigències mútues a què se sotmetran per tal de fer més transparents els propòsits, atorgar fiabilitat al procés, garantir l'equilibri entre la confidencialitat i la necessària publicitat dels resultats.

En definitiva, l’educació ha de deixar de ser un eslògan electoral per passar a ser un dels principals eixos del país.

4 de novembre del 2007

Batxillerat a la carta

El Consell de Ministres acaba d’aprovar un batxillerat més flexible i els alumnes que suspenguin fins a 4 matèries de primer a partir del curs 2009-2010 podran optar entre repetir el curs o matricular-se només de les pendents afegint-t’hi algunes matèries de segon, amb certes condicions. Òbviament, el títol de batxiller s’obtindrà un cop s’hagin superat totes les assignatures en un màxim de 4 anys.
Si es fa bé, pot donar un resultat satisfactori malgrat la complexitat que suposarà la seva organització. Si es fa malament, acabarem donant la raó als seus detractors, que hi veuen una rebaixa del necessari grau d’exigència, i el valor de l’esforç quedarà un cop més devaluat. Actualment, de tota manera, ja tenim alumnes al sistema educatiu que fan el batxillerat en tres anys acadèmics i els va prou bé. Però no es pot oblidar que el percentatge de repetidors de primer curs és actualment del 23,5 % segons dades del MEC, i això és un missatge clar de la falta de rigor i de qualitat del nostre model educatiu.

El problema ve de l’ESO
El Ministeri pretén, en el fons, rebaixar el percentatge d’alumnes que abandona la dissortada ESO (gairebé un 30 %) i l’alarmant percentatge de repetidors, sobretot nois (el 48,5 % han repetit algun curs), que deixa Espanya molt avall quan comparem els diversos indicadors educatius amb els altres països europeus.
Xavier Gual escrivia en un article a l’Avui d’abans-d’ahir que “l'alumne actual no escolta el que diu el professor, només el sent”. Aquest problema de concentració ve donat per múltiples causes entre les quals hi ha “una acceleració tecnològica que no té un substrat social ni ètic, que no està plantejada com un bé comú, sinó que està dirigida exclusivament al benefici econòmic i a l’increment consumista”[Manifest de La Xarxa d'Educació en Comunicació “Contra l'analfabetisme mediàtic!”]. Trobaríem moltes altres causes i acabaríem passant la pilota d’una teulada a una altra: que si els pares, que si el professorat, que si el sistema, que si la societat... Dispersió d’interessos, absència de referents sòlids, en definitiva. Situacions latents ja a l’etapa dels estudis de primària que acaben esclatant quan la immaduresa pròpia de l’adolescència treu el cap.

Nous reptes
La personalització del sistema educatiu tan sols acaba d’iniciar la seva singladura. El triangle pares-professorat-alumnes necessita enfortir-se més que mai i reforçar la seva necessària complementarietat. Els pares han de resoldre la falta de confiança en l’escola i el professorat ha de recuperar el prestigi i l’autoritat que això comporta. Paral·lelament, les administracions educatives han de promoure una veritable autonomia escolar, ser menys intervencionistes i promoure un sistema educatiu de més qualitat real.